I ara ja vaig cap al que et volia dir. En un altre article de setembre de 2005 (El paisatge literari català) deies que a la represa literària del dinou els escriptors devien trobar-se amb una llengua molt lligada a la terra, una llengua pagesa. I et preguntaves de quina manera la nostra literatura assumirà el moment actual en què la cultura pagesa està acabant de ser del tot substituïda pel turisme, i quins personatges literaris en sortiran, de tot plegat.
Un exemple d'aquesta reacció podria ser la teva novel·la Marina, en la mesura que mira de tornar a pintar una marina d'una Costa Brava trinxada i amb la omnipresència literària de Ruyra, Català i Pla? Dius que les teves novel·les han anat a parar sempre als paisatges perifèrics, en els quals es veu la novetat i es desfà la hipocresia. I que l'observació i l'acceptació del que hi ha allà pot ajudar-nos a entendre el moment actual. És cap allà que creixen les ciutats, o és des d’allà que decreixen, dius.
Aquesta idea de la perifèria com una força creadora penso que és clau. Portar el defora al centre com a procés polític de transformació de les ciutats actuals. Al post De Salardú a Burg (i V) vaig escriure algunes idees d'aquestes, si el vols mirar. Ara, com diu el Perejaume, estem enmig del vast rostoll que ha deixat l'escriptura cereal, i una part d'aquest rostoll està ple de ciment. Algun cop, així parlant (si no recordo malament, el dia que vam dinar plegats a can Pèlags), també ha dit que tal carretera o tal altra s'hauran d'arrencar, perquè quan ja no hi hagi petroli ni cotxes no serviran per res, i la terra en canvi sí, que hi haurem de fer patates. 'Arrencar' en el sentit agrari, com arrencar uns ceps vells o unes oliveres mortes.