Bona tarda. Parlaré de decreixement i de les perspectives de transformació radical de la societat que s'entrelluquen aquí i ara. Començaré fent cinc cèntims de què entenem per decreixement per després passar a esmentar breument els diferents actors i les estratègies que l'impulsen. Finalment esbossaré un dels múltiples escenaris que pot viure el nostre país en els propers mesos.
Decreixement: fonts
Per decreixement entenem una disminució, democràticament pactada, de la grandària del nostre sistema econòmic per tal que aquest s'adapti i s'ajusti als límits ecològics del propi planeta. Una disminució de la capacitat de les nostres economies de processar materials i energia i d'excretar residus, al llarg de la qual les riqueses i l'accés als recursos naturals es redistribueixin fins a assolir societats equitatives i justes. Important dir-ho des del principi: el decreixement no aspira a tenir objectius compartits amb la Comissió Europea, l'OCDE o el Banc Mundial. No volem tenir il·lusions compartides ni amb aquestes institucions ni amb les grans corporacions transnacionals, que com sabeu assumeixen amb tota comoditat i comparteixen amb una part del moviment ecologista el cínic objectiu del desenvolupament sostenible. Ben al contrari, el decreixement aspira, en un context de despolitització dels afers que afecten el futur de les persones i dels pobles, a tornar a posar sobre la taula la qüestió de la necessària transformació social i ecològica. A dir, ei, nosaltres i vosaltres tenim visions del futur i objectius clarament diferents. Antagònics. Quan hi estigueu d'acord, nosaltres canviarem d'opinió.
El decreixement va més enllà de ser un marc merament ideològic, en el sentit d'un sistema tancat d'idees i valors, ja que recull diferents preocupacions, objectius, actors i estratègies. Un torrentàs on convergeixen diferents corrents d'idees crítiques i d'acció política, les anomenades fonts del decreixement. N'esmentaré sis (a partir del treball
What is Degrowth? From an activist slogan to a social movement dels companys de
Recerca & Decreixement. N'hi ha una versió parcial en català
aquí). La primera font raja de l'ecologia: els ecosistemes tenen un valor intrínsec, són importants per si mateixos i no només com a font de recursos naturals. Hi ha una clara incompatibilitat entre la conservació dels ecosistemes i la producció industrial i el consum. El creixement de la producció industrial mundial va de bracet de la destrucció de la diversitat biològica i lingüística, les selves, els sòls, els cursos d'aigua i l'atmosfera. No hi ha hagut fins ara una separació d'ambdues tendències i res no fa pensar que això pugui passar. Per tant el decreixement és una via per reduir la pressió humana sobre els ecosistemes planetaris. La segona font prové de la crítica al desenvolupament i la crida a l'anti-utilitarisme. És en aquest sentit que
decreixement és una paraula míssil contra l'imaginari dominant. Serge Latouche prové d'aquesta línia, on també hem de citar Arturo Escobar, entre d'altres. L'essència que en recollim és la crítica a la uniformització de cultures per efecte de l'adopció universal de tecnologies i models de producció i consum provinents del Nord. És aquí on diem que
desenvolupament sostenible és una contradicció no només cínica, sinó tòxica. I és també d'aquesta font d'on prové la crítica a la idea que els humans som agents econòmics que es regeixen per l'objectiu de maximitzar la utilitat personal. Inspirada per gent com Marcel Mauss o Marshall Sahlins, sosté que aquesta és només una de les moltes concepcions del món que han existit i existeixen, i que poden existir economies basades en el compartir, el regal, la reciprocitat i l'intercanvi.
La tercera font és el que podem anomenar, a grans trets, el sentit de la vida, i la necessitat de retrobar el sentit perdut de la vida moderna. Hi és important la recerca sobre felicitat, que mostra com a partir d'un cert nivell de renda la felicitat deixa d'augmentar i que per tant més creixement és no només superflu sinó fins i tot perjudicial. Citaríem aquí el moviment de la simplicitat voluntària, amb la idea bàsica que l'adopció d'una vida més senzilla no és pas una opció opressiva sinó alliberadora. Thoreau n'és un bon referent, però no l'únic. La quarta font és la bioeconomica o economia ecològica, que posa èmfasi en la disponibilitat limitada de recursos i d'embornals, característica que limita per definició els sistemes econòmics. Un argument clau és el zenit del petroli, que preveu un màxim de producció mundial inevitable i irreversible, així com la també inevitable disminució de la Taxa de Retorn Energètic de les fonts fòssils, és a dir, l'energia que n'obtenim en relació a l'energia que invertim en l'extracció. D'aquí prové la crítica a l'esperança de modernització ecològica: la innovació tecnològica no pot superar els límits biofísics per molt que ens hi entestem.
La cinquena font és la democràcia i la resposta a la manca de debat sobre creixement, desenvolupament i progrés. Tres idees clau: 1) a partir d'un cert nivell, el desenvolupament tecnològic no és compatible amb el control popular (Ivan Illich); 2) la tecnologia tendeix a esdevenir una força autònoma que s'autoalimenta i no para de créixer (Jacques Ellul); i 3) l'autonomia d'una societat depèn de la capacitat d'autogovernar-se amb unes normes posades en dubte contínuament, i la democràcia només pot existir dins d'una certa autolimitació (Cornelius Castoriadis). Finalment, la sisena font del decreixement és la noció de justícia, contrària a la idea que per tal de reduir la pobresa cal fer créixer l'economia perquè unes engrunes de riquesa arribin a les capes més desafavorides de la societat. S'aposta més aviat per la redistribució de les riqueses, l'accés als recursos naturals i l'exposició als impactes ambientals. La pobresa, a més, està lligada al consum relatiu, és a dir, a la comparació social i l'enveja. Cal disminuir el nivell de vida de les classes riques del Nord i del Sud.
Decreixement: actors
Pel que fa als actors que impulsen el que pot ser la gran transformació del decreixement, podem diferenciar-ne un primer gran grup: els activistes que s'oposen incansablement a la construcció de noves infraestructures de transport (campanya contra el Quart Cinturó al Vallès), noves línies elèctriques (campanyes i accions contra la línia de Molt Alta Tensió tot al llarg del seu recorregut), ampliacions d'aeroports (El Prat) i, en general, a les contínues agressions al nostre territori (ampliacions de pistes d'esquí, projectes urbanístics a la costa i les planes litorals, parcs temàtics). L'oposició adopta diferents formes, des de la manifestació fins a l'acció directa, i pateix durament la repressió de l'estat.
Un segon grup d'actors per al decreixement inclou totes aquelles persones i col·lectius que treballen des de fora de les institucions dominants per endegar alternatives locals, descentralitzades i democràtiques d'organitzar la vida col·lectiva. Aquesta línia encaixa a la perfecció en la llarga tradició llibertària i cooperativista catalana. Destaca la Cooperativa Integral Catalana, una xarxa que enllaça cooperatives de productors i consumidors ecològics i de productes artesanals, habitants d'ecoviles i xarxes d'intercanvi amb monedes pròpies, i que aspira a donar resposta a totes les necessitats bàsiques dels seus membres. Una iniciativa que beu directament del llegat de les col·lectivitzacions anarcosindicalistes de 1936 i 1937 i que en reivindica l'originalitat i la vigència en ple segle XXI. O la Xarxeta, una xarxa de pagesos i pageses que produeix aliments sota criteris ecològics molt més estrictes que els de l'administració estatal-autonòmica. O bé les cases okupes que produeixen realitats rurbanes més o menys autònomes, com Kan Pasqual, Can Masdéu o
Can Piella, aquesta darrera durament desallotjada pels Mossos d'Esquadra el maig d'enguany. Són iniciatives que, en plena metròpolis, qüestionen la suposada bondat del treball assalariat tot sortint -encara que parcialment- del mercat de treball i alliberant temps que serveix per autoorganitzar-se i cuidar-se mútuament. Hi ha un pont entre aquestes iniciatives i els sindicats anarcosindicalistes catalans que veiem créixer en força i legitimitat (CGT i CNT) davant del desprestigi dels sindicats oficials pel pacte amb el tardofranquisme i el capital.
Un tercer grup d'actors, de caràcter més reformista, és constituït per persones que actuen dins de les institucions dominants impulsant mesures encaminades a crear condicions de canvi social. Per exemple, algunes institucions com la seguretat social, l'educació i la sanitat públiques i altres elements del quasi extingit estat del benestar són instruments que permeten una redistribució de la riquesa i l'accés a serveis bàsics.
Ruptura amb l'estat espanyol
De les friccions i les (in)compatibilitats entre aquestes dues línies d'estratègia -en termes més clàssics, un cert reformisme estatalista i el contrapoder llibertari- en pot sortir, al meu parer, alguna cosa nova. Em limitaré a descriure un dels múltiplies escenaris possibles. Ara mateix hi ha un pols fort entre unionistes i secessionistes. Hi ha unionistes disfressats de terceres vies i falsos federalistes que intenten adulterar el contingut de la pregunta, en el que seria una nova traïció dels líders, per citar Xirinacs. Imaginem però que s'aconsegueix pactar una pregunta inequívoca per al referèndum d'autodeterminació. L'estat espanyol el prohibeix però una massiva acció de desobediència civil orquestrada per l'Assemblea Nacional Catalana el fa possible. La desobediència civil fa canviar la correlació de forces del catalanisme independentista en favor del partit que històricament l'ha representat al Parlament. Les darreres enquestes d'intenció de vot apunten cap aquest canvi. Esquerra Republicana, però, ja no és el partit dels anys 30, ha virat cap a la socialdemocràcia com pràcticament tota l'esquerra parlamentària europea, i la socialdemocràcia ha mort. A més, per acontentar els votants provinents de Convergència Democràtica, donarà prioritat al vessant nacional per sobre del social. Ja no està en condicions de representar el cooperativisme republicà i, a diferència dels anys 30, quan rebia el vot dels anarquistes catalans en les conjuntures que aquests consideraven potencialment transformadores, ha perdut tot lligam amb els espais de contrapoder. Aquí emergeix amb tota la seva força i coherència històrica l'esquerra independentista i el projecte d'unitat popular municipalista articulat en CUPs, cridat no només a ser un cavall de Troia dins les institucions burgeses sinó a portar l'independentisme popular de l'ANC cap a posicions molt més polititzades.
Imaginem una clara victòria del sí a la independència en un referèndum d'interpretació inequívoca i celebrat gràcies a la desobediència civil massiva no violenta el 2014. Un estat de transició s'investeix de les competències que li faltaven a la Comunitat Autònoma. No disposa d'exèrcit, però en canvi té un cos de policia que s'està armant amb nous dispositius de control de masses. Les xarxes de solidaritat creades durant el procés de desobediència civil per fer front a l'eventual repressió estatal poden ser claus per a sotmetre el cos policial a control popular. Tota l'arquitectura de contrapoder dissenyada pels actors més radicals i pioners que en els darrers anys han treballat intensament per tirar endavant i fer realitat alternatives socials i econòmiques es troba ara davant d'un estat més petit i amb menor capacitat de repressió, que a més té cada vegada més cavalls de troia dins de les seves institucions.
Cap a una Confederació Catalana de Municipis Lliures
Aquest estat provisional inicia un procés constituent cap a la descentralització progressiva del poder i el decreixement del metabolisme social, és a dir, la quantitat d'energia i materials que l'economia catalana processa van reduint-se progressivament fins a adaptar-se als límits del propi territori o de regions més àmplies d'intercanvi (País Valencià, Occitània). Les Entitats Locals Autònomes (ELAs), que tant poden ser municipis actuals com escissions municipals com colònies industrials okupades, són la base de la nova arquitectura del poder, on aquest està dividit territorialment, amb contrapès geogràfic.
Les ELAs, que es federen lliurement, s'organitzen al voltant de l'ús dels recursos propis, utilitzats pel bé comú i compartits per tots els habitants agermanats per una terra comuna. Les regions forestals com les muntanyes litorals o pirinenques s'organitzen per a la producció de llenya, fusta i carn destinades a la sobirania alimentària i energètica de la Confederació. Les planes agrícoles es van reconvertint gradualment a la producció ecològica i van adaptant els cultius i les institucions d'accés a la terra i laborals a la satisfacció de les necessitats bàsiques confederals i a la manca de combustibles fòssils, fertilitzants inorgànics i maquinària pesada. Els centres industrials que encara es considerin útils es poden reconvertir cap a la producció de primera necessitat, mentre que els polígons buits són desmantellats o destinats a altres usos prioritaris, així com els aeroports i les autopistes innecessàries.
Les ELAs deleguen a l'estat confederal, que ja no és un estat central, la capacitat de dirigir la transformació cap al decreixement, i alhora l'obligació de garantir una renda bàsica universal que garanteixi un accés als serveis bàsics a aquells que es troben en risc de ser exclosos de les noves xarxes cooperatives. Un estat confederal que gradualment projecta una disminució de la capacitat d'acollida de turistes tant a Barcelona com a la costa, i que vetlla per l'adaptació de les activitats econòmiques a la nova realitat. I que, lògicament, treballa en xarxa amb iniciatives semblants per al decreixement arreu d'Europa i d'Amèrica del Nord, així com amb aliats naturals del decreixement com els moviments per a la Justícia Ambiental de l'Amèrica Llatina i l'Àfrica. Perquè sols ho tenim una mica difícil.