Dubtes sobre les mobilitzacions (III): Assemblees

A les assemblees d'aquests dies hi ha coses que funcionen i d’altres que no tant (podeu consultar les actes als webs). Entre les que cal millorar jo diria: i) ús excessiu de gestos (com l’aplaudiment mut per assentir, hi ha gent que deu tenir unes agulletes de por, o l’aplaudiment normal per mostrar suport a una intervenció), cosa que en redueix el valor comunicatiu; ii) influència de la comissió que ha preparat l’ordre del dia i del moderador en el debat; iii) incentiu excessiu a la votació per eufòria i desincentiu a la votació contrària a l'opció majoritària; iv) repetició de temes i de tòpics (n’estem aprenent, això que estem fent és fantàstic, moltes gràcies a tots pel que esteu fent, etcètera) que allarguen les intervencions i que fan els debats interminables; v) bloqueig de decisions que gaudeixen de consens ampli per part d'una minoria (com la decisió sobre l’autodeterminació, en què el bloqueig d'una minoria el dissabte va fer posposar-la a diumenge, quan finalment -alabat sia Déu- es va aprovar). A les comissions, el procés també pot resultar desgastant perquè prima al que pot i vol anar més hores a la plaça de Catalunya i exclou al que no hi és sempre.

Però l’assemblea també ofereix els mecanismes per millorar els punts febles: la comissió que prepara les assemblees és oberta a tothom, es pot decidir que el moderador no opini, es pot demanar que la gent voti amb responsabilitat pel bé del moviment, es poden desincentivar les intervencions pesades i es pot decidir que el llindar per bloquejar una decisió sigui més alt (part d'això està passant). La cultura assembleària de la majoria de nosaltres és molt baixa, però practicant-la es pot produir un gran aprenentatge. 

Ara bé, és cert que no totes les decisions es poden prendre per assemblea, un cert grau de democràcia representativa és inevitable perquè no haguem de dedicar 12 hores al dia a prendre decisions, i puguem tenir temps per escriure, cuinar o fotre un clau. En els moviments socials els anarquistes han estat criticats perquè no es pot pretendre gestionar conurbacions de 5 milions de persones amb estructures assembleàries. Però és que potser no ens convé crear aquests monstres de població si volem viure amb un grau elevat d’autonomia, no?

Dubtes sobre les mobilitzacions (II): Política

La política és la negociació de visions alternatives del futur, en la qual diferents tipus de poder (econòmic, social, moral, polític) són mobilitzats per part de diferents actors per fer realitat el seu projecte. Aquesta negociació no es produeix (només) el dia de les eleccions i als parlaments. La concentració de poder econòmic en grans grups empresarials no es decideix a les urnes, i per tant tampoc no es decideix democràticament què ha de produir el mercat, com ho ha de produir i per a qui ho ha de produir. Institucions com el G8, el G20, l’FMI o el Banc Mundial tenen una gran capacitat de presa de decisions, però no són democràtiques. Hi ha moltes decisions que ja estan preses, quan anem a votar. El marc en què es desenvolupa la presa de decisions no compleix unes mínimes garanties per l’entrada de posicions rupturistes. 
 
Des d’aquest punt de vista, l’ideal d’una persona - un vot és fal·laç. No estàs en igualtat de condicions. No és el mateix formar part d’un partit nacional o estatal, ben finançat, amb espais electorals proporcionals, que presentar-te amb un grup de ciutadans. Això no vol dir que s’hagi de renunciar a les institucions de govern democràtic que ja tenim, sinó que hem d'assolir el control popular del poder. Per això les mobilitzacions d’aquests dies no són antipolítiques –i molt menys apolítiques– sinó contràries a l’estat actual del sistema de democràcia representativa. Cal legislar des del Parlament, però amb una base popular fortíssima al darrera.

Alguns amics pensen que, tot i que molts aspectes del marc jurídicopolític actual són deplorables, per canviar-lo hem de recórrer a la política institucional. D’acord, però a quines institucions es refereixen? El sou, la masoveria i l’assemblea són institucions perquè regulen la relació entre les persones, i en el marc d’aquestes institucions es negocia el poder. Un sistema no el pots canviar només des del propi sistema i amb les mateixes pràctiques i discursos que contribueixen a reproduir-lo, sinó que hi han d’entrar elements marginals. Per posar un exemple, la independència de Catalunya va contra la legalitat estatal, atempta contra el marc jurídicopolític estatal, però la legitimitat de l’autodeterminació del poble català hi està per sobre. Un marc que, no cal dir-ho, hereta una gran part d’institucions franquistes com la monarquia, part de l’administració de justícia, l’elit social i econòmica (incloent bona part de la burgesia catalana, que no ens toquin la butxaca, la llengua i el país és igual). Amb això no vull frivolitzar, és evident que jo tinc una llibertat política que els meus pares i avis no van tenir a la meva edat. Però em fot gràcia quan protestem per les sentències unionistes d’un estat que no és el nostre, o quan demanem que es reformi una constitució que no és la nostra. 

Un segon abans que esclatés la revolució francesa no estava permès guillotinar reis. Però ho van fer.

Dubtes sobre les mobilitzacions (I): Heterogeneïtat de propostes

Aquesta sèrie de dubtes surt d'un intercanvi de correus amb un amic molt crític amb les acampades (gràcies Jordi)

La indignació és la cosa transversal, el que ha fet unir la gent. Després d’anar-se acumulant un malestar generalitzat durant molt de temps, una campanya electoral anodina i graponera ha creat les condicions a curt termini perquè això passés (cito Cardús). A partir d’aquí, hi ha diferències notables en les propostes, però això no és un problema ni un motiu per ser pessimistes. A les assemblees, comissions i grups de treball s’hi veuen les contradiccions entre les posicions més reformistes i les que són partidàries d’una autèntica revolució. El manifest que es va aprovar els primers dies de les acampades (el trobareu a ‘demanda de mínims’ del web acampadabcn) és realment descafeïnat, són les reivindicacions de l’esquerra clàssica sindicalista, bàsicament perquè no es desmantelli l’estat del benestar (també algunes mesures per la fi dels privilegis de la classe política i dels banquers). Però a mida que la cosa ha anat evolucionant, els documents de treball que corren per les xarxes de distribució i que es discuteixen a les comissions inclouen propostes més radicals i ben formulades. Fins i tot hi ha hagut gent que ha treballat per identificar les contradiccions entre les visions pro creixement i les més pròpies del decreixement. Evidentment no tothom comparteix la visió del decreixement. Però a diferència de fa 5 anys, quan l’economia pujava com l’escuma i si parlaves de decreixement semblaves boig, ara bona part de la gent està molt més receptiva a idees radicals. I les mobilitzacions serveixen per això, són una caixa de ressonància d’idees que s’han desenvolupat als marges del sistema i que poden esdevenir majoritàries en un moment donat.