Més enllà de la independència (III)

Dit això, hi ha una sèrie de qüestions sobre el procés de la independència que no només no tinc clares sinó que em neguitegen i fins i tot m'obsessionen. La primera preocupació és la que m'han transmès alguns dels meus col·legues antropòlegs, ecòlegs polítics o geògrafs marxians, i que podríem resumir (i simplificar) de la següent manera. Tots els nacionalismes són projectes polítics d'unes elits que, amb una idea essencialista de nació, aconsegueixen un consens per a l'alliberament nacional que allunya els sectors populars del vertader alliberament, que no és altre que el de classe. Podeu llegir una versió (no gens marxiana i força ingènua) d'aquesta opinió a l'article de Javier Cercas El fracaso de la izquierda en Cataluña (El País, 15 de gener de 2011), que utilitzaré com a exemple.

La idea central de l'article de Cercas és que 'el nacionalismo es, aquí y en Moldavia, una ideología reaccionaria'. Malauradament no conec el cas de Moldàvia –sens dubte interessantíssim– però a Catalunya, que és el que ens interessa, aquesta afirmació no resisteix ni el més petit escrutini històric. El nacionalisme català neix a partir de finals del XIX i, simplificant moltíssim, arriba als anys de la Segona República amb dos corrents clarament diferenciats. Un és el de dretes, socialment conservador i, aquest sí, reaccionari, format pels grans propietaris de terres i els industrials de la Lliga, amb Cambó com a líder. L'altre és el d'esquerres, progressista i format per petits pagesos (sobretot rabassaires), obrers i burgesos republicans, amb l'Esquerra Republicana. Bé, doncs els dos únics intents de declaració d'independència de Catalunya (1931 de Macià, amb Cambó a l'exili, i 1934 de Companys) han estat protagonitzats per aquest darrer corrent, el qual al mateix temps que lluitava per l'alliberament nacional mirava de posar en marxa una reforma agrària perquè els rabassaires i els petits camperols poguessin accedir a la propietat de la terra. És clar que no proposaven una col·lectivització de la terra com els marxistes revolucionaris del POUM i els anarcosindicalistes de la CNT, i que durant la Guerra Civil aquestes dues visions es van enfrontar al camp català, però l'intent de reforma agrària del govern de la Generalitat hi és. Van ser els grans propietaris de terres, agrupats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, els que a través de la dreta espanyolista i també a través de la Lliga, van portar la reforma agrària al Tribunal de Garanties Constitucionals, argumentant que sobrepassava les competències de la Generalitat en matèria de legislació agrària. La llei és declarada inconstitucional, després se n'aprova una versió aigualida que tanmateix precipita l'entrada de la dreta catòlica al govern espanyol i la declaració de l'Estat Català per part de Companys.

Durant la guerra, els industrials i propietaris catalans no dubtaran a situar-se al bàndol de Franco, el qual els salvarà de la barbàrie roja, és a dir, de la gent que intentava reformar o col·lectivitzar l'accés a les seves fàbriques i terres. A canvi van haver de pagar un petit peatge: la llengua i el país. Per tant no m’ho crec pas, això que diu en Cercas que tots els nacionalismes són de dretes. Aquests dies estic rellegint Quim Monzó, i he topat amb un article (Cavallers mutilats de la mà esquerra, del Zzzzzzzz..., de 1987!) on diu que ho tenim fatal, això de l’esquerra a Catalunya. ‘Fatalíssim’, diu, mentre hi hagi qui, amb sentències com aquesta, condemni gent com Andreu Nin (cofundador del POUM) ‘al foc etern de les dretes’ per haver defensat la idea que en el seu combat per a l'alliberament, el proletariat ha de lluitar també contra l'opressió nacional (vegeu Els moviments d'emancipació nacional, el compendi La qüestió nacional a l'estat espanyol o els acords sobre la qüestió nacional adoptats en la creació del POUM el 1935).

Per continuar amb la desbarrada de Javier Cercas (en Tanques, tal com li deien els seus alumnes de la Universitat de Girona), ell considera que la causa profunda del fracàs de l'esquerra a Catalunya és 'el fet que continua essent presonera d'un discurs de resistència [nacionalista] que va servir en el passat antifranquista però no serveix en el present democràtic'. Si el PSC i els altres partits que eren d'esquerres ja no ho són no és perquè siguin nacionalistes catalans, sinó simplement perquè l'esquerra ha desaparegut del sistema de partits i dels governs a mesura que el consens neoliberal s'ha anat imposant, cosa que passa arreu d'Europa. Estic d'acord que emmarcar el debat polític en termes exclusivament identitaris quan ens estant robant els drets socials és fer-li un favor a la dreta, però atribuir el drama de l'esquerra a l'aspiració nacional és ridícul.

