Els poetes hi són

26 de maig de 2011

Avui a dos quarts de sis havia de fer una xerrada sobre decreixement a la plaça. La F m’havia trucat a última hora perquè la féssim junts. Arribo amb presses, on és la xerrada, quina xerrada. A l'espai de lectura un noi amb un megàfon, 'us explicaré el conte dels tres porquets i la policia’, em perdo el nucli, però el desenllaç acaba amb els porquets cruspint-se els policies a la brasa. Ningú no sap on es fa la nostra xerrada, de fet no està ni anunciada, i ni rastre de la F. No es fa.

Intento localitzar la xerrada d’en Castells, el sociòleg. Tampoc la trobo. Veig la cabellera d’en Casasses. Algú em toca l’esquena, el Jordi, em diu que fa una xerrada a la comissió de medi ambient. Pregunto a l’Enric si recitaran, sí, estan acabant de posar a punt l’equip de so, que utilitza la llum generada per una dinamo de bicicleta. Truco al Perejaume, ei, que no vens a la revolta, ja hi vaig passar, amb aquell hort es fotran de gana, hi ha en Casasses, dóna-li molts records.

El Jordi comença la xerrada. Diu que és com si anéssim en un cotxe per una autopista i cada quilòmetre augmentéssim la velocitat un 3%. Al principi la cosa aniria bé, però al cap d’uns quants quilòmetres estaríem fent una conducció suïcida. Ni frenar, no podríem. Estem portant el planeta al límit de la capacitat de sostenir-nos. Al costat comença el micro obert. Cadascú, després de recitar, ha de pedalar una estona per fer llum. Comença la Dolors Miquel, a mig recitar entra, procedent de la plaça de sant Jaume, la gran manifestació en favor de la universitat pública. Es fa tot a l’hora. Ester Xargay llegeix una declaració de Carles Hac Mor, que no ha pogut venir. Després ella. Després ho filma tot amb una cara de felicitat i emoció. Els poetes són aquí, ara estic encara més esperançat.

Continua el micro obert. Laia Carreras, no hi és, Jacint Verdaguer, tampoc. El Jordi, més enllà, va xerrant. Al costat els rodamons mig borratxos mig estabornits xerren, riuen, canten, dormen. M'ennuego amb la bilis, vomito bilis. Per la megafonia central es llegeix el manifest per una universitat pública, independent, crítica. La poesia gairebé no se sent. Li toca a l'Enric, haurà de cridar. Què mires?. Blancallum, primer uns mots propis d'en Salvat-Papasseit, un d'ells dedicats als polls que porten sotana, porra o que estan escarxofats al Parlament.