Berlín (I)

Divendres vaig aterrar a Berlín acompanyat de la Itziar González. El llibre en què estem treballant tindrà com a darrer capítol una conversa a la que serà la meva ciutat durant els propers tres anys. La capital de l'imperi ens va rebre amb un fred extrem. Menys sis en aterrar l'avió, menys dotze dissabte al matí. Em pregunto com ha pogut florir una civilització en aquestes condicions gèlides. La gent d'aquí ha de tenir alguna adaptació per resistir el coltell del fred a la cara. No pas res genètic, enteneu-me, sinó d'adaptació vital, de desenvolupament d'una certa cutícula epidèrmica de protecció. A Leopoldplatz, per exemple, una marreca amb una granota violada d'arlequí caminava tranquil·lament acompanyada de la mare i l'àvia. Diuen que a les llars d'infància posen la canalla a fer la migdiada a l'aire lliure, ben tapats és clar, perquè es vagin acostumant a l'aire esmolat. M'imagino els berlinesos estoics, comprant a mercat, essent detinguts per les SS o anant a veure Metropolis sota un fred de Déu.

Dissabte vam veure l'edifici del Reichstag, on hi ha l'actual Parlament. Des de la renovació de Norman Foster, té una cúpula per on els visitants poden caminar tot veient l'interior de l'edifici, és a dir, l'activitat dels parlamentaris. Les decisions polítiques són transparents a la ciutadania. Un símbol buit com el propi espai cupular. El poble no hi té cap possibilitat de decisió. Mana la Troika. La Itziar diu que sóc un exiliat, ja que he hagut de marxar del meu país perquè els seus governants s'han doblegat davant del cop d'estat financer. El retorn d'un deute privat passa per sobre de les necessitats socials bàsiques i de la inversió pública en investigació. Ho diu tan convincentment que quasi m'ho començo a creure. Jo vaig acabar el doctorat l'any 10 i des de llavors m'ha estat impossible trobar una oportunitat de continuar amb la meva professió. Fins ara. La setmana que ve m'incorporo a un equip de recerca internacional i nou de trinca de la Humboldt Universität. No puc fer altra cosa que posar tot el meu esforç com a investigador a disposició de la gran transformació que viu i viurà el nostre país. Però d'això en parlaré un altre dia.

El Parlament - foto d'IG

Del Reichstag vam fer cap al Museu de l'Holocaust Jueu i l'espai de memòria dels gitanos assassinats per l'horror nazi. Grans espais públics destinats, diu la Itziar, a demanar perdó al món. Porta de Brandenburg. Zona d'un mur que va dividir la ciutat en milers de bocins. Desenes de persones mortes en intentar escapar de l'Alemanya Est. Nou de novembre del catorze. Vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín i data escollida per a la consulta d'autodeterminació del poble català. 

A l'habitació de la meva nova casa, la Itziar em va ajudar a distribuir les coses. La taula aquí, la planta allà, aquesta paret la pintes d'un color càlid. I sobretot, em va dir, fes-te el llit cada dia, que no saps mai qui entrarà a la teva habitació. Vaig anar traient de les maletes els llibres imprescindibles que havia agafat. Obreda, de Perejaume, em recorda el Montnegre estimat i el dia que me'n vaig acomiadar. Havia pujat al Collsacreu en cotxe des de Palautordera. Hi havia un cel blau blau. Les suredes, ben estassades, s'anaven acomodant, mòbils, al pas de l'auto. A dalt m'havia reunit amb en Perejaume. Em va dir que els darrers anys de la seva vida, en Coromines hi pujava a dinar al restaurant, cada dilluns. No veia pràcticament ningú; havia d'acabar l'Onomasticon abans de morir. Des del Collsacreu vam agafar la pista cap als Quatre Camins, vam deixar el cotxe a Can Camps i vam fer cap a Can Basuny. Em va donar l'únic exemplar de l'Obreda que li quedava perquè me'l pogués endur a Berlín. A la meva nova habitació, el vaig obrir per la pàgina 79 i en vaig llegir, amb emoció, l'Intèrpret:

Espadats de Montgrony, vall de Galamús!

Sortiu-me, suros, del cap,

que us vegi tothom! Troncs en alçament,

vallesos senyats, blens de cabells, 

retalls d'ungles, terra pastada amb saliva,

amb suor, tal com es pertanyen suro i retina

d'haver-se amarat!

Com ara Súria o Suró,

amb el sol que els amida i l'ull que els immensa

i el lluc que treu el suro de dins

fent el que hi ha amb les terres a mida.

Com ara Sant Iscle, de rostre perdut,

amb suredes i verns als plecs del vestit.

O aquest plegar-se'm la vista a la pell, 

d'haver-se bresquejat amb clivells i turoneres, 

d'haver-se llistat amb canons i badalucs,

amb relleu i faccions com si jo en fos l'intèrpret.

Simulant l'abatiment de l'exili a l'aeroport del Prat - foto d'IG

Novament a l'habitació, vaig anar col·locant les plantes curosament. M'agafava a la seva vegetalitat com si fossin les alzines de casa, sempre verdes. Fora estàvem a menys mil graus però a casa s'hi estava bé. Visc a Wedding, un barri popular que s'ha salvat de la gentrificació que han patit altres barris berlinesos com Prenzlauer Berg. Però aquí també arriba. We are the gentrifiers, em digué en Marlon, el meu company de pis, que el té llogat per 1200 euros, el doble del que paguen els altres veïns del bloc.

El dilluns vaig acompanyar la Itziar a l'aeroport de Schönefeld. Vam agafar el tren a Friedrichstrasse. Caminant per la ciutat m'adonava que hi ha una cosa molt bona, a Berlín. Potser només és una primera impressió, però també l'havia tinguda quan vaig ser aquí al desembre. Els conductors de cotxe, a diferència d'altres ciutats, no aspiren a atropellar-te. Condueixen lentament, molt lentament, i pots creuar per tot arreu. Fins i tot algunes avingudes estan gairebé buides. A punt per arrencar l'asfalt i fer-hi cols.