Més enllà de la independència (II)

Sóc independentista: vull que Catalunya s'alliberi de l'estructura i dels mecanismes opressors de l'estat espanyol. No vull ser un súbdit del Reino de España, amb un cap d'estat nomenat pel dictador, ni tenir-ne l'exèrcit i la policia instal·lats pel territori ni suportar una Església i una dreta hereves del nacionalcatolicisme franquista ni aguantar els atacs constants contra les identitats que no s'adiuen amb la de l'estat-nació ni tolerar la reforma neoliberal que està en marxa.

Em fa l'efecte que hi dono voltes des de petit, a tot això de les relacions entre Catalunya i Espanya. Amb els arguments disponibles segons l'edat i amb la intensitat derivada dels esdeveniments de cada moment, és clar. Fins a arribar al convenciment que no només és el que més ens convé ara mateix, sinó que la independència és feliçment possible en les condicions actuals (possible no implica necessàriament que s'esdevingui). Durant molt de temps, l'emmarcament del tema en una estructura jurídicopolítica i mental inqüestionable, juntament amb la por, més o menys inconscient, que l'estat espanyol utilitzaria la força militar per impedir l'intent de secessió d'una de les seves regions, feien que no considerés possible la independència. Però ara veig que és inútil i ridícul intentar canviar una constitució que no és la nostra; el que cal fer és declarar-se'n fora. El procés de l'Estatut ha demostrat que la via de l'encaix autonòmic (i no diguem ja la fantasia federal) és debades.

Els articles de Salvador Cardús, aplegats a 'El camí de la independència' (La Campana, 2010), m'han ajudat a canviar la forma d'emmarcar la qüestió. Per exemple, a 'Emancipar el pensament' (p. 115) exposa com 'els termes que expliquen el camí que porta del règim autoritari [de Franco] a aquesta democràcia d'ara, (...) en contra del que pot semblar, no són merament descriptius, ajustats als fets, sinó que determinen un pensament que ens és desfavorable i ens obliga, per dir-ho així, a jugar la partida amb les cames lligades'. O el gir copernicà i alliberador que per mi suposà poder respondre, a la gent que em preguntava per què volia la independència de Catalunya, per quin motiu ells volien la independència del seu país, ja fos Espanya o el Perú ('per què algú hauria de voler tenir un país dependent?', p. 123). I també, és clar, la manifestació del deu de juliol de l’any passat, la més multitudinària i emocionant de totes les que recordo. Punt i a part.

Nova pàgina: Xerrameques i presentacions

El 15-M amb (una mica de) perspectiva (II)

Tornant al recull, un dels que em semblen més perduts és el filòsof Ferran Sáez (Ara, 20/5): 'Això de seure en una plaça ja està molt vist i, sistemàticament, no porta ni ha portat mai enlloc. Indignar-se és important. Estetitzar la indignació, però, és una frivolitat'. A mi em sembla que és ben bé el contrari. Segons Erik Swyngedouw, professor de geografia a la Universitat de Manchester, places com la de la Bastilla, la Plaça Roja o la Plaça Tahrir mostren com l'aparició d'espai polític és un 'procés actiu d'intervenció a través del qual es reconfigura l'espai públic i, en cas d'èxit, s'inaugura un nou ordre socioespacial'. No sé com ho veieu, vosaltres, podeu consultar el seu article aquí: 

Every revolution has its square

N'hi ha d'altres que també s'hi llueixen. Antoni Puigverd, per exemple, deia que 'els indignats no han dit res que no sabéssim' i s'hi referia com a 'joves i madurs, esquerrans o ingenus, idealistes o irritats [que] encarnen l'esperit del disgust i el malestar. L'esperit del No. L'esperit de la rebequeria' (La Vanguardia, 23/5). Sala Martín: 'els acampats estan indignats amb tota la raó. Però les seves queixes van en la direcció equivocada. En lloc de carregar-se la banca, els bons tòxics i el capitalisme, haurien de dirigir la seva ira al Govern d’esquerres que ha utilitzat una ideologia obsoleta que ha enfonsat a Espanya en la crisi més profunda' (La Vanguardia, 2/6). N'hi ha per triar i remenar. Antònia Carré: 'tots som responsables de la situació en què ens trobem ara. És massa fàcil culpar-ne només els poderosos i no assumir les nostres responsabilitats individuals' (Ara, 8/6). Josep Oliver alertava que les mobilitzacions arreu del continent no 'acabin destruint el somni europeu' (El Periódico, 23/6). Ja ho veieu. El de la Rahola em fa gràcia, perquè diu que 'no per cridar més es té més raó' (La Vanguardia, 16/6), per això ella sempre parla fluixet, als combats-debats de la tele. La desbarrada més gran, però, trobo que és la d'Hèctor López a l'Avui (21/6): 'potser cal començar a sospitar que rere l'atac al Parlament i les coaccions als diputats hi ha una amenaça a l'autogovern i una voluntat que es visualitzi la feblesa del sistema institucional català' (comencem a sospitar, doncs).

El 15-M amb (una mica de) perspectiva (I)

He pensat a escriure algunes reflexions sobre el 15-M ara que ja han passat gairebé tres mesos des de l'inici del moviment. A més d'informació que m'arriba per correu electrònic i a través dels blocs que consulto, utilitzaré sobretot un recull que el diari Ara va publicar el dilluns 27 de juny amb les opinions 'més destacades' que el moviment va generar a la premsa. Aquest recull va bé perquè t'estalvies de tornar a consultar la premsa que has llegit, però alhora és una mica arriscat, no només perquè la selecció d'opinions ja ve feta (això es pot compensar amb les xarxes socials i, sobretot, amb la presència al carrer), sinó també perquè has de basar les valoracions en fragments molt breus dels articles. També hi ha una crònica al suplement de cultura de La Vanguardia del 15 de juny, però és molt fluixa.

Fent un cop d'ull al recull de l'Ara es nota l'obligada precipitació amb què escriuen els periodistes i columnistes, que tenen la difícil tasca d'interpretar en directe un moviment i les reaccions que provoca, tal com reconeix el director del diari, Carles Capdevila (19/6). Estic content que les meves opinions sobre les mobilitzacions, escrites en directe, no les hagi llegit gaire gent pel fet d'estar en aquest bloc de distribució negligible en comparació amb els grans diaris citats al recull. Us poso alguns posts que vaig fer, en ordre creixent de precipitació:

7 de juny: Sobre la continuïtat de les mobilitzacions 

4 de juny: Mobilitzacions i/de memòria
26 de maig: Els poetes hi són 
27 de maig: Resistència a la plaça Catalunya (I) 
27 de maig: Resistència a la plaça Catalunya (II) (sens dubte, el més exaltat)

can Pau Foguera

En Pepito va néixer el 1930 a can Pau Foguera, un dels masos més petits de l’antic municipi d’Olzinelles, on havien viscut els seus pares, els seus avis i els seus besavis. La brisa marina bufava suaument la façana de la masia, orientada a migdia i construïda en un dels vessants d’un petit sot del massís del Montnegre, a la Serralada Litoral.

Durant quatre generacions, els de can Pau Foguera havien anat transformant el sot en un agroecosistema per a la producció de subsistència: cereals als terrenys més plans, ceps als costers, horts al fondal i oliveres i fruiters allà on la terra els ho permetia. En funció de la demanda externa, oscil·lant, i si l’anyada havia estat bona, venien petites quantitats de vi, d’oli o de llet de vaca. Per satisfer la resta de necessitats de la casa, els homes de la família treballaven a jornal a les grans heretats forestals de la muntanya, on feien carbó i llenya, tallaven fusta i pelaven suro.

En Pepito va viure tota la vida a can Pau Foguera, on tenia cura del llegat dels seus avantpassats. Cavar la vinya, empeltar ceps, esporgar els fruiters, fangar la terra i femar-la. Des d’allà va veure com la majoria de masos d’Olzinelles es tancaven a mesura que els masovers marxaven als pobles i les ciutats properes en cerca de millors condicions de vida i d’un salari a les fàbriques. L’Aurora, la seva única filla, també va decidir marxar de can Pau Foguera quan es va casar. I l’Assumpció, la seva dona, va anar caient en una severa demència senil que li va esborrar a poc a poc la memòria. En Pepito va ser el darrer pagès d’Olzinelles que hi va viure d’una forma ‘tradicional’ fins que va morir el febrer de 2006. I ho va fer amb una plenitud i una felicitat extraordinàries que en certa mesura contrastaven amb la decadència de l’immens univers que havia de desaparèixer amb la seva mort. 

En paraules del conegut artista Perejaume, veí d’en Pepito, 'el matí en què vam posar el seu cos al cementiri d’Olzinelles, tots aquells verals es van empetitir; van perdre mida, contrast i fondària'. A les Pagèsiques, ara en curs de publicació, li dedica uns versos, que són els que vam fer servir per tancar el documental Verema de veremes:

A Olzinelles, el dia 14 de febrer de 2006,

enmig del vast rostoll que ha deixat l’escriptura cereal,

avui sí, definitivament corprès davant la llum gerda i antiga

que fan els pagesos amb la memòria que se’ls crema.

Perquè no hi ha ja més dilacions, sense ni cant de mort,

com una santedat que el comú de la gent no pot imitar,

la pagesia es clausura: vol prendre estat de perfecció.

 

Tot i que els folkloristes i els musicòlegs han anhelat capturar l’essència d’una pagesia catalana que desapareix des del segle XIX, i que en bona mesura molts de nosaltres ho continuem fent (des del documental de l'última verema o el darrer pastor transhumant fins a la pila carbonera de demostració), els seus treballs només poden ser testimonis acadèmics d’un ric univers que un dia va existir. Si bé a Olzinelles 'hi havia hagut moltes vides humanes, moltes mentalitats treballant, imaginant, ideant' i, per tant, s’havia creat una cultura molt rica al llarg de la història, 'no n’ha quedat res! El món rural és una gran manera de desaparèixer i de no deixar pistes'. 

Però tot i ser impossible de fixar, la memòria del món pagès, aquesta 'llum gerda i antiga' ens és suficient per entreveure altres realitats possibles que caldrà sembrar en aquest vast rostoll que se’ns apareix, misteriós però fèrtil. Tal com ens digué Perejaume, quan en Pepito era viu i 'tu estaves a can Pau Foguera, no era gens nostàlgica la sensació, més aviat era al revés; era la possibilitat d’endevinar una altra vida possible, un altre concepte de la realitat possible (...) Era una visió revolucionària en la mesura que t’adonaves que hi havia una altra possibilitat de món: un món paral·lel'. 

 És most de la verema (set i vuit d'octubre del cinc). A l'esquerra de la imatge hi ha l'ombra del trípode de la càmera que vaig fer servir per filmar tot allò. El most emmiralla la façana de la casa. I el cel.

read the English version

Més enllà de la independència (I)

En aquesta nova sèrie de parrafades que veig a venir que serà interminable (tot i que també pot ser que duri de Nadal a Sant Esteve, no se sap mai), escriuré sobre una qüestió que em neguiteja des que tinc ús de raó i que mai no he fet passar per l'engranatge de l'escriptura. Els que estem fortament esbiaixats cap a les formes més acadèmiques de cultura no tenim més remei que recórrer al suport escrit per mirar d'aclarir els nostres neguits tot avançant en el coneixement de la realitat. Amb això, i tant de bo que també amb els vostres comentaris i aportacions, espero poder treure'n l'entrellat, encara que la feliç resolució em condueixi a un nou i encara més enredat embolic.

Que Déu m'agafi confessat, i si no hi sóc a temps doncs que m'agafi fort per no fer una relliscada d'aquelles que fan mal només de pensar-hi.
 

Fonts bibliogràfiques

Aquest post potser us agrada, més que res pels dibuixos del Gerard:

Fonts bibliogràfiques

can Pau Foguera

Josep Travesa, Pepitu, was born in 1930 in Can Pau Foguera, one of the smallest farmhouses in the old municipality of Olzinelles where his ancestors lived for generations. The sea breezes from the Mediterranean blew smoothly in the facade of his house, built on the sunny slope of one of the low hills of the Catalan coastal range of Montnegre. Next to his house, Pepitu took care of a subsistence agroforestry system carefully adapted to the regime of a temporal stream: cereals, vines, olive trees, vegetable gardens, fruit trees, holm oaks… His family’s livelihood combined extensive dry land farming, livestock raising, and paid work as tree feller and cork peeler for the production of charcoal, firewood, timber and cork in the large forest estates. During his life he witnessed how most of the farmhouses of Olzinelles were abandoned and their tenants migrated to nearby towns and cities searching for better life conditions. His only daughter Aurora also decided to leave Can Pau Foguera as she got married. His wife Assumpció plunged into a severe senile dementia that progressively erased her memory. Pepitu remained the last peasant of Olzinelles to live in a 'traditional' way until he died in February 2006. And he did so with an extraordinary fullness and happiness that contrasted with the decadence of the whole universe that was going to disappear with his death.
   
Can Pau Foguera according to illustrator Carme Lorente (included in the book 'La vall d'Olzinelles. Els dominis de l'alzinar i la sureda' by Otero et al., 2007).

