El Montseny, per a qui?

Ha sortit al darrer número de la Sitja del Llop, revista de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny

Vaig a buscar la Filka a l'estació de Palautordera. A casa prenem te i ella esmorza. Sortim. Caminem fins a la sortida de Sant Esteve, on ens agafaran més fàcilment. Fem dit. Al cap d'una estona ens carrega una dona. Anem a Fontmartina –diem. Jo vaig a casa meva –diu ella– he de pentinar ma mare perquè ha d'anar a missa, si no us pujaria un tros més. Ens deixa a l'altura de Can Noguereta, al Pla de Santa Margarida, i esperem el proper cotxe que ens carregarà. Una puput. El dia és ben clar. Un ciclista amb malles negres i grogues, llampants, passa carretera amunt. Al cap d'una estona ens agafa una dona que va al poble del Montseny i ens descarrega al trencall de la Costa. Mentre ens preparem per iniciar la marxa a peu, passa el ciclista de malles llampants. Al final arribareu! –fa– i s'esmuny embalat revolt amunt, cap al Coll Formic. Sí! –riem. Les primeres passes es fan feixugues, amb el pes de les motxilles. Portem material de travessa. Farem la circular clàssica Turó de l'Home – Les Agudes – Matagalls, i no sé pas on dormirem. Només conec algun lloc a la Calma però queda massa lluny per a nosaltres. Tot i que el bivac de travessa està permès per la normativa del Parc Natural, és molt difícil trobar-hi un refugi lliure o si més no una quadra on poder-se aixoplugar durant la nit.

S'acosta un BMW blanc, para i ens carrega. Hi va una parella de Reus, tots dos abillats amb la millor roba de muntanya. Ens porten fins a la Plana del Coll i allà iniciem l'ascensió al Turó de l'Home. Passem per un alzinar acabat d'aclarir i de seguida comença una pujada rosta per entre landes. Anem pujant per entre faigs esparsos, que ascendeixen amb nosaltres però a un ritme més lent, de dècades. La boira s'hi afegeix, i tot ascendint des del fons de vall va cobrint la muntanya. Collsesbasses. Cim. Fem una queixalada rere l'antic observatori meteorològic. Arriben ramades de turistes amb roba de muntanya nova de trinca. Aparquen el cotxe sota el turó, fan el cim i se'n van a dinar a algun restaurant d'anomenada. Nosaltres crestegem cap a Les Agudes. Al collet deixem les motxilles i en cinc minuts som a dalt de la segona protuberància del massís. Baixem en direcció al Coll de Sant Marçal pel GR. Ens creuem amb un conegut meu, responsable de l'empresa que arregla els camins més freqüentats del Parc. Més avall, uns nois pugen en direcció a Les Agudes carregant bicicletes de descens i equipats amb cascos. Davallem endinsats a la fageda, en sortim per una tartera imponent i fem cap a l'alberg de recerca del Puig. Excepte la punta de Les Agudes, la muntanya ja està tapada del tot.

Arribem a Sant Marçal. A l'hotel, demanem una infusió i un Cola Cao. Quan val, passar la nit –preguntem. Avui 130 €, habitació doble amb esmorzar inclòs –respon la cambrera. Davant la meva expressió d'astorament, la noia em recita que és un monestir del segle XI –si fos del segle X seria més car, penso–, que les habitacions estan restaurades i tenen encant... A mi em sembla horrible, com està adequat. Hi ha tuies plantades tot al llarg de la pista que condueix a la carretera, tauletes de marbre i fanals a la terrassa. Estil pijorústic sostenible. I no hi ha algun refugi lliure, pels excursionistes de travessa? –pregunto– algun lloc cobert on poder-se aixoplugar a la nit en cas de pluja? Això no t'ho sé dir –respon. Paguem la infusió i el Cola Cao (5 euros amb 40 cèntims). La Filka vol pujar al Matagalls tan sí com no, però sense tenir un lloc a cobert on passar la nit no podem pas. La previsió és de pluja i ara, a la tarda, ja està tot tapat.

Aconsegueixo convèncer-la i decidim baixar al càmping de Les Illes a fer nit. Abans d'emprendre la baixada, fem parada obligada a la font de Sant Marçal, on bevem i carreguem bona aigua. Un cotxe marxa carregat de garrafes plenes. N'arriba un altre. S'obre la porta del copilot i en surt un bastó de fusta, que ràpidament punxa el terra. Rere el bastó apareix un avi àgil i enèrgic que, tot baixant del cotxe, diu “au va, nois!”. Dos vailets surten volant de darrera, agafen les garrafes del maleter i comencen l'operació. L'avi s'apropa a nosaltres. Ens mira rialler i, amb les mans recolzades al bastó, es prepara per entomar la conversa. Els seus ulls són blaus com el cel d'aquest matí i sobresurten de les òrbites, darrera les ulleres. Veniu a carregar, oi? –li dic. I tant, de Taradell, venim –respon. Nosaltres volíem fer el Matagalls ara a la tarda però necessitem un aixopluc per la nit –dic. No en coneixeu pas cap, de refugi, per aquí dalt? Mare de Déu –fa ell. Quan sereu dalt de la creu veureu un camí que marxa cap allà, no pas el que baixa al Coll Formic, i que us portarà a una font on hi ha un Patufet. Seguireu el camí i un trencall a mà esquerra us portarà a una altra font amb cobert, on podreu dormir sense problema. Coneixeu bé la muntanya –dic– i ens acomiadem de l'avi agraïts pel cop d'efecte que ha donat a l'excursió.

Emprenem la pujada al Matagalls. La boira de la tarda, en expansió, es va entaforant a les rugositats del terreny. A mesura que omple les soques buides dels arbres, les clivelles dels troncs i les cavorques animals, en purga també els darrers excursionistes del dia, que davallen contents cap al Coll de Sant Marçal. Estem sols. Caminem sense parlar i sense mirar-nos els peus, que van fent una passa rere l'altre, d'una manera diríem autònoma. Allunyem l'atenció del cap i la fixem a d'altres bandes. Grans faigs surten de la boira a mesura que ens hi apropem i tornen a desaparèixer en passar-hi pel costat. Corriol enllà, a uns tres metres d'altura, una fulla que ha anat acumulant aigua al limbe veu com s'aproximen els dos caminadors i, en coincidir la vertical amb el meu crani, hi precipita una gota gruixuda i brillant. De cop m'envaeix la sensació d'haver viscut aquest moment. Abans d'arribar al Coll Pregon, el marge dret del camí és talment una trinxera on jo he fet la guerra.

Enfilem el tram final i la boira s'escampa. Surt el sol amablement. Arribem a la Creu. Baixem per l'altra vessant tot seguint les indicacions de l'avi fins a veure en Patufet –és la font dels Cims. Encara ens perdem una estona per prats ramaders –perfectes– entre ginebrons calcinats. Finalment un corriol ens duu a la font de Matagalls, la volta de la qual ens donarà una nit serena. L'endemà baixem al Coll Formic i prenem un te al restaurant. Una parella s'ofereix a portar-nos en auto fins a Granollers, baixant pel Brull i pel Congost. Ells han pujat a fer una passejada i a esmorzar. Al cotxe, tinc la sensació d'anar a tota pastilla. Ja som a Seva i la muntanya és lluny, enorme. El Montseny, penso, és per a vosaltres, conductors de bòlids privats amb uniforme North Face. És una muntanya de qualitat.

Decreixement i Confederació Catalana de Municipis Lliures

Xerrada a les jornades de l'exposició "Jo em rebel·lo, nosaltres existim" de la Fundació Palau (Caldes d'Estrac, 29/11/2013).

Bona tarda. Parlaré de decreixement i de les perspectives de transformació radical de la societat que s'entrelluquen aquí i ara. Començaré fent cinc cèntims de què entenem per decreixement per després passar a esmentar breument els diferents actors i les estratègies que l'impulsen. Finalment esbossaré un dels múltiples escenaris que pot viure el nostre país en els propers mesos.

Decreixement: fonts

Per decreixement entenem una disminució, democràticament pactada, de la grandària del nostre sistema econòmic per tal que aquest s'adapti i s'ajusti als límits ecològics del propi planeta. Una disminució de la capacitat de les nostres economies de processar materials i energia i d'excretar residus, al llarg de la qual les riqueses i l'accés als recursos naturals es redistribueixin fins a assolir societats equitatives i justes. Important dir-ho des del principi: el decreixement no aspira a tenir objectius compartits amb la Comissió Europea, l'OCDE o el Banc Mundial. No volem tenir il·lusions compartides ni amb aquestes institucions ni amb les grans corporacions transnacionals, que com sabeu assumeixen amb tota comoditat i comparteixen amb una part del moviment ecologista el cínic objectiu del desenvolupament sostenible. Ben al contrari, el decreixement aspira, en un context de despolitització dels afers que afecten el futur de les persones i dels pobles, a tornar a posar sobre la taula la qüestió de la necessària transformació social i ecològica. A dir, ei, nosaltres i vosaltres tenim visions del futur i objectius clarament diferents. Antagònics. Quan hi estigueu d'acord, nosaltres canviarem d'opinió.

El decreixement va més enllà de ser un marc merament ideològic, en el sentit d'un sistema tancat d'idees i valors, ja que recull diferents preocupacions, objectius, actors i estratègies. Un torrentàs on convergeixen diferents corrents d'idees crítiques i d'acció política, les anomenades fonts del decreixement. N'esmentaré sis (a partir del treball What is Degrowth? From an activist slogan to a social movement dels companys de Recerca & Decreixement. N'hi ha una versió parcial en català aquí). La primera font raja de l'ecologia: els ecosistemes tenen un valor intrínsec, són importants per si mateixos i no només com a font de recursos naturals. Hi ha una clara incompatibilitat entre la conservació dels ecosistemes i la producció industrial i el consum. El creixement de la producció industrial mundial va de bracet de la destrucció de la diversitat biològica i lingüística, les selves, els sòls, els cursos d'aigua i l'atmosfera. No hi ha hagut fins ara una separació d'ambdues tendències i res no fa pensar que això pugui passar. Per tant el decreixement és una via per reduir la pressió humana sobre els ecosistemes planetaris. La segona font prové de la crítica al desenvolupament i la crida a l'anti-utilitarisme. És en aquest sentit que decreixement és una paraula míssil contra l'imaginari dominant. Serge Latouche prové d'aquesta línia, on també hem de citar Arturo Escobar, entre d'altres. L'essència que en recollim és la crítica a la uniformització de cultures per efecte de l'adopció universal de tecnologies i models de producció i consum provinents del Nord. És aquí on diem que desenvolupament sostenible és una contradicció no només cínica, sinó tòxica. I és també d'aquesta font d'on prové la crítica a la idea que els humans som agents econòmics que es regeixen per l'objectiu de maximitzar la utilitat personal. Inspirada per gent com Marcel Mauss o Marshall Sahlins, sosté que aquesta és només una de les moltes concepcions del món que han existit i existeixen, i que poden existir economies basades en el compartir, el regal, la reciprocitat i l'intercanvi. 

La tercera font és el que podem anomenar, a grans trets, el sentit de la vida, i la necessitat de retrobar el sentit perdut de la vida moderna. Hi és important la recerca sobre felicitat, que mostra com a partir d'un cert nivell de renda la felicitat deixa d'augmentar i que per tant més creixement és no només superflu sinó fins i tot perjudicial. Citaríem aquí el moviment de la simplicitat voluntària, amb la idea bàsica que l'adopció d'una vida més senzilla no és pas una opció opressiva sinó alliberadora. Thoreau n'és un bon referent, però no l'únic. La quarta font és la bioeconomica o economia ecològica, que posa èmfasi en la disponibilitat limitada de recursos i d'embornals, característica que limita per definició els sistemes econòmics. Un argument clau és el zenit del petroli, que preveu un màxim de producció mundial inevitable i irreversible, així com la també inevitable disminució de la Taxa de Retorn Energètic de les fonts fòssils, és a dir, l'energia que n'obtenim en relació a l'energia que invertim en l'extracció. D'aquí prové la crítica a l'esperança de modernització ecològica: la innovació tecnològica no pot superar els límits biofísics per molt que ens hi entestem. 

La cinquena font és la democràcia i la resposta a la manca de debat sobre creixement, desenvolupament i progrés. Tres idees clau: 1) a partir d'un cert nivell, el desenvolupament tecnològic no és compatible amb el control popular (Ivan Illich); 2) la tecnologia tendeix a esdevenir una força autònoma que s'autoalimenta i no para de créixer (Jacques Ellul); i 3) l'autonomia d'una societat depèn de la capacitat d'autogovernar-se amb unes normes posades en dubte contínuament, i la democràcia només pot existir dins d'una certa autolimitació (Cornelius Castoriadis). Finalment, la sisena font del decreixement és la noció de justícia, contrària a la idea que per tal de reduir la pobresa cal fer créixer l'economia perquè unes engrunes de riquesa arribin a les capes més desafavorides de la societat. S'aposta més aviat per la redistribució de les riqueses, l'accés als recursos naturals i l'exposició als impactes ambientals. La pobresa, a més, està lligada al consum relatiu, és a dir, a la comparació social i l'enveja. Cal disminuir el nivell de vida de les classes riques del Nord i del Sud.

Decreixement: actors

Pel que fa als actors que impulsen el que pot ser la gran transformació del decreixement, podem diferenciar-ne un primer gran grup: els activistes que s'oposen incansablement a la construcció de noves infraestructures de transport (campanya contra el Quart Cinturó al Vallès), noves línies elèctriques (campanyes i accions contra la línia de Molt Alta Tensió tot al llarg del seu recorregut), ampliacions d'aeroports (El Prat) i, en general, a les contínues agressions al nostre territori (ampliacions de pistes d'esquí, projectes urbanístics a la costa i les planes litorals, parcs temàtics). L'oposició adopta diferents formes, des de la manifestació fins a l'acció directa, i pateix durament la repressió de l'estat.

Un segon grup d'actors per al decreixement inclou totes aquelles persones i col·lectius que treballen des de fora de les institucions dominants per endegar alternatives locals, descentralitzades i democràtiques d'organitzar la vida col·lectiva. Aquesta línia encaixa a la perfecció en la llarga tradició llibertària i cooperativista catalana. Destaca la Cooperativa Integral Catalana, una xarxa que enllaça cooperatives de productors i consumidors ecològics i de productes artesanals, habitants d'ecoviles i xarxes d'intercanvi amb monedes pròpies, i que aspira a donar resposta a totes les necessitats bàsiques dels seus membres. Una iniciativa que beu directament del llegat de les col·lectivitzacions anarcosindicalistes de 1936 i 1937 i que en reivindica l'originalitat i la vigència en ple segle XXI. O la Xarxeta, una xarxa de pagesos i pageses que produeix aliments sota criteris ecològics molt més estrictes que els de l'administració estatal-autonòmica. O bé les cases okupes que produeixen realitats rurbanes més o menys autònomes, com Kan Pasqual, Can Masdéu o Can Piella, aquesta darrera durament desallotjada pels Mossos d'Esquadra el maig d'enguany. Són iniciatives que, en plena metròpolis, qüestionen la suposada bondat del treball assalariat tot sortint -encara que parcialment- del mercat de treball i alliberant temps que serveix per autoorganitzar-se i cuidar-se mútuament. Hi ha un pont entre aquestes iniciatives i els sindicats anarcosindicalistes catalans que veiem créixer en força i legitimitat (CGT i CNT) davant del desprestigi dels sindicats oficials pel pacte amb el tardofranquisme i el capital.

Un tercer grup d'actors, de caràcter més reformista, és constituït per persones que actuen dins de les institucions dominants impulsant mesures encaminades a crear condicions de canvi social. Per exemple, algunes institucions com la seguretat social, l'educació i la sanitat públiques i altres elements del quasi extingit estat del benestar són instruments que permeten una redistribució de la riquesa i l'accés a serveis bàsics.

Ruptura amb l'estat espanyol

De les friccions i les (in)compatibilitats entre aquestes dues línies d'estratègia -en termes més clàssics, un cert reformisme estatalista i el contrapoder llibertari- en pot sortir, al meu parer, alguna cosa nova. Em limitaré a descriure un dels múltiplies escenaris possibles. Ara mateix hi ha un pols fort entre unionistes i secessionistes. Hi ha unionistes disfressats de terceres vies i falsos federalistes que intenten adulterar el contingut de la pregunta, en el que seria una nova traïció dels líders, per citar Xirinacs. Imaginem però que s'aconsegueix pactar una pregunta inequívoca per al referèndum d'autodeterminació. L'estat espanyol el prohibeix però una massiva acció de desobediència civil orquestrada per l'Assemblea Nacional Catalana el fa possible. La desobediència civil fa canviar la correlació de forces del catalanisme independentista en favor del partit que històricament l'ha representat al Parlament. Les darreres enquestes d'intenció de vot apunten cap aquest canvi. Esquerra Republicana, però, ja no és el partit dels anys 30, ha virat cap a la socialdemocràcia com pràcticament tota l'esquerra parlamentària europea, i la socialdemocràcia ha mort. A més, per acontentar els votants provinents de Convergència Democràtica, donarà prioritat al vessant nacional per sobre del social. Ja no està en condicions de representar el cooperativisme republicà i, a diferència dels anys 30, quan rebia el vot dels anarquistes catalans en les conjuntures que aquests consideraven potencialment transformadores, ha perdut tot lligam amb els espais de contrapoder. Aquí emergeix amb tota la seva força i coherència històrica l'esquerra independentista i el projecte d'unitat popular municipalista articulat en CUPs, cridat no només a ser un cavall de Troia dins les institucions burgeses sinó a portar l'independentisme popular de l'ANC cap a posicions molt més polititzades.

Imaginem una clara victòria del sí a la independència en un referèndum d'interpretació inequívoca i celebrat gràcies a la desobediència civil massiva no violenta el 2014. Un estat de transició s'investeix de les competències que li faltaven a la Comunitat Autònoma. No disposa d'exèrcit, però en canvi té un cos de policia que s'està armant amb nous dispositius de control de masses. Les xarxes de solidaritat creades durant el procés de desobediència civil per fer front a l'eventual repressió estatal poden ser claus per a sotmetre el cos policial a control popular. Tota l'arquitectura de contrapoder dissenyada pels actors més radicals i pioners que en els darrers anys han treballat intensament per tirar endavant i fer realitat alternatives socials i econòmiques es troba ara davant d'un estat més petit i amb menor capacitat de repressió, que a més té cada vegada més cavalls de troia dins de les seves institucions.

Cap a una Confederació Catalana de Municipis Lliures

Aquest estat provisional inicia un procés constituent cap a la descentralització progressiva del poder i el decreixement del metabolisme social, és a dir, la quantitat d'energia i materials que l'economia catalana processa van reduint-se progressivament fins a adaptar-se als límits del propi territori o de regions més àmplies d'intercanvi (País Valencià, Occitània). Les Entitats Locals Autònomes (ELAs), que tant poden ser municipis actuals com escissions municipals com colònies industrials okupades, són la base de la nova arquitectura del poder, on aquest està dividit territorialment, amb contrapès geogràfic.

Les ELAs, que es federen lliurement, s'organitzen al voltant de l'ús dels recursos propis, utilitzats pel bé comú i compartits per tots els habitants agermanats per una terra comuna. Les regions forestals com les muntanyes litorals o pirinenques s'organitzen per a la producció de llenya, fusta i carn destinades a la sobirania alimentària i energètica de la Confederació. Les planes agrícoles es van reconvertint gradualment a la producció ecològica i van adaptant els cultius i les institucions d'accés a la terra i laborals a la satisfacció de les necessitats bàsiques confederals i a la manca de combustibles fòssils, fertilitzants inorgànics i maquinària pesada. Els centres industrials que encara es considerin útils es poden reconvertir cap a la producció de primera necessitat, mentre que els polígons buits són desmantellats o destinats a altres usos prioritaris, així com els aeroports i les autopistes innecessàries.

Les ELAs deleguen a l'estat confederal, que ja no és un estat central, la capacitat de dirigir la transformació cap al decreixement, i alhora l'obligació de garantir una renda bàsica universal que garanteixi un accés als serveis bàsics a aquells que es troben en risc de ser exclosos de les noves xarxes cooperatives. Un estat confederal que gradualment projecta una disminució de la capacitat d'acollida de turistes tant a Barcelona com a la costa, i que vetlla per l'adaptació de les activitats econòmiques a la nova realitat. I que, lògicament, treballa en xarxa amb iniciatives semblants per al decreixement arreu d'Europa i d'Amèrica del Nord, així com amb aliats naturals del decreixement com els moviments per a la Justícia Ambiental de l'Amèrica Llatina i l'Àfrica. Perquè sols ho tenim una mica difícil.

Altres posts sobre decreixement en aquest bloc
Altres posts sobre independència en aquest bloc

La Piella: resistència camperola

Fa uns mesos vaig escriure aquest article sobre Can Piella pel número 5 de la revista Vallesos. La casualitat ha volgut que surti publicat tot just uns dies després del desallotjament, que va tenir lloc dimecres passat. Aquí podeu veure el contingut del nou número d'aquesta bonica revista i fer-ne un tastet. A Can Piella i al Vallès, la resistència continua!

En aquest Vallès tan atrotinat que tenim, hi ha alguns indrets ben conservats que es resisteixen a desaparèixer. Gallecs, per exemple, o el pla de Palautordera. Sota un setge permanent de polígons i urbanitzacions, més que no pas recordar-nos el que el Vallès un dia va ser, ens suggereixen el que aquesta terra pot esdevenir. 

La Piella és això. Aquesta masia del segle XVII té un aspecte extraordinari, enmig de tant de ciment. S'hi arriba fàcilment des de l'estació de tren de la Llagosta, a peu. Travesses el centre de la vila, surts del polígon industrial, creues una riereta i de seguida la veus al fons, lleugerament enlairada. Camino per una pista ampla de sorra que s'enfila per una ufana de verd cereal. Un cartell informa: “Can Piella. Espai autogestionat”. Faig drecera per un dels marges i torno a entrar a la pista, que em porta a la casa. Dues noies treballen a l'era. Aviram. Una gossa surt a rebre'm al costat de l'hort, ple de verdura. Entra i surt gent per la porta principal. Al costat d'aquesta, unes guspires blaves sobre fons negre assenyalen un taller de ferrers, atrafegats. Entro a la casa. Hi ha soldadors treballant, gent jove fent un mos, d'altres de reunits. Iago, Javier, salut.

Si hagués arribat a la Piella cinc anys enrere, hauria trobat un panorama ben diferent. Un mas abandonat i incendiat, ple d’escombraries i amb les terres mig ermes. Terreny perfecte per un nou polígon industrial típicament vallesà. Però un col·lectiu de joves (l’Associació per a la Conservació de la Piella) va treballar intensament per rehabilitar la masia, recuperar la pràctica agrària i revitalitzar el medi natural. Així, van refer els sostres i restaurar l’interior de la casa, van arreglar les basses i netejar la mina d’aigua, i van preparar la terra per a fer-hi horts ecològics, destinats tant a l’abastament de la casa com als veïns interessats a cultivar les pròpies verdures. Tot això acompanyat de multitud de tallers, jornades i activitats per a tots els públics, i amb el suport d’un gran nombre d’associacions culturals i ecologistes, estudiants, cooperatives de producció i consum, científics, poetes... 

Referent alternatiu

Fins al punt que la Piella s’ha convertit en un referent per molta gent de la comarca, que hi veu el símbol d’un Vallès alternatiu i tanmateix real. L’Eloi, un dels habitants de la casa, vivia a Sabadell. S’hi sentia desarrelat i tenia la sensació que era el mateix viure allà que a Badalona o a l’Hospitalet. Va conèixer la Piella durant una de les jornades que organitza l’associació, i a poc a poc s’hi va instal·lar. Aquí és totalment diferent perquè coneix el territori, les muntanyes, les terres que ha treballat... Per l’Eloi aquesta masia “simbolitza una civilització rural que ha desaparegut” amb la modernitat, però que té moltes coses bones per aprofitar. Per exemple, la pagesia tendia a diversificar les activitats productives per assegurar-se l’obtenció dels recursos bàsics. A la Piella es treballa amb una gran biodiversitat agrícola, i es posa una atenció especial en la recuperació de les varietats locals del Vallès. Però les activitats productives van més enllà de l’agricultura, ja que a més de produir hortalisses i ous, s’elabora pa, cervesa, conserves i licors, i des de fa poc hi ha un taller de ferro on es construeixen unes estufes de llenya supereficients. “Ara ens pensem que en sabem molt, però estem reinventant l’essència del passat”, comenta en Pau, que viu a la Piella des de l’inici del projecte i ha parlat força amb els antics masovers de la rodalia. Els de la Piella o el mas Rampinyo, per exemple, vivien de les vaques, el cereal, el fruit sec i una mica de vinya, però la pressió del mercat i de les normatives del sector va fer que s’anessin especialitzant en una sola activitat i que finalment tanquessin els masos.

L’autonomia és un dels valors que comparteix el col·lectiu de la Piella. La idea bàsica és la següent. Normalment les persones treballen vuit hores al dia a canvi d’un salari que els permet comprar tot allò que creuen necessitar. Si, en comptes d’això, dediquessin la seva capacitat creativa i productiva a aquelles activitats que els permeten satisfer directament les necessitats bàsiques (com cultivar la terra o mantenir els habitatges en bones condicions), la cosa canvia. L’autonomia econòmica dóna autonomia política, argumenta l’Eloi, perquè allibera les persones d’un mercat i d’uns processos que no controlen i que, al capdavall, les dominen. Però, atenció, l’autonomia no equival a l’aïllament social, sinó que al voltant de l’activitat de la Piella s’ha anat teixint una xarxa molt viva de relacions socials. Per exemple, la gent de la casa i els veïns que vénen a treballar els horts comunitaris comparteixen espais, eines i sistemes de reg, intercanvien llavors, s’ajuden mútuament. “Això és una interdependència buscada, perquè sabem que soles no anem enlloc”, comenta la Marta. Originària de Galícia, va venir a Barcelona atreta pels moviments alternatius i va formar part d’un projecte de comunitat autogestionada a la ciutat. “Ens omplíem la boca parlant d’autogestió però no érem realment autònoms. Autogestió venent cerveses en un centre social o en un bar?”, es pregunta. Per això va optar pel camp, on hi ha moltes més possibilitats de fer un treball compromès en aquest sentit.

Parlant amb la Marta anem pujant, per un camp d’alfals, cap al pou, fins que apareix una vista prou eloqüent del Vallès d’avui. Mirant a llevant, veiem la Llagosta i Santa Perpètua de Mogoda. Més enllà de l’AP-7, sorollosa, l’espai de Gallecs. Profusió d’urbanitzacions i polígons industrials. A tocar de la Piella, un bosquet de pins sembla talment una manta amb què protegir la casa de tota aquesta voràgine. Lluny de trobar-se en un entorn idíl·lic, la Piella porta un missatge de canvi al cor de la gran conurbació. Això ho tenien molt clar, els del col·lectiu, quan buscaven un espai per a desenvolupar el seu projecte. Necessitaven un espai rural per a cultivar-hi l’autonomia, però alhora volien que fos proper a la gran ciutat per estar connectats amb els moviments socials i polítics que ara mateix hi bullen. En aquest sentit, el Vallès era una comarca ideal, però van topar amb la dura realitat. Tots els masos estaven comprats per immobiliàries que esperaven el millor moment per fer diners a costa de la riquesa de tots. “S’especula amb el nostre patrimoni més essencial que és la terra”, diu en Pau. Els va ser impossible trobar un lloguer viable i van decidir okupar la Piella. 

Pendents de desallotjament

Ara, arran de la denúncia de la propietat (el conglomerat immobiliari Grupo Alcaraz), i malgrat les mobilitzacions veïnals en defensa d’aquest espai i el suport dels ajuntaments de Santa Perpètua de Mogoda i de La Llagosta, la Piella està amenaçada de desallotjament cautelar. “Ara és una mala passada que ens facin fora”, comenta en Pau. Ja tenen una cooperativa muntada a Santa Perpètua, les activitats que organitzen gaudeixen d’una elevada participació, hi ha gent que els compra pa... I, sobretot, hi ha un col·lectiu d’entre 40 i 50 persones que utilitza col·lectivament els recursos de la Piella per a viure. En un moment duríssim de crisi profunda, el projecte ha generat una alternativa que ha revifat moltes persones, i ha gestat un embrió (qui ho sap!) d’un nou model d’organització econòmica i social al Vallès. Des del dia 15 de febrer els Mossos d’Esquadra poden entrar en qualsevol moment. “Repel·lir l’assalt és molt complicat, perquè són militars i estan entrenats”, diu la Marta. Amb tot, no marxaran en silenci. “Si he d’exposar la meva integritat física, doncs ho faré, perquè és per on ens tenen agafats, per la por”, continua. Resistiran fins on podran. Les imatges de la resistència remouran consciències i serviran per difondre les idees. Si els fan fora, aniran a alliberar una altra terra sotmesa.

Agonia d'una gallina

Gallina muerta por zeus en el jardin. Yo no se que hacer, esta sufriendo pq sigue viva.. esta fatal. No se que hacer ni con el perro ni con la gallina.
Remitent: Guida. Enviat: 19:24

Vamos a cortarle el cuello con una destral.. Para k no sufra. 
Remitent: Guida. Enviat: 19:32 

Diooooss!!! k xungo!!!! Ya sta exo.. Q mal rollo .... El cuerpo se movia!!!¡ uuuhhhaaaaagggg!!!!! No ha sido nada agradable..pobrecilla tio.....k final mas cruel.....
Remitent: Guida. Enviat: 19:41 

Mussols: us he observat

Ja fa dies que m'he instal·lat prop d'on viviu. A les nits sentia els vostres reclams. Em fèieu companyia. Algun cop m'havia semblat veure-us volar, però la foscor del capvespre no em permetia distingir-vos clarament. Abans d'ahir vau badar i us vau deixar veure amb claror. Us vaig observar una bona estona, amb i sense binocles. Un de vosaltres estava a la teulada de la granja de can Vila. L'altre, al costat de la xemeneia de can Ta. No cridàveu. Al de can Vila: eres ben bé com diu la guia, rodanxó i de cap ample. Giraves tant el cap que no sabria dir-te si estaves posat de cara o d'esquena a mi. Ara que sembla que us hem donat dret a veu (el parlament de la natura i tot això) no sé si us la sabem interpretar. Què ens voleu dir, exactament? Sigueu eloqüents perquè nosaltres tenim pa a l'orella.

Escolteu el moment de l'observació 

Palautordera

Estant a 200 metres sobre el nivell del mar i amb el massís del Montseny -que assoleix els 1700- tan a prop, dubto que hi hagi gaires llocs al litoral i prelitoral català on la vista adquireixi aquest gradient tan marcat. Un gradient que, com a la resta de zones de muntanya, es percep arreu, per exemple a la Fonda Turó de l'Home de Santa Maria de Palautordera, o a la conversa entre un avi i una noia en un bar (quan era jove havia pujat al Turó de l'Home a peu des d'aquí). Gradients latents, més o menys inconscients en la vida quotidiana de la gent del país. A les regions ramaderes, els ramats pugen a muntanya a l'estiu i en baixen gradualment amb l'arribada progressiva del fred i l'aparició de les neus. Recordo perfectament un vell de Benasc que, en descriure'm la pujada que feien amb el bestiar cap a les pastures d'estiu (al massís del Posets), se li aclarien els ulls com si reflectissin l'aire net i pur que hi devia bufar. 

El dia que vaig venir per primer cop a visitar la casa on m'he instal·lat, em va semblar que el pla de Palautordera tenia un aspecte nord-italià. Sembla fèrtil i de tarannà acollidor. Tot i que les urbanitzacions també hi han fet acte de presència, domina una sensació de plana lliure, encara no cimentada, no inerta del tot. Per a mi, que sóc de Matadepera, un antic poblet de camperols destruït per la urbanització de luxe, això té un valor extraordinari. Una plana amb una gran sensació d'horitzontalitat de llevant a ponent, i amb fondària fins al Collformic. Amb una gran aptitud agroliterària.

