Dubtes sobre les mobilitzacions (I): Heterogeneïtat de propostes

Aquesta sèrie de dubtes surt d'un intercanvi de correus amb un amic molt crític amb les acampades (gràcies Jordi)

La indignació és la cosa transversal, el que ha fet unir la gent. Després d’anar-se acumulant un malestar generalitzat durant molt de temps, una campanya electoral anodina i graponera ha creat les condicions a curt termini perquè això passés (cito Cardús). A partir d’aquí, hi ha diferències notables en les propostes, però això no és un problema ni un motiu per ser pessimistes. A les assemblees, comissions i grups de treball s’hi veuen les contradiccions entre les posicions més reformistes i les que són partidàries d’una autèntica revolució. El manifest que es va aprovar els primers dies de les acampades (el trobareu a ‘demanda de mínims’ del web acampadabcn) és realment descafeïnat, són les reivindicacions de l’esquerra clàssica sindicalista, bàsicament perquè no es desmantelli l’estat del benestar (també algunes mesures per la fi dels privilegis de la classe política i dels banquers). Però a mida que la cosa ha anat evolucionant, els documents de treball que corren per les xarxes de distribució i que es discuteixen a les comissions inclouen propostes més radicals i ben formulades. Fins i tot hi ha hagut gent que ha treballat per identificar les contradiccions entre les visions pro creixement i les més pròpies del decreixement. Evidentment no tothom comparteix la visió del decreixement. Però a diferència de fa 5 anys, quan l’economia pujava com l’escuma i si parlaves de decreixement semblaves boig, ara bona part de la gent està molt més receptiva a idees radicals. I les mobilitzacions serveixen per això, són una caixa de ressonància d’idees que s’han desenvolupat als marges del sistema i que poden esdevenir majoritàries en un moment donat.