Fonts bibliogràfiques

Vaig demanar al Gerard que dibuixés algunes fonts d'Olzinelles. Aquesta és la que hi ha al capdamunt de la bassa del Garrell. Els de ca l'Agustí regaven els camps, amb aquesta aigua.

I aquesta altra és la font de l'Aranyal. Diu el Martí que passejar per aquest sot (el de l'Aranyal) és com entrar en el Carbonífer.

Gerard Marcó (2010-11)

Són dos exemples del tipus de fonts que vam utilitzar per fer un treball en què analitzàvem les causes de l'assecament de la riera d'Olzinelles (està publicat a Land Use Policy). Fonts primàries, de caràcter qualitatiu, i fresques. Per si no us ho creieu us poso alguna mostra de com les vam citar a l'apartat de referències, per ordre alfabètic:

Revista Sotabosc

Amb la colla del Consell Local de Medi Ambient de Matadepera fèiem la revista Sotabosc. La veritat és que quedava força bé. Poso les portades d'alguns números per donar una mica de color al bloc (m'han dit que l'he de fer més interactiu), a l'espera de posar un enllaç perquè la pugueu llegir.

 

Destruïm el patrimoni, però fem-ho bé

Aquesta carta va sortir al Diari de Terrassa el 14 d'octubre de 2009

(estava ben emprenyat amb els de l'Ajuntament)

La tristor ja m’ha passat, però encara estic molt indignat amb l’Ajuntament de Matadepera. El matí de dimecres set d’octubre van tallar un dels plàtans centenaris de la carretera de Terrassa, al centre del poble. Quan hi vaig arribar al vespre una veïna, tot mirant amb enuig la soca descalçada, em digué que a casa seva sabien si plovia o feia vent per la remor de les fulles del plàtan, les quals s’atansaven al balcó. I que no entenia per què l’havien tallat.

Fonts municipals van explicar a Matadepera.cat que el motiu d’haver tallat l’arbre era que les arrels pressionaven “les canonades enterrades i la capa de l’asfalt, [i] posaven en perill la conducció de vehicles”. La decisió sembla que es basà en un informe d’uns experts externs que, tot i haver-lo demanat diverses vegades, no hem pogut consultar. Suposant que existís una base tècnica, no comprenc perquè es va tirar pel dret sense consultar la gent del poble, i més tenint en compte que hi havia alternatives per conservar el plàtan i que tallar-lo doldria a molta gent, com així ha estat.

L’arbre feia nosa a les obres de la vorera i s’havia de tallar, cosa que no ens hauria de sorprendre en absolut. La història recent de Matadepera mostra que els diferents ajuntaments, primer els franquistes i després els democràtics, han estat mers espectadors del procés d’urbanització promogut pels principals propietaris de terres a partir del anys quaranta (amb excepcions esperançadores, com l’acord de totes les forces polítiques per protegir el Mont-rodon de la urbanització, el 2007). Una urbanització que, avançant com un escamot de tancs, ha destruït boscos, vinyes, camins i memòries personals.

Però si el que realment volem és acabar d’eliminar tot allò que ens fa nosa, proposo emprendre un pla de destrucció del patrimoni que encara tenim. Començaríem per tallar el roure de Mas Sallés i l’alzina de Can Torres, catalogats com a arbres d’interès local per la Generalitat. A continuació seria el torn del forn de ceràmica de les Pedritxes, on es podria seguir l’exemple del forn de Calderols, mig enderrocat per l’obertura d’un carrer durant l’època gloriosa de les urbanitzacions. Caldria, lògicament, destruir les barraques de vinya dels Rossos i de les Costes, ja que poden ensorrar-se i representen un perill pels excursionistes.

Pels camins històrics, aconsellaria construir cases amb piscina al damunt, desviar-ne el traçat i incrementar-ne el pendent fins a dificultar el pas dels camions de bombers (inspirar-se en el camí de la font del Corraló). Recomanaria especialment modificar amb gràcia els topònims, tal com s’ha fet a Can Solà del Racó, nom massa antiquat per un centre de convits d’alt nivell. Finalment, i tot i que dependria dels recursos disponibles, es podria recuperar l’antic projecte de telefèric per pujar al monestir romànic de Sant Llorenç del Munt, el qual es podria reconvertir en una residència per especuladors jubilats.

