Revista Sotabosc

Tal com us deia en un post anterior, amb la colla del Consell Local de Medi Ambient de Matadepera fèiem aquesta revista, i en vam treure sis números. Els hi tinc molta estima a tots, tant als sis números com a la colla.

Que quina periodicitat tenia? Home, depèn de com t'ho miris. Inicialment era trimestral (era l'any 2004, el primer número duia el nom del mes però en els dos següents ja vam optar pel nom de l'estació). Podríem dir que va ser trimestral durant gairebé un any, doncs. L'any següent (2005) va sortir un número primaveral i un d'estiuenc, és a dir, va esdevenir bianual (no ben bé semestral, però). Després del número 5 la cosa es va esponjar i la següent entrega no arribaria fins al cap de dos anys. El número 7 el vam començar a preparar però encara no ha vist la llum. Quan surti podrem saber la nova periodicitat del Sotabosc. Es tracta, com segurament haureu deduït, d'una estratègia de fidelització de lectors.

De moment he penjat quatre números i els podeu consultar aquí (més avall poso algunes portades):

Sotabosc, núm. 1 (abril de 2004)

Sotabosc, núm. 2 (estiu de 2004)

Sotabosc, núm. 3 (tardor de 2004)

Sotabosc, núm. 4 (primavera 2005)

Sotabosc, núm. 5 (estiu de 2005)

Sotabosc, núm. 6 (estiu de 2007)

Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

El Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici y el territorio que lo contiene cuentan con una larga tradición de trabajos de investigación, estudios y ensayos, de los cuales recojo a continuación los más relevantes para las cosas que a mi últimamente me interesan (ya sabéis, montañas, pastos y pastoras).

En primer lugar encontramos los trabajos sobre cultura popular pirenaica, que toman especial importancia durante el periodo de nacionalismo romántico de finales del siglo XIX y el arranque de las grandes migraciones del campo a la ciudad con la industrialización. Los folkloristas pioneros como el padre Joan Alcover, que desarrolló estudios en los valles de Àneu durante las primeras décadas del siglo XX (Proa editó su Dietari de l'excursió filològica, de 1906), dieron paso a trabajos etnográficos, históricos y geográficos de las sociedades pastoriles trashumantes de la zona del Pallars (R. Violant Simorra), la Alta Ribagorça y, en general, el Pirineo catalán (J. Vilà Valentí). Algunos de estos estudios han remarcado que la ganadería y la trashumancia no deben ser vistos como sectores inmutables, autárquicos o aislados, sino como una actividad económica adaptativa que modifica en pocos años el manejo del ganado, la orientación productiva, la organización de las explotaciones y los mercados de abastecimiento y de salida de la producción (podéis leer este trabajo de Ros en Estudis d'Història Agrària, por ejemplo).

Podéis echar un vistazo a la revista Àrnica, del Consell Cultural de les Valls d'Àneu.

Otras investigaciones antropológicas se han ocupado de un aspecto clave para todo esto que a mi tanto me interesa, como es la gestión comunal por estratos o pisos de vegetación que las familias del valle de Aran llevaban a cabo para aprovechar los recursos locales de campos, prados de siega, bosques y pastos de altura (está muy bien explicado en un libro de Roigé y colegas del que os hablé en este post). También destacan las investigaciones etnobotánicas realizadas en la comarca del Pallars, que recopilan los nombres populares de las plantas o investigan el conocimiento y las tradiciones relacionadas con la conservación in situ de variedades locales.

En segundo lugar, los trabajos en ecología de prados y pastos analizan la integración de la cultura pastoril en los ecosistemas de montaña y muestran que la riqueza de especies vegetales es un compendio de las condiciones ecológicas –especialmente de ladera y fondo de valle– y de las técnicas de producción semiextensivas, basadas en el uso de varias unidades territoriales de gestión y en una estrecha combinación de parcelas de propiedad privada y superficies comunales (cito trabajos de Montserrat y de Fillat, claro). En tercer lugar, la geografía humana es el marco de gran parte de los estudios sobre la evolución del paisaje en las comarcas pirenaicas, entre las cuales figuran el Pallars Sobirà, y que remarcan la necesidad de estudiarlo de forma holística a través de la integración de distintas disciplinas de las ciencias naturales y las ciencias sociales.

Por último, existen trabajos abundantes de seguimiento de los efectos del cambio global. Entre ellos hay que mencionar el nodo Aigüestortes de la Red Española de Investigación Ecológica a Largo Plazo, el cual agrupa a equipos de varias instituciones y cuenta con siete líneas de investigación: contaminación atmosférica, cantidad y calidad de las aguas de ríos y lagos, reconstrucción paleoambiental, cuantificación de los flujos de carbono, evolución de los usos del suelo y cambios en la cubierta vegetal, cambios en la distribución de especies, poblaciones y comunidades, y cambios funcionales y fenológicos en organismos (leed este artículo en la revista Ecosistemas). Estos trabajos, especialmente los que monitorean especies y ecotonos sensibles a los cambios, como plantas de neveros y turberas, ropalóceros o el propio límite altitudinal de los árboles, proporcionan una información valiosa para conocer las manifestaciones y el alcance del cambio global en los socioecosistemas del Parque Nacional.

Los estudios que incorporan la perspectiva socioecológica, multiescalar y de investigación-acción son aun escasos, aunque recientemente han aparecido algunos trabajos que muestran la utilidad del marco de análisis de la ecología política para comprender la gran transformación que están experimentando los Pirineos. Sus bosques, valles, agua, animales y paisajes les convierten en una región abundante en recursos naturales, por el control y uso de los cuales diferentes grupos sociales –tanto locales como externos– rivalizan o se alían constantemente, en un proceso que afecta a su ecología (aquí cito bastante textualmente este trabajo editado por Vaccaro y Beltran). Por ello, argumentan estos autores, la identificación de los actores sociales involucrados permite incorporar y clarificar las condiciones sociales que envuelven los cambios ecológicos. Estamos frente a un proceso de reorganización socioecológica que sigue a cambios tan importantes como la migración de población a las ciudades con la primera fase de industrialización desde finales del siglo XIX, el abandono de las formas tradicionales de producción agropastoral y la llegada masiva de turistas de nieve o naturaleza –junto con estaciones de esquí y segundas residencias– a partir de la década de 1970 (esto está en las páginas 7 y 8).

Un proceso en que no solo está en disputa la propia noción de la ruralidad, sino también las formas de reorganización socioecológica de la montaña frente a la nueva situación pospetróleo.

¿Y por qué cuelgo este rollo?, te preguntarás. Yo también me lo pregunto.

Salm 51, de Gerard Marcó

Us recomano el curtmetratge Salm 51, de Gerard Marcó, amb Pere Arquillué (2008). Està rodat a l'església de can Roure. A l'inici hi surt un om que fa el cel molt blau. Si pareu bé l'orella, el so està molt bé. I la llum.

'Gros pédé': interpretació d'un cartell a muntanya

Fa un parell o tres de setmanes vam baixar amb les Filkes per la vall de Carançà, al Conflent, fins a les gorges. Veníem de Núria. Cap al final de la vall, en un trencall, vam trobar un cartell d'aquests que en principi serveixen per senyalitzar els senders.

Per començar ja ens va semblar que no era on tocava (en un talús rocós del camí, a l'alçada del genoll i generant dubtes sobre la direcció que calia prendre). Després, veient les marques a l'escorça d'un arbre gros que hi havia al trencall, uns metres més enllà, vam deduir que inicialment hi estaria penjat i que, bé per rovellament natural dels caragols o per accions deliberades, s'hauria despenjat. Un cop despenjat hauria estat, ara sí, humanament traslladat al lloc on el vam trobar nosaltres, amb el bonic objectiu de confondre el senderista.

Les possibilitats d'interpretació no s'acabaven aquí. A la part superior dreta hi havia una enganxina circular groga amb lletres mig rosades que deia 'en català si us plau', en referència a les indicacions en francès i a les formes afrancesades dels topònims Fontpedrosa i Tet. L'enganxina era a sobre d'un estel d'aquests que van al capdamunt de l'estelada (dibuixat amb rotulador negre), de la qual cosa es deduia sense massa esforç que l'enganxina era posterior a l'estel. Les quatre barres que completaven l'estelada podrien haver estat fetes per un excursionista per tal d'aprofitar la sang que li brollaria de la mà per l'efecte tallant dels ferros instal·lats a les passarel·les de les gorges. Les quatre barres serien, per coherència creativa, contemporànies a l'estel, però podrien ben ser de dos autors diferents, tenint en compte tant la diferent tècnica utilitzada (rotulador negre vs estil Guifré el Pilós) com la impossibilitat de l'autor de les quatre barres, ferit, d'escriure amb el rotulador negre.

 La foto és de la Meis, està una mica sobreil·luminada per l'estelada (la foto).

Però el més bo és la resposta que hi ha a la part superior esquerra: 'en catalán = gros pédé!', és a dir, que els de l'enganxina i els l'estelada són uns marietes, però uns marietes amb una connotació molt despectiva (fixeu-vos que pédé és el prefix de pédéraste). Una primera cosa divertida de la igualtat és que no digui 'catalán = gros pédé!' sinó 'en catalán = gros pédé!' En el primer cas, estaria molt clar que els marietes som els catalans, en general. Però tal com està posat, qui hauríem d'entendre que és el col·lectiu acusat de marieta? Els que van per les muntanyes del Conflent reivindicant la catalanitat dels cartells o també els que ho fan, posem per cas, al Vallespir? I els que ho fan a tota l'altra banda de país, la part diguem-ne ocupada per España, també hi estarien inclosos, en el subconjunt marieta de la població mundial?

Però el més curiós de tot plegat és que la paraula catalán estigui escrita amb accent tancat a la darrera a (a la foto no es veu, però no us enganyo, l'accent era tancat). Després de deliberar una estona, el grup no va saber què concloure. Podria ser que, a la primera part de la igualtat, un francòfon hagués posat l'accent per error (en francès no en porta, d'accent), atabalat en veure que els seus companys d'excursió s'allunyaven? I si la primera part de la igualtat estava escrita en castellà i la segona en francès?

Arribats a aquest punt, vam decidir continuar el camí pel trencall de la dreta, que ens va dur feliçment a un aparcament. Des d'allà vam fer dit i al cap de només set horetes ja érem al Vallès. Sobre el personal que va tenir l'amabilitat d'agafar-nos més val que en parlem un altre dia.

Ja podeu veure el Verema de Veremes en condicions

Ja podeu veure el documental Verema de veremes al canal aquest de vídeos, gràcies al Ricard de l'editorial d'obra gràfica Tinta Invisible. La veritat és que es veu prou bé (les parts velades i borroses són les que vaig filmar jo).

Com deia a la pàgina de documentals d'aquest mateix bloc, el Verema de veremes és l'únic que he fet amb cara i ulls. Dura trenta minuts i el vam presentar el 2008. La idea original la va tenir en Perejaume, veí de Josep Travesa, de can Pau Foguera, protagonista del documental. La meva germana Carla va fer-ne el muntatge, i l'Isaki Lacuesta em va ajudar a escriure el guió (imagineu-vos com hauria quedat, sinó). El Gerard Marcó en va fer la producció (us recomano el seu curtmetratge Salm 51).

En Josep Travesa era pagès d'Olzinelles. Juntament amb Verdaguer i Miró, és un dels referents del primer llibre de les Pagèsiques de Perejaume, tal com podeu veure en la presentació del llibre de fa unes setmanes.

Els Països Baixos (VII)

I ara ja vaig cap al que et volia dir. En un altre article de setembre de 2005 (El paisatge literari català) deies que a la represa literària del dinou els escriptors devien trobar-se amb una llengua molt lligada a la terra, una llengua pagesa. I et preguntaves de quina manera la nostra literatura assumirà el moment actual en què la cultura pagesa està acabant de ser del tot substituïda pel turisme, i quins personatges literaris en sortiran, de tot plegat.

Un exemple d'aquesta reacció podria ser la teva novel·la Marina, en la mesura que mira de tornar a pintar una marina d'una Costa Brava trinxada i amb la omnipresència literària de Ruyra, Català i Pla? Dius que les teves novel·les han anat a parar sempre als paisatges perifèrics, en els quals es veu la novetat i es desfà la hipocresia. I que l'observació i l'acceptació del que hi ha allà pot ajudar-nos a entendre el moment actual. És cap allà que creixen les ciutats, o és des d’allà que decreixen, dius.

Aquesta idea de la perifèria com una força creadora penso que és clau. Portar el defora al centre com a procés polític de transformació de les ciutats actuals. Al post De Salardú a Burg (i V) vaig escriure algunes idees d'aquestes, si el vols mirar. Ara, com diu el Perejaume, estem enmig del vast rostoll que ha deixat l'escriptura cereal, i una part d'aquest rostoll està ple de ciment. Algun cop, així parlant (si no recordo malament, el dia que vam dinar plegats a can Pèlags), també ha dit que tal carretera o tal altra s'hauran d'arrencar, perquè quan ja no hi hagi petroli ni cotxes no serviran per res, i la terra en canvi sí, que hi haurem de fer patates. 'Arrencar' en el sentit agrari, com arrencar uns ceps vells o unes oliveres mortes. 

El que vull dir és que això ja està en marxa. Hi ha gent que es dedica a descimentar parcel·les per recuperar espais públics, d'altres s'imaginen les places de la ciutat convertides en horts comunitaris. Hi ha una gentada que va avançant des de les perifèries tot artigant ciutats. Aquests podrien ser alguns dels personatges literaris del nou panorama que deies.

Els Països Baixos (VI)

Hola Toni,

Sóc a Amsterdam. Estic llegint tot de coses alhora, com ara el teu Autoestop. Em recorda molt els viatges que he fet últimament a dit. De moment, el que més m'ha agradat és la inspiració que et va venir als camps de la carretereta d'Artesa de Lleida a Puigverd, on el camp d'espigues per on passaves era la pell d'una lleona que s'havia ajagut de calor. I interpel·les el lector i el lector se sent còmplice del teu pas pel mosaic de cultius i per les lletres pretèrites: però seguim per aquest caminoi, lector d'aquesta literatura que encara tira perquè encara li dura l'empenta dels que hi han cregut, en ella i per nassos en aquesta terra de pàgines escrites amb tinta que el paper pràcticament supura, vull dir que jo no haig de fer res, teclejar, i a darrera d'aquest camp arat o a dalt d'aquesta pluja de lletres hi ha els pares que ens van empentar, perquè tota literatura és feta a cop d'empentes, una empenteta aquí, una empenteta allà, dels escriptors en general i dels escriptors catalans (pàg. 105).

També he llegit al teu bloc la conferència sobre Paisatge, Literatura i Perifèria que vas fer a Olot, i m'ha interessat molt. Dius que a Les muntanyes, de 1901, Maragall col·loca el paisatge al centre de la composició per primera vegada a la literatura catalana. I s'hi encarna, de manera que les muntanyes i Maragall ja són una mateixa cosa. Ara l'he llegit. En un dels versos (Però jo, tota plena de l'anhel), Maragall és femenina. I en aquest altre fragment la Maragall-muntanya és contemplada per tot de gent des de la perifèria:

I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Després, dius, Joaquim Ruyra i Caterina Albert posen sobre el paper les parts fosques d’aquest paisatge. Amb una llengua riquíssima, els estats d'ànim i els anhels dels personatges emanen dels llocs per on passen. És el cas de Solitud, que per cert vaig quedar parat en llegir, al teu estudi preliminar, que la muntanya interior de la Mila no és pas l'alta muntanya, sinó el petit Montgrí. O de Josafat de Bertrana, en què tal com diu en Castellanos a la introducció, la importància de l'espai (l'interior del campanar) és absoluta, fins al punt que el personatge hi és descrit com una peça més del mobiliari, confós amb l'entorn, indiferenciat. En Pla, dius, les foscors personals ja queden fora de les descripcions paisatgístiques. Tot això m'interessa molt, a mi.

Lingua, montagne e contrazione

Cari amici,

Volevo condividere qualche riflessione in rapporto con conversazioni che abbiamo avuto con qualcuno di voi e che penso che possono interessarvi per motivi professionali o personali. Il tema è il rapporto tra la lingua, le montagne e la decrescita.

Con l'espansione territoriale dai Pirenei durante la conquista feudale dei territori d'al-Àndalus e l'espansione commerciale a traverso il Mediterraneo da parte dei re catalani, s'espande anche il dominio linguistico del catalano. In un certo modo, questo processo culmina con la massima sofisticazione del pensiero e l'arte con le opere dello scrittore, filosofo e teologo Llull (XIII-XIV) e del poeta March (XV).

Dopo la sconfitta militare e politica delle istituzioni catalane davanti l'esercito di Filippo V de Borbone all'inizio del Settecento si produce un processo vernacolare inverso. Cioè, c'è un processo d'eterogeneizzazione estrema della lingua dove ogni località genera una forma propria di parlare. Alla fine dell'Ottocento c'è una nuova espansione, in questo caso in altezza, poiché il movimento romantico catalano (Renaixença) ed il posteriore Modernismo si lancia alla scoperta delle montagne del paese. Di forma analoga all'epoca feudale, l'espansione culmina con le opere dei poeti Verdaguer e Maragall, oppure dell'architetto Gaudí.

Con la crescita economica della seconda metà del Novecento, basata in una espansione sociometabolica ed in un processo d'integrazione globale di ecosistemi e popoli, inoltre accaduta dopo la persecuzione politica della nazione da parte di Franco, la lingua s'omogeneizza di nuovo e si degrada così tanto come il paesaggio.

Negli ultimi anni, sembra che l'opzione indipendentista cresce. In aggiunta ai motivi economici, si argomenta che avere uno stato proprio sarebbe l'unica forma di evitare la scomparsa del poco che ci resta di identità culturale. Ma qualcuno di voi mi ha fatto vedere che se il processo d'integrazione globale continua, le differenze culturali si dissolveranno come adesso, anche se c'è uno stato proprio.

Questo ci porta a la decrescita ed all'uscita dell'attuale sistema a traverso la diminuzione della grandezza dell'economia e quindi una contrazione del metabolismo sociale (volontaria oppure per imperativo ecologico, questo non è chiaro). Per quello che riguarda all'uso dello spazio fisico, questa contrazione dipende della capacità di usare le risorse locale, cioè una espansione topologica dello spazio. Questo può essere espresso sia con la Teoria Generale delle Risorse di Almo Farina che a traverso l'esperienza artistica di Perejaume d'ampliamento dello spazio.

Mi chiedo se possiamo immaginare (politicamente e scientificamente) una nuova tapa di orogenesi linguistica parallela a questa contrazione sociometabolica. E quale è il ruolo delle montagne, dove storicamente si dice sono nate molte caratteristiche distintive della cultura catalana, in questo nuovo processo di mutazione culturale. Ho qualche idee per analizzare se/come sta accadendo questo cambiamento, ma prima vorrei conoscere la vostra opinione o idee su questi temi.

Un caro saluto,