26 de des. 2011

Decreixement a Ràdio 4

El programa es diu Via Verda i es va emetre el dimecres passat a les nou del vespre (el van repetir el dissabte a les quatre de la tarda). L'havíem gravat el dimarts als estudis del carrer Roc Boronat, en plena aberració del 22@. Quan vam sortir amb en Perejaume, jo li vaig assenyalar una inscripció que hi ha a la cantonada amb el carrer Tànger: M’exalta el nou i m’enamora el vell (rotllo que guai que és això del 22@). Pobre Foix, va dir.


 

16 de des. 2011

Memòria pagesa i decreixement

Xerrada a la sala Jujol de la Pedrera
3 de desembre de 2011
Jornada per tocar el món per no tocar el món 

Bon dia. Gràcies a en Perejaume i a en Martí Peran per haver-me convidat. Gràcies a vosaltres per ser aquí.

Parlaré de la memòria de la pagesia en relació al moment històric que estem vivint i a la proposta del decreixement com a possible via de sortida. En Cinto Torrents ha parlat de les formes de vida pagesa de la Plana de Vic i de la transformació que van experimentar amb l'adopció d'un model d'agricultura industrial. Arreu del país trobem manifestacions aclaparadores d'aquesta transformació i, en general, de la urbanització del camp, entesa com un procés a través del qual la ciutat metabolitza els territoris circumdants tot produint noves configuracions socionaturals. Tot i que, evidentment, l'expressió d'aquest procés varia en funció del context geogràfic i històric en què ens trobem. Així, mentre que la plana de Vic adquireix una orientació ramadera amb una intensificació molt forta del sector porcí, la plana de Lleida s'especialitza en la producció de fruita dolça, d'altres zones com el Pallars experimenten un fort despoblament i la plana del Vallès o l'horta del Baix Llobregat, per posar exemples propers, s'omplen d'urbanitzacions, polígons industrials i infraestructures de transport de persones, mercaderies i energia. Les muntanyes prelitorals i litorals han viscut també un procés de canvi molt intens, per exemple les rodalies del massís de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat o indrets com Olzinelles, al Montnegre. A Olzinelles, durant els primers anys de la dècada dels seixanta del segle XX, i a mida que els combustibles fòssils es generalitzen a la regió i comencen a substituir la llenya, el carbó i el carbonet per a cuinar, escalfar les llars i generar energia calorífica per a diferents processos manufacturers, els beneficis de l'explotació forestal disminueixen. L'aclarida de boscos per llenya i carbó i la neteja del sotabosc per a l'obtenció de feixines es redueixen considerablement i com a resultat el bosc i el propi paisatge canvien d'estructura.

M'hi trobo molt bé, parlant d'Olzinelles, perquè a més de ser un dels llocs on he centrat la recerca dels últims anys, és on en Perejaume té l'estudi, i per tant d'on han sortit bona part (o si més no, una part) de les obres exposades al primer pis (fa cent anys Barcelona importava carbó del Montnegre, ara obres d’en Perejaume). Es tracta d'una zona de muntanya baixa amb una aptitud forestal molt alta, poca disponibilitat de terra cultivable i un règim pluviomètric molt variable. Al llarg d'un procés mil·lenari de colonització en masos dispersos, la pagesia va anar adaptant la producció de subsistència a aquest medi i, des de mitjan segle 18, integrant les seves pràctiques de gestió de recursos locals a mercats creixents com el vinícola o el del suro. Per tal d'assegurar una producció sostinguda i alhora conservar la base productiva dels recursos, es duien a terme pràctiques de gestió dels boscos, els camps i el bestiar molt precises. Destaquen especialment els alzinars i les suredes, que eren gestionats en règim d'aclarida amb diverses capes productives (copa, escorça, soca, matoll, glans, herba i rels) de les quals s'obtenien diferents productes (llenya, suro, feixines de bruc, carbó, pastures, soques de bruc i d’arboç). La integració dels treballs dels camps, el bestiar i el bosc i la conversió d'una part de la biomassa produïda en bestiar per tenir fem (i força de tir) servia per renovar la fertilitat del sòl, un dels factors més limitants a les agricultures mediterrànies (que ens serveix per entendre expressions com ‘femer fa graner’, el títol del llibre d'en Cinto). La pagesia local tendia a utilitzar i afavorir la diversitat per la seguretat alimentària i també amb finalitats comercials: diversitat d'espècies conreables, de ceps i fruiters, de tàxons silvestres comestibles, de combustibles forestals, de remeis, d'orígens i mecanismes de gestió de l'aigua i d'institucions de regulació de les relacions econòmiques i de transmissió de coneixement ecològic. Una gestió que formava part d'una cosmovisió particular sorgida de la interacció entre la població local -subjecte a una mobilitat reduïda- i el seu medi. I que s'havia desenvolupat en el marc d'unes relacions de poder i d'un accés a la terra i el bosc molt desiguals entre grans hisendats forestals i pagesos sense terra. Amb tot i això, es tractava d'una gestió que afavoria la resiliència del sistema, és a dir, la capacitat per fer front i adaptar-se a noves situacions derivades d’un augment de la demanda d’alguns productes com el vi, d'una escassetat d'aliments bàsics, d’un augment de la població dels masos, de secades, pedregades...

Bona part de les característiques de la gestió pagesa dels recursos locals que hem vist per al cas d'Olzinelles són comunes amb la resta de comunitats pageses del país (lògicament no totes les característiques, ateses les diferències dels entorns biofísics i la història de cada comarca). Aquestes formes de viure i relacionar-se amb els llocs que, en contextos geogràfics i històrics concrets (com el d'Olzinelles o el de la Plana de Vic), configuraven sistemes diversos, autònoms i resilients, són un llegat molt fèrtil per al moment actual. Són essencials perquè ens parlen d'un moment en què les economies agràries de base orgànica sostenien una elevada densitat de població just abans de la mecanització del camp i l’entrada generalitzada de combustibles fòssils en la tracció i la fertilització. Per tant tenen valor no pas com a curiositat intel·lectual o des d'un lament romàntic de pèrdua d'un passat esponerós, sinó perquè ens trobem en un moment de bifurcació històrica en què s'estan produint i es produiran canvis dràstics en la disponibilitat d'energia.

Actualment veiem, d'una forma cada vegada més eloqüent, com el nostre sistema econòmic s'apropa i topa amb els límits ecològics (físics) del planeta. Un exemple és el pic o zenit del petroli. Per a un pou de petroli qualsevol els geòlegs saben que a mesura que el recurs es va esgotant, l’extracció és cada cop més costosa energèticament, de manera que la taxa de retorn energètic disminueix fins a un punt en què l’energia necessària per extreure el petroli que hi resta és major que la que obtindríem en cremar-lo, de manera que l’esforç ja no té sentit. Aquesta evolució és igualment vàlida per un conjunt de pous o una regió petroliera. El zenit és el moment en què la producció mundial de petroli ateny el seu valor màxim, a partir del qual comença un declivi que inicialment és lent i després es va accelerant per acabar caient en picat. No és tant que s’acabin les existències de petroli com que cada vegada es produirà en menor quantitat. Sembla que el pic podria haver tingut lloc el 2005. A mesura que la producció es fa més escassa, el preu es volatilitza i en ocasions es dispara. El preu màxim del barril es va assolir el 2008 (147 dòlars), just abans de la caiguda de Lehmans Brothers, que no és pas una casualitat. Després s’espera un període d’oscil·lació de preus, i en cada màxim sectors sencers de l’economia poden anar-se’n en orris. La necessitat d’augmentar l’oferta per satisfer una demanda que creix de forma accelerada topa amb la finitud del recurs.

Sigui com sigui, la qüestió és que la disponibilitat d'energia disminuirà d'una forma que encara ens costa d'imaginar. Les fonts d'energia renovables no podran proporcionar tota l'energia que consumeix el nostre sistema econòmic avui, no és una qüestió de millora de la tecnologia ni tampoc de petites reduccions voluntàries del consum energètic personal. Això vol dir que la producció d'aliments i de productes de primera necessitat, així com l'abastament d'aigua, la mobilitat, les formes de relacionar-nos amb l'entorn més proper i les cosmovisions de la gent, necessàriament es relocalitzaran. Com serà aquesta relocalització és difícil de saber i en breu s’intensificarà el debat en la comunitat científica. És aquí on hem de tibar del passat, del llegat a què fèiem referència, no per reproduir-lo sinó per inspirar-nos: formes d'adaptar la terra al cultiu, varietats d'hortalisses i fruiters adaptades a les condicions locals, infraestructures d'abastament d'aigua potable i per al reg, formes allocades de pensar... O, si més no, crear, als nostres caps, espai per encabir formes alternatives de concebre la realitat actual, tan perversa que el primer que aconsegueix és evacuar la possibilitat d’existència de tota alternativa. Convèncer-nos que el sistema actual no en té cap, d'alternativa, i que el sol fet de plantejar-ne és ingenu o irresponsable. Tal com sosté el filòsof Žižek, ens resulta més fàcil imaginar la fi del món que no pas un canvi radical en l’ordre social vigent.

Una de les alternatives que penso que planteja les coses d’una forma més radical, de soca-rel, és el decreixement, que d’entrada sona fort. Tinc un amic, de la colla del poble de tota la vida (dubtava si explicar això o no, perquè si ho feia el to de la xerrada es tornaria molt familiar, però ja ho he fet). Aquest amic té una forma de pensar completament oposada a la meva, però som amics. Doncs un dia que parlàvem per telèfon, ja en plena crisi, li vaig dir Jordi, ara s'està escampant bastant aquesta idea del decreixement. Trobo que, com a forma alternativa de pensar, és bastant encertada, vaig dir. Ell, curiós, em va preguntar que de què anava, això del decreixement, i jo li vaig dir que es tracta de prendre col·lectivament la decisió de reduir la mida de l'economia per viure millor. És clar, per telèfon no era fàcil aclarir-nos i vam quedar que ja en parlaríem amb calma quan ens trobéssim. Ja m'ho explicaràs bé, em va dir, i va afegir, però d’entrada sona molt malament.

Per què, li sonava molt malament i alhora hi estava interessat? Decreixement és una paraula que ha tingut èxit en aquest sentit. Ataca un tótem, una cosa inqüestionable en la societat d'avui. Quelcom pràcticament religiós: el creixement. Tothom diu què hem de fer per créixer, si hem de reactivar l'economia per aquí o si l'hem de reactivar per allà. Però no hi ha ningú que es qüestioni si realment hem de créixer. I per què ho hauríem de fer. Aquesta paraula míssil ha tingut èxit i ha aglutinat o connectat rere seu una sèrie d’iniciatives ciutadanes, moviments socials i tradicions intel·lectuals alternatives que l'han dotat d'un contingut plural. El decreixement és una reducció democràtica i pacífica de la grandària del sistema econòmic. Una reducció (i eventualment una estabilització) voluntària de la capacitat de la nostra economia d’extreure, processar, distribuir, consumir i llençar materials i energia. Una disminució que no és ni de bon tros una crisi, sinó que està encaminada a assolir l’equitat social, la sostenibilitat ecològica i el benestar personal. Aquesta idea de viure millor amb menys. Abans de la crisi, quan tot eren flors i violes i podies tenir un cotxe, una casa, una segona residència i viatjar a les antípodes del món (endeutant-te, però ho podies fer), plantejar això semblava de bojos. Però ara, arran de la crisi de 2008, la desfeta immobiliària i el duríssim atac als drets socials aconseguits amb dècades (o més d'un segle!) de lluites obreres, la receptivitat de la gent cap a aquestes idees més radicals és major. Això ho hem vist durant el moviment del 15-M, en què aquestes idees provinents dels 'marges' del sistema capitalista han entrat als debats populars els quals, tot i tenir encara un caràcter predominantment reformista, els estant fent de caixa de ressonància.

La receptivitat cap aquestes idees augmenta en temps de crisi perquè aquesta fa encara més evidents que abans els límits amb què topa el nostre sistema econòmic. Els que treballen en l'anomenada economia ecològica entenen l'economia com un subsistema dins de la biosfera. Això és de sentit comú, però hem arribat a una situació en què necessitem formes enginyoses d'argumentar fins i tot aquelles coses que són de sentit comú. És evident que l'economia forma part de la biosfera, d'on extreu materials i energia i a on envia els residus que queden després de processar-los, transportar-los, distribuir-los i consumir-los (això és el metabolisme social, és com el ‘menjar’ del cos social). Però és dificilíssim de fer entendre, no pas a vosaltres, sinó a tota l'estructura de poder (xarxa de dirigents econòmics, polítics i economistes) que ha fet del creixement econòmic l'objectiu individual, polític i social dominant. L’economista ecològic Herman Daly explica que quan treballava al Banc Mundial i provava, durant la redacció d’un dels informes institucionals sobre desenvolupament mundial (de 1992), de dibuixar l'economia com un subsistema obert dins d’un medi ambient tancat, la resta d’economistes de l’equip senzillament no ho acceptaven perquè no podien comprendre aquesta idea de límit de què hem parlat. Ells dibuixaven l'economia com un requadre amb entrades i sortides, un requadre flotant en un espai eteri, no material, no finit, per tant sense límits i que permetia l’economia créixer indefinidament. De fet, és quan l'economia no creix que comencen els problemes, la recessió, la crisi. Els deutes no es poden pagar, s'acaba el crèdit i l'atur es dispara. Derivats d'aquests límits físics de la biosfera també hi ha uns límits socials. L'economia està emmarcada en el sistema social (no al revés) i té la funció de distribuir-hi uns recursos més o menys escassos. Per tant aquí hi ha una qüestió de distribució i d’igualtat, també.

Per no carregar la xerrada de teoria posaré alguns exemples recents. Les lluites del moviment ecologista dels anys seixanta i setanta per protegir les muntanyes del Montseny o de Sant Llorenç del Munt contra la urbanització durant el boom immobiliari de l'època, que van aconseguir aturar una part de les urbanitzacions (no totes) a través de la creació de parcs naturals. L’oposició a noves infraestructures de transport, com el Quart Cinturó, i energètiques, com la línia de Molt Alta Tensió o determinats parcs eòlics. L’oposició a les ampliacions de les pistes d’esquí dels Pirineus. L’oposició a la urbanització de la costa. Els conflictes per la ubicació d’abocadors de deixalles i cementiris nuclears. La mobilització popular contra el Pla Hidrològic Nacional i el transvasament d’una part del cabal de l’Ebre a d’altres conques. No acabaríem.

Per tant hi ha conflictes: oposició i mobilitzacions contra noves activitats econòmiques i nous usos dels recursos. Això ens està dient, en primer lloc, que el creixement del metabolisme social topa amb la finitud dels propis recursos (el sòl, l’aigua), així com amb la seva limitada capacitat d’absorbir-ne els residus. No és només una qüestió de planificar adequadament els usos dels recursos o de crear institucions eficients per a la seva gestió. Són conflictes de distribució ecològica; conflictes al voltant dels costos i els beneficis de la contínua expansió del metabolisme. Per entendre’ns, allà on hi ha una autopista no hi pot haver un camp de blat. Allà on s’hi construeix una piscifactoria de gambes per a l’exportació no hi pot haver un manglar, ja sabeu, aquest bosc propi de les zones intermareals de les costes tropicals i subtropicals, on la gent humil fa llenya i pesca. Si la Chevron-Texaco extreu petroli dels pous de la selva amazònica equatoriana i fa vessar les basses d’aigua d’extracció, les comunitats indígenes pateixen molt i no poden ni viure en el seu territori, fins i tot alguns grups s’extingeixen. Si la petriolera Shell extreu al Delta del Níger, la gent d’allà no hi pot viure, no només perquè el riu contaminat ja no els ofereix pesca ni d’altres recursos, sinó perquè veuen com pel riu, a més de baixar-hi el petroli que aboca l’empresa, s’hi escola la sang de la seva gent. Les glaceres andines de Pasqua Lama, a Xile, no es poden conservar si s’hi desenvolupa el projecte de mineria d’or de l’empresa canadenca Barrick Gold. Les persones, els col·lectius i les comunitats afectades protesten perquè entenen que aquests canvis, aquestes noves activitats econòmiques que s’implanten als territoris on viuen, pesquen o passegen, els suposen més perjudicis que beneficis. Hi ha gent que hi guanya i gent que hi perd. Tornant al cas d’aquí, els que defensen la muntanya de noves urbanitzacions veuen que estaran pitjor amb la muntanya urbanitzada que sense urbanitzar. Els pagesos expropiats pel Quart Cinturó tindran les terres encara més fragmentades. Al gall fer no li deu haver anat gaire bé l’ampliació de Baqueira. L’economia té doncs uns límits socials. En un context de metabolisme social planetari creixent, es produeixen conflictes que resulten cada cop més visibles. Aquests es produeixen tot al llarg de la cadena metabòlica: des de l’extracció de recursos (per indústries extractives com mineria i combustibles fòssils; per producció de biomassa en plantacions d’arbres, agrocombustibles i d’altres conreus d’exportació, desforestació...) fins a l’emissió o abocament de residus.

El decreixement, com dèiem, és una reducció del metabolisme social en termes físics (materials i energètics). Una reducció equitativa que augmenta el benestar humà i millora les condicions ecològiques. Cap a un futur en què hi hagi economies localitzades que distribueixin els recursos de forma més igualitària mitjançant noves formes d'institucions democràtiques. Cap a una societat que no hagi de 'créixer o morir', on l'acumulació material no ocupi una posició privilegiada en l'imaginari cultural. Una societat que tingui com a principis organitzadors la simplicitat, la sociabilitat i el compartir, i que faciliti una vida més frugal i feliç. Al voltant d'aquesta idea han anat convergint diferents tradicions intel·lectuals i moviments socials. Entre els autors francòfons hi hauria, d’una banda, ecòlegs polítics com André Gorz, que emfatitzaven els efectes del productivisme en els problemes ambientals, i de l’altra els crítics del concepte de desenvolupament, segons el qual la millora de totes les societats del món passa inevitablement per la seva capacitat de desenvolupar-se. La crítica a la noció de desenvolupament tindria com a principal referent Ivan Illich i comptaria amb pensadors com el mateix Serge Latouche, un dels exponents més coneguts del decreixement. Fora de França és central la contribució del ‘pare del decreixement’ Nicholas Georgescu-Roegen i la seva anàlisi termodinàmica de l’economia, que tanmateix va influir notablement en el món francòfon amb la publicació el 1979 d'una traducció d’alguns dels seus escrits. El seu treball és essencial en la gènesi del camp de l’economia ecològica, que tal com hem dit abans entén l’economia en termes físics i mostra la correlació entre el creixement econòmic i l’ús de materials i energia. 

Pel que fa a les polítiques per a un decreixement sostenible (com decréixer?), les propostes encara són diverses i fragmentades. Inclouen un ampli ventall d'idees que van des d'alternatives radicals de ‘sortida de l'economia’ (ecoviles, cooperatives d'habitatge, cases okupes rurbanes, cooperatives de consumidors i productors, agricultura ecològica d’autoabastament, sistemes d'intercanvi no monetari) fins a propostes més reformistes de canvis polítics i institucionals a nivell estatal. Pel que fa a aquestes reformes, hi ha un cert consens sobre la necessitat de centrar-les en la redistribució (de feina, oci, recursos naturals i riquesa), la seguretat social i la descentralització i relocalització graduals de l'economia, com a vies per a la reducció del metabolisme social i l’adaptació suau a una economia més petita. En aquesta línia, entre les polítiques concretes que s’estan discutint trobem una reducció de la jornada laboral (incloent la setmana laboral de 21 hores), la creació d’institucions que garanteixin una seguretat econòmica i una salut mínimes per a tothom (com per exemple una renda bàsica), polítiques laborals que afavoreixin una menor productivitat i una major ocupació en sectors on el contacte humà afegeix valor (com l'educació o la salut), i la limitació de salaris màxims. Impostos redistributius, impostos sobre el moviment de capital internacional i un control estricte dels paradisos fiscals podrien assegurar el finançament d’inversions públiques de cost baix i benestar elevat, com educació o salut comunitàries, noves places públiques, espais oberts i horts urbans... Les polítiques proposades per enfortir les economies locals (relocalització) inclouen la circulació de monedes complementàries locals i la descentralització de bancs i institucions financeres. D’altres intervencions de caràcter sistèmic proposades inclouen impostos sobre els impactes ambientals, l’emissió de CO2 i l’energia nuclear, així com límits a la producció de CO2, a l’ús d'energia i recursos i a la contaminació. Els límits també poden prendre la forma de moratòries d’extracció de recursos i de construcció de noves infraestructures (centrals nuclears, pantans, autopistes). Algunes activitats molt nocives com la publicitat o l’extracció de recursos en les anomenades fronteres d’extracció poden ser regulades per mitjà de bans i prohibicions.

Bona part d’això no és nou, sinó que ja formava part d'altres projectes i havia estat proposat en d’altres contextos (és clar que s’hi han afegit algunes coses). Però la qüestió essencial és que aquest paquet de propostes i estratègies és part d'un canvi total de direcció. El decreixement és una crida a la creació d’un ordre politicoeconòmic i socioecològic alternatiu. Un projecte polític radical que, a diferència dels fracassos ideològics del segle XX, no només ofereix una nova manera de fer realitat els somnis de la humanitat, sinó que en canvia els propis somnis. Des del punt de vista científic o intel·lectual es tracta de contribuir a omplir el forat i la pèrdua de significat que representa la crisi actual. De contrarestar una història cultural falsa (el creixement com a progrés) per teixir-ne una de nova que possibiliti un canvi social revolucionari, no en el sentit de violent, sinó en el sentit de ràpid i radical. Per això cal ser conscients i entendre que els grans canvis socials no es produeixen demanant als que ostenten el poder que prenguin mesures per a fer-los realitat, sinó a través d’amplis moviments populars que, de baix a dalt, qüestionen i canvien els paradigmes establerts. Aquí és important remarcar que el decreixement no pretén convertir-se en un nou projecte occidental amb pretensió universal que cometi l’error, una vegada més, d’autoexportar-se arreu del món (com ha passat amb el Creixement i el Desenvolupament). El que ha de decréixer el metabolisme social planetari, per tant aquells països que han crescut més del compte. Alguns països o regions del món certament hauran de créixer per satisfer les seves necessitats bàsiques, però en qualsevol cas necessitaran autonomia per decidir què volen fer per millorar les seves condicions de vida. En aquest sentit, alguns dels múltiples actors que s’agrupen sota el lema decreixement (i que inclouen moviments tan variats com l’ecofeminisme, l’agroecologia, la democràcia inclusiva, el pacifisme, els antinuclears, els opositors a grans infraestructures, els activistes contra la publicitat i els cotxes, el moviment antiglobalització...) busquen aliances en d’altres moviments que, com els que lluiten per la justícia ambiental als països del sud, tenen objectius clarament complementaris.

28 de nov. 2011

Per tocar el món per no tocar el món

El proper dissabte 3 de desembre hi ha programada una de les activitats paral·leles de l'exposició de Perejaume a La Pedrera, amb diferents aproximacions a la idea de decreixement. Hi parlaran Martí Peran, comissari de l'exposició, Jacint Torrents, antropòleg i professor de la Universitat de Vic, Cosima Dannoritzer, realitzadora del documental 'Comprar, llençar, comprar', Chantal Maillard, poetessa, i Perejaume. Jo també hi faré una mica de xerrameca (seré el tercer, per si voleu aprofitar per anar a fer un riu o sortir a fumar).

Jornada 'Per tocar el món per no tocar el món', dissabte 3 de desembre de 10h a 14h a l'auditori de La Pedrera (entrada gratuïta).

24 de nov. 2011

Patrimoni

Notes de la petita introducció a la presentació sobre la rehabilitació del forn de calç del Corcola a Matadepera (23 de setembre, en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya 2011), que podeu seguir parcialment en aquest vídeo.

Bona tarda. 

Faré cinc cèntims de la història del procés de rehabilització del forn de calç del Corcola, que després la meva companya de taula, l'arqueòloga Maica Carmona, us explicarà amb detall. Cap al 2004 s'inicià el procés de redacció del nou planejament urbanístic municipal. Un dels tres consells que es van formar per a l'assessorament de l'equip redactor, concretament el de medi ambient, va elaborar un informe on recomanava protegir la costa del Tet i el Mont-rodon de la urbanització. Posteriorment es van iniciar, de forma més o menys simultània, l'elaboració d'un estudi sobre el patrimoni socioecològic d'aquesta zona (encarregat per l'Ajuntament a l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals) i una campanya liderada pel Consell Local de Medi Ambient per incloure-la al Parc Natural. Es van acabar recollint més d'un miler de signatures de gent que tenia molt clar que el Tet i el Mont-rodon no havien de passar a formar part de les urbanitzacions sinó que d'alguna forma d'havien de protegir (això està explicat al número 6 de la revista Sotabosc)

Amb una moció presentada a l'últim ple de la legislatura 2003-2007, aquesta entitat va aconseguir un acord unànime per protegir la zona, i durant la següent legislatura en va confirmar la protecció amb l'Oficina Tècnica de Planificació Territorial de la Diputació de Barcelona. Així va sorgir l'oportunitat d'acollir-se a una línia de subvencions que permetrien rehabilitar el forn de calç del Corcola, un dels elements més destacats de les rodalies del Mont-rodon. A més de la rehabilitació, inaugurada la primavera de l'any passat (vegeu la notícia), l'Agrupació de Defensa Forestal s'encarrega de mantenir-ne els camins, d'anar aclarint els boscos per a la prevenció d'incendis i d'arranjar alguns indrets com la basseta del Collet o el forn de calç del Pujol. Aquestes i d'altres iniciatives tan lloables -per fer el que fan i per ser autogestionades- com la restauració de la barraca de vinya dels Rossos, ens permeten parlar de tota una activitat col·lectiva de cura d'aquells turons. 

I això em porta a parlar de la noció de patrimoni, que a mi m'ha interessat molt i que durant els últims anys he anat investigant i rumiant conjuntament amb col·legues i amigues. Fixeu-vos que en el procés que he descrit, la intervenció sobre els vestigis del passat, la seva comprensió, és indestriable de la configuració del futur i les formes d'imaginar-lo. El fet d'estar protegint allò vol dir relacionar-nos d'una manera concreta amb el passat (en comptes d'urbanitzar-ho, ho protegim) i vol dir pensar en una Matadepera futura que va per una línia i no per una altra. El patrimoni és aquella part del passat que volem salvaguardar de l'oblit, una selecció del passat per a determinats usos presents i futurs. Uns usos que van molt més enllà de l'oci (que és l'únic que suggereix el logo d'aquestes jornades) o d'un mer coneixement acrític i despolititzat del passat, i que giren al voltant d'un diàleg permanent amb realitats altres que ens han precedit i que tenen un valor extraordinari per al moment de bifurcació històrica en què ens trobem. 


Actualment veiem, d'una forma molt eloqüent, com el nostre sistema econòmic s'enfronta als límits físics del propi planeta. Una de les conseqüències d'aquest fet és el pic o zenit del petroli, és a dir, una caiguda en picat de la producció després d'un augment dràstic del preu degut a la impossibilitat de l'oferta de créixer al mateix temps que ho fa la demanda (immediatament després d'escriure aquesta frase ja veig que és ben enrevessada, però no ho sé explicar millor, si de cas mireu el bloc The Oil Crash). 

Sigui com sigui, la qüestió és que la disponibilitat d'energia disminuirà d'una forma que encara ens costa d'imaginar, ja que les fonts d'energia renovable no podran proporcionar tota l'energia que consumeix el nostre sistema econòmic avui. Això vol dir que la producció d'aliments i de productes de primera necessitat, així com l'abastament d'aigua, la mobilitat i les formes de relacionar-nos amb l'entorn més proper, necessàriament es relocalitzaran. Com serà aquesta relocalització és difícil de saber.

És aquí on hem de tibar del passat, del patrimoni: formes d'adaptar la terra al cultiu, varietats locals d'hortalisses i fruiters adaptades a les condicions d'aquí, infraestructures d'abastament d'aigua potable i per al reg, formes allocades de pensar... O, si més no, crear, als nostres caps, espai per a formes alternatives de concebre la realitat actual, tan perversa que el primer que aconsegueix és convèncer-nos que no en té cap, d'alternativa, i que el sol fet de plantejar-ne és ingenu o irresponsable.

Si l'estudi i la interpretació del passat no adopta aquest to crític s'acaba convertint en un element de reproducció de l'estat actual de coses. 'El passat agrícola de Matadepera' o 'El nostre era un poble de pagès' formen part d'un discurs que manté la realitat agrària com una cosa exclusivament del passat, un passat que degut a (o gràcies a) un progrés inevitable ha estat feliçment superat. Però avui, aquí, també hi ha gent que es dedica a la terra: horts a les cases, alguna vinya nova, els camps de can Pèlags o can Garrigosa, el pastor que treballa amb l'ADF... No té res a veure amb la realitat de fa cent anys, em direu. I és clar que no. I l'activitat primària és una cosa minoritària a la Matadepera residencial que avui coneixem. Evidentment. Però la idea que la realitat pagesa forma part exclusivament del passat ja no s'aguanta en l'escenari post-petroli que estem començant a viure.

I per això, i per acabar, no és casualitat que es vagi escollir el forn del Corcola, construït i utilitzat per una família compromesa amb els ideals republicans d'esquerra i amb la cosa pública, comuna, per la qual cosa foren durament represaliats pel franquisme. Que va construir el forn per utilitzar les feixines amb què eren pagats pels propietaris de can Solà per netejar les pinedes i fer-hi costals. Una família, els Corcola, emparentada lògicament amb el catalanisme d'esquerra i amb la il·lusió rabassaire que els petits pagesos poguessin accedir a la propietat de la terra que cultivaven.


(accediu a l'exposició sobre la producció de calç que van fer els arqueòlegs d'aquest projecte)

21 de nov. 2011

Decreixement econòmic per a la sostenibilitat ecològica i l'equitat social

He fet una versió escrita de la xerrada a Matadepera de l'1 de setembre de l'onze (la podeu seguir, de moment parcialment, en aquest vídeo), que també farem servir per la presentació de La Bona Vida a Terrassa, el proper dissabte 26 de novembre.

Gràcies a totes per ser aquí i als Maulets de Matadepera per convidar-me. Jo parlaré d'això del decreixement, que d'entrada sona fort. Tinc un amic, de la colla de tota la vida, que té una forma de pensar completament oposada a la meva, però som amics. Un dia que parlàvem per telèfon, ja en plena crisi, li vaig dir Jordi, ara s'està escampant bastant aquesta idea del decreixement. Trobo que, com a forma alternativa de pensar, és bastant encertada, vaig fer. Ell, curiós, em va preguntar de què anava, això del decreixement, i jo li vaig dir que es tracta de prendre entre totes la decisió de reduir la mida de l'economia. És clar, per telèfon no era fàcil aclarir-nos i vam quedar que ja en parlaríem amb més calma. Ja m'ho explicaràs bé, em va dir, però d'entrada sona molt malament.

Al meu amic li sonava molt malament però hi estava interessat. Per què? 

Decreixement és una paraula que ha tingut èxit en aquest sentit. Ataca un tótem, una cosa inqüestionable en la societat d'avui. Quelcom pràcticament religiós: el creixement. Tothom diu què hem de fer per créixer, si hem de reactivar l'economia per aquí o si l'hem de reactivar per allà. Però no hi ha ningú que es qüestioni si realment hem de créixer. I per què ho hauríem de fer. Aquesta paraula míssil ha tingut èxit i ha aglutinat rere seu una sèrie de moviments socials i tradicions intel·lectuals alternatives que l'han dotat d'un contingut plural.

Què entenem per decreixement? 

El decreixement és una reducció democràtica, col·lectiva i pacífica de la grandària del sistema econòmic. Una reducció voluntària de la capacitat de la nostra economia de produir i de consumir. Una disminució que no és ni de bon tros una crisi, sinó que està pensada per millorar el benestar personal i l'equitat social. Aquesta idea de viure millor amb menys.

Abans de la crisi, quan tot eren flors i violes i podies tenir un cotxe, una casa, una segona residència i viatjar a les antípodes del món (endeutant-te, però ho podies fer), plantejar això era de bojos. Però ara, arran de la crisi de 2008, la desfeta immobiliària, l'increment del preu del petroli o el duríssim atac a l'estat del benestar, la receptivitat de la gent cap a aquestes idees més radicals és major. Això ho hem vist durant el moviment del 15-M, en què aquestes idees provinents dels 'marges' del sistema capitalista han entrat als debats populars, tot i que encara hi predomina un caràcter reformista. 

Els límits de l'economia

La receptivitat cap aquestes idees augmenta en temps de crisi perquè aquesta fa encara més eloqüents els límits amb què topa l'economia, que són de tipus físic i de tipus social. Els que treballen en l'anomenada economia ecològica entenen l'economia com un subsistema dins de la biosfera. Això és de sentit comú, però hem arribat a una situació en què necessitem formes enginyoses d'argumentar coses que són de sentit comú. És evident que l'economia forma part de la biosfera, d'on extreu materials i energia i a on envia residus (es tracta d'un metabolisme, com si fos un cos humà). Però és dificilíssim de fer entendre, no pas a vosaltres, sinó a tota la xarxa de dirigents econòmics, polítics i economistes que nodreixen l'imaginari cultural dominant. Per ells l'economia està flotant en un espai eteri, no material, no finit, i per tant no té límits i pot créixer indefinidament. De fet, és quan no ho fa que comencen els problemes, la recessió, la crisi. Derivats d'aquests límits físics de la biosfera també hi ha uns límits socials. L'economia està emmarcada en el sistema social (no al revés) i té la funció de distribuir-hi uns recursos que per definició són escassos. Per tant aquí hi ha una qüestió de distribució i d'igualtat que imposa uns límits al sistema econòmic.

Per no carregar la xerrada de teoria, ho explicarem amb exemples propers. Les lluites ecologistes dels anys seixanta i setanta per protegir la muntanya de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac contra la urbanització durant el boom immobiliàri de l'època, que va aconseguir aturar una part de les urbanitzacions a través de la creació del parc natural. O bé els veïns del poble de Matadepera que van oposar-se a la destrucció del mas de can Vinyés que significava la urbanització i la construcció del camp de golf, als anys vuitanta. O l'oposició frontal de les entitats ecologistes a la pista forestal de Mata-rodona, a l'Obac, que finalment es va construir. Allò, com sabeu, va fer emprenyar molta gent. El Quart Cinturó. El camp de golf de can Bon Vilar. No acabaríem.

Per tant hi ha conflictes. Hi ha oposició i mobilitzacions contra noves activitats econòmiques i nous usos de la terra. Això ens està dient, en primer lloc, que el creixement de l'economia topa amb uns límits del propi recurs, en aquest cas la terra, que és finita. Per entendre'ns, allà on hi ha una autopista no hi pot haver un camp de blat. I en segon lloc, que hi ha uns límits socials. La gent protesta perquè entén que tots aquests canvis els suposen més perjudicis que beneficis. Els que defensen la muntanya de noves urbanitzacions veuen que estaran pitjor amb la muntanya urbanitzada que sense urbanitzar. Els pagesos expropiats pel Quart Cinturó tindran les terres encara més fragmentades. Can Vinyés era més bonic amb la vinya que amb el green. Hi ha una distribució desigual dels perjudicis i els beneficis del canvi, cosa que s'observa des de l'escala local o regional de què hem parlat fins a l'escala mundial.

El decreixement com a conca hidrogràfica

El decreixement, com dèiem, és una reducció de la producció i el consum en termes físics. Una reducció equitativa que augmenta el benestar humà i millora les condicions ecològiques. Cap a un futur en què hi hagi economies localitzades que distribueixin els recursos de forma més equitativa mitjançant noves formes d'institucions democràtiques. Cap a una societat que no hagi de 'créixer o morir', on l'acumulació material no ocupi una posició privilegiada en l'imaginari cultural. Que tingui com a principis organitzadors la simplicitat, la sociabilitat i el compartir, i que faciliti una vida més frugal i feliç (vegeu aquest article de Giorgos Kallis).

Al voltant d'aquesta idea han anat convergint diferents tradicions intel·lectuals i moviments socials. Entre ells hi ha els crítics de la idea de 'desenvolupament', segons la qual la millora de totes les societats del món passa inevitablement per la seva capacitat de 'desenvolupar-se' i de créixer econòmicament. També antropòlegs anti-utilitaristes, ecòlegs polítics com Gorz o pensadors com el mateix Latouche, un dels exponents més coneguts del decreixement. Per altra banda hi ha els economistes ecològics deixebles de Nicholas Georgescu-Roegen, amb autors com Daly, el qual explica que quan treballava al Banc Mundial i provava, en documents interns o informes, de dibuixar l'economia com un subsistema de la biosfera, els seus col·legues no ho acceptaven perquè no podien comprendre aquesta idea de límit de què hem parlat abans. Sota la paraula míssil decreixement també s'hi agrupen una sèrie de moviments com l'ecofeminisme, l'agroecologia, la democràcia inclusiva, pacifistes, ecologistes antinuclears, grups d'oposició a grans infraestructures, activistes contra la publicitat i els cotxes o el moviment anti-globalització.

Per què hauríem de decréixer?

Per acabar, dos motius pels quals hauríem de decréixer (segons l'article de Kallis citat anteriorment). El primer és per evitar la catàstrofe climàtica, cosa que no aconseguirem només amb millores tecnològiques i canvis de comportament, sinó que requereix una reducció de l'escala de l'economia. En els 300 anys d'industrialització hi ha hagut una clara correlació entre creixement econòmic, ús d'energia i emissions de CO2. Els pocs països que últimament han estabilizat les seves emissions de CO2 o els seus fluxos materials ho han fet per causa de crisis econòmiques (com els països ex-comunistes) o bé exportant la producció dels seus béns de consum a d'altres països, tal com ha fet el Regne Unit. Fixeu-vos que després d'anys i anys de negociacions internacionals a partir de les Cimeres d'Estocolm i Rio, l'única disminució en les emissions de CO2 s'ha produït el 2008 com a resultat de la crisi econòmica. Del que es tracta és que aquest decreixement econòmic que ja s'ha mostrat ecològicament beneficiós sigui també sostenible socialment.

I segon, perquè el creixement econòmic ja no ho és, d'econòmic. L'augment del Producte Interior Brut no augmenta el benestar humà. Hi ha estudis de psicòlegs i economistes que mostren com la felicitat i els paràmetres bàsics del benestar (educació pública, salut) estan correlacionats amb el creixement econòmic només fins a un cert nivell. Més enllà d'aquest, per molt que creixem el benestar de la gent no millora. Bona part dels països occidentals ja fa dècades que van assolir aquest nivell, i tot i així continuem invertint cada vegada més recursos naturals i treball per produir artilugis inútils que no aporten cap millora en el benestar dels que els utilitzen, però en canvi tenen impactes horribles en aquells que els produeixen o que en reben els residus. 

I doncs, si això és així, per què han de créixer contínuament, la producció i el consum?

18 de nov. 2011

14 de nov. 2011

Ja se'n poden anar a prendre pel cul, els mercats

Aquesta entrada només consta de títol i d'aquest petit aclariment.

10 de nov. 2011

Actualització de la pàgina 'Llibres'

He actualitzat la pàgina Llibres d'aquest bloc. Ho dic per si la voleu mirar.

8 de nov. 2011

Degrowth in the Financial Times

You can now read the letter that Giorgos Kallis and Joan Martinez Alier sent to the Financial Times in response to the article by Christopher Caldwell, in which they argue that Georgescu-Roegen was not any utopian thinker. Rather, they say, utopian is to think that endless growth is possible in a finite planet.

1. Degrowth in the Financial Times, Décroissance: how the French counter capitalism, By Christopher Caldwell - October 14, 2011

2. Letter in Response, No utopian but a truly worldly philosopher, By Profs Giorgos Kallis and Joan Martinez Alier - October 22, 2011


Sir, Christopher Caldwell, in "Décroissance: how the French counter capitalism"(October 15), refers correctly to Nicholas Georgescu-Roegen as an intellectual hero of the degrowth (décroissance) movement, but qualifies him wrongly as a "utopian thinker'. Far from a utopian, Georgescu-Roegen (1906-1994) was a distinguished fellow of the American Economic Association and a professor of economics at Vanderbilt, holding a PhD in statistics from the Sorbonne and a degree in mathematics from his native Bucharest. As a Rockefeller scholar at Harvard he worked closely with notable economists Joseph Schumpeter and Wassily Leontief. Paul Samuelson called him a "scholar's scholar, an economist's economist".

A truly "worldly philosopher", Georgescu-Roegen in The Entropy Law and the Economic Process (Harvard University Press, 1971) argued that economic growth increases entropy; useful energy is dissipated, it cannot be recycled. He predicted that the economy simply cannot continue to grow forever no matter how much technology advances. Once fossil-fuel stocks are depleted, a simpler living out of renewable, flow resources will be inevitable, and the descent had better be a smooth rather than a catastrophic one.

For his disciples in the community of ecological economics, the crisis came as no surprise: energy and food prices knocked the economy down. It is easy for the financial system to increase private or public debts and to confuse this expansion of credit for the creation of real wealth. But the real economy of energy and materials cannot be forced to grow at the compound interest rate necessary to pay off debts.

It is a hopeful sign that the degrowth movement is grounding its view of the economy on the thermodynamic analysis of Georgescu-Roegen. Utopian is to think that endless growth is possible in a finite planet.

Giorgos Kallis and Joan Martinez-Alier
ICTA, Universidad Autónoma de Barcelona, Spain

6 de nov. 2011

(Re)radicalització de l'ambientalisme i els problemes d'una mala traducció

El passat dijous 27 d'octubre es va presentar a Barcelona el darrer número de la revista Nous Horitzons, dedicat al decreixement. Tal com us avançava en aquest post, el número inclou un article de François Schneider i Federico Demaria, de Recerca i Decreixement. Ara però us voldria parlar d'un altre dels articles que hi apareixen, el de Giorgos Kallis, també de Recerca i Decreixement

En Giorgos va escriure l'original en anglès i els traductors que treballen per la revista es van encarregar de traduir-lo al català. Jo vaig voler fer-ne una revisió perquè em semblava important assegurar una solució òptima per tota una sèrie de paraules o conceptes que sovint no han estat gaire traduïts aquí. Ho vaig fer amb molt de gust. En general el vaig trobar ben traduït, però em va semblar que calia fer una sèrie de correccions, algunes d'importants i d'altres no tant. Per exemple, sharing havia estat traduït per intercanvi, però vol dir compartir (una altra cosa és quin substantiu esculls, perquè 'compartiment' o 'compartició' sonen forçats, però això ho deixava per als professionals). O smooth reduction per reducció gradual, quan en realitat l'autor volia dir 'reducció suau' de la mida de l'economia, en el sentit de no traumàtica per al benestar de la gent.

Algunes opcions escollides pels traductors canviaven el significat de l'oració, en alguna ocasió de forma inacceptable. Per exemple, ja al final de l'article (pàg. 42), una mala traducció de la referència a Žižek atribuïa a aquest autor l'afirmació que 'el decreixement és un projecte polític radical' quan el que l'article original deia és que el decreixement és un projecte polític radical en el sentit que Žižek ha donat a 'projecte radical'.

També hi havia algun matís important que, amb la traducció proposada, es perdia. Per exemple, no és el mateix dir 'comunitats que viuen a les fronteres d'extracció de petroli' que 'comunitats que viuen a les fronteres amb els emplaçaments d'extracció de petroli', solució adoptada per traduir 'communities living in extraction frontiers' (pàg. 36).

Però no es tracta ara d'atabalar-vos amb més exemples, sinó de dir-vos que vaig fer tota una sèrie d'esmenes d'aquest estil. I que el Giorgos les va enviar a l'editorial tot insistint que les tinguessin en compte. Però no ho van fer pas, i l'article ha sortit ple d'errors de traducció. Sap greu, perquè l'original està molt bé, però la traducció no li fa justícia. Jo us poso aquí la versió de la traducció que incorpora els canvis que jo vaig proposar (i que segur que tampoc està bé del tot perquè hi havia alguns detalls que se m'escapaven).

Decreixement sostenible i (re)radicalització de l'ambientalisme, de Giorgos Kallis 

Per acabar, Stefano Puddu i Oriol Leira també han escrit un article per aquest número monogràfic. El podeu llegir aquí.

2 de nov. 2011

Harvest of Harvests available in English and Spanish

Harvest of Harvests (30') is a documentary opened in 2008 that reflects on the role of peasant memory in imagining alternative futures. I did it with my sister Carla, who took care of the editing, and Gerard Marcó, responsible for the production (see his short movie Salm 51). The cinema director Isaki Lacuesta, winner of the Golden Shell in the San Sebastián International Film Festival 2011 for the film The double steps, helped me with the script. The original idea (and actually the main argument of the documentary) was by artist Perejaume, one of the characters of the film. If you happen to be in Barcelona I highly recommend you his retrospective exhibition in La Pedrera (opened until 25 February 2012), which brings together around two hundred works of the last twenty years around the idea of 'decreasing'.

You can now see Harvest of Harvests with English and Spanish subtitles through the links below. The original version in Catalan is available in this post.

  

23 d’oct. 2011

Revista Sotabosc

Tal com us deia en un post anterior, amb la colla del Consell Local de Medi Ambient de Matadepera fèiem aquesta revista, i en vam treure sis números. Els hi tinc molta estima a tots, tant als sis números com a la colla.

Que quina periodicitat tenia? Home, depèn de com t'ho miris. Inicialment era trimestral (era l'any 2004, el primer número duia el nom del mes però en els dos següents ja vam optar pel nom de l'estació). Podríem dir que va ser trimestral durant gairebé un any, doncs. L'any següent (2005) va sortir un número primaveral i un d'estiuenc, és a dir, va esdevenir bianual (no ben bé semestral, però). Després del número 5 la cosa es va esponjar i la següent entrega no arribaria fins al cap de dos anys. El número 7 el vam començar a preparar però encara no ha vist la llum. Quan surti podrem saber la nova periodicitat del Sotabosc. Es tracta, com segurament haureu deduït, d'una estratègia de fidelització de lectors.

De moment he penjat quatre números i els podeu consultar aquí (més avall poso algunes portades):

Sotabosc, núm. 2 (estiu de 2004)
Sotabosc, núm. 4 (primavera 2005)


21 d’oct. 2011

Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

El Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici y el territorio que lo contiene cuentan con una larga tradición de trabajos de investigación, estudios y ensayos, de los cuales recojo a continuación los más relevantes para las cosas que a mi últimamente me interesan (ya sabéis, montañas, pastos y pastoras).

En primer lugar encontramos los trabajos sobre cultura popular pirenaica, que toman especial importancia durante el periodo de nacionalismo romántico de finales del siglo XIX y el arranque de las grandes migraciones del campo a la ciudad con la industrialización. Los folkloristas pioneros como el padre Joan Alcover, que desarrolló estudios en los valles de Àneu durante las primeras décadas del siglo XX (Proa editó su Dietari de l'excursió filològica, de 1906), dieron paso a trabajos etnográficos, históricos y geográficos de las sociedades pastoriles trashumantes de la zona del Pallars (R. Violant Simorra), la Alta Ribagorça y, en general, el Pirineo catalán (J. Vilà Valentí). Algunos de estos estudios han remarcado que la ganadería y la trashumancia no deben ser vistos como sectores inmutables, autárquicos o aislados, sino como una actividad económica adaptativa que modifica en pocos años el manejo del ganado, la orientación productiva, la organización de las explotaciones y los mercados de abastecimiento y de salida de la producción (podéis leer este trabajo de Ros en Estudis d'Història Agrària, por ejemplo).


Podéis echar un vistazo a la revista Àrnica, del Consell Cultural de les Valls d'Àneu.
Otras investigaciones antropológicas se han ocupado de un aspecto clave para todo esto que a mi tanto me interesa, como es la gestión comunal por estratos o pisos de vegetación que las familias del valle de Aran llevaban a cabo para aprovechar los recursos locales de campos, prados de siega, bosques y pastos de altura (está muy bien explicado en un libro de Roigé y colegas del que os hablé en este post). También destacan las investigaciones etnobotánicas realizadas en la comarca del Pallars, que recopilan los nombres populares de las plantas o investigan el conocimiento y las tradiciones relacionadas con la conservación in situ de variedades locales.

En segundo lugar, los trabajos en ecología de prados y pastos analizan la integración de la cultura pastoril en los ecosistemas de montaña y muestran que la riqueza de especies vegetales es un compendio de las condiciones ecológicas –especialmente de ladera y fondo de valle– y de las técnicas de producción semiextensivas, basadas en el uso de varias unidades territoriales de gestión y en una estrecha combinación de parcelas de propiedad privada y superficies comunales (cito trabajos de Montserrat y de Fillat, claro). En tercer lugar, la geografía humana es el marco de gran parte de los estudios sobre la evolución del paisaje en las comarcas pirenaicas, entre las cuales figuran el Pallars Sobirà, y que remarcan la necesidad de estudiarlo de forma holística a través de la integración de distintas disciplinas de las ciencias naturales y las ciencias sociales.

Por último, existen trabajos abundantes de seguimiento de los efectos del cambio global. Entre ellos hay que mencionar el nodo Aigüestortes de la Red Española de Investigación Ecológica a Largo Plazo, el cual agrupa a equipos de varias instituciones y cuenta con siete líneas de investigación: contaminación atmosférica, cantidad y calidad de las aguas de ríos y lagos, reconstrucción paleoambiental, cuantificación de los flujos de carbono, evolución de los usos del suelo y cambios en la cubierta vegetal, cambios en la distribución de especies, poblaciones y comunidades, y cambios funcionales y fenológicos en organismos (leed este artículo en la revista Ecosistemas). Estos trabajos, especialmente los que monitorean especies y ecotonos sensibles a los cambios, como plantas de neveros y turberas, ropalóceros o el propio límite altitudinal de los árboles, proporcionan una información valiosa para conocer las manifestaciones y el alcance del cambio global en los socioecosistemas del Parque Nacional.

Los estudios que incorporan la perspectiva socioecológica, multiescalar y de investigación-acción son aun escasos, aunque recientemente han aparecido algunos trabajos que muestran la utilidad del marco de análisis de la ecología política para comprender la gran transformación que están experimentando los Pirineos. Sus bosques, valles, agua, animales y paisajes les convierten en una región abundante en recursos naturales, por el control y uso de los cuales diferentes grupos sociales –tanto locales como externos– rivalizan o se alían constantemente, en un proceso que afecta a su ecología (aquí cito bastante textualmente este trabajo editado por Vaccaro y Beltran). Por ello, argumentan estos autores, la identificación de los actores sociales involucrados permite incorporar y clarificar las condiciones sociales que envuelven los cambios ecológicos. Estamos frente a un proceso de reorganización socioecológica que sigue a cambios tan importantes como la migración de población a las ciudades con la primera fase de industrialización desde finales del siglo XIX, el abandono de las formas tradicionales de producción agropastoral y la llegada masiva de turistas de nieve o naturaleza –junto con estaciones de esquí y segundas residencias– a partir de la década de 1970 (esto está en las páginas 7 y 8).

Un proceso en que no solo está en disputa la propia noción de la ruralidad, sino también las formas de reorganización socioecológica de la montaña frente a la nueva situación pospetróleo.

¿Y por qué cuelgo este rollo?, te preguntarás. Yo también me lo pregunto.

19 d’oct. 2011

Salm 51, de Gerard Marcó

Us recomano el curtmetratge Salm 51, de Gerard Marcó, amb Pere Arquillué (2008). Està rodat a l'església de can Roure. A l'inici hi surt un om que fa el cel molt blau. Si pareu bé l'orella, el so està molt bé. I la llum.


17 d’oct. 2011

'Gros pédé': interpretació d'un cartell a muntanya

Fa un parell o tres de setmanes vam baixar amb les Filkes per la vall de Carançà, al Conflent, fins a les gorges. Veníem de Núria. Cap al final de la vall, en un trencall, vam trobar un cartell d'aquests que en principi serveixen per senyalitzar els senders.

Per començar ja ens va semblar que no era on tocava (en un talús rocós del camí, a l'alçada del genoll i generant dubtes sobre la direcció que calia prendre). Després, veient les marques a l'escorça d'un arbre gros que hi havia al trencall, uns metres més enllà, vam deduir que inicialment hi estaria penjat i que, bé per rovellament natural dels caragols o per accions deliberades, s'hauria despenjat. Un cop despenjat hauria estat, ara sí, humanament traslladat al lloc on el vam trobar nosaltres, amb el bonic objectiu de confondre el senderista.

Les possibilitats d'interpretació no s'acabaven aquí. A la part superior dreta hi havia una enganxina circular groga amb lletres mig rosades que deia 'en català si us plau', en referència a les indicacions en francès i a les formes afrancesades dels topònims Fontpedrosa i Tet. L'enganxina era a sobre d'un estel d'aquests que van al capdamunt de l'estelada (dibuixat amb rotulador negre), de la qual cosa es deduia sense massa esforç que l'enganxina era posterior a l'estel. Les quatre barres que completaven l'estelada podrien haver estat fetes per un excursionista per tal d'aprofitar la sang que li brollaria de la mà per l'efecte tallant dels ferros instal·lats a les passarel·les de les gorges. Les quatre barres serien, per coherència creativa, contemporànies a l'estel, però podrien ben ser de dos autors diferents, tenint en compte tant la diferent tècnica utilitzada (rotulador negre vs estil Guifré el Pilós) com la impossibilitat de l'autor de les quatre barres, ferit, d'escriure amb el rotulador negre.

 La foto és de la Meis, està una mica sobreil·luminada per l'estelada (la foto).

Però el més bo és la resposta que hi ha a la part superior esquerra: 'en catalán = gros pédé!', és a dir, que els de l'enganxina i els l'estelada són uns marietes, però uns marietes amb una connotació molt despectiva (fixeu-vos que pédé és el prefix de pédéraste). Una primera cosa divertida de la igualtat és que no digui 'catalán = gros pédé!' sinó 'en catalán = gros pédé!' En el primer cas, estaria molt clar que els marietes som els catalans, en general. Però tal com està posat, qui hauríem d'entendre que és el col·lectiu acusat de marieta? Els que van per les muntanyes del Conflent reivindicant la catalanitat dels cartells o també els que ho fan, posem per cas, al Vallespir? I els que ho fan a tota l'altra banda de país, la part diguem-ne ocupada per España, també hi estarien inclosos, en el subconjunt marieta de la població mundial?

Però el més curiós de tot plegat és que la paraula catalán estigui escrita amb accent tancat a la darrera a (a la foto no es veu, però no us enganyo, l'accent era tancat). Després de deliberar una estona, el grup no va saber què concloure. Podria ser que, a la primera part de la igualtat, un francòfon hagués posat l'accent per error (en francès no en porta, d'accent), atabalat en veure que els seus companys d'excursió s'allunyaven? I si la primera part de la igualtat estava escrita en castellà i la segona en francès?

Arribats a aquest punt, vam decidir continuar el camí pel trencall de la dreta, que ens va dur feliçment a un aparcament. Des d'allà vam fer dit i al cap de només set horetes ja érem al Vallès. Sobre el personal que va tenir l'amabilitat d'agafar-nos més val que en parlem un altre dia.

14 d’oct. 2011

Ja podeu veure el Verema de Veremes en condicions

Ja podeu veure el documental Verema de veremes al canal aquest de vídeos, gràcies al Ricard de l'editorial d'obra gràfica Tinta Invisible. La veritat és que es veu prou bé (les parts velades i borroses són les que vaig filmar jo).


Com deia a la pàgina de documentals d'aquest mateix bloc, el Verema de veremes és l'únic que he fet amb cara i ulls. Dura trenta minuts i el vam presentar el 2008. La idea original la va tenir en Perejaume, veí de Josep Travesa, de can Pau Foguera, protagonista del documental. La meva germana Carla va fer-ne el muntatge, i l'Isaki Lacuesta em va ajudar a escriure el guió (imagineu-vos com hauria quedat, sinó). El Gerard Marcó en va fer la producció (us recomano el seu curtmetratge Salm 51).

En Josep Travesa era pagès d'Olzinelles. Juntament amb Verdaguer i Miró, és un dels referents del primer llibre de les Pagèsiques de Perejaume, tal com podeu veure en la presentació del llibre de fa unes setmanes.

11 d’oct. 2011

Els Països Baixos (VII)

I ara ja vaig cap al que et volia dir. En un altre article de setembre de 2005 (El paisatge literari català) deies que a la represa literària del dinou els escriptors devien trobar-se amb una llengua molt lligada a la terra, una llengua pagesa. I et preguntaves de quina manera la nostra literatura assumirà el moment actual en què la cultura pagesa està acabant de ser del tot substituïda pel turisme, i quins personatges literaris en sortiran, de tot plegat.

Un exemple d'aquesta reacció podria ser la teva novel·la Marina, en la mesura que mira de tornar a pintar una marina d'una Costa Brava trinxada i amb la omnipresència literària de Ruyra, Català i Pla? Dius que les teves novel·les han anat a parar sempre als paisatges perifèrics, en els quals es veu la novetat i es desfà la hipocresia. I que l'observació i l'acceptació del que hi ha allà pot ajudar-nos a entendre el moment actual. És cap allà que creixen les ciutats, o és des d’allà que decreixen, dius.


Aquesta idea de la perifèria com una força creadora penso que és clau. Portar el defora al centre com a procés polític de transformació de les ciutats actuals. Al post De Salardú a Burg (i V) vaig escriure algunes idees d'aquestes, si el vols mirar. Ara, com diu el Perejaume, estem enmig del vast rostoll que ha deixat l'escriptura cereal, i una part d'aquest rostoll està ple de ciment. Algun cop, així parlant (si no recordo malament, el dia que vam dinar plegats a can Pèlags), també ha dit que tal carretera o tal altra s'hauran d'arrencar, perquè quan ja no hi hagi petroli ni cotxes no serviran per res, i la terra en canvi sí, que hi haurem de fer patates. 'Arrencar' en el sentit agrari, com arrencar uns ceps vells o unes oliveres mortes. 

El que vull dir és que això ja està en marxa. Hi ha gent que es dedica a descimentar parcel·les per recuperar espais públics, d'altres s'imaginen les places de la ciutat convertides en horts comunitaris. Hi ha una gentada que va avançant des de les perifèries tot artigant ciutats. Aquests podrien ser alguns dels personatges literaris del nou panorama que deies.

9 d’oct. 2011

Els Països Baixos (VI)

Hola Toni,

Sóc a Amsterdam. Estic llegint tot de coses alhora, com ara el teu Autoestop. Em recorda molt els viatges que he fet últimament a dit. De moment, el que més m'ha agradat és la inspiració que et va venir als camps de la carretereta d'Artesa de Lleida a Puigverd, on el camp d'espigues per on passaves era la pell d'una lleona que s'havia ajagut de calor. I interpel·les el lector i el lector se sent còmplice del teu pas pel mosaic de cultius i per les lletres pretèrites: però seguim per aquest caminoi, lector d'aquesta literatura que encara tira perquè encara li dura l'empenta dels que hi han cregut, en ella i per nassos en aquesta terra de pàgines escrites amb tinta que el paper pràcticament supura, vull dir que jo no haig de fer res, teclejar, i a darrera d'aquest camp arat o a dalt d'aquesta pluja de lletres hi ha els pares que ens van empentar, perquè tota literatura és feta a cop d'empentes, una empenteta aquí, una empenteta allà, dels escriptors en general i dels escriptors catalans (pàg. 105).



També he llegit al teu bloc la conferència sobre Paisatge, Literatura i Perifèria que vas fer a Olot, i m'ha interessat molt. Dius que a Les muntanyes, de 1901, Maragall col·loca el paisatge al centre de la composició per primera vegada a la literatura catalana. I s'hi encarna, de manera que les muntanyes i Maragall ja són una mateixa cosa. Ara l'he llegit. En un dels versos (Però jo, tota plena de l'anhel), Maragall és femenina. I en aquest altre fragment la Maragall-muntanya és contemplada per tot de gent des de la perifèria:

I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Després, dius, Joaquim Ruyra i Caterina Albert posen sobre el paper les parts fosques d’aquest paisatge. Amb una llengua riquíssima, els estats d'ànim i els anhels dels personatges emanen dels llocs per on passen. És el cas de Solitud, que per cert vaig quedar parat en llegir, al teu estudi preliminar, que la muntanya interior de la Mila no és pas l'alta muntanya, sinó el petit Montgrí. O de Josafat de Bertrana, en què tal com diu en Castellanos a la introducció, la importància de l'espai (l'interior del campanar) és absoluta, fins al punt que el personatge hi és descrit com una peça més del mobiliari, confós amb l'entorn, indiferenciat. En Pla, dius, les foscors personals ja queden fora de les descripcions paisatgístiques. Tot això m'interessa molt, a mi.