25 anys de l'ADF de Matadepera

Discurs llegit durant l'acte de celebració (30 de novembre de 2012)

Bona tarda. Gràcies per acompanyar-nos en aquesta modesta celebració dels primers 25 anys de l’Agrupació de Defensa Forestal de Matadepera. El que farem serà, en primer lloc, repassar la història de la nostra entitat, amb un escrit que hem preparat des de la junta actual amb les aportacions dels antics presidents. En segon lloc, enllaçant amb la petita història, presentarem i avaluarem les activitats de prevenció de grans incendis fetes durant els darrers anys, amb l’objectiu de donar compte de la gestió feta fins ara davant de la ciutadania, que sou qui en definitiva les heu finançades i qui heu de valorar-ne la idoneïtat de continuar-les. Finalment, i abans de passar al cava, projectarem una selecció d’imatges d’aquest 25 anys. Voldríem dedicar aquest acte d’avui a la memòria de Joan Orriols, gran col·laborador de l’ADF i de Bombers, que com sabeu ens ha deixat aquesta setmana, i a la seva família en aquests moments difícils.

Si ens permeteu, llegirem per tal de no oblidar-nos res del que volem dir. A la dècada de 1930 Matadepera era un petit poble pagès de menys de 700 habitants. Un poble que s’havia començat a formar feia un segle i mig amb l’arribada de pagesos sense terra dels masos i els pobles de la rodalia. Els matadeperencs i matadeperenques d’aquell temps es dedicaven al conreu de cereals, vinyes i oliveres, que envoltaven el poble en forma de corona agrícola. Molts camperols treballaven a jornal als boscos dels grans propietaris, tallant alzines, fent costals de pi i coent carbó. Els ramats de bestiar connectaven tots aquests espais amb una mobilitat lenta que distribuïa i conservava la fertilitat de la terra. Alguns pagesos amb terres pròpies van veure una nova via de prosperitat en la parcel·lació dels terrenys agrícoles i la venda de parcel·les per a la construcció de cases d’estiueig. Així aniria creixent el poble i, a partir de l’arribada d’aigua del Llobregat, el 1949, Matadepera experimentaria el boom de la urbanització residencial que coneixem avui, amb prop de 9000 habitants. Un boom que en tan sols unes dècades es menjà la superfície agrícola del municipi i disseminà centenars de torres per uns boscos molt més combustibles degut a la desaparició del desembosc i el carboneig.

En efecte, Matadepera es va convertir en un municipi amb un alt risc d’incendis forestals, amb habitants, propietats i processos ecològics molt vulnerables a un gran foc. Els incendis de 1986 –especialment el de Montserrat– van iniciar, a escala catalana, el procés de constitució de les ADF mitjançant el Programa Foc Verd, centrat en la detecció ràpida dels incendis i en l’eficàcia dels mitjans d’extinció. Així mateix, també es volia promoure l’organització de propietaris de terrenys forestals, coneixedors del territori local. Al nostre municipi, l’incendi de la serra de l’Obac, aturat a la riera prop del Gabi, també influí en la creació de l’Agrupació de Defensa Forestal. Un grup de persones, entre elles alguns Bombers Voluntaris, que ja feia alguns anys que estaven actius i havien creat l’entitat, decidiren crear l’Agrupació de Defensa Forestal local. En la decisió de constituir l’ADF de Matadepera tenen un paper molt destacat Ramon Guimjoan i l’impuls de l’alcalde d’aquells dies, Víctor Peiró. Peça clau en aquesta constitució i sobretot en el desenvolupament de l’ADF va ser Cisco Arnau, persona entregada i afable, que va esdevenir el primer president de l’ADF. En aquells inicis no es diferenciaven les tasques de l’ADF i les de Bombers voluntaris, tot era un tot. De fet l’ADF va proporcionar, per una banda, una plataforma on iniciar joves en les tasques de prevenció i extinció i, per altra banda, i no menys important, la possibilitat de dotar-se de recursos econòmics i materials per poder tenir el material bàsic per la lluita contra el foc.

La tasca del Cisco va ser llarga i molt fructífera. Sobretot cal destacar el fet que es generés una pinya de joves i no tant joves units pel voluntariat en les tasques encomanades a l’entitat. La seva mort va deixar un buit molt important i va generar una etapa de transició en la qual Quim Vancells va prendre el relleu, amb una junta que li va donar suport. Aquesta etapa va ser continuista de la línia endegada anteriorment, de fet ell mateix ja havia participat prou activament amb en Cisco. Així es va succeir un relleu lògic, que va ajudar a donar continuïtat a una tasca que s’anava desenvolupant amb normalitat. Posteriorment, amb la junta encapçalada per Joan Galí arribaria la construcció de la bassa d’extinció d’incendis de Cabrafiga, apta per helicòpters, l’inici de les franges de protecció d’urbanitzacions i la col·laboració en la fundació de la Federació d’ADF del Vallès Occidental, que avui tenim representada entre el públic.

L’incendi de Sant Llorenç Savall de l’estiu de 2003, amb cinc víctimes mortals i més de 4500 ha devastades, va mostrar la virulència que un incendi podia arribar a assolir a la nostra contrada. Tot i que no va afectar el terme municipal de Matadepera, molts bombers voluntaris del poble i membres de l’Agrupació de Defensa Forestal local es van abocar d’una manera visceral a les tasques d’extinció. Alguns van viure situacions extremes en què van témer morir carbonitzats per les flames, mentre al Parc de Bombers les seves famílies restaven pendents de les notícies que arribaven de l’emissora. L’ADF de Matadepera també va encarregar-se de muntar i coordinar guàrdies de vigilants que, des del coll de Grua o d’altres punts de guaita, van vigilar la possible arribada de les flames al nostre municipi. L’incendi doncs ens va confirmar el risc que havíem d’assumir si no gestionàvem correctament la superfície forestal. Els camins i les basses, tot i que molt necessaris, no eren suficients, i l’ADF s’havia d’encaminar cap a noves tasques. Ja amb l’incendi extingit i un cop acabada la campanya d’estiu, al municipi es va intensificar el debat sobre els grans incendis forestals, la necessitat d’abordar-ne les causes estructurals i la conveniència de canviar-ne la percepció social. A Matadepera, l’Agrupació de Defensa Forestal va començar a treballar en la redacció d’un pla de gestió del territori per dotar-lo de la capacitat de suportar un incendi forestal sense patir conseqüències traumàtiques. En col·laboració amb els Bombers del GRAF, que preveuen els patrons de propagació del foc segons la topografia, l’estructura de la vegetació i els factors meteorològics, es van dissenyar una sèrie d’actuacions de gestió del bosc. El paisatge de referència era el dels nostres avis i àvies –amb alguns boscos esclarissats, espais oberts i conreus– però adaptat a la situació actual, bàsicament urbana. Aquest procés d’estudi i treball del territori es va concretar amb un projecte de prevenció de grans incendis, el qual va ser aprovat per unanimitat pel consistori d’aquells dies, i que ha servit de pauta fins avui dia per desenvolupar les tasques més importants de l’ADF i del municipi en la gestió del medi natural.

Ja durant la presidència de Toti Garcia, un cop aprovat el pla per l’Ajuntament de Matadepera el 2005, i gràcies a diferents subvencions públiques, l’ADF va contractar colles forestals per a realitzar-ne les actuacions previstes. Uns treballs que, essencialment, eren els mateixos que duien a terme els bosquerols i els carboners de dues generacions enrere, si bé amb un objectiu clarament diferent: la prevenció d’un gran incendi forestal en un entorn urbà dispers que requereix una gran inversió de recursos i mitjans. Desbrossar el sotabosc de brucs, estepes i gatoses. Aclarir l’alzinar, és a dir, seleccionar i tallar uns quants tanys de cada alzina perquè els restants creixin millor. Podar alguns arbres per ajudar-los a formar una bona copa. Deixar arbres d’edats i espècies diferents, incloent exemplars grans i saludables per assegurar la regeneració natural del bosc. Els treballs de millora silvícola, realitzats entre els anys 2005 i 2007, se situaven en dues zones estratègiques. Una, al llarg del camí Moliner prop del mas de can Torres, permetria afrontar un incendi que s’iniciés a la zona del Mont-rodon i can Font (com el de l’estiu d’enguany) i ascendís per les torrenteres rostes i embardissades cap a Sant Llorenç del Munt. L’altra, al llarg de la riera de les Arenes, representaria una oportunitat per a l’extinció d’un incendi que, mogut per vent de ponent, s’aproximaria des de la serra de l’Obac tot llançant focus secundaris a la zona de la riera.

Per tal de controlar el rebrot i mantenir una càrrega de combustible baixa als rodals aclarits, des de l’ADF vam impulsar la recuperació de la pastura extensiva d’ovelles i cabres. Els propietaris forestals del municipi ens van autoritzar a gestionar les pastures de les seves finques i ens van cedir un antic corral en desús. En una estratègia de custòdia del territori, l’ADF ofereix suport econòmic, logístic i administratiu perquè com a mínim un ramat pasturi els boscos de Matadepera. A més, ens encarreguem de llaurar i sembrar alguns camps que encara es conserven al municipi, tant per a produir farratge i gra per al bestiar com per a mantenir la discontinuïtat del combustible forestal. L’agricultura i la ramaderia extensives –juntament amb la silvicultura– contribueixen a la conservació d’hàbitats i espècies que han motivat la inclusió del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac a la Xarxa Natura 2000. Entre elles, la famosa àguila cuabarrada però també altres espècies no tan populars entre els mitjans però no per això menys importants: petits mamífers, papallones i ocells.

En els darrers vuit anys, aquestes tasques han comportat una notable inversió de recursos públics. Cal recordar que la superfície forestal de Matadepera és d’unes 1900 ha, al voltant d’un 75% del municipi, i que els treballs silvícoles de prevenció d’incendis ocupen unes 120 ha. Des de 2006, la inversió en treballs silvícoles destinats directament a la prevenció de grans incendis forestals ha estat d’uns 150.000 €, amb fons procedents de l’Ajuntament de Matadepera i de  l’antic Departament de Medi Ambient i Habitatge. Per a la gestió d’espais agrícoles i zones de pastures s’ha invertit, des de 2007, un total de 90.000 €, una part dels quals per al manteniment i sembra de les zones agrícoles, millora de boscos pasturables i suport a la gestió del pastor. Per una altra banda, 30.000 € més s’han destinat a la millora de les infraestructures ramaderes (corrals de la Barata i can Torres). Aquests recursos han procedit principalment de l’Ajuntament de Matadepera, però també cal esmentar l’obra social de Catalunya Caixa i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac. El manteniment de pistes forestals, finançat en un 90% per la Diputació de Barcelona i en un 10% per l’Ajuntament de Matadepera, ha suposat una inversió d’uns 90.000 € des de 2005. A més, també s’ha fet un esforç important en l’adquisició de dos egipcis, així com altres materials per equipar els nostres voluntaris per a les tasques de prevenció i extinció.

A diferència de l’estratègia dominant a la majoria d’administracions amb competències en la matèria, la gestió de l’ADF de Matadepera no pretén excloure el foc del nostre paisatge. Això no només vol dir tenir-lo en compte en la planificació de la gestió forestal –anticipació i creació d’oportunitats d’extinció i resiliència– sinó també valorar-lo com una eina complementària de gestió. Les cremes controlades es basen en l’execució de foc de baixa intensitat de forma conduïda pels propis bombers, amb l’objectiu d’eliminar combustible i de crear una estructura forestal que no permeti incendis d’alta intensitat. Alguns boscos aclarits per l’ADF tenen pastures poc atractives pel bestiar, i alguns camps que ens convé conservar es troben en un estat força avançat de colonització arbustiva. Les cremes controlades, fetes amb els corresponents permisos de propietaris i administracions, i en base als darrers coneixements científics i tècnics, semblen una eina òptima per aquests casos. Estaria d’acord, la nostra població, a utilitzar les cremes controlades als boscos del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac? És una cosa que caldrà debatre en el futur.

Per anar acabant, dir que la gestió que fem des de l’ADF de Matadepera no és fàcil i ha estat sovint plena de dificultats. En general, ens trobem en un entorn bàsicament urbà però que necessita algunes activitats de tipus rural per la seguretat dels seus habitants. Aquest encaix no sempre és fàcil i la dificultat de les relacions amb els pastors que hem tingut cal cercar-la, almenys parcialment, en això. També és important remarcar el fet que el treball de l’ADF és estrictament voluntari, des de les juntes fins al grups de suport, i això sovint també topa o grinyola o costa d’articular amb l’entorn administratiu en què ens movem, on predomina una lògica diferent, feta evidentment d’horaris, terminis, processos i tràmits administratius de vegades complicats, etc. Per últim, la crisi actual suposa un repte per al manteniment d’una gestió que es basa en recursos principalment públics, de manera que caldrà idear entre tots noves formes més autosuficients, eficients i econòmiques de gestionar els nostres boscos i el nostre paisatge. Ens sembla que aquest és un gran repte per als temps que vénen: com aquesta gestió engegada fins ara pot ser l’embrió d’una nova economia local basada en els recursos del territori que compartim com a comunitat. Un camí que sens dubte haurà d’anar de la mà de Bombers, de l’Ajuntament del nostre municipi i de la nostra ciutadania en general, incloent els comerciants, els restauradors, els jardiners, els pagesos, la gent que treballa a bosc, les entitats de conservació de la natura, les entitats culturals i les associacions de veïns.  

En aquestes línies només hem esmentat aquelles persones que han estat els caps visibles de l’entitat, per motius d’espai i de síntesi obvis. Però l’ADF de Matadepera és una entitat feta amb la unió de les tasques voluntàries de centenars de persones al llarg dels darrers 25 anys. Per acabar doncs, m’agradaria agrair molt sincerament a tota la gent que ha aportat el seu granet de sorra a l’ADF, en una tasca altruista i silenciosa. També fer una crida a aquella gent del poble i de les rodalies que tingui sensibilitat pel nostre entorn natural que no tingui vergonya i s’acosti a l’ADF perquè segur que hi trobarà un espai i una gent que l’acolliran. 

ADF de Matadepera

Ressenya del llibre '«Homines de Terracia». Cultura escrita i hegemonia feudal (Terrassa, ca. 950-1150)' de Vicenç Ruiz

Benvolgut Vicenç,

M’he de treure el barret pel tros de llibre que has escrit i que he devorat en les últimes setmanes, amb emoció en alguns casos i fent 'Bé, Vicenç, bé' per dintre tot assentint enèrgicament amb el cap. Tal com diu Pere Puig al pròleg, el capítol 7 és climàcic; he pràcticament deglutit el paper (el clor li dóna un gustet molt agradable).

En el primer capítol reparteixes a tort i a dret, inclús contra el mateix Gramsci (nota 13). Jo no em veig fent això ni en el llibre de culminació de la meva carrera acadèmica, cap allà als 70 anys. El capítol 2 l’he seguit amb força detall, si bé em perdo una mica amb l’organització i la jerarquia del poder feudal, tant laic (castlans, veguers...) com eclesiàstics (priorat rufenc...). Com a detall aquí et preguntaria pel nom científic de l’alosa, un ocellet que com saps viu als sembrats, el nom científic del qual és Alauda arvensis. En veure ‘alaudia’ (p. 67) he pensat que podria tenir alguna cosa a veure amb alou. En el tercer capítol potser m’he perdut una mica més i he deixat alguns apartats sense llegir. M’he fixat en la cita de Polanyi (p. 103, veig que vas llegir la traducció italiana) perquè jo ara l’estic llegint (edició de Beacon Press de 2001) i precisament ahir el vam discutir amb el grup de lectura de la nostra associació Recerca i Decreixement (estaria molt bé que hi participessis, algun dia, podríem discutir alguns dels temes relacionats amb la teva recerca). Del capítol de les franqueses m’he quedat amb la idea essencial que van accelerar el procés de creació de relacions de dependència més que no pas afavorir la llibertat jurídica de la pagesia, i deixo per més endavant la lectura detallada de l’exposició dels arguments i la documentació.
  

El capítol cinquè ja l’he gaudit més, perquè té una dimensió geogràfica i se m’afigura una mica més el paisatge. Imagino la gran dificultat de fer emergir un paisatge a partir de la documentació de què disposes. Com a petit detall, sabries dir-me alguna cosa d’aquest Mont-rodó (p. 143) i Pelleiag (p. 163)? Una cosa que aquí no acabo de captar, no perquè no estigui ben explicada sinó més pel meu desconeixement dels termes i les realitats pròpies de l’època, és això de la villa de Matadepera (p. 144). Té una estructura concreta, un centre, per exemple? És la de can Solà del Racó? Bé que esmentis, dins de l’anàlisi, que l’expansió urbana actual esborra la possibilitat de conèixer el passat per mitjà de l’arqueologia (p. 146). Del capítol 6 et diria que aquest tipus d’anàlisi és un dels que podria interessar al grup de lectura dels decreixents que et deia més amunt, perquè hi discuteixes la producció de moneda i valor en un context en què el mercat és testimonial. Per exemple el tipus d’informació que hi ha a l’apartat 6.3.1, amb la discussió sobre mercats pagesos. Aquests mercats estan documentats? Com són i on es produeixen? O són un exemple dels intercanvis que no han deixat rastre documental?

El setè capítol és boníssim, per mi. Aquí et faig unes preguntes concretes intercalades amb comentaris, per anar-ho enllaçant amb les idees que he tingut sobre la possible història de mil anys d’autonomia/heteronomia pagesa. L’emmagatzematge de cereals, a més de respondre a una lògica d’acumulació feudal, també és una estratègia pagesa per adaptar-se a la variabilitat de la producció al llarg de l’any, amb un màxim de producció a l’estiu per als cereals sembrats a l’hivern. Per què doncs el predomini de la cerealicultura (i no el predomini d’un tipus concret de cereal com el blat vs. l’ordi, tal com dius més endavant) és una imposició feudal (p. 211)? Per què, en el paràgraf precedent, quan parles de la diversificació de cultígens com a estratègia de resiliència pagesa, omets l’horta? És molt bo com detectes els canvis en els predominis dels cultius i les transformacions del parcel·lari, i també l’estratègia de diversificar les explotacions per suportar millor el pas de petites pertorbacions, molt variables a nivell microlocal. La pregunta aquí seria si es podria arribar a produir un mapa que reproduís el parcel·lari i els canvis que s’hi donen a mesura que s’imposa la renda feudal, encara que fos parcial, aproximat. A la pàgina 165 esmentes el mapa de Baró dels límits de les diferents parròquies dels termes. Creus que amb això i la teva informació sobre el parcel·lari podríem traslladar a un mapa la informació sobre els usos del sòl? He comentat a l’Alba de can Pèlags això de l’agricultura de fang, que la gent cultivava els torrents, ella m’ha dit que l’element limitant allí seria el nitrogen, sense el qual la formació d’horitzons orgànics no seria suficient. Aquí hauríem de pensar en aportacions d’orina i femtes animals (incloent les humanes). A la pàgina 222 et refereixes a l’altra lògica productiva (la pagesa) com a ‘altra legalitat jurídica’. Fins aquí, si no m’equivoco, no ho havies fet, t’hi referies com a ‘lògica pagesa de producció' o similars. Això vol dir que hi havia un ordenament jurídic dels mercats, les transaccions i les herències (partibles, com dius) pageses? O és precisament la documentació que no tenim? Però podríem indagar en aquest moment històric que és el punt de partida del teu treball?

De fet, una de les coses que més m’ha interessat és el període d’autèntica llibertat pagesa de què parles (ss. VIII i IX). Les característiques de l’agricultura de subsistència pagesa les expliques com a negatiu (o positiu) de la realitat que destil·len els documents, resultat com dius de la imposició de la lògica feudal. Però una cosa semblant és el que ha fet la historiografia burgesa amb el desenvolupament del concepte d’autarquia com ‘una imatge, en negatiu i pretèrit, de l’ideal liberal de l’economia de mercat i la lliure circulació’ (p. 27). Podríem dir que tu construeixes, per a l’època d’autèntica llibertat pagesa, una imatge en positiu de la gran llosa del poder feudal i la creació de dependències? En Puig, al pròleg, diu que aquest període se cita una mica esbiaixadament (p. 14). Què vol dir, exactament? Que la teva visió està esbiaixada –una possible idealització de les condicions de partida de la teva anàlisi històrica, per contrastar-la amb la pèrdua d’autonomia amb la imposició del poder feudal construint una certa narrativa regressiva– o bé que en parles poc? Un dels pocs llocs on en parles és a la p. 188, on dius que els mercats grecs i carolingis van tenir poc poder per desfer les xarxes de mercats locals pagesos. Podríem aprofundir-hi més, en això? Sobre les eines de transformació, per què et refereixes a les del raïm com a trulls? 'Tonnes' són tines? Suposo que coneixes el cas de les tines enmig de les vinyes del Pont de Vilomara i Rocafort. Si bé són d’una època posterior, en ple auge de l’exportació d’alcohols i aiguardents, podrien indicar una certa autonomia pagesa i desconcentració dels processos transformadors? Dius (p. 231) que hi ha poquíssimes roturacions, i que les que hi ha són per a posar-hi vinya. Llavors, si hi ha creixement demogràfic i se suposa que també augment de la superfície dedicada a cereals, quin ús del sòl (per dir-ho en termes meus) assumeix l’increment dels sembrats? O no hi ha expansió dels sembrats i tota la superfície cerealícola altmedieval ja estava en funcionament a l’època romana? Un detall: p. 239 parles de l’aportació calòrica i dius que es podrien alimentar durant un any 125 homes adults. A quina superfície de sembrat fas referència? L’apartat 7.4 m’ha aclarit, com et deia, moltes coses: hi havia una gestió pagesa comunitària però tot i així la producció de boscos i pastures estava sotmesa a cens. La gestió es fa en comú, però les rendes són percebudes pels feudals. Sobre l’incident de les rompudes fetes al Montcau, es tractava d’una artiga per a sembrar-hi cereal, a l’estil de les boïgues que ha estudiat Pere Roca? Per què dius que la rompuda es pot interpretar com una mostra de la imposició de les tècniques de guaret per al conreu de cereals, en detriment de l’explotació dels boscos? (p. 245). Un dubte sobre el guaret és per què el bou implica la imposició de l’ús de la tècnica del guaret (190)?

