Sobre la continuïtat de les mobilitzacions

Això ho he posat a #àgora de Terrassa fa uns minuts

Amics,

Us exposo el que penso en relació amb això: 

1. Les acampades van començar espontàniament i van servir per mostrar la indignació, per unir molta gent, per perdre la por, i per crear un espai 'alliberat' de deliberació i d'aprenentatge popular per la transformació social. 

2. Sobre com continuem les mobilitzacions perquè es vagi consolidant un moviment social potent. Acampar i dormir a la plaça ha deixat de tenir sentit. A més de l'energia que hem de destinar a la gestió del campament, hi ha el risc que la gent es divideixi entre els que prefereixen estar tocant i fumant (a Madrid no participen a les assemblees, els hi diuen la Tribu Quechua) i els que estan compromesos amb la feina. A Terrassa passa o passarà una cosa semblant. Per això a Lleida i a Barcelona han decidit deixar de dormir-hi, però continua l'ús popular de la plaça amb assemblees periòdiques (3 a la setmana a Barcelona), comissions, etc. Jo sóc partidari d'aquesta opció per Terrassa, però amb una data decidida amb antelació perquè la reestructuració requereix una preparació, i si anem posposant la decisió no podrem fer-la bé. 

3. Estic d'acord amb el company que diu que s'ha de parlar del futur del moviment, no de si acampada sí o acampada no. Per tant això vol dir plantejar l'assemblea diferent, emmarcar la decisió diferent. I una cosa molt important que penso que el diumenge no es va fer bé: la moderació s'ha de limitar a moderar, no pot influir el curs del debat ni les votacions. Això és cabdal, i també insistir en què no es poden xiular les opinions dels companys. Això és sempre un desincentiu a la discrepància, sense la qual no hi ha democràcia.

4. Finalment, en relació a l'acte del dia 11 (potser no és aquí el lloc on comentar-ho), no podem ocupar l'ajuntament en nom del 'poble' perquè l'ajuntament 'no ens representa'. És una bestiesa. Aquest ajuntament és totalment legítim. Encara que van votar només la meitat del cens, van votar 72.000 persones! A les assemblees som 1000 i representem als que som allà, no al poble. Hem d'anar en compte amb aquest discurs. Totalment d'acord en presentar-nos allà per visualitzar de forma pacífica les divergències i fer acte de presència a la constitució de l'ajuntament, inclús convidant-los a venir a l'assemblea o bé proposant que nosaltres assistim als plens municipals, que són públics.

Salut

Dubtes sobre les mobilitzacions (V): Control de caps

Les mobilitzacions d'aquests dies el que qüestionen és precisament si les institucions polítiques actuals són l'àgora de la ciutat. Als països que en teoria es garanteixen els drets humans, els mecanismes de control del pensament són molt més sofisticats. No pots pelar gent a les places (si no m'equivoco abans d'ahir va fer 22 anys de Tian'anmen o com s'escrigui), només fotre algun cop de porra, la resta del control és control de les ments. No crec en el típic personatge malvat que mentre acarona el seu gatet es dedica a apretar tecles per modificar el nostre pensament. Però fixeu-vos sinó en com el llenguatge econòmic està estès a tots els àmbits de la societat: els artistes venen 'productes', el país s'ha de 'promocionar', determinat lloc té un 'valor afegit' (mare meva, com odio aquestes dues paraules juntes), Barcelona 'ofereix' una 'marca'...

Tenim llibertat d'expressió, sí, però llibertat de pensament, en tenim? (això ho va dir un dramaturg famós, em sembla). Tenim la closca tan curtcircuitada que creiem amb totes les nostres forçes que no hi ha alternativa al món actual. 

Dubtes sobre les mobilitzacions (IV): Canvi en condicions d'incertesa

Resumint, cal acció política, sí, però entenent-la en el sentit ampli que he exposat. La qüestió no és si som o no som optimistes en relació a si podem canviar el món, sinó si som o no conscients que el canvi és inevitable, i que el sistema que tinguem d’aquí a vint anys pot ser més just i democràtic que l’actual o menys (la idea progressiva que les noves generacions necessàriament estaran millor que les precedents s’ha fet miques). Això dependrà de com es jugui el poder per influir en la direcció, la intensitat i sobretot la distribució dels costos i els beneficis del canvi entre la gent, les classes socials, el gènere, les castes, les regions del món. Alguns intel·lectuals, que aquests dies m’han sorprès per les seves idees conservadores, han dit que com que no tenim la certesa que hi hagi una alternativa que funcioni millor que l’actual no ens podem arriscar a fer el salt al buit.

És clar que no tenim l'alternativa dissenyada, a diferència del projecte comunista, que ja ho tenia tot previst i va engendrar un monstre, l'alternativa només la podem imaginar, intuir. Però el que sí sabem del cert és que el sistema actual és pervers. Es tracta d’imaginar realitats ‘altres’ en el sentit més genuí de la paraula.