Per tocar el món per no tocar el món

El proper dissabte 3 de desembre hi ha programada una de les activitats paral·leles de l'exposició de Perejaume a La Pedrera, amb diferents aproximacions a la idea de decreixement. Hi parlaran Martí Peran, comissari de l'exposició, Jacint Torrents, antropòleg i professor de la Universitat de Vic, Cosima Dannoritzer, realitzadora del documental 'Comprar, llençar, comprar', Chantal Maillard, poetessa, i Perejaume. Jo també hi faré una mica de xerrameca (seré el tercer, per si voleu aprofitar per anar a fer un riu o sortir a fumar).

Jornada 'Per tocar el món per no tocar el món', dissabte 3 de desembre de 10h a 14h a l'auditori de La Pedrera (entrada gratuïta).

Patrimoni

Notes de la petita introducció a la presentació sobre la rehabilitació del forn de calç del Corcola a Matadepera (23 de setembre, en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya 2011), que podeu seguir parcialment en aquest vídeo.

Bona tarda. 

Faré cinc cèntims de la història del procés de rehabilització del forn de calç del Corcola, que després la meva companya de taula, l'arqueòloga Maica Carmona, us explicarà amb detall. Cap al 2004 s'inicià el procés de redacció del nou planejament urbanístic municipal. Un dels tres consells que es van formar per a l'assessorament de l'equip redactor, concretament el de medi ambient, va elaborar un informe on recomanava protegir la costa del Tet i el Mont-rodon de la urbanització. Posteriorment es van iniciar, de forma més o menys simultània, l'elaboració d'un estudi sobre el patrimoni socioecològic d'aquesta zona (encarregat per l'Ajuntament a l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals) i una campanya liderada pel Consell Local de Medi Ambient per incloure-la al Parc Natural. Es van acabar recollint més d'un miler de signatures de gent que tenia molt clar que el Tet i el Mont-rodon no havien de passar a formar part de les urbanitzacions sinó que d'alguna forma d'havien de protegir (això està explicat al número 6 de la revista Sotabosc). 

Amb una moció presentada a l'últim ple de la legislatura 2003-2007, aquesta entitat va aconseguir un acord unànime per protegir la zona, i durant la següent legislatura en va confirmar la protecció amb l'Oficina Tècnica de Planificació Territorial de la Diputació de Barcelona. Així va sorgir l'oportunitat d'acollir-se a una línia de subvencions que permetrien rehabilitar el forn de calç del Corcola, un dels elements més destacats de les rodalies del Mont-rodon. A més de la rehabilitació, inaugurada la primavera de l'any passat (vegeu la notícia), l'Agrupació de Defensa Forestal s'encarrega de mantenir-ne els camins, d'anar aclarint els boscos per a la prevenció d'incendis i d'arranjar alguns indrets com la basseta del Collet o el forn de calç del Pujol. Aquestes i d'altres iniciatives tan lloables -per fer el que fan i per ser autogestionades- com la restauració de la barraca de vinya dels Rossos, ens permeten parlar de tota una activitat col·lectiva de cura d'aquells turons. 

I això em porta a parlar de la noció de patrimoni, que a mi m'ha interessat molt i que durant els últims anys he anat investigant i rumiant conjuntament amb col·legues i amigues. Fixeu-vos que en el procés que he descrit, la intervenció sobre els vestigis del passat, la seva comprensió, és indestriable de la configuració del futur i les formes d'imaginar-lo. El fet d'estar protegint allò vol dir relacionar-nos d'una manera concreta amb el passat (en comptes d'urbanitzar-ho, ho protegim) i vol dir pensar en una Matadepera futura que va per una línia i no per una altra. El patrimoni és aquella part del passat que volem salvaguardar de l'oblit, una selecció del passat per a determinats usos presents i futurs. Uns usos que van molt més enllà de l'oci (que és l'únic que suggereix el logo d'aquestes jornades) o d'un mer coneixement acrític i despolititzat del passat, i que giren al voltant d'un diàleg permanent amb realitats altres que ens han precedit i que tenen un valor extraordinari per al moment de bifurcació històrica en què ens trobem. 

Actualment veiem, d'una forma molt eloqüent, com el nostre sistema econòmic s'enfronta als límits físics del propi planeta. Una de les conseqüències d'aquest fet és el pic o zenit del petroli, és a dir, una caiguda en picat de la producció després d'un augment dràstic del preu degut a la impossibilitat de l'oferta de créixer al mateix temps que ho fa la demanda (immediatament després d'escriure aquesta frase ja veig que és ben enrevessada, però no ho sé explicar millor, si de cas mireu el bloc The Oil Crash). 

Sigui com sigui, la qüestió és que la disponibilitat d'energia disminuirà d'una forma que encara ens costa d'imaginar, ja que les fonts d'energia renovable no podran proporcionar tota l'energia que consumeix el nostre sistema econòmic avui. Això vol dir que la producció d'aliments i de productes de primera necessitat, així com l'abastament d'aigua, la mobilitat i les formes de relacionar-nos amb l'entorn més proper, necessàriament es relocalitzaran. Com serà aquesta relocalització és difícil de saber.

És aquí on hem de tibar del passat, del patrimoni: formes d'adaptar la terra al cultiu, varietats locals d'hortalisses i fruiters adaptades a les condicions d'aquí, infraestructures d'abastament d'aigua potable i per al reg, formes allocades de pensar... O, si més no, crear, als nostres caps, espai per a formes alternatives de concebre la realitat actual, tan perversa que el primer que aconsegueix és convèncer-nos que no en té cap, d'alternativa, i que el sol fet de plantejar-ne és ingenu o irresponsable.

Si l'estudi i la interpretació del passat no adopta aquest to crític s'acaba convertint en un element de reproducció de l'estat actual de coses. 'El passat agrícola de Matadepera' o 'El nostre era un poble de pagès' formen part d'un discurs que manté la realitat agrària com una cosa exclusivament del passat, un passat que degut a (o gràcies a) un progrés inevitable ha estat feliçment superat. Però avui, aquí, també hi ha gent que es dedica a la terra: horts a les cases, alguna vinya nova, els camps de can Pèlags o can Garrigosa, el pastor que treballa amb l'ADF... No té res a veure amb la realitat de fa cent anys, em direu. I és clar que no. I l'activitat primària és una cosa minoritària a la Matadepera residencial que avui coneixem. Evidentment. Però la idea que la realitat pagesa forma part exclusivament del passat ja no s'aguanta en l'escenari post-petroli que estem començant a viure.

I per això, i per acabar, no és casualitat que es vagi escollir el forn del Corcola, construït i utilitzat per una família compromesa amb els ideals republicans d'esquerra i amb la cosa pública, comuna, per la qual cosa foren durament represaliats pel franquisme. Que va construir el forn per utilitzar les feixines amb què eren pagats pels propietaris de can Solà per netejar les pinedes i fer-hi costals. Una família, els Corcola, emparentada lògicament amb el catalanisme d'esquerra i amb la il·lusió rabassaire que els petits pagesos poguessin accedir a la propietat de la terra que cultivaven.


(accediu a l'exposició sobre la producció de calç que van fer els arqueòlegs d'aquest projecte)

Decreixement econòmic per a la sostenibilitat ecològica i l'equitat social

He fet una versió escrita de la xerrada a Matadepera de l'1 de setembre de l'onze (la podeu seguir, de moment parcialment, en aquest vídeo), que també farem servir per la presentació de La Bona Vida a Terrassa, el proper dissabte 26 de novembre.

Gràcies a totes per ser aquí i als Maulets de Matadepera per convidar-me. Jo parlaré d'això del decreixement, que d'entrada sona fort. Tinc un amic, de la colla de tota la vida, que té una forma de pensar completament oposada a la meva, però som amics. Un dia que parlàvem per telèfon, ja en plena crisi, li vaig dir Jordi, ara s'està escampant bastant aquesta idea del decreixement. Trobo que, com a forma alternativa de pensar, és bastant encertada, vaig fer. Ell, curiós, em va preguntar de què anava, això del decreixement, i jo li vaig dir que es tracta de prendre entre totes la decisió de reduir la mida de l'economia. És clar, per telèfon no era fàcil aclarir-nos i vam quedar que ja en parlaríem amb més calma. Ja m'ho explicaràs bé, em va dir, però d'entrada sona molt malament.

Al meu amic li sonava molt malament però hi estava interessat. Per què? 

Decreixement és una paraula que ha tingut èxit en aquest sentit. Ataca un tótem, una cosa inqüestionable en la societat d'avui. Quelcom pràcticament religiós: el creixement. Tothom diu què hem de fer per créixer, si hem de reactivar l'economia per aquí o si l'hem de reactivar per allà. Però no hi ha ningú que es qüestioni si realment hem de créixer. I per què ho hauríem de fer. Aquesta paraula míssil ha tingut èxit i ha aglutinat rere seu una sèrie de moviments socials i tradicions intel·lectuals alternatives que l'han dotat d'un contingut plural.

Què entenem per decreixement? 

El decreixement és una reducció democràtica, col·lectiva i pacífica de la grandària del sistema econòmic. Una reducció voluntària de la capacitat de la nostra economia de produir i de consumir. Una disminució que no és ni de bon tros una crisi, sinó que està pensada per millorar el benestar personal i l'equitat social. Aquesta idea de viure millor amb menys.

Abans de la crisi, quan tot eren flors i violes i podies tenir un cotxe, una casa, una segona residència i viatjar a les antípodes del món (endeutant-te, però ho podies fer), plantejar això era de bojos. Però ara, arran de la crisi de 2008, la desfeta immobiliària, l'increment del preu del petroli o el duríssim atac a l'estat del benestar, la receptivitat de la gent cap a aquestes idees més radicals és major. Això ho hem vist durant el moviment del 15-M, en què aquestes idees provinents dels 'marges' del sistema capitalista han entrat als debats populars, tot i que encara hi predomina un caràcter reformista. 

Els límits de l'economia

La receptivitat cap aquestes idees augmenta en temps de crisi perquè aquesta fa encara més eloqüents els límits amb què topa l'economia, que són de tipus físic i de tipus social. Els que treballen en l'anomenada economia ecològica entenen l'economia com un subsistema dins de la biosfera. Això és de sentit comú, però hem arribat a una situació en què necessitem formes enginyoses d'argumentar coses que són de sentit comú. És evident que l'economia forma part de la biosfera, d'on extreu materials i energia i a on envia residus (es tracta d'un metabolisme, com si fos un cos humà). Però és dificilíssim de fer entendre, no pas a vosaltres, sinó a tota la xarxa de dirigents econòmics, polítics i economistes que nodreixen l'imaginari cultural dominant. Per ells l'economia està flotant en un espai eteri, no material, no finit, i per tant no té límits i pot créixer indefinidament. De fet, és quan no ho fa que comencen els problemes, la recessió, la crisi. Derivats d'aquests límits físics de la biosfera també hi ha uns límits socials. L'economia està emmarcada en el sistema social (no al revés) i té la funció de distribuir-hi uns recursos que per definició són escassos. Per tant aquí hi ha una qüestió de distribució i d'igualtat que imposa uns límits al sistema econòmic.

Per no carregar la xerrada de teoria, ho explicarem amb exemples propers. Les lluites ecologistes dels anys seixanta i setanta per protegir la muntanya de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac contra la urbanització durant el boom immobiliàri de l'època, que va aconseguir aturar una part de les urbanitzacions a través de la creació del parc natural. O bé els veïns del poble de Matadepera que van oposar-se a la destrucció del mas de can Vinyés que significava la urbanització i la construcció del camp de golf, als anys vuitanta. O l'oposició frontal de les entitats ecologistes a la pista forestal de Mata-rodona, a l'Obac, que finalment es va construir. Allò, com sabeu, va fer emprenyar molta gent. El Quart Cinturó. El camp de golf de can Bon Vilar. No acabaríem.

Per tant hi ha conflictes. Hi ha oposició i mobilitzacions contra noves activitats econòmiques i nous usos de la terra. Això ens està dient, en primer lloc, que el creixement de l'economia topa amb uns límits del propi recurs, en aquest cas la terra, que és finita. Per entendre'ns, allà on hi ha una autopista no hi pot haver un camp de blat. I en segon lloc, que hi ha uns límits socials. La gent protesta perquè entén que tots aquests canvis els suposen més perjudicis que beneficis. Els que defensen la muntanya de noves urbanitzacions veuen que estaran pitjor amb la muntanya urbanitzada que sense urbanitzar. Els pagesos expropiats pel Quart Cinturó tindran les terres encara més fragmentades. Can Vinyés era més bonic amb la vinya que amb el green. Hi ha una distribució desigual dels perjudicis i els beneficis del canvi, cosa que s'observa des de l'escala local o regional de què hem parlat fins a l'escala mundial.

El decreixement com a conca hidrogràfica

El decreixement, com dèiem, és una reducció de la producció i el consum en termes físics. Una reducció equitativa que augmenta el benestar humà i millora les condicions ecològiques. Cap a un futur en què hi hagi economies localitzades que distribueixin els recursos de forma més equitativa mitjançant noves formes d'institucions democràtiques. Cap a una societat que no hagi de 'créixer o morir', on l'acumulació material no ocupi una posició privilegiada en l'imaginari cultural. Que tingui com a principis organitzadors la simplicitat, la sociabilitat i el compartir, i que faciliti una vida més frugal i feliç (vegeu aquest article de Giorgos Kallis).

Al voltant d'aquesta idea han anat convergint diferents tradicions intel·lectuals i moviments socials. Entre ells hi ha els crítics de la idea de 'desenvolupament', segons la qual la millora de totes les societats del món passa inevitablement per la seva capacitat de 'desenvolupar-se' i de créixer econòmicament. També antropòlegs anti-utilitaristes, ecòlegs polítics com Gorz o pensadors com el mateix Latouche, un dels exponents més coneguts del decreixement. Per altra banda hi ha els economistes ecològics deixebles de Nicholas Georgescu-Roegen, amb autors com Daly, el qual explica que quan treballava al Banc Mundial i provava, en documents interns o informes, de dibuixar l'economia com un subsistema de la biosfera, els seus col·legues no ho acceptaven perquè no podien comprendre aquesta idea de límit de què hem parlat abans. Sota la paraula míssil decreixement també s'hi agrupen una sèrie de moviments com l'ecofeminisme, l'agroecologia, la democràcia inclusiva, pacifistes, ecologistes antinuclears, grups d'oposició a grans infraestructures, activistes contra la publicitat i els cotxes o el moviment anti-globalització.

Per què hauríem de decréixer?

Per acabar, dos motius pels quals hauríem de decréixer (segons l'article de Kallis citat anteriorment). El primer és per evitar la catàstrofe climàtica, cosa que no aconseguirem només amb millores tecnològiques i canvis de comportament, sinó que requereix una reducció de l'escala de l'economia. En els 300 anys d'industrialització hi ha hagut una clara correlació entre creixement econòmic, ús d'energia i emissions de CO₂. Els pocs països que últimament han estabilizat les seves emissions de CO₂ o els seus fluxos materials ho han fet per causa de crisis econòmiques (com els països ex-comunistes) o bé exportant la producció dels seus béns de consum a d'altres països, tal com ha fet el Regne Unit. Fixeu-vos que després d'anys i anys de negociacions internacionals a partir de les Cimeres d'Estocolm i Rio, l'única disminució en les emissions de CO₂ s'ha produït el 2008 com a resultat de la crisi econòmica. Del que es tracta és que aquest decreixement econòmic que ja s'ha mostrat ecològicament beneficiós sigui també sostenible socialment.

I segon, perquè el creixement econòmic ja no ho és, d'econòmic. L'augment del Producte Interior Brut no augmenta el benestar humà. Hi ha estudis de psicòlegs i economistes que mostren com la felicitat i els paràmetres bàsics del benestar (educació pública, salut) estan correlacionats amb el creixement econòmic només fins a un cert nivell. Més enllà d'aquest, per molt que creixem el benestar de la gent no millora. Bona part dels països occidentals ja fa dècades que van assolir aquest nivell, i tot i així continuem invertint cada vegada més recursos naturals i treball per produir artilugis inútils que no aporten cap millora en el benestar dels que els utilitzen, però en canvi tenen impactes horribles en aquells que els produeixen o que en reben els residus. 

I doncs, si això és així, per què han de créixer contínuament, la producció i el consum?

PhD thesis available

You can now download my PhD dissertation through the link below (read only in case of deep insomnia). The picture is from the cover.

The rural-urban socioecological transformation of Mediterranean mountain areas under global change. Local studies in Olzinelles and Matadepera (Barcelona Metropolitan Region) 

Ja se'n poden anar a prendre pel cul, els mercats

Aquesta entrada només consta de títol i d'aquest petit aclariment.

Actualització de la pàgina 'Llibres'

He actualitzat la pàgina Llibres d'aquest bloc. Ho dic per si la voleu mirar.

Degrowth in the Financial Times

You can now read the letter that Giorgos Kallis and Joan Martinez Alier sent to the Financial Times in response to the article by Christopher Caldwell, in which they argue that Georgescu-Roegen was not any utopian thinker. Rather, they say, utopian is to think that endless growth is possible in a finite planet.

1. Degrowth in the Financial Times, Décroissance: how the French counter capitalism, By Christopher Caldwell - October 14, 2011

2. Letter in Response, No utopian but a truly worldly philosopher, By Profs Giorgos Kallis and Joan Martinez Alier - October 22, 2011

Sir, Christopher Caldwell, in "Décroissance: how the French counter capitalism"(October 15), refers correctly to Nicholas Georgescu-Roegen as an intellectual hero of the degrowth (décroissance) movement, but qualifies him wrongly as a "utopian thinker'. Far from a utopian, Georgescu-Roegen (1906-1994) was a distinguished fellow of the American Economic Association and a professor of economics at Vanderbilt, holding a PhD in statistics from the Sorbonne and a degree in mathematics from his native Bucharest. As a Rockefeller scholar at Harvard he worked closely with notable economists Joseph Schumpeter and Wassily Leontief. Paul Samuelson called him a "scholar's scholar, an economist's economist".

A truly "worldly philosopher", Georgescu-Roegen in The Entropy Law and the Economic Process (Harvard University Press, 1971) argued that economic growth increases entropy; useful energy is dissipated, it cannot be recycled. He predicted that the economy simply cannot continue to grow forever no matter how much technology advances. Once fossil-fuel stocks are depleted, a simpler living out of renewable, flow resources will be inevitable, and the descent had better be a smooth rather than a catastrophic one.

For his disciples in the community of ecological economics, the crisis came as no surprise: energy and food prices knocked the economy down. It is easy for the financial system to increase private or public debts and to confuse this expansion of credit for the creation of real wealth. But the real economy of energy and materials cannot be forced to grow at the compound interest rate necessary to pay off debts.

It is a hopeful sign that the degrowth movement is grounding its view of the economy on the thermodynamic analysis of Georgescu-Roegen. Utopian is to think that endless growth is possible in a finite planet.

Giorgos Kallis and Joan Martinez-Alier

ICTA, Universidad Autónoma de Barcelona, Spain

(Re)radicalització de l'ambientalisme i els problemes d'una mala traducció

El passat dijous 27 d'octubre es va presentar a Barcelona el darrer número de la revista Nous Horitzons, dedicat al decreixement. Tal com us avançava en aquest post, el número inclou un article de François Schneider i Federico Demaria, de Recerca i Decreixement. Ara però us voldria parlar d'un altre dels articles que hi apareixen, el de Giorgos Kallis, també de Recerca i Decreixement. 

En Giorgos va escriure l'original en anglès i els traductors que treballen per la revista es van encarregar de traduir-lo al català. Jo vaig voler fer-ne una revisió perquè em semblava important assegurar una solució òptima per tota una sèrie de paraules o conceptes que sovint no han estat gaire traduïts aquí. Ho vaig fer amb molt de gust. En general el vaig trobar ben traduït, però em va semblar que calia fer una sèrie de correccions, algunes d'importants i d'altres no tant. Per exemple, sharing havia estat traduït per intercanvi, però vol dir compartir (una altra cosa és quin substantiu esculls, perquè 'compartiment' o 'compartició' sonen forçats, però això ho deixava per als professionals). O smooth reduction per reducció gradual, quan en realitat l'autor volia dir 'reducció suau' de la mida de l'economia, en el sentit de no traumàtica per al benestar de la gent.

Algunes opcions escollides pels traductors canviaven el significat de l'oració, en alguna ocasió de forma inacceptable. Per exemple, ja al final de l'article (pàg. 42), una mala traducció de la referència a Žižek atribuïa a aquest autor l'afirmació que 'el decreixement és un projecte polític radical' quan el que l'article original deia és que el decreixement és un projecte polític radical en el sentit que Žižek ha donat a 'projecte radical'.

També hi havia algun matís important que, amb la traducció proposada, es perdia. Per exemple, no és el mateix dir 'comunitats que viuen a les fronteres d'extracció de petroli' que 'comunitats que viuen a les fronteres amb els emplaçaments d'extracció de petroli', solució adoptada per traduir 'communities living in extraction frontiers' (pàg. 36).

Però no es tracta ara d'atabalar-vos amb més exemples, sinó de dir-vos que vaig fer tota una sèrie d'esmenes d'aquest estil. I que el Giorgos les va enviar a l'editorial tot insistint que les tinguessin en compte. Però no ho van fer pas, i l'article ha sortit ple d'errors de traducció. Sap greu, perquè l'original està molt bé, però la traducció no li fa justícia. Jo us poso aquí la versió de la traducció que incorpora els canvis que jo vaig proposar (i que segur que tampoc està bé del tot perquè hi havia alguns detalls que se m'escapaven).

Decreixement sostenible i (re)radicalització de l'ambientalisme, de Giorgos Kallis 

Per acabar, Stefano Puddu i Oriol Leira també han escrit un article per aquest número monogràfic. El podeu llegir aquí.

Harvest of Harvests available in English and Spanish

Harvest of Harvests (30') is a documentary opened in 2008 that reflects on the role of peasant memory in imagining alternative futures. I did it with my sister Carla, who took care of the editing, and Gerard Marcó, responsible for the production (see his short movie Salm 51). The cinema director Isaki Lacuesta, winner of the Golden Shell in the San Sebastián International Film Festival 2011 for the film The double steps, helped me with the script. The original idea (and actually the main argument of the documentary) was by artist Perejaume, one of the characters of the film. If you happen to be in Barcelona I highly recommend you his retrospective exhibition in La Pedrera (opened until 25 February 2012), which brings together around two hundred works of the last twenty years around the idea of 'decreasing'.

You can now see Harvest of Harvests with English and Spanish subtitles through the links below. The original version in Catalan is available in this post.