According to the well-known artist and neighbor of Pepitu Perejaume, 'the morning when we put his body in the cemetery of Olzinelles, all those landscapes became smaller; lost size, contrast and depth'. But when he was alive and 'you were in Can Pau Foguera, that reality was not at all nostalgic, it was rather the other way around; there was the possibility of perceiving that another concept of reality was possible. It was more like a revolutionary vision, as far as you could realize that there was another possibility in the world: a parallel world'. 

Pepitu's twilight, a myriad of worlds to emerge (summer 2005). 

llegiu la versió en català

Article a Global Environment

Han publicat, fa uns dies, un article nostre sobre Matadepera al número 5 de la revista Global Environment. Parla de la pagesia ofegada durant les inundacions de ciment. Poso l'enllaç:

http://www.globalenvironment.it/Estany_Badia_Otero_Boada.pdf

Hem tingut unes discussions de ca l'ample, amb els editors, ja que a última hora van canviar l'ordre dels autors (els van posar per ordre alfabètic) i el títol (deien que era massa llarg). Després d'un estira-i-arronsa ens van donar la raó, però l'article ha sortit amb un error garrafal al títol (1985 en comptes de 1956). La revista no està malament del tot (ahir vaig estar llegint el número en paper que em va arribar la setmana passada), i és d'accés obert, però jo ja li he posat la creu. 

Una cosa que no m'agrada de l'edició són les normes per a les referències bibliogràfiques: has de posar el nom de tots els autors dels articles que cites. Això fa que si cites treballs que tenen molts autors (a les ciències biofísiques, és comú que un treball el firmi un equip d'uns quants científics, fins a l'extrem que un dels articles que citem té dinou autors) i tens força referències bibliogràfiques, alguna pàgina (com la núm. 9) queda ocupada quasi totalment per les notes al peu. La qualitat dels mapes és molt dolenta, i les fotografies queden tan fosques que no es veu res.

El pes que portem a l'esquena (i VII)

The socioecological transformations experienced in places like Olzinelles and Matadepera may be considered local outcomes of a global change promoted by an unsustainable economic growth rooted in an anti-adaptive culture. According to the philosopher Augusto Ángel Maya 'all cultures in their twilight dream of becoming sustainable'. But there is no exit within our existing worldview. In Olzinelles and Matadepera, although these changes have lead to an increased social well-being overall, inherited social and ecological costs and problems are enormous. In Matadepera, our town, we are engaged in a self-organizing process of adaptive action-research that draws on various knowledge systems and experiences to lead the social-ecological system to a desired and resilient stability domain. This is a process of learning-by-doing in which new socioecological relations and institutional arrangements are to be build across multiple spatial and temporal scales. Knowledge is no more a building that has to be constructed upon the solid basis of normal science, but rather to emerge from a network woven without hierarchies in a radical and happy commitment to create a new existential territory and an alternative, smaller economy, suitable to the physical needs of humans and ecosystems . 'Swarms of worlds are tingling', felt the poet Verdaguer more than a century ago, when he longed for death to arrive and bring him to the absolute glory that was already making his skin tingle.

Before the 1930s no one in town could imagine the dramatic change it was about to come in Matadepera. Small actions may have large and unexpected effects on the whole system. Surprises may lead Matadepera to unimaginable states. This may sound funny in a suburb with high standards of living, high consumption of resources, and expensive cars with posh drivers. But the view of rustic shepherd Paco leading his flock to the pastures across the streets of the housing developments, and the sheep excreting naturally in the pavements of the luxurious mansions, fills me with hope.

El pes que portem a l'esquena (VI)

The philosophy behind this management strategy is not to exclude wildfire but rather to build a more resilient social-ecological system, being able to absorb fire events and retain essential structures, processes, and feedbacks. The decrease of fuel load in strategic areas through different techniques is expected to decrease the intensity of fires, which is ultimately responsible for damage to life and property. Our efforts have also been focused in stopping the encroachment of houses into the forests, since besides having direct negative impacts such as landscape fragmentation, destruction of heritage and high water consumption, vulnerability to wildfires is high and very difficult and expensive to manage by the Town Council. The narratives provided by some of our studies have been used as strong evidence that we are now suffering the social and ecological legacies of the wrong choice of development path for Matadepera. In the NE of the town core about 239 ha of low forested hills (almost 10% of the whole municipality) remained free from urbanization but were threatened by real estate interests. The Local Environmental Council started a campaign to involve the citizenship in the protection of the area. Elders joined us. Pintoret told us 'that it is already enough of houses, enough of asphalt, enough streetlights, enough cars and enough curbs and everything. In Matadepera we have gone too far'. With more than 1300 signatures and 18 local and regional bodies supporting the cause we asked the Town Council to protect the area from new developments. The plenary approved our proposal by general consent. The area is now protected and managed to enhance its heritage, and might be included in the Natural Park in the future. Some examples are the restoration of several old lime kilns by a team of archaeologists coordinated by the Local Environmental Council, and the recovery of one well by the Town Council to have an additional supply during the water shortage in spring 2008.

