En Pepito va néixer el 1930 a can Pau Foguera, un dels masos més petits de l’antic municipi d’Olzinelles, on havien viscut els seus pares, els seus avis i els seus besavis. La brisa marina bufava suaument la façana de la masia, orientada a migdia i construïda en un dels vessants d’un petit sot del massís del Montnegre, a la Serralada Litoral.
Durant quatre generacions, els de can Pau Foguera havien anat transformant el sot en un agroecosistema per a la producció de subsistència: cereals als terrenys més plans, ceps als costers, horts al fondal i oliveres i fruiters allà on la terra els ho permetia. En funció de la demanda externa, oscil·lant, i si l’anyada havia estat bona, venien petites quantitats de vi, d’oli o de llet de vaca. Per satisfer la resta de necessitats de la casa, els homes de la família treballaven a jornal a les grans heretats forestals de la muntanya, on feien carbó i llenya, tallaven fusta i pelaven suro.
En Pepito va viure tota la vida a can Pau Foguera, on tenia cura del llegat dels seus avantpassats. Cavar la vinya, empeltar ceps, esporgar els fruiters, fangar la terra i femar-la. Des d’allà va veure com la majoria de masos d’Olzinelles es tancaven a mesura que els masovers marxaven als pobles i les ciutats properes en cerca de millors condicions de vida i d’un salari a les fàbriques. L’Aurora, la seva única filla, també va decidir marxar de can Pau Foguera quan es va casar. I l’Assumpció, la seva dona, va anar caient en una severa demència senil que li va esborrar a poc a poc la memòria. En Pepito va ser el darrer pagès d’Olzinelles que hi va viure d’una forma ‘tradicional’ fins que va morir el febrer de 2006. I ho va fer amb una plenitud i una felicitat extraordinàries que en certa mesura contrastaven amb la decadència de l’immens univers que havia de desaparèixer amb la seva mort.
Durant quatre generacions, els de can Pau Foguera havien anat transformant el sot en un agroecosistema per a la producció de subsistència: cereals als terrenys més plans, ceps als costers, horts al fondal i oliveres i fruiters allà on la terra els ho permetia. En funció de la demanda externa, oscil·lant, i si l’anyada havia estat bona, venien petites quantitats de vi, d’oli o de llet de vaca. Per satisfer la resta de necessitats de la casa, els homes de la família treballaven a jornal a les grans heretats forestals de la muntanya, on feien carbó i llenya, tallaven fusta i pelaven suro.
En Pepito va viure tota la vida a can Pau Foguera, on tenia cura del llegat dels seus avantpassats. Cavar la vinya, empeltar ceps, esporgar els fruiters, fangar la terra i femar-la. Des d’allà va veure com la majoria de masos d’Olzinelles es tancaven a mesura que els masovers marxaven als pobles i les ciutats properes en cerca de millors condicions de vida i d’un salari a les fàbriques. L’Aurora, la seva única filla, també va decidir marxar de can Pau Foguera quan es va casar. I l’Assumpció, la seva dona, va anar caient en una severa demència senil que li va esborrar a poc a poc la memòria. En Pepito va ser el darrer pagès d’Olzinelles que hi va viure d’una forma ‘tradicional’ fins que va morir el febrer de 2006. I ho va fer amb una plenitud i una felicitat extraordinàries que en certa mesura contrastaven amb la decadència de l’immens univers que havia de desaparèixer amb la seva mort.
En paraules del conegut artista Perejaume, veí d’en Pepito, 'el matí en què vam posar el seu cos al cementiri d’Olzinelles, tots aquells verals es van empetitir; van perdre mida, contrast i fondària'. A les Pagèsiques, ara en curs de publicació, li dedica uns versos, que són els que vam fer servir per tancar el documental Verema de veremes:
Tot i que els folkloristes i els musicòlegs han anhelat capturar l’essència d’una pagesia catalana que desapareix des del segle XIX, i que en bona mesura molts de nosaltres ho continuem fent (des del documental de l'última verema o el darrer pastor transhumant fins a la pila carbonera de demostració), els seus treballs només poden ser testimonis acadèmics d’un ric univers que un dia va existir. Si bé a Olzinelles 'hi havia hagut moltes vides humanes, moltes mentalitats treballant, imaginant, ideant' i, per tant, s’havia creat una cultura molt rica al llarg de la història, 'no n’ha quedat res! El món rural és una gran manera de desaparèixer i de no deixar pistes'.
Però tot i ser impossible de fixar, la memòria del món pagès, aquesta 'llum gerda i antiga' ens és suficient per entreveure altres realitats possibles que caldrà sembrar en aquest vast rostoll que se’ns apareix, misteriós però fèrtil. Tal com ens digué Perejaume, quan en Pepito era viu i 'tu estaves a can Pau Foguera, no era gens nostàlgica la sensació, més aviat era al revés; era la possibilitat d’endevinar una altra vida possible, un altre concepte de la realitat possible (...) Era una visió revolucionària en la mesura que t’adonaves que hi havia una altra possibilitat de món: un món paral·lel'.
És most de la verema (set i vuit d'octubre del cinc). A l'esquerra de la imatge hi ha l'ombra del trípode de la càmera que vaig fer servir per filmar tot allò. El most emmiralla la façana de la casa. I el cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada