Ha sortit al darrer número de la Sitja del Llop, revista de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny
Vaig
a buscar la Filka a l'estació de Palautordera. A casa prenem te i
ella esmorza. Sortim. Caminem fins a la sortida de Sant Esteve, on
ens agafaran més fàcilment. Fem dit. Al cap d'una estona ens
carrega una dona. Anem a Fontmartina –diem. Jo vaig a casa meva
–diu ella– he de pentinar ma mare perquè ha d'anar a missa, si
no us pujaria un tros més. Ens deixa a l'altura de Can Noguereta, al
Pla de Santa Margarida, i esperem el proper cotxe que ens carregarà.
Una puput. El dia és ben clar. Un ciclista amb malles negres i
grogues, llampants, passa carretera amunt. Al cap d'una estona ens
agafa una dona que va al poble del Montseny i ens descarrega al
trencall de la Costa. Mentre ens preparem per iniciar la marxa a peu,
passa el ciclista de malles llampants. Al final arribareu! –fa– i
s'esmuny embalat revolt amunt, cap al Coll Formic. Sí! –riem. Les
primeres passes es fan feixugues, amb el pes de les motxilles. Portem
material de travessa. Farem la circular clàssica Turó de l'Home –
Les Agudes – Matagalls, i no sé pas on dormirem. Només conec
algun lloc a la Calma però queda massa lluny per a nosaltres. Tot i
que el bivac de travessa està permès per la normativa del Parc
Natural, és molt difícil trobar-hi un refugi lliure o si més no
una quadra on poder-se aixoplugar durant la nit.
S'acosta
un BMW blanc, para i ens carrega. Hi va una parella de Reus, tots dos
abillats amb la millor roba de muntanya. Ens porten fins a la Plana
del Coll i allà iniciem l'ascensió al Turó de l'Home. Passem per
un alzinar acabat d'aclarir i de seguida comença una pujada rosta
per entre landes. Anem pujant per entre faigs esparsos, que
ascendeixen amb nosaltres però a un ritme més lent, de dècades. La
boira s'hi afegeix, i tot ascendint des del fons de vall va cobrint
la muntanya. Collsesbasses. Cim. Fem una queixalada rere l'antic
observatori meteorològic. Arriben ramades de turistes amb roba de
muntanya nova de trinca. Aparquen el cotxe sota el turó, fan el cim
i se'n van a dinar a algun restaurant d'anomenada. Nosaltres
crestegem cap a Les Agudes. Al collet deixem les motxilles i en cinc
minuts som a dalt de la segona protuberància del massís. Baixem en
direcció al Coll de Sant Marçal pel GR. Ens creuem amb un conegut
meu, responsable de l'empresa que arregla els camins més freqüentats
del Parc. Més avall, uns nois pugen en direcció a Les Agudes
carregant bicicletes de descens i equipats amb cascos. Davallem
endinsats a la fageda, en sortim per una tartera imponent i fem cap a
l'alberg de recerca del Puig. Excepte la punta de Les Agudes, la
muntanya ja està tapada del tot.
Arribem
a Sant Marçal. A l'hotel, demanem una infusió i un Cola Cao. Quan
val, passar la nit –preguntem. Avui 130 €, habitació doble amb
esmorzar inclòs –respon la cambrera. Davant la meva expressió
d'astorament, la noia em recita que és un monestir del segle XI –si
fos del segle X seria més car, penso–, que les habitacions estan
restaurades i tenen encant... A mi em sembla horrible, com està
adequat. Hi ha tuies plantades tot al llarg de la pista que condueix
a la carretera, tauletes de marbre i fanals a la terrassa. Estil
pijorústic sostenible. I no hi ha algun refugi lliure, pels
excursionistes de travessa? –pregunto– algun lloc cobert on
poder-se aixoplugar a la nit en cas de pluja? Això no t'ho sé dir
–respon. Paguem la infusió i el Cola Cao (5 euros amb 40 cèntims).
La Filka vol pujar al Matagalls tan sí com no, però sense tenir un
lloc a cobert on passar la nit no podem pas. La previsió és de
pluja i ara, a la tarda, ja està tot tapat.
Aconsegueixo
convèncer-la i decidim baixar al càmping de Les Illes a fer nit.
Abans d'emprendre la baixada, fem parada obligada a la font de Sant
Marçal, on bevem i carreguem bona aigua. Un cotxe marxa carregat de
garrafes plenes. N'arriba un altre. S'obre la porta del copilot i en
surt un bastó de fusta, que ràpidament punxa el terra. Rere el
bastó apareix un avi àgil i enèrgic que, tot baixant del cotxe,
diu “au va, nois!”. Dos vailets surten volant de darrera, agafen
les garrafes del maleter i comencen l'operació. L'avi s'apropa a
nosaltres. Ens mira rialler i, amb les mans recolzades al bastó, es
prepara per entomar la conversa. Els seus ulls són blaus com el cel
d'aquest matí i sobresurten de les òrbites, darrera les ulleres.
Veniu a carregar, oi? –li dic. I tant, de Taradell, venim –respon.
Nosaltres volíem fer el Matagalls ara a la tarda però necessitem un
aixopluc per la nit –dic. No en coneixeu pas cap, de refugi, per
aquí dalt? Mare de Déu –fa ell. Quan sereu dalt de la creu veureu
un camí que marxa cap allà, no pas el que baixa al Coll Formic, i
que us portarà a una font on hi ha un Patufet. Seguireu el camí i
un trencall a mà esquerra us portarà a una altra font amb cobert,
on podreu dormir sense problema. Coneixeu bé la muntanya –dic– i
ens acomiadem de l'avi agraïts pel cop d'efecte que ha donat a
l'excursió.
Emprenem
la pujada al Matagalls. La boira de la tarda, en expansió, es va
entaforant a les rugositats del terreny. A mesura que omple les
soques buides dels arbres, les clivelles dels troncs i les cavorques
animals, en purga també els darrers excursionistes del dia, que
davallen contents cap al Coll de Sant Marçal. Estem sols. Caminem
sense parlar i sense mirar-nos els peus, que van fent una passa rere
l'altre, d'una manera diríem autònoma. Allunyem l'atenció del cap
i la fixem a d'altres bandes. Grans faigs surten de la boira a mesura
que ens hi apropem i tornen a desaparèixer en passar-hi pel costat.
Corriol enllà, a uns tres metres d'altura, una fulla que ha anat
acumulant aigua al limbe veu com s'aproximen els dos caminadors i, en
coincidir la vertical amb el meu crani, hi precipita una gota
gruixuda i brillant. De cop m'envaeix la sensació d'haver viscut
aquest moment. Abans d'arribar al Coll Pregon, el marge dret del camí
és talment una trinxera on jo he fet la guerra.
Enfilem
el tram final i la boira s'escampa. Surt el sol amablement. Arribem a
la Creu. Baixem per l'altra vessant tot seguint les indicacions de
l'avi fins a veure en Patufet –és la font dels Cims. Encara ens
perdem una estona per prats ramaders –perfectes– entre ginebrons
calcinats. Finalment un corriol ens duu a la font de Matagalls, la
volta de la qual ens donarà una nit serena. L'endemà baixem al Coll
Formic i prenem un te al restaurant. Una parella s'ofereix a
portar-nos en auto fins a Granollers, baixant pel Brull i pel
Congost. Ells han pujat a fer una passejada i a esmorzar. Al cotxe,
tinc la sensació d'anar a tota pastilla. Ja som a Seva i la muntanya
és lluny, enorme. El Montseny, penso, és per a vosaltres,
conductors de bòlids privats amb uniforme North Face. És una
muntanya de qualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada