Els Països Baixos (VI)

Hola Toni,

Sóc a Amsterdam. Estic llegint tot de coses alhora, com ara el teu Autoestop. Em recorda molt els viatges que he fet últimament a dit. De moment, el que més m'ha agradat és la inspiració que et va venir als camps de la carretereta d'Artesa de Lleida a Puigverd, on el camp d'espigues per on passaves era la pell d'una lleona que s'havia ajagut de calor. I interpel·les el lector i el lector se sent còmplice del teu pas pel mosaic de cultius i per les lletres pretèrites: però seguim per aquest caminoi, lector d'aquesta literatura que encara tira perquè encara li dura l'empenta dels que hi han cregut, en ella i per nassos en aquesta terra de pàgines escrites amb tinta que el paper pràcticament supura, vull dir que jo no haig de fer res, teclejar, i a darrera d'aquest camp arat o a dalt d'aquesta pluja de lletres hi ha els pares que ens van empentar, perquè tota literatura és feta a cop d'empentes, una empenteta aquí, una empenteta allà, dels escriptors en general i dels escriptors catalans (pàg. 105).

També he llegit al teu bloc la conferència sobre Paisatge, Literatura i Perifèria que vas fer a Olot, i m'ha interessat molt. Dius que a Les muntanyes, de 1901, Maragall col·loca el paisatge al centre de la composició per primera vegada a la literatura catalana. I s'hi encarna, de manera que les muntanyes i Maragall ja són una mateixa cosa. Ara l'he llegit. En un dels versos (Però jo, tota plena de l'anhel), Maragall és femenina. I en aquest altre fragment la Maragall-muntanya és contemplada per tot de gent des de la perifèria:

I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Després, dius, Joaquim Ruyra i Caterina Albert posen sobre el paper les parts fosques d’aquest paisatge. Amb una llengua riquíssima, els estats d'ànim i els anhels dels personatges emanen dels llocs per on passen. És el cas de Solitud, que per cert vaig quedar parat en llegir, al teu estudi preliminar, que la muntanya interior de la Mila no és pas l'alta muntanya, sinó el petit Montgrí. O de Josafat de Bertrana, en què tal com diu en Castellanos a la introducció, la importància de l'espai (l'interior del campanar) és absoluta, fins al punt que el personatge hi és descrit com una peça més del mobiliari, confós amb l'entorn, indiferenciat. En Pla, dius, les foscors personals ja queden fora de les descripcions paisatgístiques. Tot això m'interessa molt, a mi.