Ema (I)

25 de febrer de 2011

M,


El diumenge vaig anar a veure la meva mare, que estava llegint un llibre d'en Gibson sobre en Lorca que jo li havia regalat temps enrere ('Lorca y el mundo gay', es diu). Me'n va llegir uns fragments en veu alta i de cop li vaig dir atura't! i li vaig fer repetir tres o quatre vegades per poder-ho anotar.

En un fragment que Gibson reprodueix de les obres completes de Lorca, escrit el 1934, diu: 'Las emociones de mi infancia están en mi (...) Los recuerdos, hasta los de mi más alejada infancia, son en mi un apasionado recuerdo presente (...) Amo a la tierra, me siento ligado a ella con todas mis emociones (...) La tierra, el campo, han hecho grandes cosas en mi vida (...) había en mi vida un complejo agrario, que llamarían los psicoanalistas'. Gibson diu que es tracta d'un comentari molt agut sobre ell mateix, un comentari que val la pena tenir en compte quan es parla de la vida i l'obra de García Lorca. Lorca continua: 'toda mi infancia es pueblo, pastores, campos, cielos, soledad (...) yo tengo un gran archivo en los recuerdos de mi niñez de oir hablar a la gente. Es la memoria poética y a ella me atengo'.

I continua Gibson dient que el psicoanalista Emilio Valdivielso Miquel deia que la mare de Lorca tenia una depressió crònica, aguditzada després dels parts en haver d'assumir la responsabilitat d'alletar el fill, una part de la seva sexualitat que no podia assumir. Per tant què feien els pares d'en Lorca, de família benestant de propietaris rurals? Contractar una dida per alletar el futur poeta. El psicoanalista diu que Lorca va ser un nen abandònic, amb una mare substituta, que el portava a tenir un sentiment continu d'inseguretat, tartamudesa, urgència excessiva de carinyo, insaciabilitat d'amor i d'atenció. Patia una ansietat aguda de separació. La qualitat de nen abandònic pot ser una de les claus de la seva homosexualitat (Machado sembla que també compartia alguna d'aquestes característiques).

Què vull dir amb això? No ho sé, però està molt relacionat amb el que parlàvem l'altre dia. Les dides venien de famílies de classe baixa, probablement no tenien tants complexos sexuals per una menor influència de l'església (no tenien la part animal tant trastocada) i eren contractades per les burgeses perquè els acabessin de completar el cicle reproductiu.

Abans d'ahir vaig rebre un altre senyal. Feien la pel·lícula Spellbound de Hitchcock. Ella és una psicoanalista que promet. Ell, el nou director del centre psiquiàtric, que està més grillat que tots els pacients junts. Aparentment és un impostor que està suplantant el vertader nou director del centre, a qui és sospitós d'haver matat. Clínicament, un cas en què el culpable d'un homicidi suplanta la seva víctima per evitar el càstig. Però ella (Ingrid Bergman), lògicament enamorada, confia en ell (Gregory Peck), i acaba descobrint la veritat: que l'assassí de debò és... No et puc explicar el final, però és el suspens de Hitchcock amb la incertesa de la psicoanàlisi. Les escenes oníriques van ser dissenyades per en Dalí.

Què et vull dir amb això? Tampoc no ho sé.