La consideració d'Hèctor López em porta al cas particular de Salvador Cardús, a qui tampoc no agrada el caràcter espanyolíssim de la plataforma Democràcia Real Ja! (Ara, 22/5), nascuda a la Puerta del Sol de Madrid. Però el que considera més greu és 'el discurs visceralment antipolític -de la política parlamentària, formal, representativa, s'entén- que propaguen [els indignats] amb estratègies populistes. (...) Antipolítica, doncs, que es converteix en desgovern. I l'instrument per trobar adhesions no és altre que fomentar la desconfiança total en les institucions. Enfonsar-les, trencant el punt feble sobre el qual descansa tot l'edifici social' (Ara, 19/6).
Hi ha més suc del que sembla, en aquests fragments. Jo agraeixo de tot cor a Cardús que m'hagi ajudat a alliberar la ment en relació a la independència (tal com explico a Més enllà de la independència II), però aquests dies he vist clar que, pel que fa a les possibilitats de transformació social, té unes idees ben conservadores. L'aclariment que fa, entre guions, sobre l'accepció de política que utilitza en l'article (la política representativa), demostra que és ben conscient que n'hi ha d'altres, d'accepcions. Tal com dèiem en els dubtes sobre les mobilitzacions, la política és una 'negociació de visions alternatives del futur, en la qual diferents tipus de poder (econòmic, social, moral, polític) són mobilitzats per part de diferents actors per fer realitat el seu projecte. Aquesta negociació no es produeix (només) el dia de les eleccions i als parlaments', sinó en d'altres institucions que no sempre són democràtiques (per exemple les institucions econòmiques mundials). 'Això no vol dir que s'hagi de renunciar a les institucions de govern democràtic que ja tenim', dèiem, 'sinó que hem d'assolir el control popular del poder. Per això les mobilitzacions [d'aquells] dies no són antipolítiques -i molt menys apolítiques- sinó contràries a l'estat actual del sistema de democràcia representativa'.
Hi ha més suc del que sembla, en aquests fragments. Jo agraeixo de tot cor a Cardús que m'hagi ajudat a alliberar la ment en relació a la independència (tal com explico a Més enllà de la independència II), però aquests dies he vist clar que, pel que fa a les possibilitats de transformació social, té unes idees ben conservadores. L'aclariment que fa, entre guions, sobre l'accepció de política que utilitza en l'article (la política representativa), demostra que és ben conscient que n'hi ha d'altres, d'accepcions. Tal com dèiem en els dubtes sobre les mobilitzacions, la política és una 'negociació de visions alternatives del futur, en la qual diferents tipus de poder (econòmic, social, moral, polític) són mobilitzats per part de diferents actors per fer realitat el seu projecte. Aquesta negociació no es produeix (només) el dia de les eleccions i als parlaments', sinó en d'altres institucions que no sempre són democràtiques (per exemple les institucions econòmiques mundials). 'Això no vol dir que s'hagi de renunciar a les institucions de govern democràtic que ja tenim', dèiem, 'sinó que hem d'assolir el control popular del poder. Per això les mobilitzacions [d'aquells] dies no són antipolítiques -i molt menys apolítiques- sinó contràries a l'estat actual del sistema de democràcia representativa'.
El moviment del 15-M representa la possibilitat de creació d'espai polític nou (vegeu l'article de Swyngedouw a l'anterior post de la sèrie). Els canvis rupturistes, revolucionaris, aquells que inauguren un nou ordre de coses, no poden sorgir únicament des de dins del propi marc de presa de decisions i amb les mateixes pràctiques i discursos que contribueixen a reproduir-lo, sinó que hi han d'entrar elements provinents dels marges. Per posar un exemple relacionat amb el que dèiem més amunt, la independència de Catalunya va contra la legalitat estatal, atempta contra el marc jurídicopolític establert, però la legitimitat de l’autodeterminació del poble català hi està per sobre i això impulsa un creixent nombre d'independentistes a lluitar per declarar-se'n fora.
Sobre l'espai creat pel 15-M, ja es veurà d'aquí un temps l'abast i la repercussió del moviment. De moment, i per contrarestar les opinions desactivadores (per conservadores) de la premsa majoritària, va bé llegir articles com el d'Òscar Simón (Les victòries del #15M), en què s'expliquen algunes 'victòries' del moviment com: el venciment de l'apatia i el desterrament de la por; la plasmació de la necessitat d'una millor democràcia; la resistència a la repressió policial i a les ordenances de civisme; l'evitació de desnonaments, o el propi intent de cooptació per part dels partits polítics. Sobre aquest darrer punt i d'altres temes, llegiu un post més que interessant de l'antropòleg Delgado, que ja tindrem temps de comentar quan parlem, en aquesta mateixa sèrie, de les valoracions que elements com Swyngedouw o el mateix Žižek fan del 15-M. Però abans reprendrem Cardús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada