He rebut molts correus (centenars, per ser precisos) de persones que m'expliquen que el dimarts passat (dia 20) van sentir una brisa molt agradable que els entrava per les finestres i els refrescava la cara i els aclaria els sentits. Totes coincidien, curiosament, a dir-me que la cosa havia estat cap a mig matí.
No era altra cosa, els vaig respondre, que l'efecte que produïen els milers de lectors que, sabent que aquell dia arribarien a les llibreries, havien anat a buscar-hi les Pagèsiques, el nou llibre de poesies de Perejaume, i que, en fullejar-lo de forma simultània, tota aquella llum gerda i terrosa sortia i s'envolava pels carrers de pobles i ciutats.
Jo vaig anar-hi a la tarda: a un quart i cinc de cinc ja m'esperava al carrer Cremat de Terrassa que obrissin el Cau Ple de Lletres. Vaig demanar-ne un exemplar i el vaig fullejar de dalt a baix. Després vaig preguntar-li al llibreter si n'hi havien arribat gaires, de Pagèsiques, i em va dir que només dos exemplars. L'endemà hi vaig tornar i els vaig comprar tots dos, esgotant-ne les existències.
Ja tindrem ocasió de parlar-ne, d'aquest llibre que publica Edicions 62, però de moment m'agradaria reproduir-ne alguns versos i idees que compartiré amb els decreixents. Hi ha coses que intentem dir amb tesis, assaigs, llibres o articles sencers i que al llibre es troben condensades en unes poques paraules. La primera (p. 20) i la segona (p. 38) les reprodueixo totalment, la tercera és només un fragment (p. 58).
Per mirar que la veu no fos
del tot meva, per mirar que la veu
no fos només meva, per això,
perquè, amb una gla a la boca,
el centre d'expressió fos arbre,
passés a ser arbre,
sota un cel de llavor,
davant l'obra blau cel,
llegia els llavis de l'aire,
amb una gla a la boca
d'alzina que em reclamava
aquella part de paraula
que jo li pogués ser.
Que cal construir 'una proposta ètica-estètica ambiental que es descentri del subjecte racional, cap a allò radicalment i absolutament estrany: altres cultures, altres espècies, altres éssers vius, altres formes possibilitadores de vida, Altres, en el seu sentit més genuí' (Patricia Noguera, p. 22, filòsofa deixeble d'Augusto Ángel Maya)? Posem-nos una gla a la boca i mirem de parlar!
Les nimfes, ui!
La vida i la mort són dones,
i la paisatge i la lloc, també.
I aquest tram de cel
amb la ruda que frega per perfumar-se'n:
totes dues ho són.
Com són dones les grans turqueses
L'abundància era petita. En la pobresa agrària dels petits masos, l'abundància era petita. Encara sento les paraules de la mestressa de can Pau Foguera:
M'agradaria acabar amb algunes declaracions que recull la notícia de VilaWeb i la de l'Ara. Perejaume, que durant la dècada que ha estat treballant en les Pagèsiques ha viatjat menys, diu que 'cada vegada el marc dels meus poemes és més local per qüestions biogràfiques. (...) Aquests darrers anys, voluntàriament i vocacionalment m'he estavellat contra un lloc concret i precís'. I que 'es dóna una relació tan estreta entre territori i llengua, que s'acaben confonent. I aquesta síntesi em genera uns espais de creixement, i per això estar al territori no m'angoixa. Perquè la mida del territori depèn de la relació que hi establim'.
En la transició sociometabòlica en què ens trobem, aquesta capacitat d'eixamplar l'espai (l'espai físic i l'espai pensat) és clau per aconseguir una reducció de la mida de l'economia. La contracció haurà d'anar acompanyada d'un augment de la capacitat d'utilitzar els recursos locals i localment, és a dir, d'una expansió topològica de l'espai en el sentit de la Teoria General dels Recursos i de l'aproximació eco-semiòtica del professor Almo Farina.
Però d'això ja en parlarem un altre dia, si de cas.
No era altra cosa, els vaig respondre, que l'efecte que produïen els milers de lectors que, sabent que aquell dia arribarien a les llibreries, havien anat a buscar-hi les Pagèsiques, el nou llibre de poesies de Perejaume, i que, en fullejar-lo de forma simultània, tota aquella llum gerda i terrosa sortia i s'envolava pels carrers de pobles i ciutats.
Jo vaig anar-hi a la tarda: a un quart i cinc de cinc ja m'esperava al carrer Cremat de Terrassa que obrissin el Cau Ple de Lletres. Vaig demanar-ne un exemplar i el vaig fullejar de dalt a baix. Després vaig preguntar-li al llibreter si n'hi havien arribat gaires, de Pagèsiques, i em va dir que només dos exemplars. L'endemà hi vaig tornar i els vaig comprar tots dos, esgotant-ne les existències.
Ja tindrem ocasió de parlar-ne, d'aquest llibre que publica Edicions 62, però de moment m'agradaria reproduir-ne alguns versos i idees que compartiré amb els decreixents. Hi ha coses que intentem dir amb tesis, assaigs, llibres o articles sencers i que al llibre es troben condensades en unes poques paraules. La primera (p. 20) i la segona (p. 38) les reprodueixo totalment, la tercera és només un fragment (p. 58).
Per mirar que la veu no fos
del tot meva, per mirar que la veu
no fos només meva, per això,
perquè, amb una gla a la boca,
el centre d'expressió fos arbre,
passés a ser arbre,
sota un cel de llavor,
davant l'obra blau cel,
llegia els llavis de l'aire,
amb una gla a la boca
d'alzina que em reclamava
aquella part de paraula
que jo li pogués ser.
Que cal construir 'una proposta ètica-estètica ambiental que es descentri del subjecte racional, cap a allò radicalment i absolutament estrany: altres cultures, altres espècies, altres éssers vius, altres formes possibilitadores de vida, Altres, en el seu sentit més genuí' (Patricia Noguera, p. 22, filòsofa deixeble d'Augusto Ángel Maya)? Posem-nos una gla a la boca i mirem de parlar!
Les nimfes, ui!
La vida i la mort són dones,
i la paisatge i la lloc, també.
I aquest tram de cel
amb la ruda que frega per perfumar-se'n:
totes dues ho són.
Com són dones les grans turqueses
a trenc d'alba, i els robins.
Canviar el gènere dels substantius, per si es refeien del trinxament semàntic i adquirien significats nous!
Canviar el gènere dels substantius, per si es refeien del trinxament semàntic i adquirien significats nous!
L'abundància era petita. En la pobresa agrària dels petits masos, l'abundància era petita. Encara sento les paraules de la mestressa de can Pau Foguera:
«Vivim d'una mica de bestiar i d'una mica de res més».
Al capdavall, tot és per aprofitar. ¿Qui us diu que la terra fèrtil que ara hi ha sota els polígons no tornarà a sentir el pes de l'arada?
Frugalitat, fertilitat... arrencar el ciment. Només ens hi hem de posar.
En la transició sociometabòlica en què ens trobem, aquesta capacitat d'eixamplar l'espai (l'espai físic i l'espai pensat) és clau per aconseguir una reducció de la mida de l'economia. La contracció haurà d'anar acompanyada d'un augment de la capacitat d'utilitzar els recursos locals i localment, és a dir, d'una expansió topològica de l'espai en el sentit de la Teoria General dels Recursos i de l'aproximació eco-semiòtica del professor Almo Farina.
Però d'això ja en parlarem un altre dia, si de cas.
De veritat que jo no soc capaç d'extreure ni la meitat de coses que tú de les paraules de Perejaume, per això m'ha agradat molt lleguir aquest article.
ResponEliminaIntentaré trobar les pagesiques per Sabadell, si no és que cap altra ambientòleg boig ha comprat totes les existències. I després ens queixem de l'augment del preu de la vida, si tots ens dediquem a acaparar les poques pagesiques que hi ha el seu preu es posarà pels nubols, no?
una abraçada,
Jaume V l'obtús.
No es pensi, benvolgut Obtús, que jo ben just si hi començo a aplegar alguna cosa...
ResponElimina