Berlín (II)

Dedicat al Tardo i l'Ics d'Antuà

Ahir, aprofitant que feia sol i la temperatura havia pujat a +6 graus, vaig sortir a fer un volt pel barri. Caminava a la deriva i em deixava portar pels fluids que llisquen pels carrers i les places. Tan aviat em creuava amb dos jubilats que passejaven, amb jaquetes elegants i conversant alegrement, com compartia un tros de la ruta d'un jove carregat amb ampolles d'aigua mineral. Torrents amagats, vetes d'aigua subterrània que, des de la superfície, només poden ser intuïdes amb una bona dosi de màgia, tècniques saurines i vares d'avellaner.

El dia abans havia anat a signar el contracte a l'edifici principal de la Humboldt-Universität zu Berlin, al carrer Unter den Linden, el gran bulevard berlinès. Pertot hi havia estàtues i recordatoris dels figures que hi han passat: Feuerbach, Hegel, Humboldt, Engels, Einstein... A la paret de l'escala del vestíbul, amb lletres grans, la mítica frase de Marx que ja és hora que els filòsofs transformin el món, presidia les pujades i baixades dels estudiants. Em va fer gràcia, perquè en Pigem, el filòsof, m'acabava d'escriure un correu en què em deia que recordava aquella frase de la seva darrera estada a la Humboldt. 

Des d'allà havia arribat, passejant, fins a Alexanderplatz, centre i símbol de la República Democràtica Alemanya. Plaça de planimetria irregular, una mica atrotinada. Un nus de trajectes humans, d'entrada i sortida de vetes, tramvies, trens i turistes. Recordava algunes escenes de la sèrie que Fassbinder va gravar a partir de la novel·la de Döblin i que havia vist amb el Gerard quan vivíem junts. En recordo el personatge, completament grillat, que a nosaltres ens feia pensar en un paio de Matadepera, el nostre poble.

Aquella nit de divendres hi havia la festa d'aniversari d'un amic del Marlon, el meu company de pis. Calia vestir-se d'algun personatge de novel·la. Jo havia pensat en el meu estimat Holden Caulfield, l'entranyable adolescent de El vigilant del camp de sègol. L'únic que recordava és que era un nano extraordinàriament alt per la seva edat. I que tenia alguns cabells grisos. Aparentment passota. Un cínic fastiguejat amb la societat hipòcrita que l'envoltava, però alhora capaç de mostrar una tendresa corprenedora en parlar, per exemple, dels seus germans. Recordo una escena hilarant en què el noi quasi fa tornar boig el taxista que el porta pels carrers de Nova York. En Holden no entén on van, a l'hivern, els ànecs que hi ha als llacs dels parcs, quan aquests es glacen i queden erms. I quan puja al taxi aprofita per preguntar-li al conductor. Escolti, li diu, vostè sap on van els ànecs quan els llacs es glacen? El taxista queda desconcertat. Mira de respondre-li, però s'embolica en una conversa absurda amb en Holden, que l'acaba fent sortir de polleguera.  

En Caulfield era massa complicat i va quedar descartat per a la festa. Després de valorar altres opcions, vam decidir posar-nos uns quimonos de la nòvia d'en Marlon, que és japonesa, i ens vam mig inventar uns personatges nipons de la Primera Guerra Mundial. La festa era en una planta baixa d'un edifici de l'est que els amics d'en Marlon utilitzen com a oficina. Era com la cançó del Sisa. Hi havia Siddhartha, Tom Sawyer, el retrat de Dorian Gray amb mitja cara podrida... Punxaven electrònica molt bona. Hi havia droga, però no era la dictadora de la festa. Una noia baixeta interpretava un dels personatges d'Alícia al país de les meravelles. Duia un barret de copa negre i la cara pintada de blanc. Un as de piques gros, penjat al coll, li arribava fins un xic més avall de la cintura, a mode de minifaldilla. Unes mitjes blanques i unes botes de follet completaven el perfil. S'abraçava a una mena de Jimi Hendrix que no vaig saber quin personatge era. Mulat, amb el cabell rinxolat, vestia una americana elegant i tenia un somriure d'esmolet. Era força més alt que ella, i per a poder-lo petonejar, l'as de piques es posava de puntetes amb els seus botins de follet. A Berlín la posada en escena compta, vaig pensar. No sé si estaré a l'altura.

