'Gros pédé': interpretació d'un cartell a muntanya

Fa un parell o tres de setmanes vam baixar amb les Filkes per la vall de Carançà, al Conflent, fins a les gorges. Veníem de Núria. Cap al final de la vall, en un trencall, vam trobar un cartell d'aquests que en principi serveixen per senyalitzar els senders.

Per començar ja ens va semblar que no era on tocava (en un talús rocós del camí, a l'alçada del genoll i generant dubtes sobre la direcció que calia prendre). Després, veient les marques a l'escorça d'un arbre gros que hi havia al trencall, uns metres més enllà, vam deduir que inicialment hi estaria penjat i que, bé per rovellament natural dels caragols o per accions deliberades, s'hauria despenjat. Un cop despenjat hauria estat, ara sí, humanament traslladat al lloc on el vam trobar nosaltres, amb el bonic objectiu de confondre el senderista.

Les possibilitats d'interpretació no s'acabaven aquí. A la part superior dreta hi havia una enganxina circular groga amb lletres mig rosades que deia 'en català si us plau', en referència a les indicacions en francès i a les formes afrancesades dels topònims Fontpedrosa i Tet. L'enganxina era a sobre d'un estel d'aquests que van al capdamunt de l'estelada (dibuixat amb rotulador negre), de la qual cosa es deduia sense massa esforç que l'enganxina era posterior a l'estel. Les quatre barres que completaven l'estelada podrien haver estat fetes per un excursionista per tal d'aprofitar la sang que li brollaria de la mà per l'efecte tallant dels ferros instal·lats a les passarel·les de les gorges. Les quatre barres serien, per coherència creativa, contemporànies a l'estel, però podrien ben ser de dos autors diferents, tenint en compte tant la diferent tècnica utilitzada (rotulador negre vs estil Guifré el Pilós) com la impossibilitat de l'autor de les quatre barres, ferit, d'escriure amb el rotulador negre.

 La foto és de la Meis, està una mica sobreil·luminada per l'estelada (la foto).

Però el més bo és la resposta que hi ha a la part superior esquerra: 'en catalán = gros pédé!', és a dir, que els de l'enganxina i els l'estelada són uns marietes, però uns marietes amb una connotació molt despectiva (fixeu-vos que pédé és el prefix de pédéraste). Una primera cosa divertida de la igualtat és que no digui 'catalán = gros pédé!' sinó 'en catalán = gros pédé!' En el primer cas, estaria molt clar que els marietes som els catalans, en general. Però tal com està posat, qui hauríem d'entendre que és el col·lectiu acusat de marieta? Els que van per les muntanyes del Conflent reivindicant la catalanitat dels cartells o també els que ho fan, posem per cas, al Vallespir? I els que ho fan a tota l'altra banda de país, la part diguem-ne ocupada per España, també hi estarien inclosos, en el subconjunt marieta de la població mundial?

Però el més curiós de tot plegat és que la paraula catalán estigui escrita amb accent tancat a la darrera a (a la foto no es veu, però no us enganyo, l'accent era tancat). Després de deliberar una estona, el grup no va saber què concloure. Podria ser que, a la primera part de la igualtat, un francòfon hagués posat l'accent per error (en francès no en porta, d'accent), atabalat en veure que els seus companys d'excursió s'allunyaven? I si la primera part de la igualtat estava escrita en castellà i la segona en francès?

Arribats a aquest punt, vam decidir continuar el camí pel trencall de la dreta, que ens va dur feliçment a un aparcament. Des d'allà vam fer dit i al cap de només set horetes ja érem al Vallès. Sobre el personal que va tenir l'amabilitat d'agafar-nos més val que en parlem un altre dia.

Ja podeu veure el Verema de Veremes en condicions

Ja podeu veure el documental Verema de veremes al canal aquest de vídeos, gràcies al Ricard de l'editorial d'obra gràfica Tinta Invisible. La veritat és que es veu prou bé (les parts velades i borroses són les que vaig filmar jo).

Com deia a la pàgina de documentals d'aquest mateix bloc, el Verema de veremes és l'únic que he fet amb cara i ulls. Dura trenta minuts i el vam presentar el 2008. La idea original la va tenir en Perejaume, veí de Josep Travesa, de can Pau Foguera, protagonista del documental. La meva germana Carla va fer-ne el muntatge, i l'Isaki Lacuesta em va ajudar a escriure el guió (imagineu-vos com hauria quedat, sinó). El Gerard Marcó en va fer la producció (us recomano el seu curtmetratge Salm 51).

En Josep Travesa era pagès d'Olzinelles. Juntament amb Verdaguer i Miró, és un dels referents del primer llibre de les Pagèsiques de Perejaume, tal com podeu veure en la presentació del llibre de fa unes setmanes.

Els Països Baixos (VII)

I ara ja vaig cap al que et volia dir. En un altre article de setembre de 2005 (El paisatge literari català) deies que a la represa literària del dinou els escriptors devien trobar-se amb una llengua molt lligada a la terra, una llengua pagesa. I et preguntaves de quina manera la nostra literatura assumirà el moment actual en què la cultura pagesa està acabant de ser del tot substituïda pel turisme, i quins personatges literaris en sortiran, de tot plegat.

Un exemple d'aquesta reacció podria ser la teva novel·la Marina, en la mesura que mira de tornar a pintar una marina d'una Costa Brava trinxada i amb la omnipresència literària de Ruyra, Català i Pla? Dius que les teves novel·les han anat a parar sempre als paisatges perifèrics, en els quals es veu la novetat i es desfà la hipocresia. I que l'observació i l'acceptació del que hi ha allà pot ajudar-nos a entendre el moment actual. És cap allà que creixen les ciutats, o és des d’allà que decreixen, dius.

Aquesta idea de la perifèria com una força creadora penso que és clau. Portar el defora al centre com a procés polític de transformació de les ciutats actuals. Al post De Salardú a Burg (i V) vaig escriure algunes idees d'aquestes, si el vols mirar. Ara, com diu el Perejaume, estem enmig del vast rostoll que ha deixat l'escriptura cereal, i una part d'aquest rostoll està ple de ciment. Algun cop, així parlant (si no recordo malament, el dia que vam dinar plegats a can Pèlags), també ha dit que tal carretera o tal altra s'hauran d'arrencar, perquè quan ja no hi hagi petroli ni cotxes no serviran per res, i la terra en canvi sí, que hi haurem de fer patates. 'Arrencar' en el sentit agrari, com arrencar uns ceps vells o unes oliveres mortes. 

El que vull dir és que això ja està en marxa. Hi ha gent que es dedica a descimentar parcel·les per recuperar espais públics, d'altres s'imaginen les places de la ciutat convertides en horts comunitaris. Hi ha una gentada que va avançant des de les perifèries tot artigant ciutats. Aquests podrien ser alguns dels personatges literaris del nou panorama que deies.

Els Països Baixos (VI)

Hola Toni,

Sóc a Amsterdam. Estic llegint tot de coses alhora, com ara el teu Autoestop. Em recorda molt els viatges que he fet últimament a dit. De moment, el que més m'ha agradat és la inspiració que et va venir als camps de la carretereta d'Artesa de Lleida a Puigverd, on el camp d'espigues per on passaves era la pell d'una lleona que s'havia ajagut de calor. I interpel·les el lector i el lector se sent còmplice del teu pas pel mosaic de cultius i per les lletres pretèrites: però seguim per aquest caminoi, lector d'aquesta literatura que encara tira perquè encara li dura l'empenta dels que hi han cregut, en ella i per nassos en aquesta terra de pàgines escrites amb tinta que el paper pràcticament supura, vull dir que jo no haig de fer res, teclejar, i a darrera d'aquest camp arat o a dalt d'aquesta pluja de lletres hi ha els pares que ens van empentar, perquè tota literatura és feta a cop d'empentes, una empenteta aquí, una empenteta allà, dels escriptors en general i dels escriptors catalans (pàg. 105).

També he llegit al teu bloc la conferència sobre Paisatge, Literatura i Perifèria que vas fer a Olot, i m'ha interessat molt. Dius que a Les muntanyes, de 1901, Maragall col·loca el paisatge al centre de la composició per primera vegada a la literatura catalana. I s'hi encarna, de manera que les muntanyes i Maragall ja són una mateixa cosa. Ara l'he llegit. En un dels versos (Però jo, tota plena de l'anhel), Maragall és femenina. I en aquest altre fragment la Maragall-muntanya és contemplada per tot de gent des de la perifèria:

I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Després, dius, Joaquim Ruyra i Caterina Albert posen sobre el paper les parts fosques d’aquest paisatge. Amb una llengua riquíssima, els estats d'ànim i els anhels dels personatges emanen dels llocs per on passen. És el cas de Solitud, que per cert vaig quedar parat en llegir, al teu estudi preliminar, que la muntanya interior de la Mila no és pas l'alta muntanya, sinó el petit Montgrí. O de Josafat de Bertrana, en què tal com diu en Castellanos a la introducció, la importància de l'espai (l'interior del campanar) és absoluta, fins al punt que el personatge hi és descrit com una peça més del mobiliari, confós amb l'entorn, indiferenciat. En Pla, dius, les foscors personals ja queden fora de les descripcions paisatgístiques. Tot això m'interessa molt, a mi.

Lingua, montagne e contrazione

Cari amici,

Volevo condividere qualche riflessione in rapporto con conversazioni che abbiamo avuto con qualcuno di voi e che penso che possono interessarvi per motivi professionali o personali. Il tema è il rapporto tra la lingua, le montagne e la decrescita.

Con l'espansione territoriale dai Pirenei durante la conquista feudale dei territori d'al-Àndalus e l'espansione commerciale a traverso il Mediterraneo da parte dei re catalani, s'espande anche il dominio linguistico del catalano. In un certo modo, questo processo culmina con la massima sofisticazione del pensiero e l'arte con le opere dello scrittore, filosofo e teologo Llull (XIII-XIV) e del poeta March (XV).

Dopo la sconfitta militare e politica delle istituzioni catalane davanti l'esercito di Filippo V de Borbone all'inizio del Settecento si produce un processo vernacolare inverso. Cioè, c'è un processo d'eterogeneizzazione estrema della lingua dove ogni località genera una forma propria di parlare. Alla fine dell'Ottocento c'è una nuova espansione, in questo caso in altezza, poiché il movimento romantico catalano (Renaixença) ed il posteriore Modernismo si lancia alla scoperta delle montagne del paese. Di forma analoga all'epoca feudale, l'espansione culmina con le opere dei poeti Verdaguer e Maragall, oppure dell'architetto Gaudí.

Con la crescita economica della seconda metà del Novecento, basata in una espansione sociometabolica ed in un processo d'integrazione globale di ecosistemi e popoli, inoltre accaduta dopo la persecuzione politica della nazione da parte di Franco, la lingua s'omogeneizza di nuovo e si degrada così tanto come il paesaggio.

Negli ultimi anni, sembra che l'opzione indipendentista cresce. In aggiunta ai motivi economici, si argomenta che avere uno stato proprio sarebbe l'unica forma di evitare la scomparsa del poco che ci resta di identità culturale. Ma qualcuno di voi mi ha fatto vedere che se il processo d'integrazione globale continua, le differenze culturali si dissolveranno come adesso, anche se c'è uno stato proprio.

Questo ci porta a la decrescita ed all'uscita dell'attuale sistema a traverso la diminuzione della grandezza dell'economia e quindi una contrazione del metabolismo sociale (volontaria oppure per imperativo ecologico, questo non è chiaro). Per quello che riguarda all'uso dello spazio fisico, questa contrazione dipende della capacità di usare le risorse locale, cioè una espansione topologica dello spazio. Questo può essere espresso sia con la Teoria Generale delle Risorse di Almo Farina che a traverso l'esperienza artistica di Perejaume d'ampliamento dello spazio.

Mi chiedo se possiamo immaginare (politicamente e scientificamente) una nuova tapa di orogenesi linguistica parallela a questa contrazione sociometabolica. E quale è il ruolo delle montagne, dove storicamente si dice sono nate molte caratteristiche distintive della cultura catalana, in questo nuovo processo di mutazione culturale. Ho qualche idee per analizzare se/come sta accadendo questo cambiamento, ma prima vorrei conoscere la vostra opinione o idee su questi temi.

Un caro saluto,

Pagèsiques

He rebut molts correus (centenars, per ser precisos) de persones que m'expliquen que el dimarts passat (dia 20) van sentir una brisa molt agradable que els entrava per les finestres i els refrescava la cara i els aclaria els sentits. Totes coincidien, curiosament, a dir-me que la cosa havia estat cap a mig matí.

No era altra cosa, els vaig respondre, que l'efecte que produïen els milers de lectors que, sabent que aquell dia arribarien a les llibreries, havien anat a buscar-hi les Pagèsiques, el nou llibre de poesies de Perejaume, i que, en fullejar-lo de forma simultània, tota aquella llum gerda i terrosa sortia i s'envolava pels carrers de pobles i ciutats.

Jo vaig anar-hi a la tarda: a un quart i cinc de cinc ja m'esperava al carrer Cremat de Terrassa que obrissin el Cau Ple de Lletres. Vaig demanar-ne un exemplar i el vaig fullejar de dalt a baix. Després vaig preguntar-li al llibreter si n'hi havien arribat gaires, de Pagèsiques, i em va dir que només dos exemplars. L'endemà hi vaig tornar i els vaig comprar tots dos, esgotant-ne les existències.

Ja tindrem ocasió de parlar-ne, d'aquest llibre que publica Edicions 62, però de moment m'agradaria reproduir-ne alguns versos i idees que compartiré amb els decreixents. Hi ha coses que intentem dir amb tesis, assaigs, llibres o articles sencers i que al llibre es troben condensades en unes poques paraules. La primera (p. 20) i la segona (p. 38) les reprodueixo totalment, la tercera és només un fragment (p. 58).

Per mirar que la veu no fos
del tot meva, per mirar que la veu
no fos només meva, per això, 
perquè, amb una gla a la boca, 
el centre d'expressió fos arbre,
passés a ser arbre, 
sota un cel de llavor, 
davant l'obra blau cel, 
llegia els llavis de l'aire,
amb una gla a la boca
d'alzina que em reclamava
aquella part de paraula
que jo li pogués ser.

Que cal construir 'una proposta ètica-estètica ambiental que es descentri del subjecte racional, cap a allò radicalment i absolutament estrany: altres cultures, altres espècies, altres éssers vius, altres formes possibilitadores de vida, Altres, en el seu sentit més genuí' (Patricia Noguera, p. 22, filòsofa deixeble d'Augusto Ángel Maya)? Posem-nos una gla a la boca i mirem de parlar!

Les nimfes, ui!
La vida i la mort són dones,
i la paisatge i la lloc, també. 
I aquest tram de cel
amb la ruda que frega per perfumar-se'n:
totes dues ho són.
Com són dones les grans turqueses

a trenc d'alba, i els robins.

Canviar el gènere dels substantius, per si es refeien del trinxament semàntic i adquirien significats nous!

L'abundància era petita. En la pobresa agrària dels petits masos, l'abundància era petita. Encara sento les paraules de la mestressa de can Pau Foguera:

«Vivim d'una mica de bestiar i d'una mica de res més».

Al capdavall, tot és per aprofitar. ¿Qui us diu que la terra fèrtil que ara hi ha sota els polígons no tornarà a sentir el pes de l'arada?

Frugalitat, fertilitat... arrencar el ciment. Només ens hi hem de posar.

M'agradaria acabar amb algunes declaracions que recull la notícia de VilaWeb i la de l'Ara. Perejaume, que durant la dècada que ha estat treballant en les Pagèsiques ha viatjat menys, diu que 'cada vegada el marc dels meus poemes és més local per qüestions biogràfiques. (...) Aquests darrers anys, voluntàriament i vocacionalment m'he estavellat contra un lloc concret i precís'. I que 'es dóna una relació tan estreta entre territori i llengua, que s'acaben confonent. I aquesta síntesi em genera uns espais de creixement, i per això estar al territori no m'angoixa. Perquè la mida del territori depèn de la relació que hi establim'.

En la transició sociometabòlica en què ens trobem, aquesta capacitat d'eixamplar l'espai (l'espai físic i l'espai pensat) és clau per aconseguir una reducció de la mida de l'economia. La contracció haurà d'anar acompanyada d'un augment de la capacitat d'utilitzar els recursos locals i localment, és a dir, d'una expansió topològica de l'espai en el sentit de la Teoria General dels Recursos i de l'aproximació eco-semiòtica del professor Almo Farina.

Però d'això ja en parlarem un altre dia, si de cas.

El 15-M amb (una mica de) perspectiva (III)

La consideració d'Hèctor López em porta al cas particular de Salvador Cardús, a qui tampoc no agrada el caràcter espanyolíssim de la plataforma Democràcia Real Ja! (Ara, 22/5), nascuda a la Puerta del Sol de Madrid. Però el que considera més greu és 'el discurs visceralment antipolític -de la política parlamentària, formal, representativa, s'entén- que propaguen [els indignats] amb estratègies populistes. (...) Antipolítica, doncs, que es converteix en desgovern. I l'instrument per trobar adhesions no és altre que fomentar la desconfiança total en les institucions. Enfonsar-les, trencant el punt feble sobre el qual descansa tot l'edifici social' (Ara, 19/6).

Hi ha més suc del que sembla, en aquests fragments. Jo agraeixo de tot cor a Cardús que m'hagi ajudat a alliberar la ment en relació a la independència (tal com explico a Més enllà de la independència II), però aquests dies he vist clar que, pel que fa a les possibilitats de transformació social, té unes idees ben conservadores. L'aclariment que fa, entre guions, sobre l'accepció de política que utilitza en l'article (la política representativa), demostra que és ben conscient que n'hi ha d'altres, d'accepcions. Tal com dèiem en els dubtes sobre les mobilitzacions, la política és una 'negociació de visions alternatives del futur, en la qual diferents tipus de poder (econòmic, social, moral, polític) són mobilitzats per part de diferents actors per fer realitat el seu projecte. Aquesta negociació no es produeix (només) el dia de les eleccions i als parlaments', sinó en d'altres institucions que no sempre són democràtiques (per exemple les institucions econòmiques mundials). 'Això no vol dir que s'hagi de renunciar a les institucions de govern democràtic que ja tenim', dèiem, 'sinó que hem d'assolir el control popular del poder. Per això les mobilitzacions [d'aquells] dies no són antipolítiques -i molt menys apolítiques- sinó contràries a l'estat actual del sistema de democràcia representativa'.

El moviment del 15-M representa la possibilitat de creació d'espai polític nou (vegeu l'article de Swyngedouw a l'anterior post de la sèrie). Els canvis rupturistes, revolucionaris, aquells que inauguren un nou ordre de coses, no poden sorgir únicament des de dins del propi marc de presa de decisions i amb les mateixes pràctiques i discursos que contribueixen a reproduir-lo, sinó que hi han d'entrar elements provinents dels marges. Per posar un exemple relacionat amb el que dèiem més amunt, la independència de Catalunya va contra la legalitat estatal, atempta contra el marc jurídicopolític establert, però la legitimitat de l’autodeterminació del poble català hi està per sobre i això impulsa un creixent nombre d'independentistes a lluitar per declarar-se'n fora. 

Sobre l'espai creat pel 15-M, ja es veurà d'aquí un temps l'abast i la repercussió del moviment. De moment, i per contrarestar les opinions desactivadores (per conservadores) de la premsa majoritària, va bé llegir articles com el d'Òscar Simón (Les victòries del #15M), en què s'expliquen algunes 'victòries' del moviment com: el venciment de l'apatia i el desterrament de la por; la plasmació de la necessitat d'una millor democràcia; la resistència a la repressió policial i a les ordenances de civisme; l'evitació de desnonaments, o el propi intent de cooptació per part dels partits polítics. Sobre aquest darrer punt i d'altres temes, llegiu un post més que interessant de l'antropòleg Delgado, que ja tindrem temps de comentar quan parlem, en aquesta mateixa sèrie, de les valoracions que elements com Swyngedouw o el mateix Žižek fan del 15-M. Però abans reprendrem Cardús.

Invitació

Amigues,

La present és per convidar-vos a una festa sorpresa que li farem a en Iago, fadrí de Sant Joan de Matadepera, en motiu dels seus 30 anys. Ell no és que ho vulgui celebrar massa, però nosaltres creiem que li farà il·lusió que li preparem aquesta festeta. Serà a Sescorts, la nostra balma-corral mil·lenària, ben a prop d'on nosaltres ens estem, el proper dissabte 17 de setembre (el seu aniversari és el dia 19), a partir de la posta de sol.

Per arribar-hi hi ha múltiples vies. La canal de l'Abella és potser la més directa (heu d'agafar la pista que va de can Robert a can Garrigosa, en qualsevol de les dues direccions i, un cop sigueu enmig de la fondalada, anar per amunt). També hi ha la canal del Pi Tort (agafeu la sortida des de can Pèlags), que potser es fa una mica més pesada. Altres opcions són el camí dels Monjos, que podeu agafar als Dipòsits, i la carena del Pagès, però les desaconsellaríem perquè, en ser cap de setmana, es preveu un trànsit intens.

No cal que confirmeu l'assistència ni res.

Firmat: Sant Llorenç i Santa Agnès

La festa va ser un èxit (érem tota la colla).

Conxa d'Or per Isaki Lacuesta

Aquest cap de setmana he estat al Pirineu amb la Filka i companyia (des de Núria vam pujar fins al coll de Noucreus i vam baixar per la vall de Carançà; les marmotes estan ben grasses) i, en arribar a casa, tenia tot de correus electrònics a la bústia d'entrada, dos dels quals eren de la meva mare. Els vaig llegir per ordre invers d'arribada: primer el segon, enviat el diumenge al migdia, i després el primer, de dissabte a la nit.

En el de diumenge la mare, la Conxa, em deia que al matí havia sentit l'Isaki Lacuesta en una entrevista que li feien a la ràdio, i que estava una mica mosca per les crítiques que El País havia fet a la seva pel·lícula 'Los pasos dobles', projectada al festival de Donostia el passat dilluns 19 (dia del meu aniversari). I que llegís els diaris per veure les crítiques. En llegir el correu de dissabte ho vaig entendre: la seva pel·lícula havia guanyat la Conxa d'Or.

Després de la sorpresa, de seguida li comento al Gerard i ens posem a llegir les crítiques. La de El País és d'en Boyero, que qualifica la pel·lícula d'absurda i idiota i li dedica el bonic substantiu de 'gilipollez' (l'endemà de l'estrena). I esclar, no li va agradar gens que li concedissin la Conxa d'Or: 'Los pasos dobles no solo es ininteligible, sino también vanamente pretenciosa, mortalmente aburrida, un fracaso narrativo en su intento de mezclar las leyendas y el realismo, un puzle caprichoso, un relato muerto (...), una pseudopelícula en la que solo abandono la somnolencia en las breves secuencias que captan a Barceló pintando' (llegiu-la, si voleu). Jo no hi entenc gaire, de crítiques, i menys de crítics, però em fa l'efecte que aquest home deu estar-ne fins als gloriosos, del seu ofici, perquè es passa el dia veient pel·lícules i no li n'agrada gairebé cap. El Gerard, que hi entén força, diu que el Boyero fa unes crítiques molt basades en la seva subjectivitat, i que ell vol pel·lícules que l'entretinguin i li facin passar una bona estona. A l'Almodóvar, per exemple, no el pot ni veure. Esclar que una crítica negativa del Boyero a una pel·li de l'Almodóvar fa que molta gent vagi de pet a veure-la (mireu si no la carta de Rafa Jiménez al Time Out núm. 43, edició impresa).

L'Isaki es va defensar, tant a la cerimònia de lliurament de premis (aneu al minut 48 i mig i al 53 i mig, quan diu al públic que si l'endemà llegeixen a les crítiques que és una pel·lícula inintel·ligible que no s'ho creguin) com a la roda de premsa, on diu que és una pel·lícula molt petita (està molt bé, aneu directament al minut 25 i mig). Tinc ganes de veure Los pasos dobles i El cuaderno de barro, el documental bessó de la pel·lícula que també ha presentat a Donostia. De l'Isaki Lacuesta, us recomano especialment 'Cravan vs. Cravan' i 'La leyenda del tiempo'.

L'Isaki em va ajudar a escriure el guió del Verema de Veremes.

Més enllà de la independència (V)

Vegem doncs algunes de les qüestions sobre bilingüisme debatudes per la comunitat científica internacional, per exemple al llibre 'Bilingualism: a social approach', editat per Monica Heller (Palgrave Advances, 2007). El llibre examina la noció de bilingüisme tal com s'ha desenvolupat en la lingüística, així com l'ús que se'n fa en els discursos dels actors que intervenen en el marc de l'estat i la societat civil. Les llengües s'entenen com a formes de pràctica social més que no pas com a sistemes lingüístics aïllats i discrets, i per tant el bilingüisme com una àmplia varietat de pràctiques sociolingüístiques relacionades amb la construcció de diferència social i de desigualtat social en condicions històriques concretes (vegeu-ne dues ressenyes publicades a Language in Society i Language Policy). Si odieu Foucault, el llibre no us agradarà gens.

Hi ha reflexions crítiques i interessants sobre llengües en perill, drets lingüístics i construcció d'estats-nació. El capítol de Donna Patrick, per exemple, sosté que les minories lingüístiques assumeixen paradoxalment la retòrica de la nació moderna, construïda sobre la idea 'una llengua i un poble', en el seu esforç per resistir la dominació cultural i lingüística. Una retòrica que, no cal dir-ho, és la que ha fonamentat històricament la construcció dels estats-nació que les oprimeixen. En la mesura que la construcció de la nació porta associada l'estandardització de les llengües o els dialectes que s'hi parlen en el marc d'un estat-nació, el risc d'excloure i marginar minories i membres de grups menys poderoros és evident. En el cas català, tot i que l'estàndard de l'Institut d'Estudis Catalans (fonamentat en les característiques del català central) admet la variació geogràfica i està adaptat al marc dialectal balear per la Universitat de les Illes Balears (ometo el cas del País Valencià per no complicar-ho excessivament), s'ha dit des de diferents sectors que 'el normativisme barceloní deuria obrir-se en direcció a una més gran permeabilitat de les altres varietats del català (...) Un espai més gran per a la varietat a l'interior de la llengua augmentaria la funció comunicativa i disminuiria els perills d'un demarcacionisme exagerat' (G. Kremnitz, al llibre citat en l'anterior post de la sèrie, p. 75). Pel que fa a la relació amb les altres llengües que la gent d'aquí utilitza o bé habitualment (castellà, àrab, aranès) o bé com a llengües franques (a més del castellà, l'anglès), el català hauria de ser-ne la comuna, la vehicular, la principal, l'hegemònica? Què volen dir, en termes de relacions interpersonals, de poder i amb l'administració, cadascuna d'aquestes paraules?

Nova pàgina: Documentals i etcètera

Decreixement sostenible: complementarietat en la diversitat

Aquest és el títol d'un article de François Schneider i Federico Demaria (Recerca i Decreixement) que aviat es publicarà a la Revista Nous Horitzons. De moment n'hi ha una versió disponible aquí. Jo en vaig fer una revisió lingüística. Hi trobareu una introducció al concepte de decreixement, una breu història del moviment, amb un esment especial al cas català, una síntesi de llurs fonts intel·lectuals, els actors que actualment hi donen suport i la complementarietat d'estratègies com a fortalesa del moviment.

Quan diu 'i el mateix 2004, un dels autors d'aquest article, activista i investigador, emprèn una gira amb un ase durant més d'un any, divulgant la idea a través de nombrosos debats públics', fa referència a en François, que va fer literalment això. Aquí en podeu veure alguna imatge.

Més enllà de la independència (IV)

Per què no ha de ser possible l'existència d'un nacionalisme que sigui integrador, acollidor, no excloent i, al mateix temps, progressista o d'esquerres? Aquesta pregunta em porta a les converses amb els col·legues de qui us parlava a l'anterior post d'aquesta sèrie, segons els quals els estats-nació (el francès, l'espanyol, l'alemany) han conduït a l'homogeneïtzació cultural (via assimilació de la cultura majoritària per part de les identitats minoritàries) i, en el pitjor dels casos, a l'extermini físic de les persones i grups socials amb identitats perifèriques o no hegemòniques. Hi estic d'acord i, a diferència d'un sector molt minoritari de l'independentisme català, d'ideologia etnicista amb deriva xenòfoba (vegeu per exemple el web d'Unitat Nacional Catalana), jo no vull construir un monstre-estat basat en la idea essencialista d'una nació catalana pura (cal recordar aquí que el partit xenòfob Plataforma per Catalunya no té res a veure amb l'independentisme, sinó que prové de l'ultradreta franquista de Blas Piñar i companyia).

Un d'aquests col·legues em digué que si jo aspiro a crear un estat en base a una idea determinada de nació, en el nostre cas bàsicament al voltant de la llengua, inevitablement discriminaré aquells que no s'hi identifiquen. Jo li vaig respondre amb la cantarella sociolingüística que tenim apresa per justificar l'estatus d'inferioritat i la necessitat de normalització del català perquè no es converteixi en una llengua morta (més endavant veureu el perquè d'aquestes cursives). L'espanyol el parlen uns 329 milions de persones (és la segona llengua mundial en nombre de parlants que el tenen com a llengua materna, després del xinès considerat com a macrollengua i lleugerament abans que l'anglès), amb nombrosos estats on és llengua oficial i diverses acadèmies de la llengua que l'estudien, el potencien i el doten de prestigi. El francés té uns 68 milions de parlants. El català-valencià-balear té 11 milions i mig de parlants (fins aquí utilitzo les dades de l'Ethnologue, un catàleg de les llengues vives del món; penso que els 11,5 milions s'han d'interpretar com a persones que l'entenen), de les quals nou milions i mig el saben parlar. En tots els territoris en què es parla, el català es troba en una situació de bilingüisme social; en alguns té estatus de llengua co-oficial (o oficial) mentre que en d'altres no. A Catalunya, la llengua catalana ha patit un retrocés com a llengua habitual, passant del 46% el 2003 al 35,6% el 2008, mentre que el castellà si fa no fa es manté, passant des del 47,2% al 45,9% durant el mateix període. Tot i que el català ha seguit augmentant tant en parlants com en coneixement escrit de la població, continua disminuint en percentatge respecte el total de la ciutadania catalana (ara les dades són de l'IDESCAT). A la part del País Valencià on el català és llengua pròpia –hi ha algunes comarques de l'interior on ho és el castellà– es produeix una substitució lingüística (per exemple a la ciutat d'Alacant, tal com explica Brauli Montoya en aquest treball), que és el procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua i l'adopció d'una altra. Més que no pas la substitució lingüística, a les Balears el principal factor d'expansió del castellà és la immigració (treball de Bernat Joan, aneu directament a la p. 105). No cal dir que a la Catalunya Nord la substitució lingüística pel francès hi és molt avançada. Davant d'aquesta situació hi ha un intent de normalització de la llengua per part dels perversos nacionalistes que governen Catalunya, en el sentit d'una discriminació positiva cap a una llengua que va esdevenint minoritària.

Això és el que li contesto al meu amic, tot i que sé que la cosa no està tan clara. L'estiu passat, a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, vaig topar amb un recull de les intervencions en la II Jornada de l'Associació d'Amics del professor Antoni M. Badia i Margarit (Cap a on va la sociolingüística?, Institut d'Estudis Catalans, 2006). La que més em va cridar l'atenció és la d'Albert Branchadell, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, el qual sosté que la subordinació de la sociolingüística catalana als interessos de la política lingüística governamental ha dificultat una major diversificació de les perspectives i els objectius de la disciplina i, sobretot, n'ha perjudicat la internacionalització. En conjunt, la sociolingüística catalana 'ha fet una contribució escassa (per no dir nul·la) a la sociolingüística general' (p. 92), idea que també recolza Emili Boix-Fuster en el mateix recull (p. 86). En aquest sentit, Branchadell posa l'exemple de com els dos diccionaris de sociolingüística més recents publicats en anglès no contenen ni una sola obra de sociolingüística catalana en la seva bibliografia, i 'cap dels dos no conté una entrada per al terme estrella de la sociolingüística catalana, que no és altre, òbviament, que «normalització lingüística», el qual no ha entrat a formar part del patrimoni conceptual de la sociolingüística general' (p. 94). Per últim, destacaria la crítica de Branchadell al poc interès de la sociolingüística catalana pel que és actualment un tema estel·lar de recerca, el bilingüisme (p. 98), per efecte del mateix excés de militància (recordeu que el bilingüisme no acostuma a ser ben considerat pels partidaris de la causa de la normalització del català, ja que es considera un estadi previ del procés de substitució lingüística). És interessant veure el post d'Albert Pla Nualart sobre el treball d'Albert Branchadell, així com l'escrit que aquest darrer va publicar sobre Joan Solà amb motiu de la seva mort, perquè s'hi enfronten la defensa d'un monolingüisme català com a única solució perquè la llengua minoritzada no desaparegui i la posició segons la qual el català es pot mantenir en una situació de bilingüisme.

Més enllà de la independència (III)

Dit això, hi ha una sèrie de qüestions sobre el procés de la independència que no només no tinc clares sinó que em neguitegen i fins i tot m'obsessionen. La primera preocupació és la que m'han transmès alguns dels meus col·legues antropòlegs, ecòlegs polítics o geògrafs marxians, i que podríem resumir (i simplificar) de la següent manera. Tots els nacionalismes són projectes polítics d'unes elits que, amb una idea essencialista de nació, aconsegueixen un consens per a l'alliberament nacional que allunya els sectors populars del vertader alliberament, que no és altre que el de classe. Podeu llegir una versió (no gens marxiana i força ingènua) d'aquesta opinió a l'article de Javier Cercas El fracaso de la izquierda en Cataluña (El País, 15 de gener de 2011), que utilitzaré com a exemple.

La idea central de l'article de Cercas és que 'el nacionalismo es, aquí y en Moldavia, una ideología reaccionaria'. Malauradament no conec el cas de Moldàvia –sens dubte interessantíssim– però a Catalunya, que és el que ens interessa, aquesta afirmació no resisteix ni el més petit escrutini històric. El nacionalisme català neix a partir de finals del XIX i, simplificant moltíssim, arriba als anys de la Segona República amb dos corrents clarament diferenciats. Un és el de dretes, socialment conservador i, aquest sí, reaccionari, format pels grans propietaris de terres i els industrials de la Lliga, amb Cambó com a líder. L'altre és el d'esquerres, progressista i format per petits pagesos (sobretot rabassaires), obrers i burgesos republicans, amb l'Esquerra Republicana. Bé, doncs els dos únics intents de declaració d'independència de Catalunya (1931 de Macià, amb Cambó a l'exili, i 1934 de Companys) han estat protagonitzats per aquest darrer corrent, el qual al mateix temps que lluitava per l'alliberament nacional mirava de posar en marxa una reforma agrària perquè els rabassaires i els petits camperols poguessin accedir a la propietat de la terra. És clar que no proposaven una col·lectivització de la terra com els marxistes revolucionaris del POUM i els anarcosindicalistes de la CNT, i que durant la Guerra Civil aquestes dues visions es van enfrontar al camp català, però l'intent de reforma agrària del govern de la Generalitat hi és. Van ser els grans propietaris de terres, agrupats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, els que a través de la dreta espanyolista i també a través de la Lliga, van portar la reforma agrària al Tribunal de Garanties Constitucionals, argumentant que sobrepassava les competències de la Generalitat en matèria de legislació agrària. La llei és declarada inconstitucional, després se n'aprova una versió aigualida que tanmateix precipita l'entrada de la dreta catòlica al govern espanyol i la declaració de l'Estat Català per part de Companys.

Durant la guerra, els industrials i propietaris catalans no dubtaran a situar-se al bàndol de Franco, el qual els salvarà de la barbàrie roja, és a dir, de la gent que intentava reformar o col·lectivitzar l'accés a les seves fàbriques i terres. A canvi van haver de pagar un petit peatge: la llengua i el país. Per tant no m’ho crec pas, això que diu en Cercas que tots els nacionalismes són de dretes. Aquests dies estic rellegint Quim Monzó, i he topat amb un article (Cavallers mutilats de la mà esquerra, del Zzzzzzzz..., de 1987!) on diu que ho tenim fatal, això de l’esquerra a Catalunya. ‘Fatalíssim’, diu, mentre hi hagi qui, amb sentències com aquesta, condemni gent com Andreu Nin (cofundador del POUM) ‘al foc etern de les dretes’ per haver defensat la idea que en el seu combat per a l'alliberament, el proletariat ha de lluitar també contra l'opressió nacional (vegeu Els moviments d'emancipació nacional, el compendi La qüestió nacional a l'estat espanyol o els acords sobre la qüestió nacional adoptats en la creació del POUM el 1935).

Per continuar amb la desbarrada de Javier Cercas (en Tanques, tal com li deien els seus alumnes de la Universitat de Girona), ell considera que la causa profunda del fracàs de l'esquerra a Catalunya és 'el fet que continua essent presonera d'un discurs de resistència [nacionalista] que va servir en el passat antifranquista però no serveix en el present democràtic'. Si el PSC i els altres partits que eren d'esquerres ja no ho són no és perquè siguin nacionalistes catalans, sinó simplement perquè l'esquerra ha desaparegut del sistema de partits i dels governs a mesura que el consens neoliberal s'ha anat imposant, cosa que passa arreu d'Europa. Estic d'acord que emmarcar el debat polític en termes exclusivament identitaris quan ens estant robant els drets socials és fer-li un favor a la dreta, però atribuir el drama de l'esquerra a l'aspiració nacional és ridícul.

Més enllà de la independència (II)

Sóc independentista: vull que Catalunya s'alliberi de l'estructura i dels mecanismes opressors de l'estat espanyol. No vull ser un súbdit del Reino de España, amb un cap d'estat nomenat pel dictador, ni tenir-ne l'exèrcit i la policia instal·lats pel territori ni suportar una Església i una dreta hereves del nacionalcatolicisme franquista ni aguantar els atacs constants contra les identitats que no s'adiuen amb la de l'estat-nació ni tolerar la reforma neoliberal que està en marxa.

Em fa l'efecte que hi dono voltes des de petit, a tot això de les relacions entre Catalunya i Espanya. Amb els arguments disponibles segons l'edat i amb la intensitat derivada dels esdeveniments de cada moment, és clar. Fins a arribar al convenciment que no només és el que més ens convé ara mateix, sinó que la independència és feliçment possible en les condicions actuals (possible no implica necessàriament que s'esdevingui). Durant molt de temps, l'emmarcament del tema en una estructura jurídicopolítica i mental inqüestionable, juntament amb la por, més o menys inconscient, que l'estat espanyol utilitzaria la força militar per impedir l'intent de secessió d'una de les seves regions, feien que no considerés possible la independència. Però ara veig que és inútil i ridícul intentar canviar una constitució que no és la nostra; el que cal fer és declarar-se'n fora. El procés de l'Estatut ha demostrat que la via de l'encaix autonòmic (i no diguem ja la fantasia federal) és debades.

Els articles de Salvador Cardús, aplegats a 'El camí de la independència' (La Campana, 2010), m'han ajudat a canviar la forma d'emmarcar la qüestió. Per exemple, a 'Emancipar el pensament' (p. 115) exposa com 'els termes que expliquen el camí que porta del règim autoritari [de Franco] a aquesta democràcia d'ara, (...) en contra del que pot semblar, no són merament descriptius, ajustats als fets, sinó que determinen un pensament que ens és desfavorable i ens obliga, per dir-ho així, a jugar la partida amb les cames lligades'. O el gir copernicà i alliberador que per mi suposà poder respondre, a la gent que em preguntava per què volia la independència de Catalunya, per quin motiu ells volien la independència del seu país, ja fos Espanya o el Perú ('per què algú hauria de voler tenir un país dependent?', p. 123). I també, és clar, la manifestació del deu de juliol de l’any passat, la més multitudinària i emocionant de totes les que recordo. Punt i a part.

Nova pàgina: Xerrameques i presentacions

El 15-M amb (una mica de) perspectiva (II)

Tornant al recull, un dels que em semblen més perduts és el filòsof Ferran Sáez (Ara, 20/5): 'Això de seure en una plaça ja està molt vist i, sistemàticament, no porta ni ha portat mai enlloc. Indignar-se és important. Estetitzar la indignació, però, és una frivolitat'. A mi em sembla que és ben bé el contrari. Segons Erik Swyngedouw, professor de geografia a la Universitat de Manchester, places com la de la Bastilla, la Plaça Roja o la Plaça Tahrir mostren com l'aparició d'espai polític és un 'procés actiu d'intervenció a través del qual es reconfigura l'espai públic i, en cas d'èxit, s'inaugura un nou ordre socioespacial'. No sé com ho veieu, vosaltres, podeu consultar el seu article aquí: 

Every revolution has its square

N'hi ha d'altres que també s'hi llueixen. Antoni Puigverd, per exemple, deia que 'els indignats no han dit res que no sabéssim' i s'hi referia com a 'joves i madurs, esquerrans o ingenus, idealistes o irritats [que] encarnen l'esperit del disgust i el malestar. L'esperit del No. L'esperit de la rebequeria' (La Vanguardia, 23/5). Sala Martín: 'els acampats estan indignats amb tota la raó. Però les seves queixes van en la direcció equivocada. En lloc de carregar-se la banca, els bons tòxics i el capitalisme, haurien de dirigir la seva ira al Govern d’esquerres que ha utilitzat una ideologia obsoleta que ha enfonsat a Espanya en la crisi més profunda' (La Vanguardia, 2/6). N'hi ha per triar i remenar. Antònia Carré: 'tots som responsables de la situació en què ens trobem ara. És massa fàcil culpar-ne només els poderosos i no assumir les nostres responsabilitats individuals' (Ara, 8/6). Josep Oliver alertava que les mobilitzacions arreu del continent no 'acabin destruint el somni europeu' (El Periódico, 23/6). Ja ho veieu. El de la Rahola em fa gràcia, perquè diu que 'no per cridar més es té més raó' (La Vanguardia, 16/6), per això ella sempre parla fluixet, als combats-debats de la tele. La desbarrada més gran, però, trobo que és la d'Hèctor López a l'Avui (21/6): 'potser cal començar a sospitar que rere l'atac al Parlament i les coaccions als diputats hi ha una amenaça a l'autogovern i una voluntat que es visualitzi la feblesa del sistema institucional català' (comencem a sospitar, doncs).

El 15-M amb (una mica de) perspectiva (I)

He pensat a escriure algunes reflexions sobre el 15-M ara que ja han passat gairebé tres mesos des de l'inici del moviment. A més d'informació que m'arriba per correu electrònic i a través dels blocs que consulto, utilitzaré sobretot un recull que el diari Ara va publicar el dilluns 27 de juny amb les opinions 'més destacades' que el moviment va generar a la premsa. Aquest recull va bé perquè t'estalvies de tornar a consultar la premsa que has llegit, però alhora és una mica arriscat, no només perquè la selecció d'opinions ja ve feta (això es pot compensar amb les xarxes socials i, sobretot, amb la presència al carrer), sinó també perquè has de basar les valoracions en fragments molt breus dels articles. També hi ha una crònica al suplement de cultura de La Vanguardia del 15 de juny, però és molt fluixa.

Fent un cop d'ull al recull de l'Ara es nota l'obligada precipitació amb què escriuen els periodistes i columnistes, que tenen la difícil tasca d'interpretar en directe un moviment i les reaccions que provoca, tal com reconeix el director del diari, Carles Capdevila (19/6). Estic content que les meves opinions sobre les mobilitzacions, escrites en directe, no les hagi llegit gaire gent pel fet d'estar en aquest bloc de distribució negligible en comparació amb els grans diaris citats al recull. Us poso alguns posts que vaig fer, en ordre creixent de precipitació:

7 de juny: Sobre la continuïtat de les mobilitzacions 

4 de juny: Mobilitzacions i/de memòria
26 de maig: Els poetes hi són 
27 de maig: Resistència a la plaça Catalunya (I) 
27 de maig: Resistència a la plaça Catalunya (II) (sens dubte, el més exaltat)

can Pau Foguera

En Pepito va néixer el 1930 a can Pau Foguera, un dels masos més petits de l’antic municipi d’Olzinelles, on havien viscut els seus pares, els seus avis i els seus besavis. La brisa marina bufava suaument la façana de la masia, orientada a migdia i construïda en un dels vessants d’un petit sot del massís del Montnegre, a la Serralada Litoral.

Durant quatre generacions, els de can Pau Foguera havien anat transformant el sot en un agroecosistema per a la producció de subsistència: cereals als terrenys més plans, ceps als costers, horts al fondal i oliveres i fruiters allà on la terra els ho permetia. En funció de la demanda externa, oscil·lant, i si l’anyada havia estat bona, venien petites quantitats de vi, d’oli o de llet de vaca. Per satisfer la resta de necessitats de la casa, els homes de la família treballaven a jornal a les grans heretats forestals de la muntanya, on feien carbó i llenya, tallaven fusta i pelaven suro.

En Pepito va viure tota la vida a can Pau Foguera, on tenia cura del llegat dels seus avantpassats. Cavar la vinya, empeltar ceps, esporgar els fruiters, fangar la terra i femar-la. Des d’allà va veure com la majoria de masos d’Olzinelles es tancaven a mesura que els masovers marxaven als pobles i les ciutats properes en cerca de millors condicions de vida i d’un salari a les fàbriques. L’Aurora, la seva única filla, també va decidir marxar de can Pau Foguera quan es va casar. I l’Assumpció, la seva dona, va anar caient en una severa demència senil que li va esborrar a poc a poc la memòria. En Pepito va ser el darrer pagès d’Olzinelles que hi va viure d’una forma ‘tradicional’ fins que va morir el febrer de 2006. I ho va fer amb una plenitud i una felicitat extraordinàries que en certa mesura contrastaven amb la decadència de l’immens univers que havia de desaparèixer amb la seva mort. 

En paraules del conegut artista Perejaume, veí d’en Pepito, 'el matí en què vam posar el seu cos al cementiri d’Olzinelles, tots aquells verals es van empetitir; van perdre mida, contrast i fondària'. A les Pagèsiques, ara en curs de publicació, li dedica uns versos, que són els que vam fer servir per tancar el documental Verema de veremes:

A Olzinelles, el dia 14 de febrer de 2006,

enmig del vast rostoll que ha deixat l’escriptura cereal,

avui sí, definitivament corprès davant la llum gerda i antiga

que fan els pagesos amb la memòria que se’ls crema.

Perquè no hi ha ja més dilacions, sense ni cant de mort,

com una santedat que el comú de la gent no pot imitar,

la pagesia es clausura: vol prendre estat de perfecció.

 

Tot i que els folkloristes i els musicòlegs han anhelat capturar l’essència d’una pagesia catalana que desapareix des del segle XIX, i que en bona mesura molts de nosaltres ho continuem fent (des del documental de l'última verema o el darrer pastor transhumant fins a la pila carbonera de demostració), els seus treballs només poden ser testimonis acadèmics d’un ric univers que un dia va existir. Si bé a Olzinelles 'hi havia hagut moltes vides humanes, moltes mentalitats treballant, imaginant, ideant' i, per tant, s’havia creat una cultura molt rica al llarg de la història, 'no n’ha quedat res! El món rural és una gran manera de desaparèixer i de no deixar pistes'. 

Però tot i ser impossible de fixar, la memòria del món pagès, aquesta 'llum gerda i antiga' ens és suficient per entreveure altres realitats possibles que caldrà sembrar en aquest vast rostoll que se’ns apareix, misteriós però fèrtil. Tal com ens digué Perejaume, quan en Pepito era viu i 'tu estaves a can Pau Foguera, no era gens nostàlgica la sensació, més aviat era al revés; era la possibilitat d’endevinar una altra vida possible, un altre concepte de la realitat possible (...) Era una visió revolucionària en la mesura que t’adonaves que hi havia una altra possibilitat de món: un món paral·lel'. 

 És most de la verema (set i vuit d'octubre del cinc). A l'esquerra de la imatge hi ha l'ombra del trípode de la càmera que vaig fer servir per filmar tot allò. El most emmiralla la façana de la casa. I el cel.

read the English version

Més enllà de la independència (I)

En aquesta nova sèrie de parrafades que veig a venir que serà interminable (tot i que també pot ser que duri de Nadal a Sant Esteve, no se sap mai), escriuré sobre una qüestió que em neguiteja des que tinc ús de raó i que mai no he fet passar per l'engranatge de l'escriptura. Els que estem fortament esbiaixats cap a les formes més acadèmiques de cultura no tenim més remei que recórrer al suport escrit per mirar d'aclarir els nostres neguits tot avançant en el coneixement de la realitat. Amb això, i tant de bo que també amb els vostres comentaris i aportacions, espero poder treure'n l'entrellat, encara que la feliç resolució em condueixi a un nou i encara més enredat embolic.

Que Déu m'agafi confessat, i si no hi sóc a temps doncs que m'agafi fort per no fer una relliscada d'aquelles que fan mal només de pensar-hi.