Ramat de Matadepera, on vas?

Escrit de la junta de l’ADF de Matadepera

publicat al Diari de Terrassa el 30 de setembre de 2009

 

Des de fa dos anys, l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF) de Matadepera, amb el finançament de l’ajuntament, treballa amb un pastor d’ovelles i cabres per reduir el risc d’incendi urbano-forestal. La pastura d’aquest bestiar ha estat precedida per un treball de planificació i execució d’aclarides i desbrossaments en zones forestals estratègiques en les quals un hipotètic incendi es podria aturar amb els mitjans d’extinció. En el fons, doncs, no es pretén fer desaparèixer el foc de l’ecosistema sinó preparar-lo perquè l’afronti de la manera menys traumàtica possible pels seus habitants (humans i no humans) i els seus processos.

Les zones pasturades comprenen unes 100 ha de boscos aclarits i unes 15 ha de conreus de secà, és a dir, encara no el 5% de la superfície municipal. Addicionalment, el ramat utilitza pastures d’altres municipis del parc natural, amb qui compartim bona part dels plantejaments conservacionistes. Es tracta d’un projecte que ha estat consensuat des d’una gran varietat de punts de vista: propietaris forestals, bombers voluntaris del poble, tècnics municipals, entitats ambientalistes, antics pagesos i pastors, dirigents polítics, científics, bombers GRAF (especialitzats en grans incendis forestals), gestors del parc natural i, òbviament, el pastor i el seu ramat.

Tot i que el projecte ha rebut algunes crítiques –la majoria interessants, ben fonamentades i constructives- hem de destacar per damunt de tot la bona relació que els veïns del municipi han establert amb el pastor, conscients de la importància de la seva feina. Amb freqüència el van a trobar, amb la canalla, i fan petar la xerrada o li porten aigua pels gossos d’atura. Fins i tot algú li demana que pasturi al torrent del costat de casa perquè ja hi ha crescut l’herba d’ençà de l’última passada.

Tanmateix, ens hem trobat amb algunes opinions dignes de menció. La més brillant ha estat la d’un veí que sostenia que el ramat no podia passar pel seu carrer perquè embrutava la calçada i les voreres d’excrements. Això ens recorda l’eugasser del Ripollès que fa uns mesos va haver de precintar les esquelles dels animals per no molestar els visitants de cap de setmana. Inspirats en aquesta solució, podríem suggerir al pastor que posés un tap de suro a les bèsties abans de sortir del corral, de manera que quan el ramat passés pels carrers per dirigir-se a les pastures no hi hauria risc de deposició. Els animals es destaparien en arribar al corral, on podrien esplaiar-se després de resistir durant tot un dia de feina al bosc (lògicament, hi hauria taps de mides diverses que s’adaptarien als diferents diàmetres dels esfínters d’ovelles, marrans, xais, cabres, bocs i cabrits).

Però potser el més sensat seria que les persones d’hàbits urbans que ens hem instal·lat en antics espais rurals féssim un esforç per entendre que el paisatge que tant ens agrada és fruit de l’activitat secular de pagesos, pastors i silvicultors. I que el nostre estil de vida té com a conseqüència un impacte ambiental molt elevat. En el cas de Matadepera, estem parlant d’unes urbanitzacions d’alt nivell econòmic caracteritzades per la baixa densitat de població i per una extensa i perillosa superfície de contacte entre les cases i el bosc, que fan necessari un gran esforç de prevenció d’incendis per tal d’evitar pèrdues humanes i de patrimoni natural en moments de condicions meteorològiques adverses.

Creiem que ara és moment de fer balanç i de valorar de forma consensuada la idoneïtat de continuar amb el projecte. El seguiment científic que fem de l’efecte del ramat sobre la vegetació sosté provisionalment que pot ser una bona eina per a controlar-ne el creixement. Ara bé, les ovelles no són “bomberes” ni “màquines desbrossadores” ni “brigades antiincendis”, sinó ovelles. I les cabres, cabres. Ho diem perquè la finalitat principal del ramat, que és l’aprofitament òptim de les pastures per a la producció de carn, sovint xoca amb la lògica administrativa, feta de terminis, contractes i clàusules pensades per acomplir la funció de desbrossament. L’ADF intenta, precisament, fer de mediador per compatibilitzar les dues funcions.

L’experiència acumulada serà molt valuosa en la nova etapa d’aquest procés d’aprenentatge social encaminat a solucionar el problema dels grans incendis forestals, que aquest estiu ha assolit una dimensió molt dolorosa per la pèrdua de persones excepcionals. Tenim molt clar que no hi podrem fer front si no fem un canvi radical en les polítiques de prevenció i no ens creiem que el sector primari és absolutament fonamental pel futur del país. Però no només haurem d’aprendre coses noves, sinó que ens caldrà desaprendre un munt de tòpics, prejudicis i creences obsoletes que dificulten la nostra relació amb l’entorn. Comencem, doncs.