Reacció de Pere Roca al llibre 'El patrimoni socioecològic de la pagesia'

He aprofitat aquests dies [abril de 2013] per llegir el teu llibre sobre els pagesos d’Olzinelles i el Montnegre. És bo que al Vallès de mica en mica i des d’especialitats i cronologies diferents es vagin cobrint els buits deixats per una recerca històrica fins ara massa centrada en el món urbà i industrial. L’actual crisi és conjuntural però també té molt d’estructural i a la llarga posarà molt més clarament en dubte l’actual model de creixement i de relació amb la natura. En aquesta línia seran molt importants els treballs que, com el teu, permetin entendre les estratègies que les societats del passat van portar a la pràctica per poder conjuminar “creixement” i sostenibilitat. Tot això serà important ni que sigui per mantenir un bon nivell de crítica envers el present.

El llibre m’ha agradat molt i m’ha fet plantejar algunes coses, algunes derivades d’un marc general i altres en relació a la meva recerca. El que escric són simplement algunes idees que m’han vingut al cap durant la lectura; la visió d’una persona interessada en la història agrària que no sap res d’ecologia. Pren-t’ho tant com un comentari al teu llibre com una exposició d’alguns plantejaments meus.

El títol planteja l’existència d’un patrimoni socioecològic de la pagesia. Podem entendre patrimoni com un conjunt d’objectes materials i coneixements culturals que una societat acumula al llarg del temps. Avui per avui s’accepta que hi ha un patrimoni ecològic entès com una derivació de la natura (animals, plantes i medi interrelacionat que cal conservar), però el que sovint s’oblida és que en el món mediterrani aquestes xarxes no es poden entendre fora d’un marc social propi dels aprofitaments pagesos. La societat pagesa també és patrimoni, i és indissociable del més purament "natural", però, evidentment, no es tracta de reproduir avui aquella societat. Al capítol 2 tractes la relació entre diversitat cultural i diversitat biològica i la capacitat adaptativa i resilència dels sistemes "tradicionals". Discernir com interactuen mútuament natura i cultura pagesa és un dels grans objectius de la recerca. El llibre aporta dades molt interessants sobre aquests aspectes que, a la llarga, ens han de permetre: a) una millor gestió dels actuals espais "naturals" i b) modelar una nova via de desenvolupament rural quan s’esgoti definitivament l’actual "revolució verda".

Al capítol 3 presentes l’antic municipi d’Olzinelles. La gestió d’un espai agrari amb un fort component forestal amb alzinars i suredes densos. El clima i la vegetació són clarament mediterranis, però aquestes cobertes forestals condicionen la història i el funcionament dels sistemes agraris que funcionen al territori (per exemple: la forma d’aprofitament no tindrà res a veure amb les muntanyes com Sant Llorenç del Munt). La formació de la xarxa d’estructures d’explotació (masies) es planteja dins del model tradicional: masos rònecs, pagesia emfiteuta i aglevament als segles XV i XVI que té com a resultat una forta polarització de la propietat de la terra. Evolució demogràfica: tendència al despoblament rural a llarg termini. L’any 1960 –en el moment d’implantació de la revolució verda i canvi en els combustibles– ja s’havia perdut el 70% de les “altes densitats” de la segona meitat del segle XIX. No indica això que el model d’aprofitaments ja estava en fase de transformació a partir dels anys 20 del segle XX?

Respecte la metodologia (capítol 4), certament, les informacions orals són una font que no podem deixar morir. Aporten informació de l’anterior fase de davallada demogràfica. El que al meu entendre és la qüestió clau: les fonts històriques d’abans del segle XX, ens parlen del mateix món? Penso que aquí cal l’equilibri entre les dues metodologies: l’ecologia prima la visió estàtica i la història la visió dinàmica? Poden lligar? No hi ha risc de barrejar aproximacions diferents?

Al capítol 5, sobre la història del sistema ecològic d’Olzinelles, el plantejament general és molt clar i interessant. Es tracta d'una zona de primacia dels aprofitaments forestals per part d’explotacions del tipus masia "d’autoconsum" pel que fa la producció alimentària. Penso que la història agrària, massa obsessionada per la vinya, ha tendit a oblidar altres vies com la ramadera o la forestal. La dispersió de la industrialització de la segona meitat del segle XIX i el mercat barceloní podien sostenir el model. Al meu entendre el problema està en el paper de la vinya. Tu mateix admets que tenia poc pes, menys que als municipis més occidentals de la comarca (i, afegeixo, aquests en tenien molta menys que a la zona de Terrassa). Però la taula 3 indica un pes enorme de la vinya sobre la superfície del conreu (surt un 61,1%). Darrerament he estat repassant dades sobre el conreu de la vinya al partit judicial de Granollers (informe de 1874) i les majors proporcions de vinya no passen del 50% dels conreus (L’Ametlla, Caldes de Montbuí i pocs altres). Es fa difícil aquesta proporció a la zona més oriental. Ni la fil·loxera, en aquestes condicions, podia ser responsable de la davallada demogràfica que s’inicia a finals del segle XIX. No indiquen les dades demogràfiques que alguna cosa estava canviant ja abans de mitjan segle XX? Alguna cosa que les referències orals no poden captar per ser massa tardanes? Molt interessant l’anàlisi de la destrucció i empobriment de la biodiversitat "amb dades reals sobre el terreny". Tant de bo tinguessim això sobre la zona de Terrassa on la destrucció seria encara més espectacular, no?

El capítol 6 explica la gestió pagesa dels recursos. En relació a les coses observades abans, m’interessa la "historicitat" del fenomen: els canvis en les formes de gestió dels recursos naturals. El tema de l’aprofitament dels boscos d’alzines (carboneig, pastura, pastures arbrades) és molt interessant. Penso que l’aclarida del sotabosc també es practicava al Vallès al segle XVIII, però més pel seu ús agrícola (boïgues) i com a pastures espontànies de porcs o ovelles. No recordo que parlis de boïgues a la zona d’Olzinelles i és lògic perquè a la zona de Terrassa també havien desaparegut a finals del segle XIX, quan abans havien estat molt importants. És això al que em refereixo quan parlo d’historicitat en els aprofitaments. En el mateix sentit i sobre la ramaderia, com a mínim al segle XVII la zona del Vallès Oriental tenia un paper molt més important en l’abastiment de carn a Barcelona que l’Occidental. En els registres d’Olzinelles del segle XX no semblen tenir aquesta entitat, tot i que els ramats eren prou importants (200-400 caps). La primacia de l’explotació forestal fa que l’evolució de les formes de propietat variï respecte d’altres zones de Catalunya. A les zones vitícoles, després de la fil·loxera i en la conjuntura de depressió de rendes agràries, molts propietaris van acabar venent terres reforçant una “petita propietat camperola” (penso que això ho ha treballat E. Saguer). Pel que veig a la zona del teu treball això no va passar i els amos útils van continuar controlant els boscos. Això és el que explica la importància d’una gestió amb ús de treballadors assalariats (colles). També és sorprenent la figura de l’enginyer públic interposant-se en un boscos que eren privats. 

Esbrinar quin tipus de lectura feien del seu entorn els pagesos és la clau de l'"agrarietat". La proposta d’una percepció en funció de la distribució espacial és suggerent. Potser és més clara en zones molt boscoses on es separava clarament conreu i aprofitament forestal. Penso que al Vallès pre-vitícola no era tan clar perquè la boïga i la pastura del sotabosc lligaven amb un continuum més fort els espais de les masies. Penso que està molt bé la visió de la relació entre l’església i el món rural (i fins i tot la mitologia popular) fora d’un aire de certa condescendència. La vida religiosa ordenava i marcava ritmes de vida i el món pagès és ple de cicles naturals. Josep Pla escriu coses molt boniques sobre tot això. Cal esbrinar millor com es vinculaven i com canviaven en l’espai i el temps (per exemple: hi ha alguna lògica en les advocacions de les esglésies?).

En la darrera part del capítol remarques la capacitat adaptativa de les economies pageses, capaces de mantenir els nivells d’autoconsum i alhora aprofitar demandes externes: vinya (en realitat potser menys important) i producció forestal. La base que sostenia aquesta capacitat i flexibilitat era l’àmplia oferta de terra boscosa i l'ús dels recursos a diferents nivells. Això sembla clar i penso que el model també és en bona mesura aplicable a les masies del Vallès Occidental. Però aquí hi ha un problema de fons. Jo mateix pensava que aquesta flexibilitat era "usada" per les masies de Terrassa per “poder contribuir” al desenvolupament industrial (el debat sobre les precondicions agràries del creixement econòmic o industrialització). Ara ja no ho veig tant clar. Podien tenir interessos particulars dins d’una lògica particular de grup social o del moment històric.