El vuitè capítol és, sens dubte, una forma immillorable de tancar el llibre. Com sempre em passa amb tu, he après una munió de paraules noves (escatocol, extorquits pagesos, manèdia, fogaces, eimina, tasca). Hi ha moments d’una ironia fina, com quan dius ‘Com sap tothom...’. 

A partir d’aquí se m’han acudit una proposta de recerca que t’explico una mica. La gran pregunta seria com aconseguien les comunitats pageses mantenir graus elevats d’autonomia tot i la imposició de rendes feudals, inicialment i la integració a la lògica de producció per a una economia de mercat, més endavant. És a dir, imposicions i canvis no només interns sinó també externs i que també poden ser de tipus ambiental (ho he vist clar llegint la nota 195 en què cites el treball de Miquel Barceló). Dius que el contingent ramader, i la producció dels boscos, són baixos als primers segles del mil·lenni, però augmentaran a partir del 18. Podríem dir com a hipòtesi que l’expansió de l’economia de mercat, a més de transformar la intensitat en l’ús de terres agrícoles i els patrons d’ús del sòl, expandeix la intensitat d’ús cap a les terres boscoses i de pastures. La idea que les societats pageses precapitalistes tampoc no eren autònomes pot servir per contrarestar els arguments dels pensadors antiindustrials, segons els quals l’arribada del capitalisme al camp va destruir l’autonomia pagesa i la gestió comunal de recursos. Com et deia abans, he trobat molt aclaridor l’apartat en què expliques que els recursos es podien gestionar de forma comunal, però tot i així eren sotmesos a cens. He entès coses que fins ara no entenia.

Com deies en un correu de resposta a l’esborrany del meu llibre d’Olzinelles, la pagesia que jo treballo és la del final del camí que va començar la pagesia que tu treballes, la que va generar el procés de feudalització (pèrdua d'autonomia, lògica dels intercanvis regida per l'acumulació de riquesa i no la supervivència del grup). Podríem pensar en una síntesi d’aquests mil anys amb l’autonomia com a fet clau, amb una cronologia pròpia i veient, a cada època, les estratègies (polítiques) de resistència pagesa per a la creació d’autonomia:

1. s. X-XII: feudalització, fam, creació de viles mercat, reparcel·lació, canvi de cultígens, reorganització territorial i de poder, concentració de poblament per iniciativa feudal (sagreres i torres).
2. s. XVIII-XIX: integració a l’economia de mercat.
3. s. XX: extermini per urbanització i globalització.
4. s. XXI: nova configuració d'una pagesia post-petroli.

Ja me'n diràs alguna cosa.

Una abraçada,

iago

(correu del 25 de maig de 2012, adaptat)

España: no está el mañana ni el ayer escrito

Escrit de Joan Martínez Alier per La Jornada (Mèxic)

Lo que no pensábamos ver nunca, está sucediendo. Es posible que España se convierta en un estado confederal si el Partido Socialista (PSOE) fuera por esta vía con nuevos dirigentes y si regiones grandes como Andalucía y Valencia la apoyaran. Pero parece más probable que Euskadi y Cataluña se separen para ser nuevos estados de la Unión Europea.

España está, tras la Transición del franquismo en 1975-78, en vísperas de una Segunda Transición impulsada por la crisis económica y por otros asuntos mal resueltos. Entre ellos, la historia de un pasado que algunos querían olvidar. Hay novedades en la revisión histórica, hay muchos muertos o desaparecidos que recién están siendo contados por historiadores como Francisco Espinosa. Hubo desaparecidos, asesinados sin juicio, enterrados en fosas sin identificar, unas 130 000 personas en las zonas donde de entrada triunfó el golpe militar y el fascismo en 1936. Hay también los asesinados judicialmente durante o después de la guerra de 1936-39, como el presidente Lluís Companys en Barcelona en 1940. Son otras decenas de millares. Hay los asesinados en la zona republicana. Hay los muchos muertos de la propia guerra, por operaciones bélicas y bombardeos. Nunca hubo una Comisión de la Verdad. No hay cifras oficiales. Peor, permanece cerca de Madrid un enorme y ofensivo monumento funerario a Franco, allí está enterrado. Tengo amigos madrileños que están por manifestarse pidiendo, “catalanes por favor, no nos dejen solos con los españoles”.

Hubo una falsa “reconciliación nacional” en 1975-78. Los post-franquistas se dieron una auto-amnistía en el Congreso de Diputados, una ley de punto final. El juez Garzón quiso reabrir esto. Él había perseguido a Pinochet y a militares argentinos pero nadie se atrevía con los residuos del franquismo. Garzón fracasó. Hace falta abrir las ventanas a la verdad histórica en una Segunda Transición. Pronto el PSOE debería anunciar que la Transición de 1975-78 no fue tan maravillosa como se dijo.

En 1978, cuando se consensuó la Constitución entre amenazas militares y con el miedo de cuarenta años de franquismo todavía metido en el cuerpo, se rechazó el derecho a la auto-determinación. Presentaron enmiendas el diputado vasco Francisco Letamendía y Heribert Barrera, de Esquerra Republicana de Catalunya. Quienes ahora se proclaman independentistas, como Jordi Pujol, de Convergencia Democrática de Catalunya, en 1978 no defendieron el derecho a la auto-determinación para incluirlo en la nueva Constitución. Incluso votaron a favor de su artículo 8 que atribuye al Ejército garantizar la unidad de España. Los nacionalistas catalanes seguidores de Jordi Pujol decían en voz baja: “Avui paciència. Demà independència”, es decir, prudencia,  ganemos espacios, con el tiempo tal vez la independencia. Son bienvenidos a la Segunda Transición pero que no den muchas lecciones. El impulso en Catalunya ha llegado de la asamblea de municipios independentistas y de jóvenes activistas de una asamblea de Cataluña de la sociedad civil como Carme Forcadell (ex concejal de Esquerra Republicana en Sabadell).

La percepción de que parte de los impuestos pagados en Cataluña no regresan (a diferencia de Euskadi, que goza del llamado “concierto económico”) está ayudando a crear una situación nueva y emocionante: que Cataluña pueda votar a favor de ser un nuevo estado de la Unión Europea, dentro del euro y con la normativa europea como ley interna. El reforzamiento de las regiones europeas era algo previsto por politólogos como Josep M. Colomer, a medida que los estados ceden competencias.

La crisis económica, en parte causada por la inacción ante la burbuja inmobiliaria de economistas incompetentes como Pedro Solbes, ministro socialista del gobierno de Zapatero quien entre 2003 y 2008 nada hizo por desinflar la burbuja, como Rodrigo Rato, del PP, que tampoco nada dijo desde el Fondo Monetario Internacional, está siendo aprovechada por el PP para pedir una más fuerte centralización. Dicen que los déficits presupuestarios de las regiones se han desmandado y que hay que poner orden. Esa amenaza, que para Euskadi casi no opera todavía, es real en Cataluña donde causa alarma y rabia, produciendo una reacción inversa. Pero hay que entender que los movimientos independentistas de Cataluña y Euskadi tienen historia y vida propia aparte de la crisis económica.

Sería excelente una Unión Europea de regiones o pequeños estados, donde los grandes estados como Francia y Alemania perdieran fuerza, donde los Laender alemanes se aliaran por separado en las discusiones de políticas europeas con distintas regiones o pequeños estados europeos. Una Europa de regiones o de estados pequeños y con un parlamento europeo más poderoso es una vacuna contra el posible renacimiento del nacionalismo alemán en un futuro distante.