Can Decreix

Mentre podàvem la vinya amb el François he pensat en el que en Naredo explica al llibre que estic llegint (La economía en evolución, Siglo XXI, 1987) sobre el canvi en la noció de producció que va tenir lloc durant la gestació de la ciència econòmica, als segles XVII i XVIII. Fins llavors les riqueses, diu en Naredo, es consideraven el fruit d'un maridatge entre el Cel i la Terra que els homes podien accelerar. A través d'un treball de caràcter ritual, els humans col·laboraven amb la terra per afavorir-ne la fecunditat. Però aquesta idea donaria pas a una altra de ben diferent: les riqueses es produeixen amb un treball sobre la terra, a la qual se sotmet. Per podar la vinya, el François –que n’havia estat aprenent amb el veí– em deia que cal moure's contínuament per tal d'adaptar la posició de la tisora a la disposició del sarment que has de tallar (per no malmetre l’altre, el que deixes). Et vas movent contínuament segons la forma del cep t’ho va indicant. És la idea de fer amb el món de Perejaume quan parla de la gesticulació en les feines pageses (podeu accedir a un text seu que en parla a través d'aquesta entrada). I també de l'estapolany que té exposat a La Pedrera, titulat 'Per tocar el món per no tocar el món'.

Una altra cosa que he pensat és la feinada que comporta podar mitja feixa de vinya, que tot plegat és el que hem fet avui. Sense maquinària, la productivitat del treball és molt baixa. I vol dir passar hores i hores en un fragment de terreny molt petit, observant les formes del cep i imaginant com deuen haver evolucionat segons les podes dels anys anteriors que són allà registrades. Les de la gent que ha viscut allà en el passat, vull dir. L'aprenentatge d'aquest tipus de feines de caràcter pràctic no pot venir sinó de la repetició infinita de tasques concretes, sense intel·lectualitzar-les, a l’estil de com s'aprenen els balls i s'interioritzen els moviments corporals. De fet, tornant a la idea preeconòmica d’afavorir la creació de riqueses de la Terra, les feines com el sembrar o el llaurar que hi anaven associades tenien una dimensió litúrgica i es feien tot cantant, cridant, ballant... 

Parlant de fertilitat, el que era urgent de fer era la comuna seca. Hem agafat una fusta dels ruscos vells de la casa, l'hem rascada amb una espàtula per treure la cera que s'hi havia anat incrustant i l'hem untada amb un oli. Després l'hem tallada, hi hem fixat el 'seient' i l'hem posada sobre d'un cossi d'acer que també feien servir per fer la mel (vegeu imatge). La qüestió és que cada vegada que hi defeques –no hi pots orinar– hi poses terra i fulles mig descompostes, que serveixen per iniciar-ne el compostatge. Després la mesquita la pots fer servir per adobar la terra. Jo mateix m’he encarregat de fer-ne el control de qualitat. L’ha ben superat i ha quedat solemnement inaugurada. La fertilitat és la clau. Cagar pensant en la terra.

Can Decreix és a Cervera de la Marenda i se'n sentirà parlar.

La flamant comuna i l'antiquat vàter al qual substituirà (foto d'Eva Fraňková)