16 de maig 2011

Nostàlgia

D'aquí a 60 anys explicarem als nostres néts que a Matadepera abans tot eren torres de luxe, i que aquestes restes de forat que ara veuen enmig de les noves artigues que haurem fet per plantar patates, eren piscines. I la canalla preguntarà: per què era, la piscina, avi, per regar les patates? I a nosaltres ens farà gràcia, tanta innocència.

Ema (II)

Sobre la teva recerca, has d'explicar-li al G. què vols fer, ara que ho tens clar. Ell et dirà que una cosa és fer una tesi d'ecologia política a la qual incorpores conceptes de psicologia social i d'antropologia cultural, i una altra una tesi de psicologia o antropologia a la qual incorpores coses d'ecologia. Si et decantes per la primera, tot encaixa, però la segona voldria dir que el que necessites és un doctorat d'antropologia.

Jo et recomano que la facis des de l'ecologia política i que l'enriqueixis amb tot això. Jo et puc ajudar amb això que dèiem l'altre dia, vull dir, jo no en tinc ni idea i també n'aprendria, però et puc posar en contacte amb gent d'allò més diversa que tinc al meu voltant (no t'espantis): cocaïnòmans, ex-heroïnòmans, esquizofrènics, transtorns bipolars, executius que consumeixen entre 4 i 5 grams de cocaïna a la setmana, joves que van de putes un cop la setmana, addictes al sexe, alcohòlics, artistes que et qüestionen tots els fonaments, poetes que et poden fer plorar quan reciten, bisexuals, homosexuals, pastors, dones pageses que reguen els seus horts de Terrassa amb aigües tòxiques de la indústria tèxtil i que tenen bocs (enmig de la ciutat!), un policia nacional jubilat que després de passar-se una vida de militar (al Sàhara) i de Guàrdia Armada (els grisos) fotent pallisses a les comissaries, ara té un hort i fins i tot expressa la seva feminitat, nois joves que s'ho fan amb transsexuals, persones com l'A., que de nena va ser atacada pel seu pare amb un volant (una mena de falç sense dents) que li va foradar el ventre, gent d'aquí que pràcticament no sap parlar el castellà, gent que no sap escriure, gent que té col·leccions de cotxes de luxe i ametralladores a casa, gent que té contactes per fer desaparèixer o cremar el cotxe d'algú, joves (menys de 30 anys) que s'han vist obligats a contractar uns matons per cobrar uns deutes, gent que ha estat anys traficant amb coca o porros, o ketamina, el sedant de cavalls, que ara té molt èxit i es veu que es ven molt. O un altre que va anar a fer de mula des d'Amsterdam, que el van enxampar i el van fotre a la cangrí (el seu jefe va pagar la fiança i li va dir que si de cas desaparegués, total que el paio va acabar en una illa del Carib, aparentment rehabilitant-se però segons sembla fent de proxeneta). També hi ha casos de persones que van matar a enemics personals en caceres del senglar, simulant que havien disparat per equivocació. I lògicament la memòria de les filles d'afusellats pel franquisme, construïda durant anys i anys d'haver sentit a dir que el seu pare era un roig dolent, i que l'últim record que en tenen és d'un dia que el van anar a veure a la presó i hi havia tots els cadàvers dels executats i regalimava sang per tot arreu.
I ho deixo aquí.

Podries parlar amb tota aquesta gent i analitzar-ne les 'fantasies verdes'. Seria un tema molt interessant per la teva tesi (ho dic seriosament): com algunes visions de la realitat són descartades i etiquetades de 'patològiques' amb la imposició d'uns llenguatges de valoració sobre uns altres.



Imagina't, podries arribar a demostrar que en Sala Martín està més grillat que l'assassí de la ballesta. 


Petons.


i

Ema (I)

25 de febrer de 2011


M,


El diumenge vaig anar a veure la meva mare, que estava llegint un llibre d'en Gibson sobre en Lorca que jo li havia regalat temps enrere ('Lorca y el mundo gay', es diu). Me'n va llegir uns fragments en veu alta i de cop li vaig dir atura't! i li vaig fer repetir tres o quatre vegades per poder-ho anotar.

En un fragment que Gibson reprodueix de les obres completes de Lorca, escrit el 1934, diu: 'Las emociones de mi infancia están en mi (...) Los recuerdos, hasta los de mi más alejada infancia, son en mi un apasionado recuerdo presente (...) Amo a la tierra, me siento ligado a ella con todas mis emociones (...) La tierra, el campo, han hecho grandes cosas en mi vida (...) había en mi vida un complejo agrario, que llamarían los psicoanalistas'. Gibson diu que es tracta d'un comentari molt agut sobre ell mateix, un comentari que val la pena tenir en compte quan es parla de la vida i l'obra de García Lorca. Lorca continua: 'toda mi infancia es pueblo, pastores, campos, cielos, soledad (...) yo tengo un gran archivo en los recuerdos de mi niñez de oir hablar a la gente. Es la memoria poética y a ella me atengo'.

I continua Gibson dient que el psicoanalista Emilio Valdivielso Miquel deia que la mare de Lorca tenia una depressió crònica, aguditzada després dels parts en haver d'assumir la responsabilitat d'alletar el fill, una part de la seva sexualitat que no podia assumir. Per tant què feien els pares d'en Lorca, de família benestant de propietaris rurals? Contractar una dida per alletar el futur poeta. El psicoanalista diu que Lorca va ser un nen abandònic, amb una mare substituta, que el portava a tenir un sentiment continu d'inseguretat, tartamudesa, urgència excessiva de carinyo, insaciabilitat d'amor i d'atenció. Patia una ansietat aguda de separació. La qualitat de nen abandònic pot ser una de les claus de la seva homosexualitat 
(Machado sembla que també compartia alguna d'aquestes característiques).

Què vull dir amb això? No ho sé, però està molt relacionat amb el que parlàvem l'altre dia. Les dides venien de famílies de classe baixa, probablement no tenien tants complexos sexuals per una menor influència de l'església (no tenien la part animal tant trastocada) i eren contractades per les burgeses perquè els acabessin de completar el cicle reproductiu.

Abans d'ahir vaig rebre un altre senyal. Feien la pel·lícula Spellbound de Hitchcock. Ella és una psicoanalista que promet. Ell, el nou director del centre psiquiàtric, que està més grillat que tots els pacients junts. Aparentment és un impostor que està suplantant el vertader nou director del centre, a qui és sospitós d'haver matat. Clínicament, un cas en què el culpable d'un homicidi suplanta la seva víctima per evitar el càstig. Però ella (Ingrid Bergman), lògicament enamorada, confia en ell (Gregory Peck), i acaba descobrint la veritat: que l'assassí de debò és... No et puc explicar el final, però és el suspens de Hitchcock amb la incertesa de la psicoanàlisi. Les escenes oníriques van ser dissenyades per en Dalí.

Què et vull dir amb això? Tampoc no ho sé.

Els Països Baixos (V)

5 de gener de 2011

M,


Doncs no sé què em portaran, les reines màgiques que dius tu. Aquí va venir un tal Sant Nicolau, d'Espanya per cert, al desembre. A mi em va portar una bufanda, un jersei i una jaqueta, que no van gens malament perquè fa molt fred, aquí.

Et confessaré què estic fent. Demà aniré a veure ocells a uns estanyols que hi ha en una illa drenada amb l'ajut d'un dic al 68. Des que la van drenar, la zona s'ha convertit en un punt d'estada i de pas d'ocells amb importància internacional (si l'humà pervers no ho hagués fet, aquests ocells no serien aquí, perquè seria tot aigua). Doncs he entrat al web d'una empresa de guies ornitològics i estic consultant les espècies que s'hi han observat al gener. Amb les dades de les sortides que han fet els últims 10 anys mostren el % de visites en què han observat una determinada espècie. Per exemple, el collverd va ser observat el 100% de les sortides de gener d'aquest període. Lògic. I també el corb marí i el bernat pescaire. Però d'altres només el 13%, com l'ànec de Jamaica, un bitxo que es va escapar de granges i ara envaeix Europa. Diu que va amb rastes. Així sé quines espècies veuré. Les més comunes ja les he vistes totes per la ciutat, perquè Amsterdam és ben ple d'aus.

També faig un cop d'ull als noms holandesos dels ocells, per exemple, cigne es diu zwaan, el cabussó emplomallat es diu fuut (
no els memoritzo, eh). Perquè vegis que ho tinc bastant controlat i que n'hi ha que estan molt pitjor, t'explicaré l'últim episodi d'ocellaires frics. Resulta que a l'Estartit, davant de les Medes, va aparèixer una espècie raríssima de xatrac, un divagant del Pacífic. Doncs bé, va començar a córrer la veu entre les xarxes d'aficionats i ocellaires de tot arreu van començar a anar-hi, només per veure'l. Diu que fins i tot va venir gent des de Bèlgica, en cotxe!


Per un xatrac divagant.


Cuida't.


i