Aquestes notes són d’un dia que mirava l’hora del lector

Que, per cert, ja no el fan?

Bé, doncs hi havia en Mendoza i la Matute. Feia poc que ell havia guanyat el Planeta, i la Matute el Cervantes o un d’aquests premis grossos. Parlaven de 'La ciudad de los prodigios', és a dir, la Barcelona de Mendoza. Perquè després diguin que discriminem la literatura en castellà que es fa aquí. A les notes vaig posant idees sobre una història o novel·la que m’agradaria escriure, hi poso alguns personatges i em pregunto quina hauria de ser-ne la història a explicar, com haurien d’evolucionar els personatges i quina relació hi hauria d’haver entre ells. I també quina seria la forma d’explicar la història.

Ara els lletraferits parlen de les ciutats de segons quins autors. Per exemple Londres de Dickens (a en Salinger no li fa gens de gràcia, en Dickens, recordes allò de 'la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes'. O Sant Petersburg de Dostoievski, o Paris de no sé qui. I Dublín de Joyce, el Gerard ja el porta força avançat, jo tot just l'he començat, vull dir l’Ulisses (fot gràcia, en Boc Mulligan, rabassut), perquè després hi ha els Dublinesos, els contes, que aquests no els he llegit però he vist la pel·li del John Huston, que adapta un dels contes, el Gerard diu que és una obra mestra, però jo només vaig veure-hi irlandesos en una festa. I 'Riña de gatos', per exemple, la del Mendoza que ha guanyat el Planeta, i en Manzano, que és llarg, li pregunta pel Madrid de Valle-Inclán i Pío Baroja.

I no sé com arriben a la Mallorca de Villalonga. No hi ha més paradisos que els perduts, diu la Campillo, i es pregunta el que es pregunta el lector del Bearn, 'què pestes hi ha a la sala de les nines?'. Tot paradís, diu, té una cara fosca, i potser hi ha amagats alguns documents que diuen que hi ha hagut un militar de la família que s’ha dedicat a vestir pepes. Mayol (el capellà que protagonitza la novel·la, protegit dels Bearn) ha entès que hi ha un mite que cal preservar. I crema el contramite. Sí que en sap, la Campillo, la veritat és que és cert. Et recomano molt aquesta novel·la, em sembla que la tornaré a llegir.