Sóc independentista: vull que Catalunya s'alliberi de l'estructura i
dels mecanismes opressors de l'estat espanyol. No vull ser un súbdit del Reino
de España, amb un cap d'estat nomenat pel dictador, ni tenir-ne l'exèrcit i la
policia instal·lats pel territori ni suportar una Església i una dreta hereves
del nacionalcatolicisme franquista ni aguantar els atacs constants contra les
identitats que no s'adiuen amb la de l'estat-nació ni tolerar la reforma
neoliberal dels governs central i autonòmic.
La independència és feliçment possible
Em fa l'efecte que hi dono voltes des de petit, a tot això de les
relacions entre Catalunya i Espanya. Amb els arguments disponibles segons
l'edat i amb la intensitat derivada dels esdeveniments de cada moment, és clar.
Fins a arribar al convenciment que no només és el que més ens convé ara mateix,
sinó que la independència és feliçment possible en les condicions actuals (possible
no implica necessàriament que s'esdevingui en el futur). Durant molt de temps,
l'emmarcament del tema en una estructura jurídicopolítica i mental inqüestionable,
juntament amb la por, més o menys inconscient, que l'estat espanyol utilitzaria
la força militar per impedir l'intent de secessió d'una de les seves regions,
feien que no considerés possible la independència. Ara veig que és inútil i
ridícul intentar canviar una constitució que no és la nostra; el que cal fer és
declarar-se'n fora. El procés de l'Estatut ha demostrat que la via de l'encaix
autonòmic –i no diguem ja la fantasia federal– és debades.
Els articles de Salvador Cardús, aplegats a El camí de la
independència (La Campana, 2010), m'han ajudat a canviar la forma d'emmarcar
la qüestió. Per exemple, a Emancipar el pensament exposa com «els
termes que expliquen el camí que porta del règim autoritari [de Franco] a
aquesta democràcia d'ara, (...) en contra del que pot semblar, no són merament
descriptius, ajustats als fets, sinó que determinen un pensament que ens és
desfavorable i ens obliga, per dir-ho així, a jugar la partida amb les cames
lligades» (p. 115). O el gir copernicà i alliberador que per mi suposà
poder respondre, a la gent que em preguntava per què volia la independència de
Catalunya, per quin motiu ells volien la independència del seu país, ja fos Espanya o el Perú («per
què algú hauria de voler tenir un país dependent?», p. 123). I també, és
clar, la manifestació del deu de juliol de l’any deu, la més
multitudinària i emocionant de totes les que recordo, després de la de la Diada d'enguany. Punt i a part.
Independentisme, esquerres i dretes
Dit això, hi ha una sèrie de qüestions sobre el procés de la
independència que no només no tinc clares sinó que em neguitegen i fins i tot
m'obsessionen. La primera preocupació és la que m'han transmès alguns dels meus
col·legues antropòlegs, ecòlegs polítics o geògrafs marxians, i que podríem
resumir (i simplificar) de la següent manera. Tots els nacionalismes són
projectes polítics d'unes elits que, amb una idea essencialista de nació,
aconsegueixen un consens per a l'alliberament nacional que allunya els sectors
populars del vertader alliberament, que no és altre que
el de classe. Podeu llegir una versió (no gens marxiana i força ingènua)
d'aquesta opinió a l'article de Javier Cercas El
fracaso de la izquierda en Cataluña (El País, 15 de gener de 2011), que
utilitzaré com a exemple.
La idea central de l'article de Cercas és que «el nacionalismo es,
aquí y en Moldavia, una ideología reaccionaria». Malauradament no conec el cas de
Moldàvia –que sens dubte ha de ser interessantíssim– però a Catalunya, que és
el que ens interessa, aquesta afirmació no resisteix ni el més petit escrutini
històric. El nacionalisme català neix a partir de finals del XIX i,
simplificant moltíssim, arriba als anys de la Segona República amb dos corrents
clarament diferenciats. Un és el de dretes, socialment conservador i, aquest
sí, reaccionari, format pels grans propietaris de terres i els industrials de
la Lliga, amb Cambó com a líder. L'altre és el d'esquerres, progressista i
format per petits pagesos (sobretot rabassaires), obrers i burgesos
republicans, amb l'Esquerra Republicana. Bé, doncs els dos únics intents de
declaració d'independència de Catalunya (1931 de Macià, amb Cambó a l'exili, i
1934 de Companys) han estat protagonitzats per aquest darrer corrent, el qual
al mateix temps que lluitava per l'alliberament nacional mirava de posar en
marxa una reforma agrària perquè els rabassaires i els petits camperols poguessin
accedir a la propietat de la terra. És clar que no proposaven una
col·lectivització de la terra com els marxistes revolucionaris del POUM i els
anarcosindicalistes de la CNT, i que durant la Guerra Civil aquestes dues
visions es van enfrontar al camp català, però l'intent de reforma agrària del
govern de la Generalitat hi és. Van ser els grans propietaris de terres,
agrupats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, els que a través de la
dreta espanyolista i també a través de la Lliga, van portar la reforma agrària
al Tribunal de Garanties Constitucionals, argumentant que sobrepassava les
competències de la Generalitat en matèria de legislació agrària. La llei és
declarada inconstitucional, després se n'aprova una versió aigualida que
tanmateix precipita l'entrada de la dreta catòlica al govern espanyol i la
declaració de l'Estat Català per part de Companys. Durant la guerra, els
industrials i propietaris catalans no dubtaran a situar-se al bàndol de Franco,
que els salvarà de la barbàrie roja, és a dir, de la gent que
intentava reformar o col·lectivitzar l'accés a les seves fàbriques i terres. A
canvi van haver de pagar un petit peatge: la llengua i el país.
Per tant no m’ho crec pas, això que diu en Cercas que tots els
nacionalismes són de dretes. Aquests dies estic rellegint Quim Monzó, i he
topat amb un article (Cavallers mutilats de la mà esquerra, del llibre Zzzzzzzz...) on diu que ho
tenim fatal, això de l’esquerra a Catalunya (el llibre és de 1987). «Fatalíssim»,
diu, mentre hi hagi qui, amb sentències com aquesta, condemni gent com el
cofundador del POUM Andreu Nin «al foc etern de les dretes» per haver
defensat la idea que en el seu combat per a l'alliberament, el proletariat ha
de lluitar també contra l'opressió nacional (vegeu Els moviments
d'emancipació nacional, el compendi La qüestió nacional a
l'estat espanyol o els acords
sobre la qüestió nacional adoptats en la creació del POUM el 1935).
Per continuar amb la desbarrada de Javier Cercas (en Tanques, li deien els seus alumnes de la Universitat de Girona), ell considera que la causa profunda del fracàs de l'esquerra a Catalunya és «el fet que continua essent presonera d'un discurs de resistència [nacionalista] que va servir en el passat antifranquista però no serveix en el present democràtic». Si el PSC i els altres partits que eren d'esquerres ja no ho són no és perquè siguin nacionalistes catalans, sinó simplement perquè l'esquerra ha desaparegut del sistema de partits i dels governs a mesura que el consens neoliberal s'ha anat imposant, cosa que passa arreu d'Europa. Estic d'acord que emmarcar el debat polític en termes exclusivament identitaris quan ens estant robant els drets socials és fer-li un favor a la dreta, però atribuir el drama de l'esquerra a l'aspiració nacional és ridícul.
Cantarella i contracantarella sociolingüística
Per què no ha de ser possible l'existència d'un nacionalisme que sigui
integrador, acollidor, no excloent i, al mateix temps, progressista o
d'esquerres? Aquesta pregunta em porta a les converses amb els col·legues de
qui us parlava, segons els quals els estats-nació (el francès, l'espanyol,
l'alemany) han conduït a l'homogeneïtzació cultural (via assimilació de la
cultura majoritària per part de les identitats minoritàries) i, en el pitjor
dels casos, a l'extermini físic de les persones i els grups socials amb
identitats perifèriques o no hegemòniques. Hi estic d'acord i, a
diferència d'un sector molt minoritari de l'independentisme català, d'ideologia
etnicista amb deriva xenòfoba (vegeu per exemple el web d'Unitat Nacional Catalana), jo no vull
construir un monstre-estat basat en la idea essencialista d'una nació catalana
pura (cal recordar aquí que el partit xenòfob Plataforma per Catalunya no té
res a veure amb l'independentisme, sinó que prové de l'ultradreta franquista de
Blas Piñar i companyia).
Un d'aquests col·legues em digué que si jo aspiro a crear un estat en
base a una idea determinada de nació, en el nostre cas bàsicament al voltant de
la llengua, inevitablement discriminaré aquells que no s'hi identifiquen. Jo li
vaig respondre amb la cantarella sociolingüística que tenim apresa per
justificar l'estatus d'inferioritat i la necessitat de normalització del català perquè no es converteixi en una llengua
morta (més endavant veureu el perquè d'aquestes cursives). L'espanyol el
parlen uns 329 milions de persones (és la segona llengua mundial en nombre de
parlants que el tenen com a llengua materna, després del xinès considerat com a macrollengua i
lleugerament abans que l'anglès), amb nombrosos estats on és llengua oficial i
diverses acadèmies de la llengua que l'estudien, el potencien i el doten de
prestigi. El francés té uns 68 milions de parlants. El català-valencià-balear
té 11 milions i mig de parlants (fins aquí utilitzo les dades de l'Ethnologue, un catàleg de les llengues vives
del món; penso que els 11,5 milions s'han
d'interpretar com a persones que l'entenen), de les quals nou milions i mig el
saben parlar. En tots els territoris en què es parla, el català es troba en una
situació de bilingüisme social; en alguns té estatus de llengua co-oficial (o
oficial) mentre que en d'altres no. A Catalunya, la llengua catalana ha patit
un retrocés com a llengua habitual, passant del 46% el 2003 al 35,6% el 2008,
mentre que el castellà si fa no fa es manté, passant des del 47,2% al 45,9%
durant el mateix període. Tot i que el català ha seguit augmentant tant en
parlants com en coneixement escrit de la població, continua disminuint en
percentatge respecte el total de la ciutadania catalana (ara les dades són de
l'IDESCAT).
A la part del País Valencià on el català és llengua pròpia –hi ha algunes
comarques de l'interior on ho és el castellà– es produeix una substitució
lingüística (per exemple a la ciutat d'Alacant, tal com explica Brauli
Montoya en aquest treball), que és el procés al final del qual una
comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat
lingüística per l'abandonament de la seva llengua i l'adopció d'una altra. Més
que no pas la substitució lingüística, a les Balears el principal factor
d'expansió del castellà és la immigració (treball de Bernat Joan, aneu directament a l'apartat 4). No cal dir que a la
Catalunya Nord la substitució lingüística pel francès hi és molt avançada.
Davant d'aquesta situació hi ha un intent de normalització de la llengua
per part dels perversos nacionalistes que governen Catalunya, en el sentit
d'una discriminació positiva cap a una llengua que va esdevenint minoritària.
Això és el que li contesto al meu amic, tot i que sé que la cosa no
està tan clara. L'estiu de l'any deu, a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de
Conflent, vaig topar amb un recull de les intervencions en la II Jornada de
l'Associació d'Amics del professor Antoni M. Badia i Margarit (Cap a on
va la sociolingüística?, Institut d'Estudis Catalans, 2006). La que més em
va cridar l'atenció és la d'Albert Branchadell, professor de la Universitat
Autònoma de Barcelona, el qual sosté que la subordinació de la sociolingüística
catalana als interessos de la política lingüística governamental ha dificultat
una major diversificació de les perspectives i els objectius de la disciplina
i, sobretot, n'ha perjudicat la internacionalització. En conjunt, la
sociolingüística catalana «ha fet una contribució escassa (per no dir
nul·la) a la sociolingüística general» (p. 92), idea que també recolza
Emili Boix-Fuster en el mateix recull (p. 86). En aquest sentit, Branchadell
posa l'exemple de com els dos diccionaris de sociolingüística més recents
publicats en anglès no contenien ni una sola obra de sociolingüística catalana
en la seva bibliografia, i «cap dels dos no conté una entrada per al terme
estrella de la sociolingüística catalana, que no és altre, òbviament, que ‘normalització
lingüística’, el qual no ha entrat a formar part del patrimoni conceptual de la
sociolingüística general» (p. 94). Per últim, destacaria la crítica de
Branchadell al poc interès de la sociolingüística catalana pel que és
actualment un tema estel·lar de recerca, el bilingüisme (p. 98), per efecte del
mateix excés de militància (recordeu que el bilingüisme no acostuma a ser ben
considerat pels partidaris de la causa de la normalització del català, ja que
es considera un estadi previ del procés de substitució lingüística). És
interessant veure el post d'Albert
Pla Nualart sobre el treball d'Albert Branchadell, així com l'escrit que
aquest darrer va publicar sobre
Joan Solà amb motiu de la seva mort, perquè s'hi enfronten la defensa d'un
monolingüisme català com a única solució perquè la llengua minoritzada no
desaparegui i la posició segons la qual el català es pot mantenir en una
situació de bilingüisme.
Vegem doncs algunes de les qüestions sobre bilingüisme debatudes per
la comunitat científica internacional, per exemple al llibre Bilingualism: a
social approach, editat per Monica Heller (Palgrave Advances, 2007). El
llibre examina la noció de bilingüisme tal com s'ha desenvolupat en la
lingüística, així com l'ús que se'n fa en els discursos dels actors que
intervenen en el marc de l'estat i la societat civil. Les llengües s'entenen
com a formes de pràctica social més que no pas com a sistemes lingüístics
aïllats i discrets, i per tant el bilingüisme com una àmplia varietat de
pràctiques sociolingüístiques relacionades amb la construcció de diferència
social i de desigualtat social en condicions històriques concretes (vegeu-ne
dues ressenyes publicades a Language
in Society i Language Policy).
Si odieu Foucault, el llibre no us agradarà gens.
Hi ha reflexions crítiques i interessants sobre llengües en perill, drets lingüístics i construcció d'estats-nació. El capítol de Donna Patrick, per exemple, sosté que les minories lingüístiques assumeixen paradoxalment la retòrica de la nació moderna, construïda sobre la idea 'una llengua i un poble', en el seu esforç per resistir la dominació cultural i lingüística. Una retòrica que, no cal dir-ho, és la que ha fonamentat històricament la construcció dels estats-nació que les oprimeixen. En la mesura que la construcció de la nació porta associada l'estandardització de les llengües o els dialectes que s'hi parlen en el marc d'un estat-nació, el risc d'excloure i marginar minories i membres de grups menys poderoros és evident. En el cas català, tot i que l'estàndard de l'Institut d'Estudis Catalans (fonamentat en les característiques del català central) admet la variació geogràfica i està adaptat al marc dialectal balear per la Universitat de les Illes Balears (ometo el cas del País Valencià per no complicar-ho excessivament), s'ha dit des de diferents sectors que «el normativisme barceloní deuria obrir-se en direcció a una més gran permeabilitat de les altres varietats del català (...) Un espai més gran per a la varietat a l'interior de la llengua augmentaria la funció comunicativa i disminuiria els perills d'un demarcacionisme exagerat» (G. Kremnitz, al llibre Cap a on va..., citat anteriorment, p. 75). Pel que fa a la relació amb les altres llengües que la gent d'aquí utilitza o bé habitualment (castellà, àrab, aranès) o bé com a llengües franques (a més del castellà, l'anglès), el català hauria de ser-ne la comuna, la vehicular, la principal, l'hegemònica? Què volen dir, en termes de relacions interpersonals, de poder i amb l'administració, cadascuna d'aquestes paraules?
