Resumint, cal acció política, sí, però entenent-la en el sentit ampli que he exposat. La qüestió no és si som o no som optimistes en relació a si podem canviar el món, sinó si som o no conscients que el canvi és inevitable, i que el sistema que tinguem d’aquí a vint anys pot ser més just i democràtic que l’actual o menys (la idea progressiva que les noves generacions necessàriament estaran millor que les precedents s’ha fet miques). Això dependrà de com es jugui el poder per influir en la direcció, la intensitat i sobretot la distribució dels costos i els beneficis del canvi entre la gent, les classes socials, el gènere, les castes, les regions del món. Alguns intel·lectuals, que aquests dies m’han sorprès per les seves idees conservadores, han dit que com que no tenim la certesa que hi hagi una alternativa que funcioni millor que l’actual no ens podem arriscar a fer el salt al buit.
És clar que no tenim l'alternativa dissenyada, a diferència del projecte comunista, que ja ho tenia tot previst i va engendrar un monstre, l'alternativa només la podem imaginar, intuir. Però el que sí sabem del cert és que el sistema actual és pervers. Es tracta d’imaginar realitats ‘altres’ en el sentit més genuí de la paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada