La política és la negociació de visions alternatives del futur, en la qual diferents tipus de poder (econòmic, social, moral, polític) són mobilitzats per part de diferents actors per fer realitat el seu projecte. Aquesta negociació no es produeix (només) el dia de les eleccions i als parlaments. La concentració de poder econòmic en grans grups empresarials no es decideix a les urnes, i per tant tampoc no es decideix democràticament què ha de produir el mercat, com ho ha de produir i per a qui ho ha de produir. Institucions com el G8, el G20, l’FMI o el Banc Mundial tenen una gran capacitat de presa de decisions, però no són democràtiques. Hi ha moltes decisions que ja estan preses, quan anem a votar. El marc en què es desenvolupa la presa de decisions no compleix unes mínimes garanties per l’entrada de posicions rupturistes.
Des d’aquest punt de vista, l’ideal d’una persona - un vot és fal·laç. No estàs en igualtat de condicions. No és el mateix formar part d’un partit nacional o estatal, ben finançat, amb espais electorals proporcionals, que presentar-te amb un grup de ciutadans. Això no vol dir que s’hagi de renunciar a les institucions de govern democràtic que ja tenim, sinó que hem d'assolir el control popular del poder. Per això les mobilitzacions d’aquests dies no són antipolítiques –i molt menys apolítiques– sinó contràries a l’estat actual del sistema de democràcia representativa. Cal legislar des del Parlament, però amb una base popular fortíssima al darrera.
Alguns amics pensen que, tot i que molts aspectes del marc jurídicopolític actual són deplorables, per canviar-lo hem de recórrer a la política institucional. D’acord, però a quines institucions es refereixen? El sou, la masoveria i l’assemblea són institucions perquè regulen la relació entre les persones, i en el marc d’aquestes institucions es negocia el poder. Un sistema no el pots canviar només des del propi sistema i amb les mateixes pràctiques i discursos que contribueixen a reproduir-lo, sinó que hi han d’entrar elements marginals. Per posar un exemple, la independència de Catalunya va contra la legalitat estatal, atempta contra el marc jurídicopolític estatal, però la legitimitat de l’autodeterminació del poble català hi està per sobre. Un marc que, no cal dir-ho, hereta una gran part d’institucions franquistes com la monarquia, part de l’administració de justícia, l’elit social i econòmica (incloent bona part de la burgesia catalana, que no ens toquin la butxaca, la llengua i el país és igual). Amb això no vull frivolitzar, és evident que jo tinc una llibertat política que els meus pares i avis no van tenir a la meva edat. Però em fot gràcia quan protestem per les sentències unionistes d’un estat que no és el nostre, o quan demanem que es reformi una constitució que no és la nostra.
Un segon abans que esclatés la revolució francesa no estava permès guillotinar reis. Però ho van fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada