Aquesta carta va sortir al Diari de Terrassa el 14 d'octubre de 2009
(estava ben emprenyat amb els de l'Ajuntament)
La tristor ja m’ha passat, però encara estic molt indignat amb l’Ajuntament de Matadepera. El matí de dimecres set d’octubre van tallar un dels plàtans centenaris de la carretera de Terrassa, al centre del poble. Quan hi vaig arribar al vespre una veïna, tot mirant amb enuig la soca descalçada, em digué que a casa seva sabien si plovia o feia vent per la remor de les fulles del plàtan, les quals s’atansaven al balcó. I que no entenia per què l’havien tallat.
Fonts municipals van explicar a Matadepera.cat que el motiu d’haver tallat l’arbre era que les arrels pressionaven “les canonades enterrades i la capa de l’asfalt, [i] posaven en perill la conducció de vehicles”. La decisió sembla que es basà en un informe d’uns experts externs que, tot i haver-lo demanat diverses vegades, no hem pogut consultar. Suposant que existís una base tècnica, no comprenc perquè es va tirar pel dret sense consultar la gent del poble, i més tenint en compte que hi havia alternatives per conservar el plàtan i que tallar-lo doldria a molta gent, com així ha estat.
L’arbre feia nosa a les obres de la vorera i s’havia de tallar, cosa que no ens hauria de sorprendre en absolut. La història recent de Matadepera mostra que els diferents ajuntaments, primer els franquistes i després els democràtics, han estat mers espectadors del procés d’urbanització promogut pels principals propietaris de terres a partir del anys quaranta (amb excepcions esperançadores, com l’acord de totes les forces polítiques per protegir el Mont-rodon de la urbanització, el 2007). Una urbanització que, avançant com un escamot de tancs, ha destruït boscos, vinyes, camins i memòries personals.
Però si el que realment volem és acabar d’eliminar tot allò que ens fa nosa, proposo emprendre un pla de destrucció del patrimoni que encara tenim. Començaríem per tallar el roure de Mas Sallés i l’alzina de Can Torres, catalogats com a arbres d’interès local per la Generalitat. A continuació seria el torn del forn de ceràmica de les Pedritxes, on es podria seguir l’exemple del forn de Calderols, mig enderrocat per l’obertura d’un carrer durant l’època gloriosa de les urbanitzacions. Caldria, lògicament, destruir les barraques de vinya dels Rossos i de les Costes, ja que poden ensorrar-se i representen un perill pels excursionistes.
Pels camins històrics, aconsellaria construir cases amb piscina al damunt, desviar-ne el traçat i incrementar-ne el pendent fins a dificultar el pas dels camions de bombers (inspirar-se en el camí de la font del Corraló). Recomanaria especialment modificar amb gràcia els topònims, tal com s’ha fet a Can Solà del Racó, nom massa antiquat per un centre de convits d’alt nivell. Finalment, i tot i que dependria dels recursos disponibles, es podria recuperar l’antic projecte de telefèric per pujar al monestir romànic de Sant Llorenç del Munt, el qual es podria reconvertir en una residència per especuladors jubilats.
Això sí, el pla de destrucció del patrimoni s’hauria de basar en un rigorós estudi tècnic que en justifiqués els motius, i hauria de ser aprovat després d’un ampli procés de participació ciutadana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada