Berlín (I)

Divendres vaig aterrar a Berlín acompanyat de la Itziar González. El llibre en què estem treballant tindrà com a darrer capítol una conversa a la que serà la meva ciutat durant els propers tres anys. La capital de l'imperi ens va rebre amb un fred extrem. Menys sis en aterrar l'avió, menys dotze dissabte al matí. Em pregunto com ha pogut florir una civilització en aquestes condicions gèlides. La gent d'aquí ha de tenir alguna adaptació per resistir el coltell del fred a la cara. No pas res genètic, enteneu-me, sinó d'adaptació vital, de desenvolupament d'una certa cutícula epidèrmica de protecció. A Leopoldplatz, per exemple, una marreca amb una granota violada d'arlequí caminava tranquil·lament acompanyada de la mare i l'àvia. Diuen que a les llars d'infància posen la canalla a fer la migdiada a l'aire lliure, ben tapats és clar, perquè es vagin acostumant a l'aire esmolat. M'imagino els berlinesos estoics, comprant a mercat, essent detinguts per les SS o anant a veure Metropolis sota un fred de Déu.

Dissabte vam veure l'edifici del Reichstag, on hi ha l'actual Parlament. Des de la renovació de Norman Foster, té una cúpula per on els visitants poden caminar tot veient l'interior de l'edifici, és a dir, l'activitat dels parlamentaris. Les decisions polítiques són transparents a la ciutadania. Un símbol buit com el propi espai cupular. El poble no hi té cap possibilitat de decisió. Mana la Troika. La Itziar diu que sóc un exiliat, ja que he hagut de marxar del meu país perquè els seus governants s'han doblegat davant del cop d'estat financer. El retorn d'un deute privat passa per sobre de les necessitats socials bàsiques i de la inversió pública en investigació. Ho diu tan convincentment que quasi m'ho començo a creure. Jo vaig acabar el doctorat l'any 10 i des de llavors m'ha estat impossible trobar una oportunitat de continuar amb la meva professió. Fins ara. La setmana que ve m'incorporo a un equip de recerca internacional i nou de trinca de la Humboldt Universität. No puc fer altra cosa que posar tot el meu esforç com a investigador a disposició de la gran transformació que viu i viurà el nostre país. Però d'això en parlaré un altre dia.

El Parlament - foto d'IG

Del Reichstag vam fer cap al Museu de l'Holocaust Jueu i l'espai de memòria dels gitanos assassinats per l'horror nazi. Grans espais públics destinats, diu la Itziar, a demanar perdó al món. Porta de Brandenburg. Zona d'un mur que va dividir la ciutat en milers de bocins. Desenes de persones mortes en intentar escapar de l'Alemanya Est. Nou de novembre del catorze. Vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín i data escollida per a la consulta d'autodeterminació del poble català. 

A l'habitació de la meva nova casa, la Itziar em va ajudar a distribuir les coses. La taula aquí, la planta allà, aquesta paret la pintes d'un color càlid. I sobretot, em va dir, fes-te el llit cada dia, que no saps mai qui entrarà a la teva habitació. Vaig anar traient de les maletes els llibres imprescindibles que havia agafat. Obreda, de Perejaume, em recorda el Montnegre estimat i el dia que me'n vaig acomiadar. Havia pujat al Collsacreu en cotxe des de Palautordera. Hi havia un cel blau blau. Les suredes, ben estassades, s'anaven acomodant, mòbils, al pas de l'auto. A dalt m'havia reunit amb en Perejaume. Em va dir que els darrers anys de la seva vida, en Coromines hi pujava a dinar al restaurant, cada dilluns. No veia pràcticament ningú; havia d'acabar l'Onomasticon abans de morir. Des del Collsacreu vam agafar la pista cap als Quatre Camins, vam deixar el cotxe a Can Camps i vam fer cap a Can Basuny. Em va donar l'únic exemplar de l'Obreda que li quedava perquè me'l pogués endur a Berlín. A la meva nova habitació, el vaig obrir per la pàgina 79 i en vaig llegir, amb emoció, l'Intèrpret:

Espadats de Montgrony, vall de Galamús!

Sortiu-me, suros, del cap,

que us vegi tothom! Troncs en alçament,

vallesos senyats, blens de cabells, 

retalls d'ungles, terra pastada amb saliva,

amb suor, tal com es pertanyen suro i retina

d'haver-se amarat!

Com ara Súria o Suró,

amb el sol que els amida i l'ull que els immensa

i el lluc que treu el suro de dins

fent el que hi ha amb les terres a mida.

Com ara Sant Iscle, de rostre perdut,

amb suredes i verns als plecs del vestit.

O aquest plegar-se'm la vista a la pell, 

d'haver-se bresquejat amb clivells i turoneres, 

d'haver-se llistat amb canons i badalucs,

amb relleu i faccions com si jo en fos l'intèrpret.

Simulant l'abatiment de l'exili a l'aeroport del Prat - foto d'IG

Novament a l'habitació, vaig anar col·locant les plantes curosament. M'agafava a la seva vegetalitat com si fossin les alzines de casa, sempre verdes. Fora estàvem a menys mil graus però a casa s'hi estava bé. Visc a Wedding, un barri popular que s'ha salvat de la gentrificació que han patit altres barris berlinesos com Prenzlauer Berg. Però aquí també arriba. We are the gentrifiers, em digué en Marlon, el meu company de pis, que el té llogat per 1200 euros, el doble del que paguen els altres veïns del bloc.

El dilluns vaig acompanyar la Itziar a l'aeroport de Schönefeld. Vam agafar el tren a Friedrichstrasse. Caminant per la ciutat m'adonava que hi ha una cosa molt bona, a Berlín. Potser només és una primera impressió, però també l'havia tinguda quan vaig ser aquí al desembre. Els conductors de cotxe, a diferència d'altres ciutats, no aspiren a atropellar-te. Condueixen lentament, molt lentament, i pots creuar per tot arreu. Fins i tot algunes avingudes estan gairebé buides. A punt per arrencar l'asfalt i fer-hi cols.

El Montseny, per a qui?

Ha sortit al darrer número de la Sitja del Llop, revista de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny

Vaig a buscar la Filka a l'estació de Palautordera. A casa prenem te i ella esmorza. Sortim. Caminem fins a la sortida de Sant Esteve, on ens agafaran més fàcilment. Fem dit. Al cap d'una estona ens carrega una dona. Anem a Fontmartina –diem. Jo vaig a casa meva –diu ella– he de pentinar ma mare perquè ha d'anar a missa, si no us pujaria un tros més. Ens deixa a l'altura de Can Noguereta, al Pla de Santa Margarida, i esperem el proper cotxe que ens carregarà. Una puput. El dia és ben clar. Un ciclista amb malles negres i grogues, llampants, passa carretera amunt. Al cap d'una estona ens agafa una dona que va al poble del Montseny i ens descarrega al trencall de la Costa. Mentre ens preparem per iniciar la marxa a peu, passa el ciclista de malles llampants. Al final arribareu! –fa– i s'esmuny embalat revolt amunt, cap al Coll Formic. Sí! –riem. Les primeres passes es fan feixugues, amb el pes de les motxilles. Portem material de travessa. Farem la circular clàssica Turó de l'Home – Les Agudes – Matagalls, i no sé pas on dormirem. Només conec algun lloc a la Calma però queda massa lluny per a nosaltres. Tot i que el bivac de travessa està permès per la normativa del Parc Natural, és molt difícil trobar-hi un refugi lliure o si més no una quadra on poder-se aixoplugar durant la nit.

S'acosta un BMW blanc, para i ens carrega. Hi va una parella de Reus, tots dos abillats amb la millor roba de muntanya. Ens porten fins a la Plana del Coll i allà iniciem l'ascensió al Turó de l'Home. Passem per un alzinar acabat d'aclarir i de seguida comença una pujada rosta per entre landes. Anem pujant per entre faigs esparsos, que ascendeixen amb nosaltres però a un ritme més lent, de dècades. La boira s'hi afegeix, i tot ascendint des del fons de vall va cobrint la muntanya. Collsesbasses. Cim. Fem una queixalada rere l'antic observatori meteorològic. Arriben ramades de turistes amb roba de muntanya nova de trinca. Aparquen el cotxe sota el turó, fan el cim i se'n van a dinar a algun restaurant d'anomenada. Nosaltres crestegem cap a Les Agudes. Al collet deixem les motxilles i en cinc minuts som a dalt de la segona protuberància del massís. Baixem en direcció al Coll de Sant Marçal pel GR. Ens creuem amb un conegut meu, responsable de l'empresa que arregla els camins més freqüentats del Parc. Més avall, uns nois pugen en direcció a Les Agudes carregant bicicletes de descens i equipats amb cascos. Davallem endinsats a la fageda, en sortim per una tartera imponent i fem cap a l'alberg de recerca del Puig. Excepte la punta de Les Agudes, la muntanya ja està tapada del tot.

Arribem a Sant Marçal. A l'hotel, demanem una infusió i un Cola Cao. Quan val, passar la nit –preguntem. Avui 130 €, habitació doble amb esmorzar inclòs –respon la cambrera. Davant la meva expressió d'astorament, la noia em recita que és un monestir del segle XI –si fos del segle X seria més car, penso–, que les habitacions estan restaurades i tenen encant... A mi em sembla horrible, com està adequat. Hi ha tuies plantades tot al llarg de la pista que condueix a la carretera, tauletes de marbre i fanals a la terrassa. Estil pijorústic sostenible. I no hi ha algun refugi lliure, pels excursionistes de travessa? –pregunto– algun lloc cobert on poder-se aixoplugar a la nit en cas de pluja? Això no t'ho sé dir –respon. Paguem la infusió i el Cola Cao (5 euros amb 40 cèntims). La Filka vol pujar al Matagalls tan sí com no, però sense tenir un lloc a cobert on passar la nit no podem pas. La previsió és de pluja i ara, a la tarda, ja està tot tapat.

Aconsegueixo convèncer-la i decidim baixar al càmping de Les Illes a fer nit. Abans d'emprendre la baixada, fem parada obligada a la font de Sant Marçal, on bevem i carreguem bona aigua. Un cotxe marxa carregat de garrafes plenes. N'arriba un altre. S'obre la porta del copilot i en surt un bastó de fusta, que ràpidament punxa el terra. Rere el bastó apareix un avi àgil i enèrgic que, tot baixant del cotxe, diu “au va, nois!”. Dos vailets surten volant de darrera, agafen les garrafes del maleter i comencen l'operació. L'avi s'apropa a nosaltres. Ens mira rialler i, amb les mans recolzades al bastó, es prepara per entomar la conversa. Els seus ulls són blaus com el cel d'aquest matí i sobresurten de les òrbites, darrera les ulleres. Veniu a carregar, oi? –li dic. I tant, de Taradell, venim –respon. Nosaltres volíem fer el Matagalls ara a la tarda però necessitem un aixopluc per la nit –dic. No en coneixeu pas cap, de refugi, per aquí dalt? Mare de Déu –fa ell. Quan sereu dalt de la creu veureu un camí que marxa cap allà, no pas el que baixa al Coll Formic, i que us portarà a una font on hi ha un Patufet. Seguireu el camí i un trencall a mà esquerra us portarà a una altra font amb cobert, on podreu dormir sense problema. Coneixeu bé la muntanya –dic– i ens acomiadem de l'avi agraïts pel cop d'efecte que ha donat a l'excursió.

Emprenem la pujada al Matagalls. La boira de la tarda, en expansió, es va entaforant a les rugositats del terreny. A mesura que omple les soques buides dels arbres, les clivelles dels troncs i les cavorques animals, en purga també els darrers excursionistes del dia, que davallen contents cap al Coll de Sant Marçal. Estem sols. Caminem sense parlar i sense mirar-nos els peus, que van fent una passa rere l'altre, d'una manera diríem autònoma. Allunyem l'atenció del cap i la fixem a d'altres bandes. Grans faigs surten de la boira a mesura que ens hi apropem i tornen a desaparèixer en passar-hi pel costat. Corriol enllà, a uns tres metres d'altura, una fulla que ha anat acumulant aigua al limbe veu com s'aproximen els dos caminadors i, en coincidir la vertical amb el meu crani, hi precipita una gota gruixuda i brillant. De cop m'envaeix la sensació d'haver viscut aquest moment. Abans d'arribar al Coll Pregon, el marge dret del camí és talment una trinxera on jo he fet la guerra.

Enfilem el tram final i la boira s'escampa. Surt el sol amablement. Arribem a la Creu. Baixem per l'altra vessant tot seguint les indicacions de l'avi fins a veure en Patufet –és la font dels Cims. Encara ens perdem una estona per prats ramaders –perfectes– entre ginebrons calcinats. Finalment un corriol ens duu a la font de Matagalls, la volta de la qual ens donarà una nit serena. L'endemà baixem al Coll Formic i prenem un te al restaurant. Una parella s'ofereix a portar-nos en auto fins a Granollers, baixant pel Brull i pel Congost. Ells han pujat a fer una passejada i a esmorzar. Al cotxe, tinc la sensació d'anar a tota pastilla. Ja som a Seva i la muntanya és lluny, enorme. El Montseny, penso, és per a vosaltres, conductors de bòlids privats amb uniforme North Face. És una muntanya de qualitat.

Agonia d'una gallina

Gallina muerta por zeus en el jardin. Yo no se que hacer, esta sufriendo pq sigue viva.. esta fatal. No se que hacer ni con el perro ni con la gallina.
Remitent: Guida. Enviat: 19:24

Vamos a cortarle el cuello con una destral.. Para k no sufra. 
Remitent: Guida. Enviat: 19:32 

Diooooss!!! k xungo!!!! Ya sta exo.. Q mal rollo .... El cuerpo se movia!!!¡ uuuhhhaaaaagggg!!!!! No ha sido nada agradable..pobrecilla tio.....k final mas cruel.....
Remitent: Guida. Enviat: 19:41 

Mussols: us he observat

Ja fa dies que m'he instal·lat prop d'on viviu. A les nits sentia els vostres reclams. Em fèieu companyia. Algun cop m'havia semblat veure-us volar, però la foscor del capvespre no em permetia distingir-vos clarament. Abans d'ahir vau badar i us vau deixar veure amb claror. Us vaig observar una bona estona, amb i sense binocles. Un de vosaltres estava a la teulada de la granja de can Vila. L'altre, al costat de la xemeneia de can Ta. No cridàveu. Al de can Vila: eres ben bé com diu la guia, rodanxó i de cap ample. Giraves tant el cap que no sabria dir-te si estaves posat de cara o d'esquena a mi. Ara que sembla que us hem donat dret a veu (el parlament de la natura i tot això) no sé si us la sabem interpretar. Què ens voleu dir, exactament? Sigueu eloqüents perquè nosaltres tenim pa a l'orella.

Escolteu el moment de l'observació 

Palautordera

Estant a 200 metres sobre el nivell del mar i amb el massís del Montseny -que assoleix els 1700- tan a prop, dubto que hi hagi gaires llocs al litoral i prelitoral català on la vista adquireixi aquest gradient tan marcat. Un gradient que, com a la resta de zones de muntanya, es percep arreu, per exemple a la Fonda Turó de l'Home de Santa Maria de Palautordera, o a la conversa entre un avi i una noia en un bar (quan era jove havia pujat al Turó de l'Home a peu des d'aquí). Gradients latents, més o menys inconscients en la vida quotidiana de la gent del país. A les regions ramaderes, els ramats pugen a muntanya a l'estiu i en baixen gradualment amb l'arribada progressiva del fred i l'aparició de les neus. Recordo perfectament un vell de Benasc que, en descriure'm la pujada que feien amb el bestiar cap a les pastures d'estiu (al massís del Posets), se li aclarien els ulls com si reflectissin l'aire net i pur que hi devia bufar. 

El dia que vaig venir per primer cop a visitar la casa on m'he instal·lat, em va semblar que el pla de Palautordera tenia un aspecte nord-italià. Sembla fèrtil i de tarannà acollidor. Tot i que les urbanitzacions també hi han fet acte de presència, domina una sensació de plana lliure, encara no cimentada, no inerta del tot. Per a mi, que sóc de Matadepera, un antic poblet de camperols destruït per la urbanització de luxe, això té un valor extraordinari. Una plana amb una gran sensació d'horitzontalitat de llevant a ponent, i amb fondària fins al Collformic. Amb una gran aptitud agroliterària.

Amb una colla vivim en una casa que hi ha molt a prop de l'escola Vallmanya, just sobre el límit entre els termes de Sant Esteve i Santa Maria. Les de casa diuen que vivim en una masia. Jo més aviat penso que és una torre que masieja, i ara nosaltres l'ajudem perquè ho faci una mica més, si pot. Hem preparat un tros de pati per a hort: hem escatat, hi hem passat el motocultor i l'hem femat. El motocultor ens l'ha deixat un amic de la Guida (que viu a Campins) i el fem l'hem comprat a un noi d'aquí que té vaques. Ja hi hem plantat els enciams. El planter ens l'ha donat la Montse de can Vila (us en donaré de quatre lleis diferentes), que també ens ha donat tomàquets de penjar per treure'n la grana. El pare de la Dina ha podat les quatre oliveres que hi ha (la brancada va per llenya) i ens hi ha plantat una prunera. La parra la va podar un amic del Fede el dia de la festa d'inauguració de la casa, ben ensofrat. Farà raïms i ombra. Per a galliner hem acondicionat una de les dues corts annexes a la bassa i hem fet un tancat de filat perquè voltin per fora. Van arribar la setmana passada, però el Josep de ca l'Ayats, el nostre veí i assessor en temes hortogallinacis, diu que tardaran quatre o cinc setmanes a pondre. 

Que com es diu, la casa? És una bona pregunta. En principi, segons el cartell, és can Cervera, el cognom dels propietaris. Però gratant una mica hem sabut que abans que els Cervera la compressin, era la casa Nova (la casa és feta dels anys 20 del segle 20). Com que a tocar de casa hi ha can Ta vam suposar que la nostra era la casa Nova de can Ta. Era un nom perfecte! Al cap d'unes setmanes vam veure que no, que la casa Nova de can Ta és una altra que hi ha una mica més enllà (una que veiem des de l'entrada). I que a la nostra havien deixat de dir-li la casa Nova a mida que passava el temps inexorable. Tot plegat, ens havíem quedat sense can Ta, i això va obrir una crisi toponímica que al cap d'un mes encara no hem resolt. Jo he proposat rebatejar-la com a can Taire, i en les properes setmanes l'assemblea decidirà.