He aprofitat aquests dies [abril de 2013] per llegir el teu llibre sobre els pagesos d’Olzinelles i el Montnegre. És bo que al Vallès
de mica en mica i des d’especialitats i cronologies diferents es
vagin cobrint els buits deixats per una recerca històrica fins ara
massa centrada en el món urbà i industrial. L’actual crisi és
conjuntural però també té molt d’estructural i a la llarga
posarà molt més clarament en dubte l’actual model de creixement i
de relació amb la natura. En aquesta línia seran molt importants
els treballs que, com el teu, permetin entendre les estratègies que
les societats del passat van portar a la pràctica per poder
conjuminar “creixement” i sostenibilitat. Tot això serà
important ni que sigui per mantenir un bon nivell de crítica envers
el present.
El llibre m’ha agradat molt i m’ha fet plantejar algunes coses,
algunes derivades d’un marc general i altres en relació a la meva
recerca. El que escric són simplement algunes idees que m’han
vingut al cap durant la lectura; la visió d’una persona
interessada en la història agrària que no sap res d’ecologia.
Pren-t’ho tant com un comentari al teu llibre com una exposició
d’alguns plantejaments meus.
El títol planteja l’existència d’un patrimoni socioecològic de
la pagesia. Podem entendre patrimoni com un conjunt d’objectes
materials i coneixements culturals que una societat acumula al llarg
del temps. Avui per avui s’accepta que hi ha un patrimoni ecològic
entès com una derivació de la natura (animals, plantes i medi
interrelacionat que cal conservar), però el que sovint s’oblida és
que en el món mediterrani aquestes xarxes no es poden entendre fora
d’un marc social propi dels aprofitaments pagesos. La societat
pagesa també és patrimoni, i és indissociable del més purament "natural", però, evidentment, no es tracta de reproduir avui
aquella societat. Al capítol 2 tractes la relació entre diversitat cultural i diversitat
biològica i la capacitat adaptativa i resilència dels sistemes "tradicionals". Discernir com interactuen
mútuament natura i cultura pagesa és un dels grans objectius de la
recerca. El llibre aporta dades molt interessants sobre aquests
aspectes que, a la llarga, ens han de permetre: a) una millor gestió
dels actuals espais "naturals" i b) modelar una nova via de
desenvolupament rural quan s’esgoti definitivament l’actual "revolució verda".
Al capítol 3 presentes l’antic municipi d’Olzinelles. La gestió d’un
espai agrari amb un fort component forestal amb alzinars i suredes
densos. El clima i la vegetació són clarament mediterranis, però
aquestes cobertes forestals condicionen la història i el funcionament
dels sistemes agraris que funcionen al territori (per exemple: la
forma d’aprofitament no tindrà res a veure amb les muntanyes com
Sant Llorenç del Munt). La formació de la xarxa d’estructures d’explotació
(masies) es planteja dins del model tradicional: masos rònecs,
pagesia emfiteuta i aglevament als segles XV i XVI que té com a
resultat una forta polarització de la propietat de la terra.
Evolució demogràfica: tendència al despoblament rural a llarg
termini. L’any 1960 –en el moment d’implantació de la
revolució verda i canvi en els combustibles– ja s’havia perdut el
70% de les “altes densitats” de la segona meitat del segle XIX.
No indica això que el model d’aprofitaments ja estava en fase de
transformació a partir dels anys 20 del segle XX?
Respecte la metodologia (capítol 4), certament, les informacions orals són
una font que no podem deixar morir. Aporten informació de l’anterior
fase de davallada demogràfica. El que al meu entendre és la qüestió
clau: les fonts històriques d’abans del segle XX, ens parlen del
mateix món? Penso que aquí cal l’equilibri entre les dues
metodologies: l’ecologia prima la visió estàtica i la història
la visió dinàmica? Poden lligar? No hi ha risc de barrejar
aproximacions diferents?
Al capítol 5, sobre la història del sistema ecològic d’Olzinelles, el
plantejament general és molt clar i interessant. Es tracta d'una zona de
primacia dels aprofitaments forestals per part d’explotacions del
tipus masia "d’autoconsum" pel que fa la producció
alimentària. Penso que la història agrària, massa obsessionada per
la vinya, ha tendit a oblidar altres vies com la ramadera o la
forestal. La dispersió de la industrialització de la segona meitat
del segle XIX i el mercat barceloní podien sostenir el model. Al meu
entendre el problema està en el paper de la vinya. Tu mateix admets
que tenia poc pes, menys que als municipis més occidentals de la
comarca (i, afegeixo, aquests en tenien molta menys que a la zona de
Terrassa). Però la taula 3 indica un pes enorme de la vinya sobre la
superfície del conreu (surt un 61,1%). Darrerament he estat
repassant dades sobre el conreu de la vinya al partit judicial de
Granollers (informe de 1874) i les majors proporcions de vinya no
passen del 50% dels conreus (L’Ametlla, Caldes de Montbuí i pocs
altres). Es fa difícil aquesta proporció a la zona més oriental. Ni la fil·loxera, en aquestes condicions, podia ser responsable de
la davallada demogràfica que s’inicia a finals del segle XIX. No
indiquen les dades demogràfiques que alguna cosa estava canviant ja
abans de mitjan segle XX? Alguna cosa que les referències orals no
poden captar per ser massa tardanes? Molt interessant l’anàlisi de la destrucció i empobriment de la
biodiversitat "amb dades reals sobre el terreny". Tant de bo
tinguessim això sobre la zona de Terrassa on la destrucció seria
encara més espectacular, no?
El capítol 6 explica la gestió pagesa dels recursos. En relació a les
coses observades abans, m’interessa la "historicitat" del
fenomen: els canvis en les formes de gestió dels recursos naturals.
El tema de l’aprofitament dels boscos d’alzines (carboneig,
pastura, pastures arbrades) és molt interessant. Penso que
l’aclarida del sotabosc també es practicava al Vallès al segle
XVIII, però més pel seu ús agrícola (boïgues) i com a pastures
espontànies de porcs o ovelles. No recordo que parlis de boïgues a
la zona d’Olzinelles i és lògic perquè a la zona de Terrassa
també havien desaparegut a finals del segle XIX, quan abans havien
estat molt importants. És això al que em refereixo quan parlo
d’historicitat en els aprofitaments. En el mateix sentit i sobre la ramaderia, com a mínim al segle XVII
la zona del Vallès Oriental tenia un paper molt més important en
l’abastiment de carn a Barcelona que l’Occidental. En els
registres d’Olzinelles del segle XX no semblen tenir aquesta
entitat, tot i que els ramats eren prou importants (200-400 caps). La primacia de l’explotació forestal fa que l’evolució
de les formes de propietat variï respecte d’altres zones de
Catalunya. A les zones vitícoles, després de la fil·loxera i en la
conjuntura de depressió de rendes agràries, molts propietaris van
acabar venent terres reforçant una “petita propietat camperola”
(penso que això ho ha treballat E. Saguer). Pel que veig a la zona del teu
treball això no va passar i els amos útils van continuar controlant
els boscos. Això és el que explica la importància d’una gestió
amb ús de treballadors assalariats (colles). També és sorprenent
la figura de l’enginyer públic interposant-se en un boscos que
eren privats.
Esbrinar quin tipus de lectura feien del seu entorn els pagesos és
la clau de l'"agrarietat". La proposta d’una percepció en
funció de la distribució espacial és suggerent. Potser és més
clara en zones molt boscoses on es separava clarament conreu i
aprofitament forestal. Penso que al Vallès pre-vitícola no era tan
clar perquè la boïga i la pastura del sotabosc lligaven amb un
continuum més fort els espais de les masies. Penso que està molt bé la visió de la relació entre l’església
i el món rural (i fins i tot la mitologia popular) fora d’un aire
de certa condescendència. La vida religiosa ordenava i marcava
ritmes de vida i el món pagès és ple de cicles naturals. Josep Pla
escriu coses molt boniques sobre tot això. Cal esbrinar millor com
es vinculaven i com canviaven en l’espai i el temps (per exemple:
hi ha alguna lògica en les advocacions de les esglésies?).
En la darrera part del capítol remarques la capacitat adaptativa de
les economies pageses, capaces de mantenir els nivells d’autoconsum
i alhora aprofitar demandes externes: vinya (en realitat potser menys
important) i producció forestal. La base que sostenia aquesta
capacitat i flexibilitat era l’àmplia oferta de terra boscosa i
l'ús dels recursos a diferents nivells. Això sembla clar i penso
que el model també és en bona mesura aplicable a les masies
del Vallès Occidental. Però aquí hi ha un problema de fons. Jo mateix pensava que aquesta
flexibilitat era "usada" per les masies de Terrassa per “poder
contribuir” al desenvolupament industrial (el debat sobre les
precondicions agràries del creixement econòmic o
industrialització). Ara ja no ho veig tant clar. Podien tenir
interessos particulars dins d’una lògica particular de grup social
o del moment històric.
