Crítica i proposta (II)

Quan dic que la causa profunda de la crisi social i ecològica és el creixement no em quedo tan ample, no us penseu, és com quan deixes anar una blasfèmia contra el de dalt, no et quedes pas tranquil. De fet el creixement econòmic i l'economia han arribat a exercir sobre el nostre imaginari una influència tan gran que resulta molt difícil pensar des de fora.

Dir que la causa de la crisi és el propi creixement no implica oblidar les coses bones que ha aportat: sortida de la misèria material i millora de les condicions de vida de milions de persones. Però amb una distribució enormenent desigual dels costos i els beneficis del creixement entre grups/classes socials i països o regions del món. I es basa en una anàlisi rigorosa del sistema econòmic mundial com a subsistema de la biosfera, d'on extreu materials i energia per transportar-los, processar-los i consumir-los, i a on diposita els residus d'aquest metabolisme. El creixement del sistema econòmic (en termes físics) és la causa de l'exhauriment dels recursos naturals i d'haver conduït el planeta a un canvi climàtic perillós per la pròpia humanitat. L'economia no pot créixer indefinidament en un planeta que és finit. D'aquí la fal·làcia del 'creixement sostenible' i la necessitat de decréixer. Després de 20 anys d'intentar frenar sense èxit les emissions de CO2 amb negociacions internacionals, l'únic que ha fet disminuir-ne la taxa ha estat la crisi del 2008 i el decreixement econòmic (cosa que ni tan sols havien previst els escenaris de l'IPCC, s'ha dit que per autocensura mental).

L'altra qüestió és que aquest decreixement que ja s'ha mostrat bo per al medi ambient (hi ha més exemples, com la reducció de la deforestació de l'amazones arran de la disminució de la demanda externa) ha de ser socialment sostenible, és a dir, ha de servir per millorar el benestar de la gent i per reduir les desigualtats. Una cosa és creixement econòmic, i l'altra desenvolupament personal o social, però tenim el cervell tan economitzat que ho considerem una mateixa cosa. Als països desenvolupats, per exemple, a partir dels 60 el nivell de renda no s'ha traduït en un increment de la felicitat personal que declaren els ciutadans.

I això passa per la política, és clar. Però la política és la negociació de futurs alternatius, i va més enllà del sistema de partits de la democràcia representativa. Es fa des de les entitats, les assemblees, els sindicats, les tertúlies, els partits, els ajuntaments i els parlaments. Jo quedo estupefacte quan un polític professional diu que aquest tema o el de més enllà no s'ha de polititzar, quan precisament el que cal fer és polititzar les coses. Adequadament, però polititzar-les.