Management practices, direct action and scientific research are combined with environmental education within the Local Environmental Council, including a Botanical Garden created in 2005 and a program of conferences, courses and guided trips done in collaboration with several local organizations and primary schools. The dissemination of the management strategy through conferences, our journal Sotabosc, and regular communications with the local, regional and national media helps to overcome the urban view of landscapes as pristine nature and achieve a harmonious reconciliation of diverse points of view .  In a self-organizing process of action-research stemming from real-life problems, as insider scientists working together with the local community we produce knowledge that facilitates the socioecological transformation in the desired direction. Besides being fed back into the setting from which it emerged, the knowledge is expected to be shared beyond such setting. An effort is made to publish the results of action-research in local-regional journals, in the proceedings of the Natural Park periodical meetings, in national geographical journals, and in international peer-reviewed journals. In this way we contribute to the training of environmental scientists, either at the Bachelor’s Degree, Master, or PhD levels.

El pes que portem a l'esquena (V)

Es sols lo començament

lo que prenías per terme.

L’univers es infinit,

per tot acaba y comença,

y ençà, enllà, amunt y avall,

la immensitat es oberta,

y ahont tu veus lo desert

exams de mons formiguejan.

From the poem 'Plus Ultra' by J. Verdaguer (1905, p. 91)

When I came back from the Italian Dolomites, after the summer of 2003, the large fire of Sant Llorenç del Munt mountain had already been put out, but it was in everyone’s lips. I was given the chance to lead the Local Environmental Council of Matadepera. We organized several round tables and conferences with local and external experts to debate how to face the threat of wildfires. The volunteers of the local Group of Forest Defense (ADF) and the firemen stressed the need to manage fuel accumulating forests to reduce fire vulnerability. One of them, forest engineer of the Catalan Ministry of the Environment, was the bridge between the local knowledge of forests and fires and the expertise of the Catalan fire brigade’s special unit on large fires (GRAF). A management scheme was prepared with joint work that combined fire modeling with forest planning. The scheme, including mechanical thinning, slashing and crown pruning in about 100 ha of strategic areas regarding fire spread, was approved by the Town Council of Matadepera and executed by general consent of forest landowners and the Natural Park.

In order to control sprouting and to keep a low fuel load in the thinned stands we promoted the recovery of extensive grazing of sheep and goats, one of the most important economic activities of the region throughout the last millennia. We the ADF reached an agreement with the main forest landowner to use an old farmyard of their own. We restored the farmyard and offered financial, logistic, administrative and personal support to shepherd Paco from the Bages County to graze his flock in Matadepera’s forest. In collaboration with pasture ecologists a modest monitoring plan was implemented, where we measure the grazing pressure on plants and the effects of grazing on vegetation structure and chemical composition.

Some of the remnant fields in the municipality, both from the Town Council and private owners, are now ploughed and sowed to produce fodder and grain for the flock, ADF dealing with the management. Other fields are used by a sharecropper family to grow organic vegetables. Extensive farming and grazing contribute to the conservation of habitats and species that motivated the designation of Sant Llorenç del Munt mountains as Natura 2000 site, such as Bonelli's Eagle, and also other species and taxonomic groups not as media-friendly as the eagle but not less important: small mammals, butterflies, and birds.

El pes que portem a l'esquena (IV)

Unlike Martí, I am not from the countryside, and neither is my family. I felt nostalgia for a world which I had only guessed at when seeing old photographs from the town or walking around the old fields and farmhouses in Sant Llorenç del Munt mountains. I also had the feeling that threatening wildfires occurred precisely because the rural world was not anymore 'The World'. I wanted to understand such a dramatic transformation. I was very much attracted by the experiences and languages of the eldest of the town, but I wondered how to include them in my research without being disrespectful to them or misunderstanding their thoughts, shaped in a completely different social-ecological and mental setting than mine’s. Moreover, given the intangible and vanishing nature of local rural knowledge in an urbanizing metropolis, I wondered not only how to capture it but how to include it in an academic work without reducing it to numbers. What was I expecting to get from this knowledge? Or rather the question should be: What was I expecting to get from the knowledge carriers?