Cal pensar quin estat volem
La paradoxa apuntada més amunt, afirma Donna
Patrick, caracteritza els moviments contemporanis de minories lingüístiques i
és «clau per entendre les tensions i els reptes inherents» al procés de
politització de la llengua i la cultura (p. 130). Partint del reconeixement
d'aquesta contradicció i de la necessitat d'avaluar críticament les
conseqüències dels discursos i les pràctiques que, des de la defensa de la
llengua i la cultura, contribuïm a produir, és evident que més val pensar en
models alternatius al d'un estat-nació català. En aquest sentit, hi ha
partidaris d'un model d'estat més respectuós amb les minories lingüístiques i
culturals, però posats a pensar en alternatives també podem qüestionar l'estat
burgès. Seguint les idees de Nin o del Bloc Obrer i Camperol d'abans de la
Guerra Civil, per exemple, podríem pensar en una unitat indissociable «entre
l'alliberament nacional –com a poble oprimit– i social –com a classe explotada–» (vegeu el web del Partit Socialista
d'Alliberament Nacional), i per tant en una solidaritat entre les classes
treballadores de la resta de nacions de l'Estat per a la revolució social. És
clar que aquí toparíem amb la desaparició del proletariat com a subjecte polític revolucionari degut als
canvis recents en la divisió del treball (cito André Gorz i em quedo tan
ample).
Anant més enllà hi hauria la idea de reduir
progressivament la nostra dependència de l'estat i del mercat, tot tendint cap a una major
autonomia de les persones i les comunitats (idees, per exemple, d'Ivan Illich o
de Cornelius Castoriadis). En un hipotètic aprimament de l'estat, es podria començar
per l'eliminació de les institucions més violentes, antidemocràtiques i
injustes com l'exèrcit o la monarquia, i mantenir aquelles que redistribueixen
la riquesa i que garanteixen l'accés universal a l'educació o la salut, per
anar descentralitzant i relocalitzant progressivament l'economia. Estareu d’acord amb mi que, en aquest escenari de
major autonomia personal i comunitària, amb cooperatives autogestionades i
organitzades en xarxa, la necessitat d'una llengua estatal hegemònica seria
cada vegada menor (vegeu, per exemple, la publicació Rebel·leu-vos).
Els primers
passos d'aquest procés coincideixen amb la reivindicació independentista, la
qual es podria entendre també com una oportunitat per a un canvi sociopolític
radical a la península Ibèrica. Però malauradament el caràcter que ha pres el procés independentista des de la Diada d'enguany és l'oposat. Hi ha un gran risc que aquest procés «es pugui fer en contra dels valors socials que han caracteritzat allò convencionalment denominat 'esquerra'» (vegeu el post de Xavier Diez Desorientació de l'esquerra en la cruïlla històrica i també el de Jaume V l'Obtús El despertar del federalisme català d'esquerres). L'Assemblea Nacional
Catalana ha fet una feina extraordinària de mobilització de la societat
civil, però en centrar-se únicament en
objectius nacionals (accedir a la independència exercint el dret
d'autodeterminació) contribueix a evacuar els intents de discussió democràtica de com ha de ser el nou estat. El president Mas i l'entorn convergent han sabut aprofitar molt bé l'energia popular independentista i, després d'haver aplicat unes polítiques antisocials delinqüents durant la primera meitat de la legislatura, ara es presenten als comicis de novembre com els garants de la justícia i la llibertat. ERC ha abandonat (provisionalment?) el seu component d'esquerres per abraçar gairebé exclusivament la reivindicació independentista. Reagrupament ha demanat als ciutadans que donin un ampli suport a Mas en unes 'eleccions plebiscitàries'. Solidaritat Catalana per la Independència contribueix a enfortir el discurs que els problemes socials i econòmics de Catalunya se solucionaran amb la independència.
Els socialistes catalanistes dissidents del PSC-PSOE els ha agafat tot plegat amb els pixats al ventre: encara han de formar el partit. Iniciativa per Catalunya se centra en posar fre a les retallades socials, però li cal enfortir molt el discurs i els dirigents. Les CUP, després d'uns bons resultats a les eleccions municipals i de veure com estan les coses, ha pres l'encertada decisió de presentar-se a les eleccions d'enguany, amb un discurs que no separa la independència de la justícia social.
O ens espavilem els de l'esquerra per tenir una veu forta en la creació del nou estat o ens donaran pel sac d'una manera brutal.