Amb una colla vivim en una casa que hi ha molt a prop de l'escola Vallmanya, just sobre el límit entre els termes de Sant Esteve i Santa Maria. Les de casa diuen que vivim en una masia. Jo més aviat penso que és una torre que masieja, i ara nosaltres l'ajudem perquè ho faci una mica més, si pot. Hem preparat un tros de pati per a hort: hem escatat, hi hem passat el motocultor i l'hem femat. El motocultor ens l'ha deixat un amic de la Guida (que viu a Campins) i el fem l'hem comprat a un noi d'aquí que té vaques. Ja hi hem plantat els enciams. El planter ens l'ha donat la Montse de can Vila (us en donaré de quatre lleis diferentes), que també ens ha donat tomàquets de penjar per treure'n la grana. El pare de la Dina ha podat les quatre oliveres que hi ha (la brancada va per llenya) i ens hi ha plantat una prunera. La parra la va podar un amic del Fede el dia de la festa d'inauguració de la casa, ben ensofrat. Farà raïms i ombra. Per a galliner hem acondicionat una de les dues corts annexes a la bassa i hem fet un tancat de filat perquè voltin per fora. Van arribar la setmana passada, però el Josep de ca l'Ayats, el nostre veí i assessor en temes hortogallinacis, diu que tardaran quatre o cinc setmanes a pondre. 

Que com es diu, la casa? És una bona pregunta. En principi, segons el cartell, és can Cervera, el cognom dels propietaris. Però gratant una mica hem sabut que abans que els Cervera la compressin, era la casa Nova (la casa és feta dels anys 20 del segle 20). Com que a tocar de casa hi ha can Ta vam suposar que la nostra era la casa Nova de can Ta. Era un nom perfecte! Al cap d'unes setmanes vam veure que no, que la casa Nova de can Ta és una altra que hi ha una mica més enllà (una que veiem des de l'entrada). I que a la nostra havien deixat de dir-li la casa Nova a mida que passava el temps inexorable. Tot plegat, ens havíem quedat sense can Ta, i això va obrir una crisi toponímica que al cap d'un mes encara no hem resolt. Jo he proposat rebatejar-la com a can Taire, i en les properes setmanes l'assemblea decidirà.

L'ecologia política dels incendis forestals a partir del cas d'Horta de Sant Joan

Publiquem l'article Más allá del humo. La ecología política de los incendios forestales a partir del caso de Horta de Sant Joan (Tarragona, Cataluña) al volum 59/1 de la revista Documents d'Anàlisi Geogràfica.

Hi analitzem el dramàtic incendi d’Horta de Sant Joan de 2009 en el marc de l’ecologia política. La història ambiental local, els canvis d’usos del paisatge forestal anterior a l’incendi i el xoc entre els diferents discursos socials al voltant d’aquest ens parlen de diferents formes sociopolítiques de construir la relació entre natura i societat. Cada actor social explica i avalua la gestió del territori i de l’incendi d’acord amb escales temporals i interessos diferents. Els diversos discursos es poden classificar segons el grau d’inclusió o exclusió del foc en el sistema socioecològic. La nostra anàlisi mostra els 'paisatges desitjats' de cada actor social, la contextualització i l’anàlisi dels quals permeten realitzar una reflexió més profunda sobre els valors dominants i dominats en relació amb els boscos i els incendis. Concloem que és necessària una politització adequada del debat sobre les causes dels incendis forestals i les respostes que la societat catalana hi dóna.

Descarregueu-lo aquí

L'ús de l'aigua en la destrucció d'una comunitat agrària

Publiquem l'article De les feixes als xalets. L'ús social i polític de l'aigua en la destrucció d'una comunitat agrària. Matadepera (Vallès Occidental), 1931-1983 al número 24 de la revista Estudis d'Història Agrària. 

El present estudi, un nou resultat del projecte Memòries d'una feixa, mostra com la creació de la Matadepera residencial d’avui és el resultat d’intenses lluites polítiques i de poder que tingueren com a eix principal el control de l’ús social de l’aigua. La transformació d’un petit poble rural en una zona residencial per a les classes benestants no fou un procés espontani ni pacífic, sinó un projecte socioambiental ben planejat pels grans propietaris de terres que fou combatut per un sector de la població. En aquest procés, la lluita pel control de l’aigua, un recurs essencial per transformar els camps de secà i les vinyes en torres amb piscina, va anar estretament lligada a les disputes per la terra durant la República, resoltes violentament a la Guerra Civil. Així, la manca de llibertats civils i polítiques que suposà el règim franquista fou decisiva perquè els grans propietaris fonamentessin un desenvolupament urbanístic que, paradoxalment, es realitzà plenament un cop restablerta la democràcia.

Descarregueu l'article