Alguns dels escrits que poso aquí també són al bloc com a posts separats.
El més recent és Declaració, i ha sortit en un recull de Cossetània. La protagonista, a qui vaig enviar el conte (abans que el seleccionessin al premi Tinet, ara farà un any, no podia més), diu que s'ha sentit molt afalagada, però que jo per ella només sóc un amic i etcètera. He pensat que podria escriure-li una novel·la, però tampoc està garantit que funcioni. El podeu llegir a l'enllaç següent: Declaració
El llibre conté el conte guanyador del 14è Premi de narrativa curta per Internet Tinet, dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010 (Matí, de Laia Alsina), i una selecció de 14 contes feta pel jurat. He trobat algunes ressenyes, com la de Xavier Aliaga, que considera que 'el resultat final és divers i una mica desigual, però serveix com a panoràmica del que s'està fent en aquest gènere':
També hi ha un post sobre el llibre i la presentació que vam fer-ne a Tarragona al bloc de Jeremias Soler, autor d'un dels contes. Diu que el seu relat (Heaven) va ser el desè que més va agradar al jurat, cosa que em confirma que estan ordenats de més a menys valorats, i que el meu (penúltim) va entrar pels pèls:
En David Figueres també en va escriure una nota. Ell és l'autor de L'atemptat, un dels contes que Aliaga destaca a la seva ressenya com una 'forma gojosa d'afrontar la narració breu':
Finalment, una notícia a El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre:
Podeu llegir tots els contes a la biblioteca digital del Tinet:
Aquest és l'únic conte que he escrit. Havia fet algun relat rotllo viatges i excursions. Munts d'idees és una excursió mig imaginària per Sant Llorenç del Munt. El principi, quan m'embardisso, és sobretot pels vessants de la canal del Pi Tort i les canals que li són paral·leles. El roquerar farigolat i la cinglera també són per aquests indrets. El cim que ve després seria cap a la Castellassa de can Torres, i la fugida de la boira és sobretot baixant pel morralet de la Mare de Déu, sota la roca Petanta, i arribant a les feixes del Frescal, a can Pèlags. La noguera que surt és per allà mateix, hi havíem anat amb l'Alba, la masovera, ella en cull nous verdes per fer ratafia (aquest escrit el vaig fer a partir de l'estada que vaig fer-hi a l'estiu de l'any vuit). Al final hi surt la sajolida, que té com un poder de síntesi de la muntanya.
El relat:
En això de la sajolida, curiosament, coincidim amb en Joan Comasòlivas, fill d'en Mingo de can Gorina i la Magdalena de cal Corcola, i autor de la novel·la Conill amb sajolida (Moll, 2010), que he llegit ja tres vegades. Un dels personatges, en Sala, visita la família d'en Ramon i la Rosa a can Font de les Cireres, i tasta un plat deliciós fet per la padrina:
'Aquell plat es fonia a la boca i tenia mil gustos. Era l'hort de la Rosa i l'herba de la Montserrat. L'ordi i l'alfals dels camps. Era la brisa fermentada que aquells dies premsaven. Era gavella, costals i herbes remeieres. Era carbó d'alzina i cassola de fang. Era porc i olives. Era ametlles, avellanes i figues, pa calent, sofregit, morter. Mel i bolets de tardor. Tòfones i rabassoles. Roquissars i canals espessos. Fonts, avencs i estimballs. Fondalades pregones. Grèvol, boix, roure i pi. Amor i dedicació. La síntesi perfecta entre plana i muntanya' (pàg. 233).
La novel·la (la primera que fa) va ser finalista del Premi Sant Joan Caixa Sabadell de 2009 i guanyadora del Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de novel·la de 2009. Julià Guillamon, a la crítica literària de la Vanguardia (9 de juny de 2010), va escriure que 'desde el punto de vista lingüístico se nota el esfuerzo por reproducir la singularidad y la capacidad de creación de lenguaje de los campesinos, en un concentrado que recuerda, por su densidad, la manera de escribir de los maestros modernistas'. És curiós, perquè el Joan em va dir -no sé si creure-m'ho del tot- que per escriure la novel·la no va obrir el diccionari ni una sola vegada! Aquí la podeu llegir (la crítica):
Tot i que la crítica de Guillamon lloa la novel·la, li troba alguns defectes. Bàsicament, que la forma de parlar dels personatges no es distingeix de la del narrador, el qual a més intervé en la història massa sovint i amb poc sentit narratiu. Jo no hi estic pas d'acord, tot i que no hi entenc massa, de novel·les. També diu que d'entre els llibres elegíacs de la pagesia (els d'Antoni Pladevall o Les veus del Pamano, de Jaume Cabré) és el més 'exaltadament polític'. No sé si això és bo o dolent, per al crític, però a mi em sembla una novel·la feliçment esbiaixada cap on s'ha d'esbiaixar.
El passat divuit de novembre el Club de Lectura de la Biblioteca Àngel Guimerà de Matadepera va comentar el Conill amb sajolida, amb la col·laboració del Consell Local de Medi Ambient, el qual ho va incloure en una sèrie d'activitats al voltant de l'exposició 'Recollim sabers'. Aquí hi ha informació sobre aquestes activitats:
Recollint i degustant sabers
Un dia, buscant i remenant uns papers, vaig trobar un full amb el pressupost per pujar al Shishapangma que ens havia fet un contacte d'un col·lega del Toti quan hi volíem anar (ara ja no aspiro a arribar dalt d'aquestes muntanyotes). Hi havia tot de coses escrites, que vaig modificar una mica, però que bàsicament són:
‘Drive to Kathmandu’
El xerpa no escriu
no hi anirem o potser sí
a llegir les muntanyes
en un vocable sense fi
I una altra sobre en Pepito de can Pau Foguera, fent servir una cosa que el Perejaume va escriure sobre ell al número 294 de la revista La Vall, de Vallgorguina: 'Les paraules li sortien de dins rellents i assolellades. Moltes de coses les sento encara amb la seva veu: la paraula mel, la paraula vi, la paraula els Replans, la paraula sibèries…':
La vida plena
i la lluna vella.
Rellents i assolellades
li sortien les paraules.
I aquesta altra, que trec d’una carpeta que es diu Pensaments:
Per bé que hi cabem tots,
en aquest corriol,
Déu n’hi do com hi punxa
el bardissam,
estreny el ferm
empaita el tomb.
I aquesta, que m'ha fet gràcia (suposo que devia ser a la mateixa carpeta):
Desenganxeu-vos, pensaments
Esvaïu-vos del meu cap
No feu que em transformi en vosaltres.
Llavors hi ha el relat del viatge a Colòmbia. El viatge va ser el 2005 i el relat el vaig acabar pel març de l'any següent. Em fa l'efecte que ja no s'aguanta massa bé. És (més o menys) el guió del documental 'Colòmbia. Natura i cultura per la pau', presentat el 2007. Penjo també una imatge del documental, a l'Amazones, i la portada d'un dels llibres del filòsof Augusto Ángel Maya, un dels protagonistes del relat, que va morir el setembre de 2010 (podeu llegir una síntesi del seu pensament escrita per la deixebla Patricia Noguera, filòsofa de Manizales).
Resistència a la cultura de la destrucció
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada