Notes de la petita introducció a la presentació sobre la rehabilitació del forn de calç del Corcola a Matadepera (23 de setembre, en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya 2011), que podeu seguir parcialment en aquest vídeo.
Bona tarda.
Faré cinc cèntims de la història del procés de rehabilització del forn de calç del Corcola, que després la meva companya de taula, l'arqueòloga Maica Carmona, us explicarà amb detall. Cap al 2004 s'inicià el procés de redacció del nou planejament urbanístic municipal. Un dels tres consells que es van formar per a l'assessorament de l'equip redactor, concretament el de medi ambient, va elaborar un informe on recomanava protegir la costa del Tet i el Mont-rodon de la urbanització. Posteriorment es van iniciar, de forma més o menys simultània, l'elaboració d'un estudi sobre el patrimoni socioecològic d'aquesta zona (encarregat per l'Ajuntament a l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals) i una campanya liderada pel Consell Local de Medi Ambient per incloure-la al Parc Natural. Es van acabar recollint més d'un miler de signatures de gent que tenia molt clar que el Tet i el Mont-rodon no havien de passar a formar part de les urbanitzacions sinó que d'alguna forma d'havien de protegir (això està explicat al número 6 de la revista Sotabosc).
Amb una moció presentada a l'últim ple de la legislatura 2003-2007, aquesta entitat va aconseguir un acord unànime per protegir la zona, i durant la següent legislatura en va confirmar la protecció amb l'Oficina Tècnica de Planificació Territorial de la Diputació de Barcelona. Així va sorgir l'oportunitat d'acollir-se a una línia de subvencions que permetrien rehabilitar el forn de calç del Corcola, un dels elements més destacats de les rodalies del Mont-rodon. A més de la rehabilitació, inaugurada la primavera de l'any passat (vegeu la notícia), l'Agrupació de Defensa Forestal s'encarrega de mantenir-ne els camins, d'anar aclarint els boscos per a la prevenció d'incendis i d'arranjar alguns indrets com la basseta del Collet o el forn de calç del Pujol. Aquestes i d'altres iniciatives tan lloables -per fer el que fan i per ser autogestionades- com la restauració de la barraca de vinya dels Rossos, ens permeten parlar de tota una activitat col·lectiva de cura d'aquells turons.
Amb una moció presentada a l'últim ple de la legislatura 2003-2007, aquesta entitat va aconseguir un acord unànime per protegir la zona, i durant la següent legislatura en va confirmar la protecció amb l'Oficina Tècnica de Planificació Territorial de la Diputació de Barcelona. Així va sorgir l'oportunitat d'acollir-se a una línia de subvencions que permetrien rehabilitar el forn de calç del Corcola, un dels elements més destacats de les rodalies del Mont-rodon. A més de la rehabilitació, inaugurada la primavera de l'any passat (vegeu la notícia), l'Agrupació de Defensa Forestal s'encarrega de mantenir-ne els camins, d'anar aclarint els boscos per a la prevenció d'incendis i d'arranjar alguns indrets com la basseta del Collet o el forn de calç del Pujol. Aquestes i d'altres iniciatives tan lloables -per fer el que fan i per ser autogestionades- com la restauració de la barraca de vinya dels Rossos, ens permeten parlar de tota una activitat col·lectiva de cura d'aquells turons.
I això em porta a parlar de la noció de patrimoni, que a mi m'ha interessat molt i que durant els últims anys he anat investigant i rumiant conjuntament amb col·legues i amigues. Fixeu-vos que en el procés que he descrit, la intervenció sobre els vestigis del passat, la seva comprensió, és indestriable de la configuració del futur i les formes d'imaginar-lo. El fet d'estar protegint allò vol dir relacionar-nos d'una manera concreta amb el passat (en comptes d'urbanitzar-ho, ho protegim) i vol dir pensar en una Matadepera futura que va per una línia i no per una altra. El patrimoni és aquella part del passat que volem salvaguardar de l'oblit, una selecció del passat per a determinats usos presents i futurs. Uns usos que van molt més enllà de l'oci (que és l'únic que suggereix el logo d'aquestes jornades) o d'un mer coneixement acrític i despolititzat del passat, i que giren al voltant d'un diàleg permanent amb realitats altres que ens han precedit i que tenen un valor extraordinari per al moment de bifurcació històrica en què ens trobem.
Actualment veiem, d'una forma molt eloqüent, com el nostre sistema econòmic s'enfronta als límits físics del propi planeta. Una de les conseqüències d'aquest fet és el pic o zenit del petroli, és a dir, una caiguda en picat de la producció després d'un augment dràstic del preu degut a la impossibilitat de l'oferta de créixer al mateix temps que ho fa la demanda (immediatament després d'escriure aquesta frase ja veig que és ben enrevessada, però no ho sé explicar millor, si de cas mireu el bloc The Oil Crash).
Sigui com sigui, la qüestió és que la disponibilitat d'energia disminuirà d'una forma que encara ens costa d'imaginar, ja que les fonts d'energia renovable no podran proporcionar tota l'energia que consumeix el nostre sistema econòmic avui. Això vol dir que la producció d'aliments i de productes de primera necessitat, així com l'abastament d'aigua, la mobilitat i les formes de relacionar-nos amb l'entorn més proper, necessàriament es relocalitzaran. Com serà aquesta relocalització és difícil de saber.
És aquí on hem de tibar del passat, del patrimoni: formes d'adaptar la terra al cultiu, varietats locals d'hortalisses i fruiters adaptades a les condicions d'aquí, infraestructures d'abastament d'aigua potable i per al reg, formes allocades de pensar... O, si més no, crear, als nostres caps, espai per a formes alternatives de concebre la realitat actual, tan perversa que el primer que aconsegueix és convèncer-nos que no en té cap, d'alternativa, i que el sol fet de plantejar-ne és ingenu o irresponsable.
Si l'estudi i la interpretació del passat no adopta aquest to crític s'acaba convertint en un element de reproducció de l'estat actual de coses. 'El passat agrícola de Matadepera' o 'El nostre era un poble de pagès' formen part d'un discurs que manté la realitat agrària com una cosa exclusivament del passat, un passat que degut a (o gràcies a) un progrés inevitable ha estat feliçment superat. Però avui, aquí, també hi ha gent que es dedica a la terra: horts a les cases, alguna vinya nova, els camps de can Pèlags o can Garrigosa, el pastor que treballa amb l'ADF... No té res a veure amb la realitat de fa cent anys, em direu. I és clar que no. I l'activitat primària és una cosa minoritària a la Matadepera residencial que avui coneixem. Evidentment. Però la idea que la realitat pagesa forma part exclusivament del passat ja no s'aguanta en l'escenari post-petroli que estem començant a viure.
I per això, i per acabar, no és casualitat que es vagi escollir el forn del Corcola, construït i utilitzat per una família compromesa amb els ideals republicans d'esquerra i amb la cosa pública, comuna, per la qual cosa foren durament represaliats pel franquisme. Que va construir el forn per utilitzar les feixines amb què eren pagats pels propietaris de can Solà per netejar les pinedes i fer-hi costals. Una família, els Corcola, emparentada lògicament amb el catalanisme d'esquerra i amb la il·lusió rabassaire que els petits pagesos poguessin accedir a la propietat de la terra que cultivaven.
(accediu a l'exposició sobre la producció de calç que van fer els arqueòlegs d'aquest projecte)
És aquí on hem de tibar del passat, del patrimoni: formes d'adaptar la terra al cultiu, varietats locals d'hortalisses i fruiters adaptades a les condicions d'aquí, infraestructures d'abastament d'aigua potable i per al reg, formes allocades de pensar... O, si més no, crear, als nostres caps, espai per a formes alternatives de concebre la realitat actual, tan perversa que el primer que aconsegueix és convèncer-nos que no en té cap, d'alternativa, i que el sol fet de plantejar-ne és ingenu o irresponsable.
Si l'estudi i la interpretació del passat no adopta aquest to crític s'acaba convertint en un element de reproducció de l'estat actual de coses. 'El passat agrícola de Matadepera' o 'El nostre era un poble de pagès' formen part d'un discurs que manté la realitat agrària com una cosa exclusivament del passat, un passat que degut a (o gràcies a) un progrés inevitable ha estat feliçment superat. Però avui, aquí, també hi ha gent que es dedica a la terra: horts a les cases, alguna vinya nova, els camps de can Pèlags o can Garrigosa, el pastor que treballa amb l'ADF... No té res a veure amb la realitat de fa cent anys, em direu. I és clar que no. I l'activitat primària és una cosa minoritària a la Matadepera residencial que avui coneixem. Evidentment. Però la idea que la realitat pagesa forma part exclusivament del passat ja no s'aguanta en l'escenari post-petroli que estem començant a viure.
I per això, i per acabar, no és casualitat que es vagi escollir el forn del Corcola, construït i utilitzat per una família compromesa amb els ideals republicans d'esquerra i amb la cosa pública, comuna, per la qual cosa foren durament represaliats pel franquisme. Que va construir el forn per utilitzar les feixines amb què eren pagats pels propietaris de can Solà per netejar les pinedes i fer-hi costals. Una família, els Corcola, emparentada lògicament amb el catalanisme d'esquerra i amb la il·lusió rabassaire que els petits pagesos poguessin accedir a la propietat de la terra que cultivaven.
(accediu a l'exposició sobre la producció de calç que van fer els arqueòlegs d'aquest projecte)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada