He fet una versió escrita de la xerrada a Matadepera de l'1 de setembre de l'onze (la podeu seguir, de moment parcialment, en aquest vídeo), que també farem servir per la presentació de La Bona Vida a Terrassa, el proper dissabte 26 de novembre.
Gràcies a totes per ser aquí i als Maulets de Matadepera per convidar-me. Jo parlaré d'això del decreixement, que d'entrada sona fort. Tinc un amic, de la colla de tota la vida, que té una forma de pensar completament oposada a la meva, però som amics. Un dia que parlàvem per telèfon, ja en plena crisi, li vaig dir Jordi, ara s'està escampant bastant aquesta idea del decreixement. Trobo que, com a forma alternativa de pensar, és bastant encertada, vaig fer. Ell, curiós, em va preguntar de què anava, això del decreixement, i jo li vaig dir que es tracta de prendre entre totes la decisió de reduir la mida de l'economia. És clar, per telèfon no era fàcil aclarir-nos i vam quedar que ja en parlaríem amb més calma. Ja m'ho explicaràs bé, em va dir, però d'entrada sona molt malament.
Al meu amic li sonava molt malament però hi estava interessat. Per què?
Decreixement és una paraula que ha tingut èxit en aquest sentit. Ataca un tótem, una cosa inqüestionable en la societat d'avui. Quelcom pràcticament religiós: el creixement. Tothom diu què hem de fer per créixer, si hem de reactivar l'economia per aquí o si l'hem de reactivar per allà. Però no hi ha ningú que es qüestioni si realment hem de créixer. I per què ho hauríem de fer. Aquesta paraula míssil ha tingut èxit i ha aglutinat rere seu una sèrie de moviments socials i tradicions intel·lectuals alternatives que l'han dotat d'un contingut plural.
Què entenem per decreixement?
El decreixement és una reducció democràtica, col·lectiva i pacífica de la grandària del sistema econòmic. Una reducció voluntària de la capacitat de la nostra economia de produir i de consumir. Una disminució que no és ni de bon tros una crisi, sinó que està pensada per millorar el benestar personal i l'equitat social. Aquesta idea de viure millor amb menys.
Abans de la crisi, quan tot eren flors i violes i podies tenir un cotxe, una casa, una segona residència i viatjar a les antípodes del món (endeutant-te, però ho podies fer), plantejar això era de bojos. Però ara, arran de la crisi de 2008, la desfeta immobiliària, l'increment del preu del petroli o el duríssim atac a l'estat del benestar, la receptivitat de la gent cap a aquestes idees més radicals és major. Això ho hem vist durant el moviment del 15-M, en què aquestes idees provinents dels 'marges' del sistema capitalista han entrat als debats populars, tot i que encara hi predomina un caràcter reformista.
Els límits de l'economia
La receptivitat cap aquestes idees augmenta en temps de crisi perquè aquesta fa encara més eloqüents els límits amb què topa l'economia, que són de tipus físic i de tipus social. Els que treballen en l'anomenada economia ecològica entenen l'economia com un subsistema dins de la biosfera. Això és de sentit comú, però hem arribat a una situació en què necessitem formes enginyoses d'argumentar coses que són de sentit comú. És evident que l'economia forma part de la biosfera, d'on extreu materials i energia i a on envia residus (es tracta d'un metabolisme, com si fos un cos humà). Però és dificilíssim de fer entendre, no pas a vosaltres, sinó a tota la xarxa de dirigents econòmics, polítics i economistes que nodreixen l'imaginari cultural dominant. Per ells l'economia està flotant en un espai eteri, no material, no finit, i per tant no té límits i pot créixer indefinidament. De fet, és quan no ho fa que comencen els problemes, la recessió, la crisi. Derivats d'aquests límits físics de la biosfera també hi ha uns límits socials. L'economia està emmarcada en el sistema social (no al revés) i té la funció de distribuir-hi uns recursos que per definició són escassos. Per tant aquí hi ha una qüestió de distribució i d'igualtat que imposa uns límits al sistema econòmic.
Per no carregar la xerrada de teoria, ho explicarem amb exemples propers. Les lluites ecologistes dels anys seixanta i setanta per protegir la muntanya de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac contra la urbanització durant el boom immobiliàri de l'època, que va aconseguir aturar una part de les urbanitzacions a través de la creació del parc natural. O bé els veïns del poble de Matadepera que van oposar-se a la destrucció del mas de can Vinyés que significava la urbanització i la construcció del camp de golf, als anys vuitanta. O l'oposició frontal de les entitats ecologistes a la pista forestal de Mata-rodona, a l'Obac, que finalment es va construir. Allò, com sabeu, va fer emprenyar molta gent. El Quart Cinturó. El camp de golf de can Bon Vilar. No acabaríem.
Per tant hi ha conflictes. Hi ha oposició i mobilitzacions contra noves activitats econòmiques i nous usos de la terra. Això ens està dient, en primer lloc, que el creixement de l'economia topa amb uns límits del propi recurs, en aquest cas la terra, que és finita. Per entendre'ns, allà on hi ha una autopista no hi pot haver un camp de blat. I en segon lloc, que hi ha uns límits socials. La gent protesta perquè entén que tots aquests canvis els suposen més perjudicis que beneficis. Els que defensen la muntanya de noves urbanitzacions veuen que estaran pitjor amb la muntanya urbanitzada que sense urbanitzar. Els pagesos expropiats pel Quart Cinturó tindran les terres encara més fragmentades. Can Vinyés era més bonic amb la vinya que amb el green. Hi ha una distribució desigual dels perjudicis i els beneficis del canvi, cosa que s'observa des de l'escala local o regional de què hem parlat fins a l'escala mundial.
El decreixement com a conca hidrogràfica
El decreixement, com dèiem, és una reducció de la producció i el consum en termes físics. Una reducció equitativa que augmenta el benestar humà i millora les condicions ecològiques. Cap a un futur en què hi hagi economies localitzades que distribueixin els recursos de forma més equitativa mitjançant noves formes d'institucions democràtiques. Cap a una societat que no hagi de 'créixer o morir', on l'acumulació material no ocupi una posició privilegiada en l'imaginari cultural. Que tingui com a principis organitzadors la simplicitat, la sociabilitat i el compartir, i que faciliti una vida més frugal i feliç (vegeu aquest article de Giorgos Kallis).
Al voltant d'aquesta idea han anat convergint diferents tradicions intel·lectuals i moviments socials. Entre ells hi ha els crítics de la idea de 'desenvolupament', segons la qual la millora de totes les societats del món passa inevitablement per la seva capacitat de 'desenvolupar-se' i de créixer econòmicament. També antropòlegs anti-utilitaristes, ecòlegs polítics com Gorz o pensadors com el mateix Latouche, un dels exponents més coneguts del decreixement. Per altra banda hi ha els economistes ecològics deixebles de Nicholas Georgescu-Roegen, amb autors com Daly, el qual explica que quan treballava al Banc Mundial i provava, en documents interns o informes, de dibuixar l'economia com un subsistema de la biosfera, els seus col·legues no ho acceptaven perquè no podien comprendre aquesta idea de límit de què hem parlat abans. Sota la paraula míssil decreixement també s'hi agrupen una sèrie de moviments com l'ecofeminisme, l'agroecologia, la democràcia inclusiva, pacifistes, ecologistes antinuclears, grups d'oposició a grans infraestructures, activistes contra la publicitat i els cotxes o el moviment anti-globalització.
Per què hauríem de decréixer?
Per què hauríem de decréixer?
Per acabar, dos motius pels quals hauríem de decréixer (segons l'article de Kallis citat anteriorment). El primer és per evitar la catàstrofe climàtica, cosa que no aconseguirem només amb millores tecnològiques i canvis de comportament, sinó que requereix una reducció de l'escala de l'economia. En els 300 anys d'industrialització hi ha hagut una clara correlació entre creixement econòmic, ús d'energia i emissions de CO2. Els pocs països que últimament han estabilizat les seves emissions de CO2 o els seus fluxos materials ho han fet per causa de crisis econòmiques (com els països ex-comunistes) o bé exportant la producció dels seus béns de consum a d'altres països, tal com ha fet el Regne Unit. Fixeu-vos que després d'anys i anys de negociacions internacionals a partir de les Cimeres d'Estocolm i Rio, l'única disminució en les emissions de CO2 s'ha produït el 2008 com a resultat de la crisi econòmica. Del que es tracta és que aquest decreixement econòmic que ja s'ha mostrat ecològicament beneficiós sigui també sostenible socialment.
I segon, perquè el creixement econòmic ja no ho és, d'econòmic. L'augment del Producte Interior Brut no augmenta el benestar humà. Hi ha estudis de psicòlegs i economistes que mostren com la felicitat i els paràmetres bàsics del benestar (educació pública, salut) estan correlacionats amb el creixement econòmic només fins a un cert nivell. Més enllà d'aquest, per molt que creixem el benestar de la gent no millora. Bona part dels països occidentals ja fa dècades que van assolir aquest nivell, i tot i així continuem invertint cada vegada més recursos naturals i treball per produir artilugis inútils que no aporten cap millora en el benestar dels que els utilitzen, però en canvi tenen impactes horribles en aquells que els produeixen o que en reben els residus.
I doncs, si això és així, per què han de créixer contínuament, la producció i el consum?