I also found particularly tempting and challenging to build an integrated approach in the study of land change drawing on different disciplines from the social and the natural sciences to achieve a holistic view while at the same time keeping the rigor required in academy. When I attended meetings gathering scientists, land managers and policy makers, I realized that they were talking to each other in different languages, regardless of the scale and the scope of the meeting. In scientific conferences on sustainability or conservation most of the participants complained about the difficulty of producing politically relevant scientific research. For me, this was another cause for concern, especially at the local level. I had the necessity to know if action-oriented research practices stemming from real world conflicts could contribute to solve this gap and to lead the social-ecological system towards a more desired and resilient state in terms of ecosystem services and human well-being.

What follows is just one attempt out of the many other possible paths hidden out there.

El pes que portem a l'esquena (III)

There is a very strong emotional link with Olzinelles and Matadepera, the study areas of this thesis; they are our home and body. And there is also a strong concern for being threatened by something. 'It was at the end of the 1950s when we the children and young people from low Montseny grew up playing in Tordera River, while our adults kept their harvests going with the irrigation waters from Tordera, when suddenly the first pollution events appeared. At the beginning we were amazed, because water changed color overnight. But soon jokes made way for fear when we started seeing the death of fishes until they completely disappeared, and how our parents’ harvests were scorched when irrigated with polluted water'. In my case, the large fire of Sant Llorenç del Munt in August 2003, with five people killed and thousands of hectares of forests devastated, made me feel absolutely helpless since I was living in the Italian Dolomites and I could only watch it on the TV. Although the flames did not reach Matadepera, many volunteers and firemen from the town took part in the extinction works. Some friends of mine were almost burned alive when trying to escape from the flames with the fire engine, while others like Pintoret Junior had to run for hours across the mountains with the fire front advancing without respite in their back.

Photograph by N. Valldeperas (2010)

El pes que portem a l'esquena (II)

My supervisor Martí Boada was born in the town of Sant Celoni ten years after the end of the Civil War. He was son and grandson of humble forest workers who provided him with 'very different ways to understand the forest than those given in the academic boxes' before entering the University as late as in the 1990s. As he writes in his PhD dissertation 'when I was a child I travelled across low Montseny’s and Montnegre’s forests with my mother, to do an activity that was a punishment for the women of the humblest families: to gather acorns'. When they arrived to town at twilight, her mother carrying a sack of sixty kilos in her head, they sold the acorns at a derisory price to a pig dealer. Olzinelles valley, located a stone’s throw away from Sant Celoni, was for him a 'school of nature'. At the beginning he went with his father to fell firewood or to capture an appetizing water vole in the stream. Later, he started studying its linked social-ecological system focusing particularly in the interaction between humans and the rest of animal species, from the vantage point of being an insider and living in Ca l’Agustí, one of the farmhouses of the valley bottom.

It is an early summer’s day of 2004. Martí Boada leaves Sant Celoni and enters AP-7 motorway making his way towards Matadepera. At his back, a completely different Olzinelles from the one priest Pascual knew in the 1930s. No peasants are working their lands and forests. Instead of them, government employees manage 'nature' under the protection of a natural park. Some developments sprawl in the hills of the old municipality. After one hour Martí arrives to Matadepera, where I have been living for more than twenty years. Luxurious mansions have grown in former vineyards, and the rural town of the 1930s is now one of the wealthiest municipalities in Catalonia. Watered grass lawns cover about the same area as the remnants of farm land, saved from aggressive urbanization thanks to a natural park that 'protects' about 60% of the municipality. Martí, former professor of mine in the Bachelor’s Degree on Environmental Sciences, is meeting me and the well-known local eldest Pintoret. Pintoret is going to be our guide in a field trip across Matadepera, planned to prepare the course on landscape change that Martí and myself will give in the Summer University of the town. I have just finished my Bachelor’s Degree and I am about to start with my PhD.

 

Photographs by N. Valldeperas (2010)

El pes que portem a l'esquena (I)

Antoni Pascual was born in 1909 in a coastal town from Maresme County, in Catalonia. In 1930 he was ordained priest, and just two years later he became the priest of Olzinelles parish, in the coastal range of Montnegre. Although still a rural parish, by that time peasants from Olzinelles had already started to abandon their farmhouses searching for better life conditions in nearby towns and cities, and the municipality of Olzinelles had already been annexed to that of Sant Celoni. In 1936, the priest Pascual was transferred to the small town of Matadepera, in the hillside of the pre-coastal range of Sant Llorenç del Munt, to replace an agitator right-wing priest whose personal safety could no longer be guaranteed by the left-wing municipal authorities. The victory of the Republican left coalition in the Spanish national elections was very recent, and the military rebellion that was going to change the fate of the country and the town was already being planned by a large part of the Spanish and Catalan elites. When the priest Pascual arrived to Matadepera, he realized that his parishioners were mainly landless peasants devoted to dry land farming and tree felling, living in a small town surrounded by vineyards and gardens. But the outbreak of the Civil War after the military rebellion by General Franco and the resulting revolutionary state in July 1936 obliged the priest to flee in order to save his life.

Scum (escòria)

Ja que parlem de heavy, permeteu-me que us posi el que és el meu vídeo preferit de tots els que volten pel YouTube. Es tracta de Napalm Death interpretant Scum en directe (em sembla que el concert és de finals dels vuitanta). Al vídeo, no se sap qui és el cantant fins que aquest fa el primer crit. Si us hi fixeu, en el moment que comença a cantar, després d'una introducció fantàstica, puja a la tarima de la bateria, per fer el primer bram en condicions, cap al minut 1. Mireu també la gent que puja a l'escenari per tirar-se daltabaix, s'ho passen pipa. Als 42 segons n'hi ha un que és com un goril·la amb grenyes rosses. És un vídeo que em fa pixar de riure.

Els Napalm els vam veure a l'Estraperlo de Badalona el 12 de setembre de 2009. Estaven sopant al mateix lloc que nosaltres. De teloners hi va haver Fall of Mankind (de Manresea, veu estil Cannibal, a mi em van agradar), Moksha (del Baix Montseny, no els vam poder escoltar gaire perquè primer se'ls van trencar les cordes d'una guitarra, i després les baquetes del bateria, els vam veure més endavant fent de teloners de S.A. al Faktoria de Terrassa; atenció, tenen una cançó que es diu Montsenian forest voices!), i Nashgul (em sembla que eren gallecs, del soroll que feien em vaig marejar i vam haver de sortir a fora i tot). 

Motörhead

Ahir van tocar a l'Estadi Olímpic de Badalona Saxon, Motörhead i Judas Priest, en una gira anunciada com la retirada dels Judas després de 40 anys dedicats al metal. Amb la conya que és l'última oportunitat per veure'ls -i que toquen amb altres dos grups molt potents, també llegendaris- l'entrada costava un ronyó. Jo no m'ho crec pas, que sigui l'última gira. Els havíem vist al mateix lloc el 19 de març de 2009, després de Megadeth, en un concert molt bo. En aquella ocasió, Rob Halford, el cantant, es passejava d'un cantó a l'altre de l'escenari fent uns moviments ben estranys i gens ortodoxos en aquest món de mascles que no paren de rascar-se les guitarres. Feia talment l'efecte que les enormes bótes de cuir i ferro que duia li pesessin com dos morts. Aquella nit va fer més quilòmetres que la Matagalls-Montserrat, mireu si no un vídeo de la cançó Breaking the law:

Ahir a la nit, els primers de tocar van ser Saxon, jo no els coneixia i em van agradar molt. Em va sorprendre el baix perquè movia el coll a un ritme més propi dels Cannibal Corpse. Perquè us feu una idea del que vull dir, poso un video de Cannibal interpretant en directe la seva delicada Hammer Smashed Face (no està sencera, però ja farà el fet). Penseu que les neurones d'aquesta gent estan adaptades a un nivell d'agitació molt elevat:

Després van tocar Motörhead. El cantant (Lemmy Kilmister, aquest any en fa seixanta-sis) toca el baix d'una forma que gairebé sona com una guitarra, i té una veu estripadíssima. Amb el Gerard dèiem que una hora abans del concert el ressuciten i, quan acaba, torna a entrar en estat de coma fins a la propera ocasió. Poca broma, però, que aquesta gent han inspirat grups com Metallica. No sé si ho recordeu, Motörhead van sortir en un capítol dels Joves (The Young Ones, de la BBC), tocant al menjador de la casa. El poso. És un capítol en què els joves són escollits per participar en un concurs televisiu, tal com anuncia en Neil a l'inici del vídeo. A l'estació!, crida en Vyvyan, i en Mike, que ara he vist que és clavat a en Sala Martín, diu Music!, i comencen a tocar mentre ells se'n van a agafar el tren. No cal dir que al concurs organitzen un bon sarau, si no ho recordo malament el Vyvyan fot una bomba als contrincants i acaben guanyant.

We are Motörhead, we play rock n' roll, va dir el Lemmy, i amb una potència animal van anar alliberant una energia que va arribar al clímax amb Ace of spades i Overkill. Després van tocar els Judas, però no va ser res comparat amb els cap-de-motor.