Això sí, el pla de destrucció del patrimoni s’hauria de basar en un rigorós estudi tècnic que en justifiqués els motius, i hauria de ser aprovat després d’un ampli procés de participació ciutadana.

Ramat de Matadepera, on vas?

Escrit de la junta de l’ADF de Matadepera

publicat al Diari de Terrassa el 30 de setembre de 2009

 

Des de fa dos anys, l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF) de Matadepera, amb el finançament de l’ajuntament, treballa amb un pastor d’ovelles i cabres per reduir el risc d’incendi urbano-forestal. La pastura d’aquest bestiar ha estat precedida per un treball de planificació i execució d’aclarides i desbrossaments en zones forestals estratègiques en les quals un hipotètic incendi es podria aturar amb els mitjans d’extinció. En el fons, doncs, no es pretén fer desaparèixer el foc de l’ecosistema sinó preparar-lo perquè l’afronti de la manera menys traumàtica possible pels seus habitants (humans i no humans) i els seus processos.

Les zones pasturades comprenen unes 100 ha de boscos aclarits i unes 15 ha de conreus de secà, és a dir, encara no el 5% de la superfície municipal. Addicionalment, el ramat utilitza pastures d’altres municipis del parc natural, amb qui compartim bona part dels plantejaments conservacionistes. Es tracta d’un projecte que ha estat consensuat des d’una gran varietat de punts de vista: propietaris forestals, bombers voluntaris del poble, tècnics municipals, entitats ambientalistes, antics pagesos i pastors, dirigents polítics, científics, bombers GRAF (especialitzats en grans incendis forestals), gestors del parc natural i, òbviament, el pastor i el seu ramat.

Tot i que el projecte ha rebut algunes crítiques –la majoria interessants, ben fonamentades i constructives- hem de destacar per damunt de tot la bona relació que els veïns del municipi han establert amb el pastor, conscients de la importància de la seva feina. Amb freqüència el van a trobar, amb la canalla, i fan petar la xerrada o li porten aigua pels gossos d’atura. Fins i tot algú li demana que pasturi al torrent del costat de casa perquè ja hi ha crescut l’herba d’ençà de l’última passada.

Tanmateix, ens hem trobat amb algunes opinions dignes de menció. La més brillant ha estat la d’un veí que sostenia que el ramat no podia passar pel seu carrer perquè embrutava la calçada i les voreres d’excrements. Això ens recorda l’eugasser del Ripollès que fa uns mesos va haver de precintar les esquelles dels animals per no molestar els visitants de cap de setmana. Inspirats en aquesta solució, podríem suggerir al pastor que posés un tap de suro a les bèsties abans de sortir del corral, de manera que quan el ramat passés pels carrers per dirigir-se a les pastures no hi hauria risc de deposició. Els animals es destaparien en arribar al corral, on podrien esplaiar-se després de resistir durant tot un dia de feina al bosc (lògicament, hi hauria taps de mides diverses que s’adaptarien als diferents diàmetres dels esfínters d’ovelles, marrans, xais, cabres, bocs i cabrits).

Però potser el més sensat seria que les persones d’hàbits urbans que ens hem instal·lat en antics espais rurals féssim un esforç per entendre que el paisatge que tant ens agrada és fruit de l’activitat secular de pagesos, pastors i silvicultors. I que el nostre estil de vida té com a conseqüència un impacte ambiental molt elevat. En el cas de Matadepera, estem parlant d’unes urbanitzacions d’alt nivell econòmic caracteritzades per la baixa densitat de població i per una extensa i perillosa superfície de contacte entre les cases i el bosc, que fan necessari un gran esforç de prevenció d’incendis per tal d’evitar pèrdues humanes i de patrimoni natural en moments de condicions meteorològiques adverses.

Creiem que ara és moment de fer balanç i de valorar de forma consensuada la idoneïtat de continuar amb el projecte. El seguiment científic que fem de l’efecte del ramat sobre la vegetació sosté provisionalment que pot ser una bona eina per a controlar-ne el creixement. Ara bé, les ovelles no són “bomberes” ni “màquines desbrossadores” ni “brigades antiincendis”, sinó ovelles. I les cabres, cabres. Ho diem perquè la finalitat principal del ramat, que és l’aprofitament òptim de les pastures per a la producció de carn, sovint xoca amb la lògica administrativa, feta de terminis, contractes i clàusules pensades per acomplir la funció de desbrossament. L’ADF intenta, precisament, fer de mediador per compatibilitzar les dues funcions.

L’experiència acumulada serà molt valuosa en la nova etapa d’aquest procés d’aprenentatge social encaminat a solucionar el problema dels grans incendis forestals, que aquest estiu ha assolit una dimensió molt dolorosa per la pèrdua de persones excepcionals. Tenim molt clar que no hi podrem fer front si no fem un canvi radical en les polítiques de prevenció i no ens creiem que el sector primari és absolutament fonamental pel futur del país. Però no només haurem d’aprendre coses noves, sinó que ens caldrà desaprendre un munt de tòpics, prejudicis i creences obsoletes que dificulten la nostra relació amb l’entorn. Comencem, doncs.

Mobilitzacions i/de memòria

En una de les primeres assemblees de Terrassa, un jove deia que havíem de lluitar per defensar els nostres drets, tal com van fer els pares, els avis i els besavis durant les èpoques que van viure. Com al 36, va dir, quan els nostres avis van estar a punt de tocar el cel amb les mans. Colló, vaig pensar. ‘Los que estamos aquí somos los que perdimos la Guerra Civil’, va dir un home amb accent argentí nascut amb tota probabilitat durant la postguerra. I un altre: ‘On és l’estàtua en homenatge als defensors de la República, en aquesta ciutat?’.

Aquesta mobilització de la memòria també l’hem percebuda a d’altres assemblees i en el seguiment que se'n fa. A Barcelona, algú va remarcar la importància de la dialèctica entre les posicions més reformistes i les més revolucionàries del moviment, tot recordant les tensions entre anarcosindicalistes, comunistes i socialistes durant l’època republicana: ‘aprenguem-ne, de la història, no la caguem’. Hi ha referències a la Tercera República, ja sigui en positiu (dins de les mobilitzacions es parla de mesures tan saludables com l’abolició de la monarquia) o en negatiu (‘España se desmiembra’ i tot aquest discurs de la dreta espanyolista, vegeu com a exemple la portada de la Razón del dia 20 de maig).

Un dels analistes del FNC, historiador de professió, ha dit que ‘des de la campanya d’ajuda a Madrid endegada per la Generalitat republicana durant la guerra civil (...) no s’havia vist una solidaritat entre Madrid i Barcelona com la viscuda [el divendres passat] per condemnar la violenta intervenció policial’ de la plaça Catalunya (llegiu el post a http://revoltaalfrenopatic.blogspot.com/2011/05/el-tir-per-la-culata-la-violencia-dels.html).

Tot plegat em fa pensar que, de forma més o menys conscient, la gent ‘recorda’ un moment –els anys 30– en què s’enfrontaren visions alternatives del futur del país; una lluita política que malauradament es resolgué en forma de guerra civil. Tot i que encara és d’hora per analitzar aquest fenomen i només podem escriure’n impressions, a mi em fa l’efecte que aquest punt clau del passat es mobilitza discursivament per fer front a la nova bifurcació històrica que vivim. I que en aquesta nova síntesi els reservoris de memòria històrica que s’han pogut conservar o recuperar jugaran un paper cabdal: col·leccions de testimonis orals, registre documental i arqueològic, experiències, narratives, pràctiques de gestió de la terra... 

Anant una mica més enllà, podríem dir que ara comença la negociació per l’apropiació col·lectiva dels esdeveniments d’aquests dies que aviat formaran part del passat. L’anàlisi de les experiències personals i de la ingent quantitat de documentació generada –actes d’assemblees i comissions, premsa, audiovisuals– serviran per crear un record que influirà decisivament en la propera bifurcació. Nosaltres ja criarem malves, per això.