Aquest cap de setmana he estat al Pirineu amb la Filka i companyia (des de Núria vam pujar fins al coll de Noucreus i vam baixar per la vall de Carançà; les marmotes estan ben grasses) i, en arribar a casa, tenia tot de correus electrònics a la bústia d'entrada, dos dels quals eren de la meva mare. Els vaig llegir per ordre invers d'arribada: primer el segon, enviat el diumenge al migdia, i després el primer, de dissabte a la nit.
En el de diumenge la mare, la Conxa, em deia que al matí havia sentit l'Isaki Lacuesta en una entrevista que li feien a la ràdio, i que estava una mica mosca per les crítiques que El País havia fet a la seva pel·lícula 'Los pasos dobles', projectada al festival de Donostia el passat dilluns 19 (dia del meu aniversari). I que llegís els diaris per veure les crítiques. En llegir el correu de dissabte ho vaig entendre: la seva pel·lícula havia guanyat la Conxa d'Or.
Després de la sorpresa, de seguida li comento al Gerard i ens posem a llegir les crítiques. La de El País és d'en Boyero, que qualifica la pel·lícula d'absurda i idiota i li dedica el bonic substantiu de 'gilipollez' (l'endemà de l'estrena). I esclar, no li va agradar gens que li concedissin la Conxa d'Or: 'Los pasos dobles no solo es ininteligible, sino también vanamente pretenciosa, mortalmente aburrida, un fracaso narrativo en su intento de mezclar las leyendas y el realismo, un puzle caprichoso, un relato muerto (...), una pseudopelícula en la que solo abandono la somnolencia en las breves secuencias que captan a Barceló pintando' (llegiu-la, si voleu). Jo no hi entenc gaire, de crítiques, i menys de crítics, però em fa l'efecte que aquest home deu estar-ne fins als gloriosos, del seu ofici, perquè es passa el dia veient pel·lícules i no li n'agrada gairebé cap. El Gerard, que hi entén força, diu que el Boyero fa unes crítiques molt basades en la seva subjectivitat, i que ell vol pel·lícules que l'entretinguin i li facin passar una bona estona. A l'Almodóvar, per exemple, no el pot ni veure. Esclar que una crítica negativa del Boyero a una pel·li de l'Almodóvar fa que molta gent vagi de pet a veure-la (mireu si no la carta de Rafa Jiménez al Time Out núm. 43, edició impresa).
L'Isaki es va defensar, tant a la cerimònia de lliurament de premis (aneu al minut 48 i mig i al 53 i mig, quan diu al públic que si l'endemà llegeixen a les crítiques que és una pel·lícula inintel·ligible que no s'ho creguin) com a la roda de premsa, on diu que és una pel·lícula molt petita (està molt bé, aneu directament al minut 25 i mig). Tinc ganes de veure Los pasos dobles i El cuaderno de barro, el documental bessó de la pel·lícula que també ha presentat a Donostia. De l'Isaki Lacuesta, us recomano especialment 'Cravan vs. Cravan' i 'La leyenda del tiempo'.
L'Isaki em va ajudar a escriure el guió del Verema de Veremes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada