25 anys de l'ADF de Matadepera

Discurs llegit durant l'acte de celebració (30 de novembre de 2012)

Bona tarda. Gràcies per acompanyar-nos en aquesta modesta celebració dels primers 25 anys de l’Agrupació de Defensa Forestal de Matadepera. El que farem serà, en primer lloc, repassar la història de la nostra entitat, amb un escrit que hem preparat des de la junta actual amb les aportacions dels antics presidents. En segon lloc, enllaçant amb la petita història, presentarem i avaluarem les activitats de prevenció de grans incendis fetes durant els darrers anys, amb l’objectiu de donar compte de la gestió feta fins ara davant de la ciutadania, que sou qui en definitiva les heu finançades i qui heu de valorar-ne la idoneïtat de continuar-les. Finalment, i abans de passar al cava, projectarem una selecció d’imatges d’aquest 25 anys. Voldríem dedicar aquest acte d’avui a la memòria de Joan Orriols, gran col·laborador de l’ADF i de Bombers, que com sabeu ens ha deixat aquesta setmana, i a la seva família en aquests moments difícils.

Si ens permeteu, llegirem per tal de no oblidar-nos res del que volem dir. A la dècada de 1930 Matadepera era un petit poble pagès de menys de 700 habitants. Un poble que s’havia començat a formar feia un segle i mig amb l’arribada de pagesos sense terra dels masos i els pobles de la rodalia. Els matadeperencs i matadeperenques d’aquell temps es dedicaven al conreu de cereals, vinyes i oliveres, que envoltaven el poble en forma de corona agrícola. Molts camperols treballaven a jornal als boscos dels grans propietaris, tallant alzines, fent costals de pi i coent carbó. Els ramats de bestiar connectaven tots aquests espais amb una mobilitat lenta que distribuïa i conservava la fertilitat de la terra. Alguns pagesos amb terres pròpies van veure una nova via de prosperitat en la parcel·lació dels terrenys agrícoles i la venda de parcel·les per a la construcció de cases d’estiueig. Així aniria creixent el poble i, a partir de l’arribada d’aigua del Llobregat, el 1949, Matadepera experimentaria el boom de la urbanització residencial que coneixem avui, amb prop de 9000 habitants. Un boom que en tan sols unes dècades es menjà la superfície agrícola del municipi i disseminà centenars de torres per uns boscos molt més combustibles degut a la desaparició del desembosc i el carboneig.

En efecte, Matadepera es va convertir en un municipi amb un alt risc d’incendis forestals, amb habitants, propietats i processos ecològics molt vulnerables a un gran foc. Els incendis de 1986 –especialment el de Montserrat– van iniciar, a escala catalana, el procés de constitució de les ADF mitjançant el Programa Foc Verd, centrat en la detecció ràpida dels incendis i en l’eficàcia dels mitjans d’extinció. Així mateix, també es volia promoure l’organització de propietaris de terrenys forestals, coneixedors del territori local. Al nostre municipi, l’incendi de la serra de l’Obac, aturat a la riera prop del Gabi, també influí en la creació de l’Agrupació de Defensa Forestal. Un grup de persones, entre elles alguns Bombers Voluntaris, que ja feia alguns anys que estaven actius i havien creat l’entitat, decidiren crear l’Agrupació de Defensa Forestal local. En la decisió de constituir l’ADF de Matadepera tenen un paper molt destacat Ramon Guimjoan i l’impuls de l’alcalde d’aquells dies, Víctor Peiró. Peça clau en aquesta constitució i sobretot en el desenvolupament de l’ADF va ser Cisco Arnau, persona entregada i afable, que va esdevenir el primer president de l’ADF. En aquells inicis no es diferenciaven les tasques de l’ADF i les de Bombers voluntaris, tot era un tot. De fet l’ADF va proporcionar, per una banda, una plataforma on iniciar joves en les tasques de prevenció i extinció i, per altra banda, i no menys important, la possibilitat de dotar-se de recursos econòmics i materials per poder tenir el material bàsic per la lluita contra el foc.

La tasca del Cisco va ser llarga i molt fructífera. Sobretot cal destacar el fet que es generés una pinya de joves i no tant joves units pel voluntariat en les tasques encomanades a l’entitat. La seva mort va deixar un buit molt important i va generar una etapa de transició en la qual Quim Vancells va prendre el relleu, amb una junta que li va donar suport. Aquesta etapa va ser continuista de la línia endegada anteriorment, de fet ell mateix ja havia participat prou activament amb en Cisco. Així es va succeir un relleu lògic, que va ajudar a donar continuïtat a una tasca que s’anava desenvolupant amb normalitat. Posteriorment, amb la junta encapçalada per Joan Galí arribaria la construcció de la bassa d’extinció d’incendis de Cabrafiga, apta per helicòpters, l’inici de les franges de protecció d’urbanitzacions i la col·laboració en la fundació de la Federació d’ADF del Vallès Occidental, que avui tenim representada entre el públic.

L’incendi de Sant Llorenç Savall de l’estiu de 2003, amb cinc víctimes mortals i més de 4500 ha devastades, va mostrar la virulència que un incendi podia arribar a assolir a la nostra contrada. Tot i que no va afectar el terme municipal de Matadepera, molts bombers voluntaris del poble i membres de l’Agrupació de Defensa Forestal local es van abocar d’una manera visceral a les tasques d’extinció. Alguns van viure situacions extremes en què van témer morir carbonitzats per les flames, mentre al Parc de Bombers les seves famílies restaven pendents de les notícies que arribaven de l’emissora. L’ADF de Matadepera també va encarregar-se de muntar i coordinar guàrdies de vigilants que, des del coll de Grua o d’altres punts de guaita, van vigilar la possible arribada de les flames al nostre municipi. L’incendi doncs ens va confirmar el risc que havíem d’assumir si no gestionàvem correctament la superfície forestal. Els camins i les basses, tot i que molt necessaris, no eren suficients, i l’ADF s’havia d’encaminar cap a noves tasques. Ja amb l’incendi extingit i un cop acabada la campanya d’estiu, al municipi es va intensificar el debat sobre els grans incendis forestals, la necessitat d’abordar-ne les causes estructurals i la conveniència de canviar-ne la percepció social. A Matadepera, l’Agrupació de Defensa Forestal va començar a treballar en la redacció d’un pla de gestió del territori per dotar-lo de la capacitat de suportar un incendi forestal sense patir conseqüències traumàtiques. En col·laboració amb els Bombers del GRAF, que preveuen els patrons de propagació del foc segons la topografia, l’estructura de la vegetació i els factors meteorològics, es van dissenyar una sèrie d’actuacions de gestió del bosc. El paisatge de referència era el dels nostres avis i àvies –amb alguns boscos esclarissats, espais oberts i conreus– però adaptat a la situació actual, bàsicament urbana. Aquest procés d’estudi i treball del territori es va concretar amb un projecte de prevenció de grans incendis, el qual va ser aprovat per unanimitat pel consistori d’aquells dies, i que ha servit de pauta fins avui dia per desenvolupar les tasques més importants de l’ADF i del municipi en la gestió del medi natural.

Ja durant la presidència de Toti Garcia, un cop aprovat el pla per l’Ajuntament de Matadepera el 2005, i gràcies a diferents subvencions públiques, l’ADF va contractar colles forestals per a realitzar-ne les actuacions previstes. Uns treballs que, essencialment, eren els mateixos que duien a terme els bosquerols i els carboners de dues generacions enrere, si bé amb un objectiu clarament diferent: la prevenció d’un gran incendi forestal en un entorn urbà dispers que requereix una gran inversió de recursos i mitjans. Desbrossar el sotabosc de brucs, estepes i gatoses. Aclarir l’alzinar, és a dir, seleccionar i tallar uns quants tanys de cada alzina perquè els restants creixin millor. Podar alguns arbres per ajudar-los a formar una bona copa. Deixar arbres d’edats i espècies diferents, incloent exemplars grans i saludables per assegurar la regeneració natural del bosc. Els treballs de millora silvícola, realitzats entre els anys 2005 i 2007, se situaven en dues zones estratègiques. Una, al llarg del camí Moliner prop del mas de can Torres, permetria afrontar un incendi que s’iniciés a la zona del Mont-rodon i can Font (com el de l’estiu d’enguany) i ascendís per les torrenteres rostes i embardissades cap a Sant Llorenç del Munt. L’altra, al llarg de la riera de les Arenes, representaria una oportunitat per a l’extinció d’un incendi que, mogut per vent de ponent, s’aproximaria des de la serra de l’Obac tot llançant focus secundaris a la zona de la riera.

Per tal de controlar el rebrot i mantenir una càrrega de combustible baixa als rodals aclarits, des de l’ADF vam impulsar la recuperació de la pastura extensiva d’ovelles i cabres. Els propietaris forestals del municipi ens van autoritzar a gestionar les pastures de les seves finques i ens van cedir un antic corral en desús. En una estratègia de custòdia del territori, l’ADF ofereix suport econòmic, logístic i administratiu perquè com a mínim un ramat pasturi els boscos de Matadepera. A més, ens encarreguem de llaurar i sembrar alguns camps que encara es conserven al municipi, tant per a produir farratge i gra per al bestiar com per a mantenir la discontinuïtat del combustible forestal. L’agricultura i la ramaderia extensives –juntament amb la silvicultura– contribueixen a la conservació d’hàbitats i espècies que han motivat la inclusió del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac a la Xarxa Natura 2000. Entre elles, la famosa àguila cuabarrada però també altres espècies no tan populars entre els mitjans però no per això menys importants: petits mamífers, papallones i ocells.

En els darrers vuit anys, aquestes tasques han comportat una notable inversió de recursos públics. Cal recordar que la superfície forestal de Matadepera és d’unes 1900 ha, al voltant d’un 75% del municipi, i que els treballs silvícoles de prevenció d’incendis ocupen unes 120 ha. Des de 2006, la inversió en treballs silvícoles destinats directament a la prevenció de grans incendis forestals ha estat d’uns 150.000 €, amb fons procedents de l’Ajuntament de Matadepera i de  l’antic Departament de Medi Ambient i Habitatge. Per a la gestió d’espais agrícoles i zones de pastures s’ha invertit, des de 2007, un total de 90.000 €, una part dels quals per al manteniment i sembra de les zones agrícoles, millora de boscos pasturables i suport a la gestió del pastor. Per una altra banda, 30.000 € més s’han destinat a la millora de les infraestructures ramaderes (corrals de la Barata i can Torres). Aquests recursos han procedit principalment de l’Ajuntament de Matadepera, però també cal esmentar l’obra social de Catalunya Caixa i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac. El manteniment de pistes forestals, finançat en un 90% per la Diputació de Barcelona i en un 10% per l’Ajuntament de Matadepera, ha suposat una inversió d’uns 90.000 € des de 2005. A més, també s’ha fet un esforç important en l’adquisició de dos egipcis, així com altres materials per equipar els nostres voluntaris per a les tasques de prevenció i extinció.

A diferència de l’estratègia dominant a la majoria d’administracions amb competències en la matèria, la gestió de l’ADF de Matadepera no pretén excloure el foc del nostre paisatge. Això no només vol dir tenir-lo en compte en la planificació de la gestió forestal –anticipació i creació d’oportunitats d’extinció i resiliència– sinó també valorar-lo com una eina complementària de gestió. Les cremes controlades es basen en l’execució de foc de baixa intensitat de forma conduïda pels propis bombers, amb l’objectiu d’eliminar combustible i de crear una estructura forestal que no permeti incendis d’alta intensitat. Alguns boscos aclarits per l’ADF tenen pastures poc atractives pel bestiar, i alguns camps que ens convé conservar es troben en un estat força avançat de colonització arbustiva. Les cremes controlades, fetes amb els corresponents permisos de propietaris i administracions, i en base als darrers coneixements científics i tècnics, semblen una eina òptima per aquests casos. Estaria d’acord, la nostra població, a utilitzar les cremes controlades als boscos del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac? És una cosa que caldrà debatre en el futur.

Per anar acabant, dir que la gestió que fem des de l’ADF de Matadepera no és fàcil i ha estat sovint plena de dificultats. En general, ens trobem en un entorn bàsicament urbà però que necessita algunes activitats de tipus rural per la seguretat dels seus habitants. Aquest encaix no sempre és fàcil i la dificultat de les relacions amb els pastors que hem tingut cal cercar-la, almenys parcialment, en això. També és important remarcar el fet que el treball de l’ADF és estrictament voluntari, des de les juntes fins al grups de suport, i això sovint també topa o grinyola o costa d’articular amb l’entorn administratiu en què ens movem, on predomina una lògica diferent, feta evidentment d’horaris, terminis, processos i tràmits administratius de vegades complicats, etc. Per últim, la crisi actual suposa un repte per al manteniment d’una gestió que es basa en recursos principalment públics, de manera que caldrà idear entre tots noves formes més autosuficients, eficients i econòmiques de gestionar els nostres boscos i el nostre paisatge. Ens sembla que aquest és un gran repte per als temps que vénen: com aquesta gestió engegada fins ara pot ser l’embrió d’una nova economia local basada en els recursos del territori que compartim com a comunitat. Un camí que sens dubte haurà d’anar de la mà de Bombers, de l’Ajuntament del nostre municipi i de la nostra ciutadania en general, incloent els comerciants, els restauradors, els jardiners, els pagesos, la gent que treballa a bosc, les entitats de conservació de la natura, les entitats culturals i les associacions de veïns.  

En aquestes línies només hem esmentat aquelles persones que han estat els caps visibles de l’entitat, per motius d’espai i de síntesi obvis. Però l’ADF de Matadepera és una entitat feta amb la unió de les tasques voluntàries de centenars de persones al llarg dels darrers 25 anys. Per acabar doncs, m’agradaria agrair molt sincerament a tota la gent que ha aportat el seu granet de sorra a l’ADF, en una tasca altruista i silenciosa. També fer una crida a aquella gent del poble i de les rodalies que tingui sensibilitat pel nostre entorn natural que no tingui vergonya i s’acosti a l’ADF perquè segur que hi trobarà un espai i una gent que l’acolliran. 

ADF de Matadepera

Ressenya del llibre '«Homines de Terracia». Cultura escrita i hegemonia feudal (Terrassa, ca. 950-1150)' de Vicenç Ruiz

Benvolgut Vicenç,

M’he de treure el barret pel tros de llibre que has escrit i que he devorat en les últimes setmanes, amb emoció en alguns casos i fent 'Bé, Vicenç, bé' per dintre tot assentint enèrgicament amb el cap. Tal com diu Pere Puig al pròleg, el capítol 7 és climàcic; he pràcticament deglutit el paper (el clor li dóna un gustet molt agradable).

En el primer capítol reparteixes a tort i a dret, inclús contra el mateix Gramsci (nota 13). Jo no em veig fent això ni en el llibre de culminació de la meva carrera acadèmica, cap allà als 70 anys. El capítol 2 l’he seguit amb força detall, si bé em perdo una mica amb l’organització i la jerarquia del poder feudal, tant laic (castlans, veguers...) com eclesiàstics (priorat rufenc...). Com a detall aquí et preguntaria pel nom científic de l’alosa, un ocellet que com saps viu als sembrats, el nom científic del qual és Alauda arvensis. En veure ‘alaudia’ (p. 67) he pensat que podria tenir alguna cosa a veure amb alou. En el tercer capítol potser m’he perdut una mica més i he deixat alguns apartats sense llegir. M’he fixat en la cita de Polanyi (p. 103, veig que vas llegir la traducció italiana) perquè jo ara l’estic llegint (edició de Beacon Press de 2001) i precisament ahir el vam discutir amb el grup de lectura de la nostra associació Recerca i Decreixement (estaria molt bé que hi participessis, algun dia, podríem discutir alguns dels temes relacionats amb la teva recerca). Del capítol de les franqueses m’he quedat amb la idea essencial que van accelerar el procés de creació de relacions de dependència més que no pas afavorir la llibertat jurídica de la pagesia, i deixo per més endavant la lectura detallada de l’exposició dels arguments i la documentació.
  

El capítol cinquè ja l’he gaudit més, perquè té una dimensió geogràfica i se m’afigura una mica més el paisatge. Imagino la gran dificultat de fer emergir un paisatge a partir de la documentació de què disposes. Com a petit detall, sabries dir-me alguna cosa d’aquest Mont-rodó (p. 143) i Pelleiag (p. 163)? Una cosa que aquí no acabo de captar, no perquè no estigui ben explicada sinó més pel meu desconeixement dels termes i les realitats pròpies de l’època, és això de la villa de Matadepera (p. 144). Té una estructura concreta, un centre, per exemple? És la de can Solà del Racó? Bé que esmentis, dins de l’anàlisi, que l’expansió urbana actual esborra la possibilitat de conèixer el passat per mitjà de l’arqueologia (p. 146). Del capítol 6 et diria que aquest tipus d’anàlisi és un dels que podria interessar al grup de lectura dels decreixents que et deia més amunt, perquè hi discuteixes la producció de moneda i valor en un context en què el mercat és testimonial. Per exemple el tipus d’informació que hi ha a l’apartat 6.3.1, amb la discussió sobre mercats pagesos. Aquests mercats estan documentats? Com són i on es produeixen? O són un exemple dels intercanvis que no han deixat rastre documental?

El setè capítol és boníssim, per mi. Aquí et faig unes preguntes concretes intercalades amb comentaris, per anar-ho enllaçant amb les idees que he tingut sobre la possible història de mil anys d’autonomia/heteronomia pagesa. L’emmagatzematge de cereals, a més de respondre a una lògica d’acumulació feudal, també és una estratègia pagesa per adaptar-se a la variabilitat de la producció al llarg de l’any, amb un màxim de producció a l’estiu per als cereals sembrats a l’hivern. Per què doncs el predomini de la cerealicultura (i no el predomini d’un tipus concret de cereal com el blat vs. l’ordi, tal com dius més endavant) és una imposició feudal (p. 211)? Per què, en el paràgraf precedent, quan parles de la diversificació de cultígens com a estratègia de resiliència pagesa, omets l’horta? És molt bo com detectes els canvis en els predominis dels cultius i les transformacions del parcel·lari, i també l’estratègia de diversificar les explotacions per suportar millor el pas de petites pertorbacions, molt variables a nivell microlocal. La pregunta aquí seria si es podria arribar a produir un mapa que reproduís el parcel·lari i els canvis que s’hi donen a mesura que s’imposa la renda feudal, encara que fos parcial, aproximat. A la pàgina 165 esmentes el mapa de Baró dels límits de les diferents parròquies dels termes. Creus que amb això i la teva informació sobre el parcel·lari podríem traslladar a un mapa la informació sobre els usos del sòl? He comentat a l’Alba de can Pèlags això de l’agricultura de fang, que la gent cultivava els torrents, ella m’ha dit que l’element limitant allí seria el nitrogen, sense el qual la formació d’horitzons orgànics no seria suficient. Aquí hauríem de pensar en aportacions d’orina i femtes animals (incloent les humanes). A la pàgina 222 et refereixes a l’altra lògica productiva (la pagesa) com a ‘altra legalitat jurídica’. Fins aquí, si no m’equivoco, no ho havies fet, t’hi referies com a ‘lògica pagesa de producció' o similars. Això vol dir que hi havia un ordenament jurídic dels mercats, les transaccions i les herències (partibles, com dius) pageses? O és precisament la documentació que no tenim? Però podríem indagar en aquest moment històric que és el punt de partida del teu treball?

De fet, una de les coses que més m’ha interessat és el període d’autèntica llibertat pagesa de què parles (ss. VIII i IX). Les característiques de l’agricultura de subsistència pagesa les expliques com a negatiu (o positiu) de la realitat que destil·len els documents, resultat com dius de la imposició de la lògica feudal. Però una cosa semblant és el que ha fet la historiografia burgesa amb el desenvolupament del concepte d’autarquia com ‘una imatge, en negatiu i pretèrit, de l’ideal liberal de l’economia de mercat i la lliure circulació’ (p. 27). Podríem dir que tu construeixes, per a l’època d’autèntica llibertat pagesa, una imatge en positiu de la gran llosa del poder feudal i la creació de dependències? En Puig, al pròleg, diu que aquest període se cita una mica esbiaixadament (p. 14). Què vol dir, exactament? Que la teva visió està esbiaixada –una possible idealització de les condicions de partida de la teva anàlisi històrica, per contrastar-la amb la pèrdua d’autonomia amb la imposició del poder feudal construint una certa narrativa regressiva– o bé que en parles poc? Un dels pocs llocs on en parles és a la p. 188, on dius que els mercats grecs i carolingis van tenir poc poder per desfer les xarxes de mercats locals pagesos. Podríem aprofundir-hi més, en això? Sobre les eines de transformació, per què et refereixes a les del raïm com a trulls? 'Tonnes' són tines? Suposo que coneixes el cas de les tines enmig de les vinyes del Pont de Vilomara i Rocafort. Si bé són d’una època posterior, en ple auge de l’exportació d’alcohols i aiguardents, podrien indicar una certa autonomia pagesa i desconcentració dels processos transformadors? Dius (p. 231) que hi ha poquíssimes roturacions, i que les que hi ha són per a posar-hi vinya. Llavors, si hi ha creixement demogràfic i se suposa que també augment de la superfície dedicada a cereals, quin ús del sòl (per dir-ho en termes meus) assumeix l’increment dels sembrats? O no hi ha expansió dels sembrats i tota la superfície cerealícola altmedieval ja estava en funcionament a l’època romana? Un detall: p. 239 parles de l’aportació calòrica i dius que es podrien alimentar durant un any 125 homes adults. A quina superfície de sembrat fas referència? L’apartat 7.4 m’ha aclarit, com et deia, moltes coses: hi havia una gestió pagesa comunitària però tot i així la producció de boscos i pastures estava sotmesa a cens. La gestió es fa en comú, però les rendes són percebudes pels feudals. Sobre l’incident de les rompudes fetes al Montcau, es tractava d’una artiga per a sembrar-hi cereal, a l’estil de les boïgues que ha estudiat Pere Roca? Per què dius que la rompuda es pot interpretar com una mostra de la imposició de les tècniques de guaret per al conreu de cereals, en detriment de l’explotació dels boscos? (p. 245). Un dubte sobre el guaret és per què el bou implica la imposició de l’ús de la tècnica del guaret (190)?

El vuitè capítol és, sens dubte, una forma immillorable de tancar el llibre. Com sempre em passa amb tu, he après una munió de paraules noves (escatocol, extorquits pagesos, manèdia, fogaces, eimina, tasca). Hi ha moments d’una ironia fina, com quan dius ‘Com sap tothom...’. 

A partir d’aquí se m’han acudit una proposta de recerca que t’explico una mica. La gran pregunta seria com aconseguien les comunitats pageses mantenir graus elevats d’autonomia tot i la imposició de rendes feudals, inicialment i la integració a la lògica de producció per a una economia de mercat, més endavant. És a dir, imposicions i canvis no només interns sinó també externs i que també poden ser de tipus ambiental (ho he vist clar llegint la nota 195 en què cites el treball de Miquel Barceló). Dius que el contingent ramader, i la producció dels boscos, són baixos als primers segles del mil·lenni, però augmentaran a partir del 18. Podríem dir com a hipòtesi que l’expansió de l’economia de mercat, a més de transformar la intensitat en l’ús de terres agrícoles i els patrons d’ús del sòl, expandeix la intensitat d’ús cap a les terres boscoses i de pastures. La idea que les societats pageses precapitalistes tampoc no eren autònomes pot servir per contrarestar els arguments dels pensadors antiindustrials, segons els quals l’arribada del capitalisme al camp va destruir l’autonomia pagesa i la gestió comunal de recursos. Com et deia abans, he trobat molt aclaridor l’apartat en què expliques que els recursos es podien gestionar de forma comunal, però tot i així eren sotmesos a cens. He entès coses que fins ara no entenia.

Com deies en un correu de resposta a l’esborrany del meu llibre d’Olzinelles, la pagesia que jo treballo és la del final del camí que va començar la pagesia que tu treballes, la que va generar el procés de feudalització (pèrdua d'autonomia, lògica dels intercanvis regida per l'acumulació de riquesa i no la supervivència del grup). Podríem pensar en una síntesi d’aquests mil anys amb l’autonomia com a fet clau, amb una cronologia pròpia i veient, a cada època, les estratègies (polítiques) de resistència pagesa per a la creació d’autonomia:

1. s. X-XII: feudalització, fam, creació de viles mercat, reparcel·lació, canvi de cultígens, reorganització territorial i de poder, concentració de poblament per iniciativa feudal (sagreres i torres).
2. s. XVIII-XIX: integració a l’economia de mercat.
3. s. XX: extermini per urbanització i globalització.
4. s. XXI: nova configuració d'una pagesia post-petroli.

Ja me'n diràs alguna cosa.

Una abraçada,

iago

(correu del 25 de maig de 2012, adaptat)

España: no está el mañana ni el ayer escrito

Escrit de Joan Martínez Alier per La Jornada (Mèxic)

Lo que no pensábamos ver nunca, está sucediendo. Es posible que España se convierta en un estado confederal si el Partido Socialista (PSOE) fuera por esta vía con nuevos dirigentes y si regiones grandes como Andalucía y Valencia la apoyaran. Pero parece más probable que Euskadi y Cataluña se separen para ser nuevos estados de la Unión Europea.

España está, tras la Transición del franquismo en 1975-78, en vísperas de una Segunda Transición impulsada por la crisis económica y por otros asuntos mal resueltos. Entre ellos, la historia de un pasado que algunos querían olvidar. Hay novedades en la revisión histórica, hay muchos muertos o desaparecidos que recién están siendo contados por historiadores como Francisco Espinosa. Hubo desaparecidos, asesinados sin juicio, enterrados en fosas sin identificar, unas 130 000 personas en las zonas donde de entrada triunfó el golpe militar y el fascismo en 1936. Hay también los asesinados judicialmente durante o después de la guerra de 1936-39, como el presidente Lluís Companys en Barcelona en 1940. Son otras decenas de millares. Hay los asesinados en la zona republicana. Hay los muchos muertos de la propia guerra, por operaciones bélicas y bombardeos. Nunca hubo una Comisión de la Verdad. No hay cifras oficiales. Peor, permanece cerca de Madrid un enorme y ofensivo monumento funerario a Franco, allí está enterrado. Tengo amigos madrileños que están por manifestarse pidiendo, “catalanes por favor, no nos dejen solos con los españoles”.

Hubo una falsa “reconciliación nacional” en 1975-78. Los post-franquistas se dieron una auto-amnistía en el Congreso de Diputados, una ley de punto final. El juez Garzón quiso reabrir esto. Él había perseguido a Pinochet y a militares argentinos pero nadie se atrevía con los residuos del franquismo. Garzón fracasó. Hace falta abrir las ventanas a la verdad histórica en una Segunda Transición. Pronto el PSOE debería anunciar que la Transición de 1975-78 no fue tan maravillosa como se dijo.

En 1978, cuando se consensuó la Constitución entre amenazas militares y con el miedo de cuarenta años de franquismo todavía metido en el cuerpo, se rechazó el derecho a la auto-determinación. Presentaron enmiendas el diputado vasco Francisco Letamendía y Heribert Barrera, de Esquerra Republicana de Catalunya. Quienes ahora se proclaman independentistas, como Jordi Pujol, de Convergencia Democrática de Catalunya, en 1978 no defendieron el derecho a la auto-determinación para incluirlo en la nueva Constitución. Incluso votaron a favor de su artículo 8 que atribuye al Ejército garantizar la unidad de España. Los nacionalistas catalanes seguidores de Jordi Pujol decían en voz baja: “Avui paciència. Demà independència”, es decir, prudencia,  ganemos espacios, con el tiempo tal vez la independencia. Son bienvenidos a la Segunda Transición pero que no den muchas lecciones. El impulso en Catalunya ha llegado de la asamblea de municipios independentistas y de jóvenes activistas de una asamblea de Cataluña de la sociedad civil como Carme Forcadell (ex concejal de Esquerra Republicana en Sabadell).

La percepción de que parte de los impuestos pagados en Cataluña no regresan (a diferencia de Euskadi, que goza del llamado “concierto económico”) está ayudando a crear una situación nueva y emocionante: que Cataluña pueda votar a favor de ser un nuevo estado de la Unión Europea, dentro del euro y con la normativa europea como ley interna. El reforzamiento de las regiones europeas era algo previsto por politólogos como Josep M. Colomer, a medida que los estados ceden competencias.

La crisis económica, en parte causada por la inacción ante la burbuja inmobiliaria de economistas incompetentes como Pedro Solbes, ministro socialista del gobierno de Zapatero quien entre 2003 y 2008 nada hizo por desinflar la burbuja, como Rodrigo Rato, del PP, que tampoco nada dijo desde el Fondo Monetario Internacional, está siendo aprovechada por el PP para pedir una más fuerte centralización. Dicen que los déficits presupuestarios de las regiones se han desmandado y que hay que poner orden. Esa amenaza, que para Euskadi casi no opera todavía, es real en Cataluña donde causa alarma y rabia, produciendo una reacción inversa. Pero hay que entender que los movimientos independentistas de Cataluña y Euskadi tienen historia y vida propia aparte de la crisis económica.

Sería excelente una Unión Europea de regiones o pequeños estados, donde los grandes estados como Francia y Alemania perdieran fuerza, donde los Laender alemanes se aliaran por separado en las discusiones de políticas europeas con distintas regiones o pequeños estados europeos. Una Europa de regiones o de estados pequeños y con un parlamento europeo más poderoso es una vacuna contra el posible renacimiento del nacionalismo alemán en un futuro distante.

Més enllà de la independència

Sóc independentista: vull que Catalunya s'alliberi de l'estructura i dels mecanismes opressors de l'estat espanyol. No vull ser un súbdit del Reino de España, amb un cap d'estat nomenat pel dictador, ni tenir-ne l'exèrcit i la policia instal·lats pel territori ni suportar una Església i una dreta hereves del nacionalcatolicisme franquista ni aguantar els atacs constants contra les identitats que no s'adiuen amb la de l'estat-nació ni tolerar la reforma neoliberal dels governs central i autonòmic.

La independència és feliçment possible

Em fa l'efecte que hi dono voltes des de petit, a tot això de les relacions entre Catalunya i Espanya. Amb els arguments disponibles segons l'edat i amb la intensitat derivada dels esdeveniments de cada moment, és clar. Fins a arribar al convenciment que no només és el que més ens convé ara mateix, sinó que la independència és feliçment possible en les condicions actuals (possible no implica necessàriament que s'esdevingui en el futur). Durant molt de temps, l'emmarcament del tema en una estructura jurídicopolítica i mental inqüestionable, juntament amb la por, més o menys inconscient, que l'estat espanyol utilitzaria la força militar per impedir l'intent de secessió d'una de les seves regions, feien que no considerés possible la independència. Ara veig que és inútil i ridícul intentar canviar una constitució que no és la nostra; el que cal fer és declarar-se'n fora. El procés de l'Estatut ha demostrat que la via de l'encaix autonòmic –i no diguem ja la fantasia federal– és debades.

Els articles de Salvador Cardús, aplegats a El camí de la independència (La Campana, 2010), m'han ajudat a canviar la forma d'emmarcar la qüestió. Per exemple, a Emancipar el pensament exposa com «els termes que expliquen el camí que porta del règim autoritari [de Franco] a aquesta democràcia d'ara, (...) en contra del que pot semblar, no són merament descriptius, ajustats als fets, sinó que determinen un pensament que ens és desfavorable i ens obliga, per dir-ho així, a jugar la partida amb les cames lligades» (p. 115). O el gir copernicà i alliberador que per mi suposà poder respondre, a la gent que em preguntava per què volia la independència de Catalunya, per quin motiu ells volien la independència del seu país, ja fos Espanya o el Perú («per què algú hauria de voler tenir un país dependent?», p. 123). I també, és clar, la manifestació del deu de juliol de l’any deu, la més multitudinària i emocionant de totes les que recordo, després de la de la Diada d'enguany. Punt i a part.

Independentisme, esquerres i dretes

Dit això, hi ha una sèrie de qüestions sobre el procés de la independència que no només no tinc clares sinó que em neguitegen i fins i tot m'obsessionen. La primera preocupació és la que m'han transmès alguns dels meus col·legues antropòlegs, ecòlegs polítics o geògrafs marxians, i que podríem resumir (i simplificar) de la següent manera. Tots els nacionalismes són projectes polítics d'unes elits que, amb una idea essencialista de nació, aconsegueixen un consens per a l'alliberament nacional que allunya els sectors populars del vertader alliberament, que no és altre que el de classe. Podeu llegir una versió (no gens marxiana i força ingènua) d'aquesta opinió a l'article de Javier Cercas El fracaso de la izquierda en Cataluña (El País, 15 de gener de 2011), que utilitzaré com a exemple.

La idea central de l'article de Cercas és que «el nacionalismo es, aquí y en Moldavia, una ideología reaccionaria». Malauradament no conec el cas de Moldàvia –que sens dubte ha de ser interessantíssim– però a Catalunya, que és el que ens interessa, aquesta afirmació no resisteix ni el més petit escrutini històric. El nacionalisme català neix a partir de finals del XIX i, simplificant moltíssim, arriba als anys de la Segona República amb dos corrents clarament diferenciats. Un és el de dretes, socialment conservador i, aquest sí, reaccionari, format pels grans propietaris de terres i els industrials de la Lliga, amb Cambó com a líder. L'altre és el d'esquerres, progressista i format per petits pagesos (sobretot rabassaires), obrers i burgesos republicans, amb l'Esquerra Republicana. Bé, doncs els dos únics intents de declaració d'independència de Catalunya (1931 de Macià, amb Cambó a l'exili, i 1934 de Companys) han estat protagonitzats per aquest darrer corrent, el qual al mateix temps que lluitava per l'alliberament nacional mirava de posar en marxa una reforma agrària perquè els rabassaires i els petits camperols poguessin accedir a la propietat de la terra. És clar que no proposaven una col·lectivització de la terra com els marxistes revolucionaris del POUM i els anarcosindicalistes de la CNT, i que durant la Guerra Civil aquestes dues visions es van enfrontar al camp català, però l'intent de reforma agrària del govern de la Generalitat hi és. Van ser els grans propietaris de terres, agrupats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, els que a través de la dreta espanyolista i també a través de la Lliga, van portar la reforma agrària al Tribunal de Garanties Constitucionals, argumentant que sobrepassava les competències de la Generalitat en matèria de legislació agrària. La llei és declarada inconstitucional, després se n'aprova una versió aigualida que tanmateix precipita l'entrada de la dreta catòlica al govern espanyol i la declaració de l'Estat Català per part de Companys. Durant la guerra, els industrials i propietaris catalans no dubtaran a situar-se al bàndol de Franco, que els salvarà de la barbàrie roja, és a dir, de la gent que intentava reformar o col·lectivitzar l'accés a les seves fàbriques i terres. A canvi van haver de pagar un petit peatge: la llengua i el país.

Per tant no m’ho crec pas, això que diu en Cercas que tots els nacionalismes són de dretes. Aquests dies estic rellegint Quim Monzó, i he topat amb un article (Cavallers mutilats de la mà esquerra, del llibre Zzzzzzzz...) on diu que ho tenim fatal, això de l’esquerra a Catalunya (el llibre és de 1987). «Fatalíssim», diu, mentre hi hagi qui, amb sentències com aquesta, condemni gent com el cofundador del POUM Andreu Nin «al foc etern de les dretes» per haver defensat la idea que en el seu combat per a l'alliberament, el proletariat ha de lluitar també contra l'opressió nacional (vegeu Els moviments d'emancipació nacional, el compendi La qüestió nacional a l'estat espanyol o els acords sobre la qüestió nacional adoptats en la creació del POUM el 1935).

Per continuar amb la desbarrada de Javier Cercas (en Tanques, li deien els seus alumnes de la Universitat de Girona), ell considera que la causa profunda del fracàs de l'esquerra a Catalunya és «el fet que continua essent presonera d'un discurs de resistència [nacionalista] que va servir en el passat antifranquista però no serveix en el present democràtic». Si el PSC i els altres partits que eren d'esquerres ja no ho són no és perquè siguin nacionalistes catalans, sinó simplement perquè l'esquerra ha desaparegut del sistema de partits i dels governs a mesura que el consens neoliberal s'ha anat imposant, cosa que passa arreu d'Europa. Estic d'acord que emmarcar el debat polític en termes exclusivament identitaris quan ens estant robant els drets socials és fer-li un favor a la dreta, però atribuir el drama de l'esquerra a l'aspiració nacional és ridícul.

Cantarella i contracantarella sociolingüística

Per què no ha de ser possible l'existència d'un nacionalisme que sigui integrador, acollidor, no excloent i, al mateix temps, progressista o d'esquerres? Aquesta pregunta em porta a les converses amb els col·legues de qui us parlava, segons els quals els estats-nació (el francès, l'espanyol, l'alemany) han conduït a l'homogeneïtzació cultural (via assimilació de la cultura majoritària per part de les identitats minoritàries) i, en el pitjor dels casos, a l'extermini físic de les persones i els grups socials amb identitats perifèriques o no hegemòniques. Hi estic d'acord i, a diferència d'un sector molt minoritari de l'independentisme català, d'ideologia etnicista amb deriva xenòfoba (vegeu per exemple el web d'Unitat Nacional Catalana), jo no vull construir un monstre-estat basat en la idea essencialista d'una nació catalana pura (cal recordar aquí que el partit xenòfob Plataforma per Catalunya no té res a veure amb l'independentisme, sinó que prové de l'ultradreta franquista de Blas Piñar i companyia).

Un d'aquests col·legues em digué que si jo aspiro a crear un estat en base a una idea determinada de nació, en el nostre cas bàsicament al voltant de la llengua, inevitablement discriminaré aquells que no s'hi identifiquen. Jo li vaig respondre amb la cantarella sociolingüística que tenim apresa per justificar l'estatus d'inferioritat i la necessitat de normalització del català perquè no es converteixi en una llengua morta (més endavant veureu el perquè d'aquestes cursives). L'espanyol el parlen uns 329 milions de persones (és la segona llengua mundial en nombre de parlants que el tenen com a llengua materna, després del xinès considerat com a macrollengua i lleugerament abans que l'anglès), amb nombrosos estats on és llengua oficial i diverses acadèmies de la llengua que l'estudien, el potencien i el doten de prestigi. El francés té uns 68 milions de parlants. El català-valencià-balear té 11 milions i mig de parlants (fins aquí utilitzo les dades de l'Ethnologue, un catàleg de les llengues vives del món; penso que els 11,5 milions s'han d'interpretar com a persones que l'entenen), de les quals nou milions i mig el saben parlar. En tots els territoris en què es parla, el català es troba en una situació de bilingüisme social; en alguns té estatus de llengua co-oficial (o oficial) mentre que en d'altres no. A Catalunya, la llengua catalana ha patit un retrocés com a llengua habitual, passant del 46% el 2003 al 35,6% el 2008, mentre que el castellà si fa no fa es manté, passant des del 47,2% al 45,9% durant el mateix període. Tot i que el català ha seguit augmentant tant en parlants com en coneixement escrit de la població, continua disminuint en percentatge respecte el total de la ciutadania catalana (ara les dades són de l'IDESCAT). A la part del País Valencià on el català és llengua pròpia –hi ha algunes comarques de l'interior on ho és el castellà– es produeix una substitució lingüística (per exemple a la ciutat d'Alacant, tal com explica Brauli Montoya en aquest treball), que és el procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua i l'adopció d'una altra. Més que no pas la substitució lingüística, a les Balears el principal factor d'expansió del castellà és la immigració (treball de Bernat Joan, aneu directament a l'apartat 4). No cal dir que a la Catalunya Nord la substitució lingüística pel francès hi és molt avançada. Davant d'aquesta situació hi ha un intent de normalització de la llengua per part dels perversos nacionalistes que governen Catalunya, en el sentit d'una discriminació positiva cap a una llengua que va esdevenint minoritària.

Això és el que li contesto al meu amic, tot i que sé que la cosa no està tan clara. L'estiu de l'any deu, a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, vaig topar amb un recull de les intervencions en la II Jornada de l'Associació d'Amics del professor Antoni M. Badia i Margarit (Cap a on va la sociolingüística?, Institut d'Estudis Catalans, 2006). La que més em va cridar l'atenció és la d'Albert Branchadell, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, el qual sosté que la subordinació de la sociolingüística catalana als interessos de la política lingüística governamental ha dificultat una major diversificació de les perspectives i els objectius de la disciplina i, sobretot, n'ha perjudicat la internacionalització. En conjunt, la sociolingüística catalana «ha fet una contribució escassa (per no dir nul·la) a la sociolingüística general» (p. 92), idea que també recolza Emili Boix-Fuster en el mateix recull (p. 86). En aquest sentit, Branchadell posa l'exemple de com els dos diccionaris de sociolingüística més recents publicats en anglès no contenien ni una sola obra de sociolingüística catalana en la seva bibliografia, i «cap dels dos no conté una entrada per al terme estrella de la sociolingüística catalana, que no és altre, òbviament, que ‘normalització lingüística’, el qual no ha entrat a formar part del patrimoni conceptual de la sociolingüística general» (p. 94). Per últim, destacaria la crítica de Branchadell al poc interès de la sociolingüística catalana pel que és actualment un tema estel·lar de recerca, el bilingüisme (p. 98), per efecte del mateix excés de militància (recordeu que el bilingüisme no acostuma a ser ben considerat pels partidaris de la causa de la normalització del català, ja que es considera un estadi previ del procés de substitució lingüística). És interessant veure el post d'Albert Pla Nualart sobre el treball d'Albert Branchadell, així com l'escrit que aquest darrer va publicar sobre Joan Solà amb motiu de la seva mort, perquè s'hi enfronten la defensa d'un monolingüisme català com a única solució perquè la llengua minoritzada no desaparegui i la posició segons la qual el català es pot mantenir en una situació de bilingüisme.

Vegem doncs algunes de les qüestions sobre bilingüisme debatudes per la comunitat científica internacional, per exemple al llibre Bilingualism: a social approach, editat per Monica Heller (Palgrave Advances, 2007). El llibre examina la noció de bilingüisme tal com s'ha desenvolupat en la lingüística, així com l'ús que se'n fa en els discursos dels actors que intervenen en el marc de l'estat i la societat civil. Les llengües s'entenen com a formes de pràctica social més que no pas com a sistemes lingüístics aïllats i discrets, i per tant el bilingüisme com una àmplia varietat de pràctiques sociolingüístiques relacionades amb la construcció de diferència social i de desigualtat social en condicions històriques concretes (vegeu-ne dues ressenyes publicades a Language in Society i Language Policy). Si odieu Foucault, el llibre no us agradarà gens.

Hi ha reflexions crítiques i interessants sobre llengües en perill, drets lingüístics i construcció d'estats-nació. El capítol de Donna Patrick, per exemple, sosté que les minories lingüístiques assumeixen paradoxalment la retòrica de la nació moderna, construïda sobre la idea 'una llengua i un poble', en el seu esforç per resistir la dominació cultural i lingüística. Una retòrica que, no cal dir-ho, és la que ha fonamentat històricament la construcció dels estats-nació que les oprimeixen. En la mesura que la construcció de la nació porta associada l'estandardització de les llengües o els dialectes que s'hi parlen en el marc d'un estat-nació, el risc d'excloure i marginar minories i membres de grups menys poderoros és evident. En el cas català, tot i que l'estàndard de l'Institut d'Estudis Catalans (fonamentat en les característiques del català central) admet la variació geogràfica i està adaptat al marc dialectal balear per la Universitat de les Illes Balears (ometo el cas del País Valencià per no complicar-ho excessivament), s'ha dit des de diferents sectors que «el normativisme barceloní deuria obrir-se en direcció a una més gran permeabilitat de les altres varietats del català (...) Un espai més gran per a la varietat a l'interior de la llengua augmentaria la funció comunicativa i disminuiria els perills d'un demarcacionisme exagerat» (G. Kremnitz, al llibre Cap a on va..., citat anteriorment, p. 75). Pel que fa a la relació amb les altres llengües que la gent d'aquí utilitza o bé habitualment (castellà, àrab, aranès) o bé com a llengües franques (a més del castellà, l'anglès), el català hauria de ser-ne la comuna, la vehicular, la principal, l'hegemònica? Què volen dir, en termes de relacions interpersonals, de poder i amb l'administració, cadascuna d'aquestes paraules?

Cal pensar quin estat volem

La paradoxa apuntada més amunt, afirma Donna Patrick, caracteritza els moviments contemporanis de minories lingüístiques i és «clau per entendre les tensions i els reptes inherents» al procés de politització de la llengua i la cultura (p. 130). Partint del reconeixement d'aquesta contradicció i de la necessitat d'avaluar críticament les conseqüències dels discursos i les pràctiques que, des de la defensa de la llengua i la cultura, contribuïm a produir, és evident que més val pensar en models alternatius al d'un estat-nació català. En aquest sentit, hi ha partidaris d'un model d'estat més respectuós amb les minories lingüístiques i culturals, però posats a pensar en alternatives també podem qüestionar l'estat burgès. Seguint les idees de Nin o del Bloc Obrer i Camperol d'abans de la Guerra Civil, per exemple, podríem pensar en una unitat indissociable «entre l'alliberament nacional –com a poble oprimit– i social –com a classe explotada–» (vegeu el web del Partit Socialista d'Alliberament Nacional), i per tant en una solidaritat entre les classes treballadores de la resta de nacions de l'Estat per a la revolució social. És clar que aquí toparíem amb la desaparició del proletariat com a subjecte polític revolucionari degut als canvis recents en la divisió del treball (cito André Gorz i em quedo tan ample). 

Anant més enllà hi hauria la idea de reduir progressivament la nostra dependència de l'estat i del mercat, tot tendint cap a una major autonomia de les persones i les comunitats (idees, per exemple, d'Ivan Illich o de Cornelius Castoriadis). En un hipotètic aprimament de l'estat, es podria començar per l'eliminació de les institucions més violentes, antidemocràtiques i injustes com l'exèrcit o la monarquia, i mantenir aquelles que redistribueixen la riquesa i que garanteixen l'accés universal a l'educació o la salut, per anar descentralitzant i relocalitzant progressivament l'economia. Estareu d’acord amb mi que, en aquest escenari de major autonomia personal i comunitària, amb cooperatives autogestionades i organitzades en xarxa, la necessitat d'una llengua estatal hegemònica seria cada vegada menor (vegeu, per exemple, la publicació Rebel·leu-vos).

 

 

Els primers passos d'aquest procés coincideixen amb la reivindicació independentista, la qual es podria entendre també com una oportunitat per a un canvi sociopolític radical a la península Ibèrica. Però malauradament el caràcter que ha pres el procés independentista des de la Diada d'enguany és l'oposat. Hi ha un gran risc que aquest procés «es pugui fer en contra dels valors socials que han caracteritzat allò convencionalment denominat 'esquerra'» (vegeu el post de Xavier Diez Desorientació de l'esquerra en la cruïlla històrica i també el de Jaume V l'Obtús El despertar del federalisme català d'esquerres). L'Assemblea Nacional Catalana ha fet una feina extraordinària de mobilització de la societat civil, però en centrar-se únicament en objectius nacionals (accedir a la independència exercint el dret d'autodeterminació) contribueix a evacuar els intents de discussió democràtica de com ha de ser el nou estat. El president Mas i l'entorn convergent han sabut aprofitar molt bé l'energia popular independentista i, després d'haver aplicat unes polítiques antisocials delinqüents durant la primera meitat de la legislatura, ara es presenten als comicis de novembre com els garants de la justícia i la llibertat. ERC ha abandonat (provisionalment?) el seu component d'esquerres per abraçar gairebé exclusivament la reivindicació independentista. Reagrupament ha demanat als ciutadans que donin un ampli suport a Mas en unes 'eleccions plebiscitàries'. Solidaritat Catalana per la Independència contribueix a enfortir el discurs que els problemes socials i econòmics de Catalunya se solucionaran amb la independència.

 

Els socialistes catalanistes dissidents del PSC-PSOE els ha agafat tot plegat amb els pixats al ventre: encara han de formar el partit. Iniciativa per Catalunya se centra en posar fre a les retallades socials, però li cal enfortir molt el discurs i els dirigents. Les CUP, després d'uns bons resultats a les eleccions municipals i de veure com estan les coses, ha pres l'encertada decisió de presentar-se a les eleccions d'enguany, amb un discurs que no separa la independència de la justícia social. 

O ens espavilem els de l'esquerra per tenir una veu forta en la creació del nou estat o ens donaran pel sac d'una manera brutal.

De la gent de can Piella: 

Després de les activitats realitzades en defensa del projecte, amb el suport decisiu de diverses organitzacions i un gran nombre de persones, el Jutjat de Cerdanyola ha suspès temporalment l'ordre de desallotjament de la masia Can Piella mentre no es resol el recurs presentat per alguns membres de l'associació. Aquesta petita victòria suposa un respir que, lluny d'acomodar-nos ens condueix a reafirmar-nos en la necessitat i factibilitat d'un canvi social profund, cap a una societat basada en el treball col·lectiu en comptes d'en la competència. 

Avui, dimarts 16 d'octubre, els iaioflautes de Barcelona, Sabadell, Montcada i Reixac i Santa Perpètua de Mogoda han acudit als Jutjats de Cerdanyola del Vallès a sol·licitar al Jutge que revoqui la decisió de desallotjar la masia de Can Piella. Un cop allí se'ls ha comunicat la suspensió temporal de tota ordre judicial de desallotjament, mentre el Jutge estudia el recurs presentat pels membres de la Associació. 

En primer lloc, des de Can Piella volem celebrar aquesta decisió com una victòria de les idees que el projecte reivindica. Des del treball col·lectiu, des de la solidaritat, en 10 dies hem estat capaços entre tots (col·lectius, associacions, entitats veïnals i persones que comparteixen aquestes idees) de construir una maquinària de pressió popular, que ha demostrat que és possible fer front als interessos d'entitats tan poderoses com el “Grupo Alcaraz”. Per molt que sembli que tenen la paella pel mànec, i encara que reconeixem la dificultat del repte que se'ns presenta (no tan sols per a aquest projecte, sinó per al conjunt de la societat en general)...Podem felicitar-nos!

Lluny d'embriagar-nos i acomodar-nos, no obstant, aquesta petita victòria ens empeny a seguir construint i reivindicant amb més determinació.

D'entrada, cal tenir present que no ha estat revocada la decisió de desallotjament cautelar, tal i com demanaven els nostres comunicats. La masia de Can Piella i el projecte social que s'hi realitza segueixen estant amenaçats per un procés judicial que en qualsevol moment pot tornar a decretar-ne el desallotjament. Cal tenir en ment, fins i tot, la possibilitat de que aquesta decisió sigui una maniobra per a esperar a que es refredi la situació, sobretot en la dimensió mediàtica.

D'altra banda, més enllà de la revocació del desallotjament cautelar, entenem que qualsevol resolució favorable al “Grupo Alcaraz”, ja sigui per la via penal o per la civil, estarà fent prevaldre els interessos especulatius i lucratius d'uns pocs per sobre de la voluntat de gestió col·lectiva dels recursos.

En tercer lloc, és imprescindible recordar que el camí de Can Piella, com el de molt altres col·lectius que comparteixen les idees amb aquest, seguirà sent abrupte mentre no es produeixi un canvi de model social. La societat actual, basada en la competència a tots els nivells (entre empreses, entre països, entre persones...) i la jerarquia, ha de ser reemplaçada per una societat basada en el treball col·lectiu i la solidaritat, on ningú estigui per sobre dels altres. D'altra manera, la crisi actual, que afecta totes les dimensions de la nostra societat, seguirà agreujant-se.

Creiem, doncs, que la conclusió dels esdeveniments en aquests 10 dies és clara: no ens hem de resignar a acceptar aquest model de societat que ens condueix a l'abisme, podem fer passos per a canviar-lo, però tampoc ens podem relaxar ni pensar que serà un camí de roses.

I recordem:

Mai podran desallotjar les consciències que ha despertat aquest projecte.

Mai podran desallotjar la necessitat de compartir, enfront a competir. 

Mai podran desallotjar les ganes de construir una nova societat. 

Les idees que mouen Can Piella seguiran enfortint-se.

Ni la Terra, ni l'esperança, mai les podran tapiar.

Can Piella està viva!

Volen desallotjar can Piella!

Penjo la petició de la gent de can Piella:

Bon dia!

El passat dijous 4 d'octubre vam rebre a Can Piella una ordre de desallotjament cautelar que s'ha d'executar en el període de 9 dies (diumenge 14). Pero Can Piella està viva, Can Piella està maquinant... Volem aprofitar l'ocasió per demostrar que Can Piella no som només els que hi estem dia a dia, sinó tota la gent que ha vingut, participat, gaudit, donat i rebut un cop de mà, que l'ha seguit, que ha enriquit i que creu en les idees del projecte d'aquesta masia centenària del Vallès. 

Estem pensant i perfilant idees que us anirem comentant, de moment necessitem que en feu difusió, rebotant el mail, twitejant (@canpiella), telfs, etc. Qualsevol altra iniciativa autònoma també serà benvinguda!!

Entre totes seguim covant alternatives. Can Piella està viva!

 

Demana la retirada de l'ordre de desallotjament

Web de can Piella

Presentació del llibre 'Memòries d'una feixa. La urbanització d'un poble pagès de la regió de Barcelona (Matadepera, 1931-1983)'

de Raül Aguilar, publicat per eCOS a la col·lecció República de Paper. L'edició ha anat a càrrec de Vicenç Ruiz i Iago Otero, coordinadors del projecte Memòries d'una feixa, i ha comptat amb el suport de l'Ajuntament de Matadepera. La presentació serà el 

dimecres 23 de maig de 2012 a les 19 h a la sala d'actes del Casal de Cultura de Matadepera (carrer Pere Aldavert, 4).

El llibre explica la història d'un petit poble pagès de la regió de Barcelona, dedicat eminentment al cultiu de la vinya i als treballs del bosc, que al llarg del segle XX esdevé un municipi residencial de més de 8.000 habitants amb un alt nivell de renda i de benestar. Aquesta transformació, que resumidament podria semblar una història d'èxit i progrés ininterromput, és també la història d'una tragèdia social, cultural, política i ecològica marcada per la desaparició de la pagesia, la guerra civil, la manca de llibertats durant la dictadura franquista i la urbanització indiscriminada del paisatge agrícola i forestal. A partir d'un seguit d'evidències documentals conservades a l'Arxiu Municipal de Matadepera i dels testimonis de la gent gran del poble, el treball explica els elements clau de l'aniquilació de la ruralitat matadeperenca.

El llibre és, ara mateix, el resultat més palpable del projecte Memòries d'una feixa, iniciat el 2006 amb la intenció d'estudiar els canvis entesos com a històrics (polítics, econòmics i socials) i el seu reflex en la història ambiental. Un enfocament original amb rigor científic i compromís social, amb l'objectiu de crear una col·lecció de fonts orals i fer un buidatge de la documentació històrica del segle XX. En resum, la recuperació de la memòria històrica del poble de Matadepera. El llibre omple un buit important a la bibliografia local, i pot ser d'interès per a estudiants, investigadors i ciutadans interessats a descobrir el passat del lloc on viuen. 

Més enllà de l'interès local, el discurs generat pel projecte Memòries d'una feixa ha mostrat una gran capacitat d’adaptació a diferents mitjans i contextos. La revista Terme, del Centre d’Estudis Històrics i l’Arxiu Comarcal de Terrassa, va publicar un article amb els primers resultats del projecte que presentàvem com una contribució al procés de construcció de la memòria històrica dels municipis que no encaixen ni en els esquemes d’anàlisi elaborats per als centres urbans industrialitzats ni en aquells pensats per a les zones eminentment rurals. Estudis d’Història Agrària, la revista de referència en aquest camp en l’àmbit català, és a punt de publicar un treball ja més elaborat en què s’analitza com la mobilització de l’aigua per part de les autoritats de la postguerra ha permès la destrucció de la comunitat pagesa de Matadepera.

L’enfocament del projecte també ha trobat el seu encaix en algunes revistes de geografia catalanes i estatals, on s’emmarcava la recerca local en l’estudi del canvi en els usos del sòl i del creixement urbà dispers, en aquest cas amb la imprescindible anàlisi cartogràfica de detall, la qual s’integrava amb fonts orals, documentals i fotogràfiques per a la comprensió de l’evolució dels nostres paisatges (llegiu els articles a Treballs de la Societat Catalana de Geografia i al Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles). El discurs de Memòries d’una feixa s’ha acabat d’enfortir amb la publicació de dos articles en revistes internacionals, contribuint així a la comprensió del fenomen de la urbanització global. L'article publicat a Global Environment el podeu llegir aquí, mentre que del publicat a Ecological Economics en tenim una versió en accés obert al RECERCAT).

Presentació del llibre 'El patrimoni socioecològic de la pagesia' el 3 de maig a Bcn

Serà a les 7 de la tarda a la llibreria Abadia, carrer Ausiàs Marc, 92-98. Hi serem els autors, Martí Boada i jo mateix, i un copresentador d'honor la identitat del qual és hores d'ara desconeguda.

Vegeu l'entrada sobre el llibre en aquest mateix bloc

Llibre 'El patrimoni socioecològic de la pagesia'

Es publica el llibre El patrimoni socioecològic de la pagesia. L’exemple d’Olzinelles, al massís del Montnegre (Serralada Litoral), de Iago Otero i Martí Boada (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012, 117 pàgines). 

El treball, guardonat amb el XXIII Premi de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú, investiga la connexió entre la desaparició de la pagesia d’Olzinelles, un antic municipi del massís del Montnegre, i la pèrdua de la diversitat biològica que depenia de les feines dels camps, els boscos i el bestiar. Després d’una breu narració dels processos clau de la història d’Olzinelles s’analitzen les pràctiques de gestió dels recursos locals i la relació peculiar que la comunitat pagesa establia amb el seu entorn. Com a síntesi es defineix un concepte de patrimoni com un conjunt d’interaccions –entre persones i entre aquestes i el seu medi– i pràctiques de gestió dels recursos que, situades en un context geogràfic i històric concret, configuraven paisatges diversos, autònoms i resilients a pertorbacions. A través de l’exemple d’Olzinelles, una zona de muntanya absorbida per la metròpolis barcelonina, el treball mostra com la recerca sobre les cultures populars locals ens ajuda a donar respostes a les preocupacions científiques per la pèrdua planetària de diversitat biocultural.

 

"El llibre és un estudi força rigorós i tècnic, gairebé un informe, però el travessa una línia de poesia i humanitat que beu en les idees que sobre la pagesia i sobre el paisatge té el poeta i pintor Perejaume, amic dels dos [autors] i habitant de la vall estudiada."

Ressenya de Ramon Miró, membre del jurat, llegida durant la presentació a Bellpuig i publicada al número 780 de El Pregoner d'Urgell, pàgines 18 i 19.

Consulteu-ne els detalls bibliogràfics al catàleg de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat

New article on the social-ecological heritage

Our paper entitled Social–ecological heritage and the conservation of Mediterranean landscapes under global change. A case study in Olzinelles (Catalonia) is now published in Land Use Policy (in the first issue of 2013, the end of the world does not seem to affect publishers). You can download the article from the link below. If you do not have access to it I will be happy to send you a copy upon request.

Abstract: Both biological and cultural diversities seem to be diminishing together along with the progressive interconnection of peoples and ecosystems of the earth under the rules and dynamics of global markets. This has led some conservationists and social scientists to highlight the need for enhanced knowledge on the complex interrelationships between cultural and biological diversities if successful conservation strategies are to be achieved. In this work we show how the long-term coevolution between peasants and their environment sustained habitats and species that are now declining along with rural exodus in a mountainous area of the Mediterranean, a region where the maintenance of diverse landscapes is very much related to the presence of traditional rural activities. We provide an account of agrosilvopastoral practices once performed by the local peasant community and show their embeddedness in a particular set of institutions and worldview within an adaptive social–ecological system. We argue that such practices constitute an essential social–ecological heritage entailing valuable insights for the conservation of Mediterranean landscapes under conditions of global change.

Download article

'First tragedy, then farce' by Slavoj Žižek

Can Decreix

Mentre podàvem la vinya amb el François he pensat en el que en Naredo explica al llibre que estic llegint (La economía en evolución, Siglo XXI, 1987) sobre el canvi en la noció de producció que va tenir lloc durant la gestació de la ciència econòmica, als segles XVII i XVIII. Fins llavors les riqueses, diu en Naredo, es consideraven el fruit d'un maridatge entre el Cel i la Terra que els homes podien accelerar. A través d'un treball de caràcter ritual, els humans col·laboraven amb la terra per afavorir-ne la fecunditat. Però aquesta idea donaria pas a una altra de ben diferent: les riqueses es produeixen amb un treball sobre la terra, a la qual se sotmet. Per podar la vinya, el François –que n’havia estat aprenent amb el veí– em deia que cal moure's contínuament per tal d'adaptar la posició de la tisora a la disposició del sarment que has de tallar (per no malmetre l’altre, el que deixes). Et vas movent contínuament segons la forma del cep t’ho va indicant. És la idea de fer amb el món de Perejaume quan parla de la gesticulació en les feines pageses (podeu accedir a un text seu que en parla a través d'aquesta entrada). I també de l'estapolany que té exposat a La Pedrera, titulat 'Per tocar el món per no tocar el món'.

Una altra cosa que he pensat és la feinada que comporta podar mitja feixa de vinya, que tot plegat és el que hem fet avui. Sense maquinària, la productivitat del treball és molt baixa. I vol dir passar hores i hores en un fragment de terreny molt petit, observant les formes del cep i imaginant com deuen haver evolucionat segons les podes dels anys anteriors que són allà registrades. Les de la gent que ha viscut allà en el passat, vull dir. L'aprenentatge d'aquest tipus de feines de caràcter pràctic no pot venir sinó de la repetició infinita de tasques concretes, sense intel·lectualitzar-les, a l’estil de com s'aprenen els balls i s'interioritzen els moviments corporals. De fet, tornant a la idea preeconòmica d’afavorir la creació de riqueses de la Terra, les feines com el sembrar o el llaurar que hi anaven associades tenien una dimensió litúrgica i es feien tot cantant, cridant, ballant... 

Parlant de fertilitat, el que era urgent de fer era la comuna seca. Hem agafat una fusta dels ruscos vells de la casa, l'hem rascada amb una espàtula per treure la cera que s'hi havia anat incrustant i l'hem untada amb un oli. Després l'hem tallada, hi hem fixat el 'seient' i l'hem posada sobre d'un cossi d'acer que també feien servir per fer la mel (vegeu imatge). La qüestió és que cada vegada que hi defeques –no hi pots orinar– hi poses terra i fulles mig descompostes, que serveixen per iniciar-ne el compostatge. Després la mesquita la pots fer servir per adobar la terra. Jo mateix m’he encarregat de fer-ne el control de qualitat. L’ha ben superat i ha quedat solemnement inaugurada. La fertilitat és la clau. Cagar pensant en la terra.

Can Decreix és a Cervera de la Marenda i se'n sentirà parlar.

La flamant comuna i l'antiquat vàter al qual substituirà (foto d'Eva Fraňková)

Set anys de recerca-acció a Matadepera

Sempre (o gairebé sempre) que assisteixes a un congrés de científics o a una jornada tècnica sobre algun aspecte relacionat amb la sostenibilitat, acabes sentint la cantarella que cal una comunicació més gran entre els estudiosos i els responsables de la presa de decisions. Tracti el tema que tracti (conservació de la biodiversitat, planificació del territori, prevenció d'incendis forestals), i independentment de si la trobada té un caràcter comarcal o mundial, et trobes aquest discurs.

Últimament m'interessa força això de la recerca-acció, en què estratègicament s'intenta prescindir de la separació entre la producció de coneixement i l'acció col·lectiva o política. La idea és que la comunitat local i els investigadors produeixen, com a resultat d'una praxi conjunta, un coneixement crític i útil per a millorar una determinada situació.

Poso un petit escrit que repassa el procés de treball col·lectiu que s'encamina a crear un paisatge resilient als incendis forestals als boscos de Matadepera i al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Són les galerades, de manera que hi pot haver alguna petita diferència amb la versió publicada (si surt algun dia). 

Set anys de recerca acció a Matadepera i al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt