Pagèsiques

He rebut molts correus (centenars, per ser precisos) de persones que m'expliquen que el dimarts passat (dia 20) van sentir una brisa molt agradable que els entrava per les finestres i els refrescava la cara i els aclaria els sentits. Totes coincidien, curiosament, a dir-me que la cosa havia estat cap a mig matí.

No era altra cosa, els vaig respondre, que l'efecte que produïen els milers de lectors que, sabent que aquell dia arribarien a les llibreries, havien anat a buscar-hi les Pagèsiques, el nou llibre de poesies de Perejaume, i que, en fullejar-lo de forma simultània, tota aquella llum gerda i terrosa sortia i s'envolava pels carrers de pobles i ciutats.

Jo vaig anar-hi a la tarda: a un quart i cinc de cinc ja m'esperava al carrer Cremat de Terrassa que obrissin el Cau Ple de Lletres. Vaig demanar-ne un exemplar i el vaig fullejar de dalt a baix. Després vaig preguntar-li al llibreter si n'hi havien arribat gaires, de Pagèsiques, i em va dir que només dos exemplars. L'endemà hi vaig tornar i els vaig comprar tots dos, esgotant-ne les existències.

Ja tindrem ocasió de parlar-ne, d'aquest llibre que publica Edicions 62, però de moment m'agradaria reproduir-ne alguns versos i idees que compartiré amb els decreixents. Hi ha coses que intentem dir amb tesis, assaigs, llibres o articles sencers i que al llibre es troben condensades en unes poques paraules. La primera (p. 20) i la segona (p. 38) les reprodueixo totalment, la tercera és només un fragment (p. 58).

Per mirar que la veu no fos
del tot meva, per mirar que la veu
no fos només meva, per això, 
perquè, amb una gla a la boca, 
el centre d'expressió fos arbre,
passés a ser arbre, 
sota un cel de llavor, 
davant l'obra blau cel, 
llegia els llavis de l'aire,
amb una gla a la boca
d'alzina que em reclamava
aquella part de paraula
que jo li pogués ser.

Que cal construir 'una proposta ètica-estètica ambiental que es descentri del subjecte racional, cap a allò radicalment i absolutament estrany: altres cultures, altres espècies, altres éssers vius, altres formes possibilitadores de vida, Altres, en el seu sentit més genuí' (Patricia Noguera, p. 22, filòsofa deixeble d'Augusto Ángel Maya)? Posem-nos una gla a la boca i mirem de parlar!

Les nimfes, ui!
La vida i la mort són dones,
i la paisatge i la lloc, també. 
I aquest tram de cel
amb la ruda que frega per perfumar-se'n:
totes dues ho són.
Com són dones les grans turqueses

a trenc d'alba, i els robins.

Canviar el gènere dels substantius, per si es refeien del trinxament semàntic i adquirien significats nous!

L'abundància era petita. En la pobresa agrària dels petits masos, l'abundància era petita. Encara sento les paraules de la mestressa de can Pau Foguera:

«Vivim d'una mica de bestiar i d'una mica de res més».

Al capdavall, tot és per aprofitar. ¿Qui us diu que la terra fèrtil que ara hi ha sota els polígons no tornarà a sentir el pes de l'arada?

Frugalitat, fertilitat... arrencar el ciment. Només ens hi hem de posar.

M'agradaria acabar amb algunes declaracions que recull la notícia de VilaWeb i la de l'Ara. Perejaume, que durant la dècada que ha estat treballant en les Pagèsiques ha viatjat menys, diu que 'cada vegada el marc dels meus poemes és més local per qüestions biogràfiques. (...) Aquests darrers anys, voluntàriament i vocacionalment m'he estavellat contra un lloc concret i precís'. I que 'es dóna una relació tan estreta entre territori i llengua, que s'acaben confonent. I aquesta síntesi em genera uns espais de creixement, i per això estar al territori no m'angoixa. Perquè la mida del territori depèn de la relació que hi establim'.

En la transició sociometabòlica en què ens trobem, aquesta capacitat d'eixamplar l'espai (l'espai físic i l'espai pensat) és clau per aconseguir una reducció de la mida de l'economia. La contracció haurà d'anar acompanyada d'un augment de la capacitat d'utilitzar els recursos locals i localment, és a dir, d'una expansió topològica de l'espai en el sentit de la Teoria General dels Recursos i de l'aproximació eco-semiòtica del professor Almo Farina.

Però d'això ja en parlarem un altre dia, si de cas.

El 15-M amb (una mica de) perspectiva (III)

La consideració d'Hèctor López em porta al cas particular de Salvador Cardús, a qui tampoc no agrada el caràcter espanyolíssim de la plataforma Democràcia Real Ja! (Ara, 22/5), nascuda a la Puerta del Sol de Madrid. Però el que considera més greu és 'el discurs visceralment antipolític -de la política parlamentària, formal, representativa, s'entén- que propaguen [els indignats] amb estratègies populistes. (...) Antipolítica, doncs, que es converteix en desgovern. I l'instrument per trobar adhesions no és altre que fomentar la desconfiança total en les institucions. Enfonsar-les, trencant el punt feble sobre el qual descansa tot l'edifici social' (Ara, 19/6).

Hi ha més suc del que sembla, en aquests fragments. Jo agraeixo de tot cor a Cardús que m'hagi ajudat a alliberar la ment en relació a la independència (tal com explico a Més enllà de la independència II), però aquests dies he vist clar que, pel que fa a les possibilitats de transformació social, té unes idees ben conservadores. L'aclariment que fa, entre guions, sobre l'accepció de política que utilitza en l'article (la política representativa), demostra que és ben conscient que n'hi ha d'altres, d'accepcions. Tal com dèiem en els dubtes sobre les mobilitzacions, la política és una 'negociació de visions alternatives del futur, en la qual diferents tipus de poder (econòmic, social, moral, polític) són mobilitzats per part de diferents actors per fer realitat el seu projecte. Aquesta negociació no es produeix (només) el dia de les eleccions i als parlaments', sinó en d'altres institucions que no sempre són democràtiques (per exemple les institucions econòmiques mundials). 'Això no vol dir que s'hagi de renunciar a les institucions de govern democràtic que ja tenim', dèiem, 'sinó que hem d'assolir el control popular del poder. Per això les mobilitzacions [d'aquells] dies no són antipolítiques -i molt menys apolítiques- sinó contràries a l'estat actual del sistema de democràcia representativa'.

El moviment del 15-M representa la possibilitat de creació d'espai polític nou (vegeu l'article de Swyngedouw a l'anterior post de la sèrie). Els canvis rupturistes, revolucionaris, aquells que inauguren un nou ordre de coses, no poden sorgir únicament des de dins del propi marc de presa de decisions i amb les mateixes pràctiques i discursos que contribueixen a reproduir-lo, sinó que hi han d'entrar elements provinents dels marges. Per posar un exemple relacionat amb el que dèiem més amunt, la independència de Catalunya va contra la legalitat estatal, atempta contra el marc jurídicopolític establert, però la legitimitat de l’autodeterminació del poble català hi està per sobre i això impulsa un creixent nombre d'independentistes a lluitar per declarar-se'n fora. 

Sobre l'espai creat pel 15-M, ja es veurà d'aquí un temps l'abast i la repercussió del moviment. De moment, i per contrarestar les opinions desactivadores (per conservadores) de la premsa majoritària, va bé llegir articles com el d'Òscar Simón (Les victòries del #15M), en què s'expliquen algunes 'victòries' del moviment com: el venciment de l'apatia i el desterrament de la por; la plasmació de la necessitat d'una millor democràcia; la resistència a la repressió policial i a les ordenances de civisme; l'evitació de desnonaments, o el propi intent de cooptació per part dels partits polítics. Sobre aquest darrer punt i d'altres temes, llegiu un post més que interessant de l'antropòleg Delgado, que ja tindrem temps de comentar quan parlem, en aquesta mateixa sèrie, de les valoracions que elements com Swyngedouw o el mateix Žižek fan del 15-M. Però abans reprendrem Cardús.

Invitació

Amigues,

La present és per convidar-vos a una festa sorpresa que li farem a en Iago, fadrí de Sant Joan de Matadepera, en motiu dels seus 30 anys. Ell no és que ho vulgui celebrar massa, però nosaltres creiem que li farà il·lusió que li preparem aquesta festeta. Serà a Sescorts, la nostra balma-corral mil·lenària, ben a prop d'on nosaltres ens estem, el proper dissabte 17 de setembre (el seu aniversari és el dia 19), a partir de la posta de sol.

Per arribar-hi hi ha múltiples vies. La canal de l'Abella és potser la més directa (heu d'agafar la pista que va de can Robert a can Garrigosa, en qualsevol de les dues direccions i, un cop sigueu enmig de la fondalada, anar per amunt). També hi ha la canal del Pi Tort (agafeu la sortida des de can Pèlags), que potser es fa una mica més pesada. Altres opcions són el camí dels Monjos, que podeu agafar als Dipòsits, i la carena del Pagès, però les desaconsellaríem perquè, en ser cap de setmana, es preveu un trànsit intens.

No cal que confirmeu l'assistència ni res.

Firmat: Sant Llorenç i Santa Agnès

La festa va ser un èxit (érem tota la colla).

Conxa d'Or per Isaki Lacuesta

Aquest cap de setmana he estat al Pirineu amb la Filka i companyia (des de Núria vam pujar fins al coll de Noucreus i vam baixar per la vall de Carançà; les marmotes estan ben grasses) i, en arribar a casa, tenia tot de correus electrònics a la bústia d'entrada, dos dels quals eren de la meva mare. Els vaig llegir per ordre invers d'arribada: primer el segon, enviat el diumenge al migdia, i després el primer, de dissabte a la nit.

En el de diumenge la mare, la Conxa, em deia que al matí havia sentit l'Isaki Lacuesta en una entrevista que li feien a la ràdio, i que estava una mica mosca per les crítiques que El País havia fet a la seva pel·lícula 'Los pasos dobles', projectada al festival de Donostia el passat dilluns 19 (dia del meu aniversari). I que llegís els diaris per veure les crítiques. En llegir el correu de dissabte ho vaig entendre: la seva pel·lícula havia guanyat la Conxa d'Or.

Després de la sorpresa, de seguida li comento al Gerard i ens posem a llegir les crítiques. La de El País és d'en Boyero, que qualifica la pel·lícula d'absurda i idiota i li dedica el bonic substantiu de 'gilipollez' (l'endemà de l'estrena). I esclar, no li va agradar gens que li concedissin la Conxa d'Or: 'Los pasos dobles no solo es ininteligible, sino también vanamente pretenciosa, mortalmente aburrida, un fracaso narrativo en su intento de mezclar las leyendas y el realismo, un puzle caprichoso, un relato muerto (...), una pseudopelícula en la que solo abandono la somnolencia en las breves secuencias que captan a Barceló pintando' (llegiu-la, si voleu). Jo no hi entenc gaire, de crítiques, i menys de crítics, però em fa l'efecte que aquest home deu estar-ne fins als gloriosos, del seu ofici, perquè es passa el dia veient pel·lícules i no li n'agrada gairebé cap. El Gerard, que hi entén força, diu que el Boyero fa unes crítiques molt basades en la seva subjectivitat, i que ell vol pel·lícules que l'entretinguin i li facin passar una bona estona. A l'Almodóvar, per exemple, no el pot ni veure. Esclar que una crítica negativa del Boyero a una pel·li de l'Almodóvar fa que molta gent vagi de pet a veure-la (mireu si no la carta de Rafa Jiménez al Time Out núm. 43, edició impresa).

L'Isaki es va defensar, tant a la cerimònia de lliurament de premis (aneu al minut 48 i mig i al 53 i mig, quan diu al públic que si l'endemà llegeixen a les crítiques que és una pel·lícula inintel·ligible que no s'ho creguin) com a la roda de premsa, on diu que és una pel·lícula molt petita (està molt bé, aneu directament al minut 25 i mig). Tinc ganes de veure Los pasos dobles i El cuaderno de barro, el documental bessó de la pel·lícula que també ha presentat a Donostia. De l'Isaki Lacuesta, us recomano especialment 'Cravan vs. Cravan' i 'La leyenda del tiempo'.

L'Isaki em va ajudar a escriure el guió del Verema de Veremes.

Més enllà de la independència (V)

Vegem doncs algunes de les qüestions sobre bilingüisme debatudes per la comunitat científica internacional, per exemple al llibre 'Bilingualism: a social approach', editat per Monica Heller (Palgrave Advances, 2007). El llibre examina la noció de bilingüisme tal com s'ha desenvolupat en la lingüística, així com l'ús que se'n fa en els discursos dels actors que intervenen en el marc de l'estat i la societat civil. Les llengües s'entenen com a formes de pràctica social més que no pas com a sistemes lingüístics aïllats i discrets, i per tant el bilingüisme com una àmplia varietat de pràctiques sociolingüístiques relacionades amb la construcció de diferència social i de desigualtat social en condicions històriques concretes (vegeu-ne dues ressenyes publicades a Language in Society i Language Policy). Si odieu Foucault, el llibre no us agradarà gens.

Hi ha reflexions crítiques i interessants sobre llengües en perill, drets lingüístics i construcció d'estats-nació. El capítol de Donna Patrick, per exemple, sosté que les minories lingüístiques assumeixen paradoxalment la retòrica de la nació moderna, construïda sobre la idea 'una llengua i un poble', en el seu esforç per resistir la dominació cultural i lingüística. Una retòrica que, no cal dir-ho, és la que ha fonamentat històricament la construcció dels estats-nació que les oprimeixen. En la mesura que la construcció de la nació porta associada l'estandardització de les llengües o els dialectes que s'hi parlen en el marc d'un estat-nació, el risc d'excloure i marginar minories i membres de grups menys poderoros és evident. En el cas català, tot i que l'estàndard de l'Institut d'Estudis Catalans (fonamentat en les característiques del català central) admet la variació geogràfica i està adaptat al marc dialectal balear per la Universitat de les Illes Balears (ometo el cas del País Valencià per no complicar-ho excessivament), s'ha dit des de diferents sectors que 'el normativisme barceloní deuria obrir-se en direcció a una més gran permeabilitat de les altres varietats del català (...) Un espai més gran per a la varietat a l'interior de la llengua augmentaria la funció comunicativa i disminuiria els perills d'un demarcacionisme exagerat' (G. Kremnitz, al llibre citat en l'anterior post de la sèrie, p. 75). Pel que fa a la relació amb les altres llengües que la gent d'aquí utilitza o bé habitualment (castellà, àrab, aranès) o bé com a llengües franques (a més del castellà, l'anglès), el català hauria de ser-ne la comuna, la vehicular, la principal, l'hegemònica? Què volen dir, en termes de relacions interpersonals, de poder i amb l'administració, cadascuna d'aquestes paraules?

Nova pàgina: Documentals i etcètera

Decreixement sostenible: complementarietat en la diversitat

Aquest és el títol d'un article de François Schneider i Federico Demaria (Recerca i Decreixement) que aviat es publicarà a la Revista Nous Horitzons. De moment n'hi ha una versió disponible aquí. Jo en vaig fer una revisió lingüística. Hi trobareu una introducció al concepte de decreixement, una breu història del moviment, amb un esment especial al cas català, una síntesi de llurs fonts intel·lectuals, els actors que actualment hi donen suport i la complementarietat d'estratègies com a fortalesa del moviment.

Quan diu 'i el mateix 2004, un dels autors d'aquest article, activista i investigador, emprèn una gira amb un ase durant més d'un any, divulgant la idea a través de nombrosos debats públics', fa referència a en François, que va fer literalment això. Aquí en podeu veure alguna imatge.

Més enllà de la independència (IV)

Per què no ha de ser possible l'existència d'un nacionalisme que sigui integrador, acollidor, no excloent i, al mateix temps, progressista o d'esquerres? Aquesta pregunta em porta a les converses amb els col·legues de qui us parlava a l'anterior post d'aquesta sèrie, segons els quals els estats-nació (el francès, l'espanyol, l'alemany) han conduït a l'homogeneïtzació cultural (via assimilació de la cultura majoritària per part de les identitats minoritàries) i, en el pitjor dels casos, a l'extermini físic de les persones i grups socials amb identitats perifèriques o no hegemòniques. Hi estic d'acord i, a diferència d'un sector molt minoritari de l'independentisme català, d'ideologia etnicista amb deriva xenòfoba (vegeu per exemple el web d'Unitat Nacional Catalana), jo no vull construir un monstre-estat basat en la idea essencialista d'una nació catalana pura (cal recordar aquí que el partit xenòfob Plataforma per Catalunya no té res a veure amb l'independentisme, sinó que prové de l'ultradreta franquista de Blas Piñar i companyia).

Un d'aquests col·legues em digué que si jo aspiro a crear un estat en base a una idea determinada de nació, en el nostre cas bàsicament al voltant de la llengua, inevitablement discriminaré aquells que no s'hi identifiquen. Jo li vaig respondre amb la cantarella sociolingüística que tenim apresa per justificar l'estatus d'inferioritat i la necessitat de normalització del català perquè no es converteixi en una llengua morta (més endavant veureu el perquè d'aquestes cursives). L'espanyol el parlen uns 329 milions de persones (és la segona llengua mundial en nombre de parlants que el tenen com a llengua materna, després del xinès considerat com a macrollengua i lleugerament abans que l'anglès), amb nombrosos estats on és llengua oficial i diverses acadèmies de la llengua que l'estudien, el potencien i el doten de prestigi. El francés té uns 68 milions de parlants. El català-valencià-balear té 11 milions i mig de parlants (fins aquí utilitzo les dades de l'Ethnologue, un catàleg de les llengues vives del món; penso que els 11,5 milions s'han d'interpretar com a persones que l'entenen), de les quals nou milions i mig el saben parlar. En tots els territoris en què es parla, el català es troba en una situació de bilingüisme social; en alguns té estatus de llengua co-oficial (o oficial) mentre que en d'altres no. A Catalunya, la llengua catalana ha patit un retrocés com a llengua habitual, passant del 46% el 2003 al 35,6% el 2008, mentre que el castellà si fa no fa es manté, passant des del 47,2% al 45,9% durant el mateix període. Tot i que el català ha seguit augmentant tant en parlants com en coneixement escrit de la població, continua disminuint en percentatge respecte el total de la ciutadania catalana (ara les dades són de l'IDESCAT). A la part del País Valencià on el català és llengua pròpia –hi ha algunes comarques de l'interior on ho és el castellà– es produeix una substitució lingüística (per exemple a la ciutat d'Alacant, tal com explica Brauli Montoya en aquest treball), que és el procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua i l'adopció d'una altra. Més que no pas la substitució lingüística, a les Balears el principal factor d'expansió del castellà és la immigració (treball de Bernat Joan, aneu directament a la p. 105). No cal dir que a la Catalunya Nord la substitució lingüística pel francès hi és molt avançada. Davant d'aquesta situació hi ha un intent de normalització de la llengua per part dels perversos nacionalistes que governen Catalunya, en el sentit d'una discriminació positiva cap a una llengua que va esdevenint minoritària.

Això és el que li contesto al meu amic, tot i que sé que la cosa no està tan clara. L'estiu passat, a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, vaig topar amb un recull de les intervencions en la II Jornada de l'Associació d'Amics del professor Antoni M. Badia i Margarit (Cap a on va la sociolingüística?, Institut d'Estudis Catalans, 2006). La que més em va cridar l'atenció és la d'Albert Branchadell, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, el qual sosté que la subordinació de la sociolingüística catalana als interessos de la política lingüística governamental ha dificultat una major diversificació de les perspectives i els objectius de la disciplina i, sobretot, n'ha perjudicat la internacionalització. En conjunt, la sociolingüística catalana 'ha fet una contribució escassa (per no dir nul·la) a la sociolingüística general' (p. 92), idea que també recolza Emili Boix-Fuster en el mateix recull (p. 86). En aquest sentit, Branchadell posa l'exemple de com els dos diccionaris de sociolingüística més recents publicats en anglès no contenen ni una sola obra de sociolingüística catalana en la seva bibliografia, i 'cap dels dos no conté una entrada per al terme estrella de la sociolingüística catalana, que no és altre, òbviament, que «normalització lingüística», el qual no ha entrat a formar part del patrimoni conceptual de la sociolingüística general' (p. 94). Per últim, destacaria la crítica de Branchadell al poc interès de la sociolingüística catalana pel que és actualment un tema estel·lar de recerca, el bilingüisme (p. 98), per efecte del mateix excés de militància (recordeu que el bilingüisme no acostuma a ser ben considerat pels partidaris de la causa de la normalització del català, ja que es considera un estadi previ del procés de substitució lingüística). És interessant veure el post d'Albert Pla Nualart sobre el treball d'Albert Branchadell, així com l'escrit que aquest darrer va publicar sobre Joan Solà amb motiu de la seva mort, perquè s'hi enfronten la defensa d'un monolingüisme català com a única solució perquè la llengua minoritzada no desaparegui i la posició segons la qual el català es pot mantenir en una situació de bilingüisme.