Els experts i el moviment

Arriben desenes de correus per les llistes de distribució, informant de les discussions de les comissions de Barcelona. El dilluns no hi havia consens sobre el tancament de les nuclears. A Terrassa, dic jo, s'ha reunit el grup de treball en medi ambient, he llegit els punts que es van acordar a Barcelona i s'ha debatut força (hi ha assemblees informatives cada dia, i els divendres i diumenges assemblees per prendre les decisions).

 

Dimarts arriben les companyes de la conferència de Berlín (2500 persones, 'Alemanya està preparada pel decreixement', diuen) i s'uneixen al moviment de la plaça Catalunya. Què pot aportar, el decreixement, a les discussions. Discutim-ho. Cal traduir al català i al castellà els resultats de la conferència del març de l'any passat per difondre'ls. 

Les discussions sobre economia es basen encara en el binomi privat vs. públic, els falta considerar la propietat comunal, diu el C. Ell, a la seva tesi doctoral, deia que havíem de posar horts a les places, i un dels membres del tribunal -expert en geografia urbana- es va escandalitzar. Va dir que aquesta proposta era ridícula, que què faríem, plantar enciams a la plaça Catalunya? Doncs bé, això és exactament el que està passant. Vegeu la foto:

Font: http://www.magdabandera.com/archives/000809.html 

Les discussions de les comissions reprodueixen dicotomies clàssiques (natura-cultura) i l'especialització pròpia de la societat industrial que s'acaba. Potser, diu una companya, a la majoria de persones els funcionen les barreres departa-mentals que nosaltres considerem obsoletes. Com ha de ser la ciència i com s'ha de comportar el científic (l'expert) en aquesta mobilització? Un dels companys diu que, en ciència, l'emoció és tan important com la raó. El C, que està molt content perquè per primera vegada poden treballar sense perdre el temps en organitzar la resistència a un desallotjament, diu que el nostre rol com a experts des d'una transdisciplina interessada en la participació i la deliberació hauria de ser la d'acompanyants, amb capacitat d'anàlisi crítica de les propostes, i sobretot de l'amplitud del ventall del canvi que s'apropa. En Toni Sala recollia l'opinió d'alguns manifestants que es preguntaven on eren els intel·lectuals. Jo penso que són allà, camuflats de persones, finalment. Els podeu veure en aquesta vista 3D: 

Acampada BCN - visita 3D

Un dels companys escriu des d'Atenes, diu que s'ha adonat que a Barcelona el moviment està molt més ben preparat, allà la gent no coneix les normes mínimes de conversa i uns borratxos han fet descarrilar l'última assemblea...

A Terrassa, assemblea general (III)

22 de maig de 2011

Diumenge al vespre. Els falciots del Raval anuncien l'assemblea amb els seus crits (també hi ha algun ballester, de ventre pàlid), i amb volades vibrants van deixant l'atmosfera de la plaça ben neta d'insectes.

Comença l'assemblea. No em puc distreure gaire amb els falciots perquè m'he compromès a fer l'acta. Som-hi.
 

Crítica i proposta (III)

Hi ha molta gent que creu que la sortida a la crisi econòmica i ecològica és el creixement verd (Green New Deal), el qual és igual de perniciós que el 'gris'. Aquelles economies que han crescut amb tecnologies verdes, energies renovables i serveis ho han fet traslladant la producció de matèries primeres i productes industrials a d'altres països. La desmaterialització de l'economica -créixer en valor monetari sense créixer en termes físics- no s'ha produït a una escala mundial, que és la que compta a l'hora de parlar d'impactes sobre la biosfera. I encara que continuem millorant l'eficiència dels processos (cada cop necessitem menys energia per produir un € de PIB) no serveix de res si l'objectiu no és reduir-ne el consum absolut (el que estalviem gràcies a les millores en eficiència ho invertim en més ús o consum de recursos, i per tant en més creixement).

D'energies que no s'esgotin ja en tenim, però no per assegurar el nivell de consum actual: necessitaríem una gran quantitat d'energia per mantenir les fonts d'energia renovable, i a més tindríem els camps plens de plaques fotovoltaiques, les muntanyes de parcs eòlics i els rius d'embassaments, i jo això no ho vull. És clar que sempre podríem deslocalitzar la producció energètica, oi? Al Sàhara, per exemple, fotent enlaire el desert i les rutes dels tuaregs, que total, com que són nòmades, es poden 'desplaçar'.

Crítica i proposta (II)

Quan dic que la causa profunda de la crisi social i ecològica és el creixement no em quedo tan ample, no us penseu, és com quan deixes anar una blasfèmia contra el de dalt, no et quedes pas tranquil. De fet el creixement econòmic i l'economia han arribat a exercir sobre el nostre imaginari una influència tan gran que resulta molt difícil pensar des de fora.

Dir que la causa de la crisi és el propi creixement no implica oblidar les coses bones que ha aportat: sortida de la misèria material i millora de les condicions de vida de milions de persones. Però amb una distribució enormenent desigual dels costos i els beneficis del creixement entre grups/classes socials i països o regions del món. I es basa en una anàlisi rigorosa del sistema econòmic mundial com a subsistema de la biosfera, d'on extreu materials i energia per transportar-los, processar-los i consumir-los, i a on diposita els residus d'aquest metabolisme. El creixement del sistema econòmic (en termes físics) és la causa de l'exhauriment dels recursos naturals i d'haver conduït el planeta a un canvi climàtic perillós per la pròpia humanitat. L'economia no pot créixer indefinidament en un planeta que és finit. D'aquí la fal·làcia del 'creixement sostenible' i la necessitat de decréixer. Després de 20 anys d'intentar frenar sense èxit les emissions de CO2 amb negociacions internacionals, l'únic que ha fet disminuir-ne la taxa ha estat la crisi del 2008 i el decreixement econòmic (cosa que ni tan sols havien previst els escenaris de l'IPCC, s'ha dit que per autocensura mental).

L'altra qüestió és que aquest decreixement que ja s'ha mostrat bo per al medi ambient (hi ha més exemples, com la reducció de la deforestació de l'amazones arran de la disminució de la demanda externa) ha de ser socialment sostenible, és a dir, ha de servir per millorar el benestar de la gent i per reduir les desigualtats. Una cosa és creixement econòmic, i l'altra desenvolupament personal o social, però tenim el cervell tan economitzat que ho considerem una mateixa cosa. Als països desenvolupats, per exemple, a partir dels 60 el nivell de renda no s'ha traduït en un increment de la felicitat personal que declaren els ciutadans.

I això passa per la política, és clar. Però la política és la negociació de futurs alternatius, i va més enllà del sistema de partits de la democràcia representativa. Es fa des de les entitats, les assemblees, els sindicats, les tertúlies, els partits, els ajuntaments i els parlaments. Jo quedo estupefacte quan un polític professional diu que aquest tema o el de més enllà no s'ha de polititzar, quan precisament el que cal fer és polititzar les coses. Adequadament, però polititzar-les.