Palautordera

Estant a 200 metres sobre el nivell del mar i amb el massís del Montseny -que assoleix els 1700- tan a prop, dubto que hi hagi gaires llocs al litoral i prelitoral català on la vista adquireixi aquest gradient tan marcat. Un gradient que, com a la resta de zones de muntanya, es percep arreu, per exemple a la Fonda Turó de l'Home de Santa Maria de Palautordera, o a la conversa entre un avi i una noia en un bar (quan era jove havia pujat al Turó de l'Home a peu des d'aquí). Gradients latents, més o menys inconscients en la vida quotidiana de la gent del país. A les regions ramaderes, els ramats pugen a muntanya a l'estiu i en baixen gradualment amb l'arribada progressiva del fred i l'aparició de les neus. Recordo perfectament un vell de Benasc que, en descriure'm la pujada que feien amb el bestiar cap a les pastures d'estiu (al massís del Posets), se li aclarien els ulls com si reflectissin l'aire net i pur que hi devia bufar. 

El dia que vaig venir per primer cop a visitar la casa on m'he instal·lat, em va semblar que el pla de Palautordera tenia un aspecte nord-italià. Sembla fèrtil i de tarannà acollidor. Tot i que les urbanitzacions també hi han fet acte de presència, domina una sensació de plana lliure, encara no cimentada, no inerta del tot. Per a mi, que sóc de Matadepera, un antic poblet de camperols destruït per la urbanització de luxe, això té un valor extraordinari. Una plana amb una gran sensació d'horitzontalitat de llevant a ponent, i amb fondària fins al Collformic. Amb una gran aptitud agroliterària.

Amb una colla vivim en una casa que hi ha molt a prop de l'escola Vallmanya, just sobre el límit entre els termes de Sant Esteve i Santa Maria. Les de casa diuen que vivim en una masia. Jo més aviat penso que és una torre que masieja, i ara nosaltres l'ajudem perquè ho faci una mica més, si pot. Hem preparat un tros de pati per a hort: hem escatat, hi hem passat el motocultor i l'hem femat. El motocultor ens l'ha deixat un amic de la Guida (que viu a Campins) i el fem l'hem comprat a un noi d'aquí que té vaques. Ja hi hem plantat els enciams. El planter ens l'ha donat la Montse de can Vila (us en donaré de quatre lleis diferentes), que també ens ha donat tomàquets de penjar per treure'n la grana. El pare de la Dina ha podat les quatre oliveres que hi ha (la brancada va per llenya) i ens hi ha plantat una prunera. La parra la va podar un amic del Fede el dia de la festa d'inauguració de la casa, ben ensofrat. Farà raïms i ombra. Per a galliner hem acondicionat una de les dues corts annexes a la bassa i hem fet un tancat de filat perquè voltin per fora. Van arribar la setmana passada, però el Josep de ca l'Ayats, el nostre veí i assessor en temes hortogallinacis, diu que tardaran quatre o cinc setmanes a pondre. 

Que com es diu, la casa? És una bona pregunta. En principi, segons el cartell, és can Cervera, el cognom dels propietaris. Però gratant una mica hem sabut que abans que els Cervera la compressin, era la casa Nova (la casa és feta dels anys 20 del segle 20). Com que a tocar de casa hi ha can Ta vam suposar que la nostra era la casa Nova de can Ta. Era un nom perfecte! Al cap d'unes setmanes vam veure que no, que la casa Nova de can Ta és una altra que hi ha una mica més enllà (una que veiem des de l'entrada). I que a la nostra havien deixat de dir-li la casa Nova a mida que passava el temps inexorable. Tot plegat, ens havíem quedat sense can Ta, i això va obrir una crisi toponímica que al cap d'un mes encara no hem resolt. Jo he proposat rebatejar-la com a can Taire, i en les properes setmanes l'assemblea decidirà.