15 de maig 2011

Els Països Baixos (IV)

30 de desembre de 2010

Gerard,

Com estàs?

Si no s'ha produït una desorganització o boicot d'última hora, ja deveu ser a la casa on passareu el cap d'any. Dóna records a tots i totes i desitja'ls bon any de part meva, i sobretot no feu bestieses.

Aquí a Amsterdam fot rasca, el dissabte nevava i tot. Alguns canals estan congelats i els cignes s'hi passegen la mar de contents. En un dels parcs de la ciutat (Oosterpark) he trobat la resposta a la gran preocupació d'en Holden Caulfield, ja saps, on van els ànecs a l'hivern, quan els llacs dels parcs es gelen i etcètera. Doncs saps què fan, els ànecs? No marxen pas, es queden allà com si res, amb un fred que fot de l'hòstia. Els hauries de veure. Però no són els ànecs el que més m'agrada d'aquest coi de ciutat, sinó les noies rosses que van amb bicicleta amunt i avall, de debò que m'agradaria que les veiessis passar, amb les cabelleres rosses voleiant i tota la pesca. De debò que són l'hòstia. És igual, ara anem a sopar amb la meva germana, ja li vaig donar records de part teva, i el seu amic Riqui, te'n recordes que el feies emprenyar 
quan érem petits, doncs també viu aquí amb el seu company i etcètera. La Carla diu que encara et té una mica de por, no m'estranya, érem uns malparits de collons, quan érem petits.

I ja deixo d'imitar en Salinger, que per cert he llegit que quan va treure la novel·la va ser molt polèmica, molts professors que la feien llegir als alumnes van ser acomiadats, i en algunes escoles es va arribar a prohibir, de forma que va arribar a ser la novel·la més prohibida i a l'hora la més llegida a les escoles dels Estats Units!

Una abraçada i bona entrada d'any.

i

Els Països Baixos (III)


28 de desembre de 2010


M,


Sóc a Amsterdam, ciutat de la tolerància i etcètera, he vingut a veure la meva germana que viu aquí amb el seu company. Teòricament he vingut a descansar, però abans d'ahir vam anar a sopar a casa dels sogres de la Carla (la meva germana), sec a taula, em giro, i saps què tenia, a la vitrina de darrera? Les obres completes de Freud, en anglès, vint volums!

Són de la sogra, que és psicoanalista i psicoterapeuta infantil, així que li vaig preguntar per Lacan i tota la tropa (Žižek no em vaig atrevir). Em va parlar de Rudolph Binion, psicoanalista francès, i em va ensenyar el seu últim llibre, que em va semblar fascinant: 'Traumatic reliving in history, literature and film' (Karnac). A partir d'una anàlisi de pel·lícules i novel·les (Balzac, Proust...), aquest home conclou que hi ha una sèrie de comportaments que tendim a repetir inconscientment, i això explica algunes decisions de Hitler, i fins i tot dels seus seguidors.



Bueno, ara sí, a descansar!

i

Declaració



Acabo de veure que han penjat el conte "Declaració" en pdf. Si el voleu llegir, és aquí:


http://www.tinet.cat/portal/sheet-show.do?id=59597&ch=9


Tu diràs, si vaig estar content, que seleccionessin aquest conte al premi Tinet de narrativa curta. Ho publica Cossetània. A més del conte guanyador, n'hi ha catorze de seleccionats. La veritat és que estan molt bé.

Aquestes notes són d’un dia que mirava l’hora del lector

Que, per cert, ja no el fan?

Bé, doncs hi havia en Mendoza i la Matute. Feia poc que ell havia guanyat el Planeta, i la Matute el Cervantes o un d’aquests premis grossos. Parlaven de 'La ciudad de los prodigios', és a dir, la Barcelona de Mendoza. Perquè després diguin que discriminem la literatura en castellà que es fa aquí. A les notes vaig posant idees sobre una història o novel·la que m’agradaria escriure, hi poso alguns personatges i em pregunto quina hauria de ser-ne la història a explicar, com haurien d’evolucionar els personatges i quina relació hi hauria d’haver entre ells. I també quina seria la forma d’explicar la història.

Ara els lletraferits parlen de les ciutats de segons quins autors. Per exemple Londres de Dickens (a en Salinger no li fa gens de gràcia, en Dickens, recordes allò de 'la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes'. O Sant Petersburg de Dostoievski, o Paris de no sé qui. I Dublín de Joyce, el Gerard ja el porta força avançat, jo tot just l'he començat, vull dir l’Ulisses (fot gràcia, en Boc Mulligan, rabassut), perquè després hi ha els Dublinesos, els contes, que aquests no els he llegit però he vist la pel·li del John Huston, que adapta un dels contes, el Gerard diu que és una obra mestra, però jo només vaig veure-hi irlandesos en una festa. I 'Riña de gatos', per exemple, la del Mendoza que ha guanyat el Planeta, i en Manzano, que és llarg, li pregunta pel Madrid de Valle-Inclán i Pío Baroja.

I no sé com arriben a la Mallorca de Villalonga. No hi ha més paradisos que els perduts, diu la Campillo, i es pregunta el que es pregunta el lector del Bearn, 'què pestes hi ha a la sala de les nines?'. Tot paradís, diu, té una cara fosca, i potser hi ha amagats alguns documents que diuen que hi ha hagut un militar de la família que s’ha dedicat a vestir pepes. Mayol (el capellà que protagonitza la novel·la, protegit dels Bearn) ha entès que hi ha un mite que cal preservar. I crema el contramite. Sí que en sap, la Campillo, la veritat és que és cert. Et recomano molt aquesta novel·la, em sembla que la tornaré a llegir.

Els Països Baixos (II)

El vol: una lliçó de geografia catalana. Déu n’hi do, com es plega el pilot. Les pedreres del Garraf, la plana del Baix Llobregat, ja veuràs com correrem a buscar-hi bròquils, quan s’acabi el petroli, la gran conurbació que baixa a tocar de la platja com fa la mar a la vora de la sorra. Montserrat surt de la plana, Terrassa, Sabadell, Matadepera –el meu poble– i Sant Llorenç del Munt. La cremada de la vall d’Horta, cinc morts el 2003, el Montseny i, de seguida, el Pirineu nevat, des del Cadí fins a la mar, la plana de la Cerdanya i els cims més alts. Després, una capa de núvols francesos fa desaparèixer l’Occitània per complet, i al cap d’una estona, la blancor dels Països Baixos... i glaçats.

Meknès, sis de desembre de 2010

Un autèntic horror, ha estat el dia d’avui, tot i que evidentment ara mateix, just després que se m’hagi acudit escriure 'un autèntic horror' ja penso en matisar-ho, oi, però la veritat és que la dificultat de comunicar-me en francès (tot i que ho he pogut fer i ho entenc tot, tant com per anar prenent notes i fer l’acta de les reunions), la fastigositat de l’escurçó negre del meu davant que, com els altres francesos, no poden evitar fer un posat tibat de collons en fer la erra aquesta seva, a més de veure que tot l’esforç que havíem fet preparant els documents no ha servit (hauria de dir 'de res'?), només tres persones han fet els deures abans de la reunió, la majoria a destemps, i el marrón que veig a venir, perquè cadascú enviarà paràgrafs sueltos i ens ho haurem de menjar nosaltres, que jo penso fer vacances. Bé, tot plegat ha fet d’avui un dia difícil, la veritat esgotat una altra vegada de feina i amb la necessitat de descansar de forma radical per Nadal una setmana i mitja ben bona i sense fer res. I ara volia explicar la collita de l’oliva del Clàudio a la Ena, que he vist la nova pagesia i tota la pesca, però trucarem a la mare.

Els Països Baixos (I)

25 de desembre de 2010


Son, molta son. Després d’anar a dormir pet em llevo mig estabornit, em dutxo i miro l’última hora del vol, no fos cas que hagués caigut una altra nevada, que mitja Europa està paralitzada i només faltaria que avui en caigués una altra i no poguéssim anar a veure la meva germana Carla a Amsterdam. Tot bé, diu. M’acomiado del Gerard i toco el dos. Dia clar i net, de Nadal. No hi ha ningú pel carrer. Em trobo amb la mare a l’estació del Nord de Terrassa i agafem el tren. Sants i aeroport. T2 buida, fem cua per facturar les maletes i un rodamón ens acosta una ferum de pixat. Diu que hi ha gent que fa anys que hi viu, a la T2, i sembla que hi estan d’allò més bé. Una parella amb dos gossos factura (on te’ls fotran, a la bodega?). Sort que no hem anat a la T1, penso, em causa molta llàstima, abans era una zona humida amb martinets blancs i fredelugues, i ara és una zona seca, flamant no-lloc. Un sandvitx de pollastre Thai com a dinar de Nadal, i coca-cola. Amb la mare ens fem un fart de riure fotent-nos de la gent. Els dels gossos escampen la seva flaire per l’avió. Sec al costat de la porta d’emergència, i l'hostessa em nomena encarregat d’obrir-la. Suposo que hauré d’esperar que m’ho diguin, per obrir-la i que ens toqui una mica l’aire a tots plegats.