Els Països Baixos (VII)

I ara ja vaig cap al que et volia dir. En un altre article de setembre de 2005 (El paisatge literari català) deies que a la represa literària del dinou els escriptors devien trobar-se amb una llengua molt lligada a la terra, una llengua pagesa. I et preguntaves de quina manera la nostra literatura assumirà el moment actual en què la cultura pagesa està acabant de ser del tot substituïda pel turisme, i quins personatges literaris en sortiran, de tot plegat.

Un exemple d'aquesta reacció podria ser la teva novel·la Marina, en la mesura que mira de tornar a pintar una marina d'una Costa Brava trinxada i amb la omnipresència literària de Ruyra, Català i Pla? Dius que les teves novel·les han anat a parar sempre als paisatges perifèrics, en els quals es veu la novetat i es desfà la hipocresia. I que l'observació i l'acceptació del que hi ha allà pot ajudar-nos a entendre el moment actual. És cap allà que creixen les ciutats, o és des d’allà que decreixen, dius.

Aquesta idea de la perifèria com una força creadora penso que és clau. Portar el defora al centre com a procés polític de transformació de les ciutats actuals. Al post De Salardú a Burg (i V) vaig escriure algunes idees d'aquestes, si el vols mirar. Ara, com diu el Perejaume, estem enmig del vast rostoll que ha deixat l'escriptura cereal, i una part d'aquest rostoll està ple de ciment. Algun cop, així parlant (si no recordo malament, el dia que vam dinar plegats a can Pèlags), també ha dit que tal carretera o tal altra s'hauran d'arrencar, perquè quan ja no hi hagi petroli ni cotxes no serviran per res, i la terra en canvi sí, que hi haurem de fer patates. 'Arrencar' en el sentit agrari, com arrencar uns ceps vells o unes oliveres mortes. 

El que vull dir és que això ja està en marxa. Hi ha gent que es dedica a descimentar parcel·les per recuperar espais públics, d'altres s'imaginen les places de la ciutat convertides en horts comunitaris. Hi ha una gentada que va avançant des de les perifèries tot artigant ciutats. Aquests podrien ser alguns dels personatges literaris del nou panorama que deies.

Els Països Baixos (VI)

Hola Toni,

Sóc a Amsterdam. Estic llegint tot de coses alhora, com ara el teu Autoestop. Em recorda molt els viatges que he fet últimament a dit. De moment, el que més m'ha agradat és la inspiració que et va venir als camps de la carretereta d'Artesa de Lleida a Puigverd, on el camp d'espigues per on passaves era la pell d'una lleona que s'havia ajagut de calor. I interpel·les el lector i el lector se sent còmplice del teu pas pel mosaic de cultius i per les lletres pretèrites: però seguim per aquest caminoi, lector d'aquesta literatura que encara tira perquè encara li dura l'empenta dels que hi han cregut, en ella i per nassos en aquesta terra de pàgines escrites amb tinta que el paper pràcticament supura, vull dir que jo no haig de fer res, teclejar, i a darrera d'aquest camp arat o a dalt d'aquesta pluja de lletres hi ha els pares que ens van empentar, perquè tota literatura és feta a cop d'empentes, una empenteta aquí, una empenteta allà, dels escriptors en general i dels escriptors catalans (pàg. 105).

També he llegit al teu bloc la conferència sobre Paisatge, Literatura i Perifèria que vas fer a Olot, i m'ha interessat molt. Dius que a Les muntanyes, de 1901, Maragall col·loca el paisatge al centre de la composició per primera vegada a la literatura catalana. I s'hi encarna, de manera que les muntanyes i Maragall ja són una mateixa cosa. Ara l'he llegit. En un dels versos (Però jo, tota plena de l'anhel), Maragall és femenina. I en aquest altre fragment la Maragall-muntanya és contemplada per tot de gent des de la perifèria:

I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Després, dius, Joaquim Ruyra i Caterina Albert posen sobre el paper les parts fosques d’aquest paisatge. Amb una llengua riquíssima, els estats d'ànim i els anhels dels personatges emanen dels llocs per on passen. És el cas de Solitud, que per cert vaig quedar parat en llegir, al teu estudi preliminar, que la muntanya interior de la Mila no és pas l'alta muntanya, sinó el petit Montgrí. O de Josafat de Bertrana, en què tal com diu en Castellanos a la introducció, la importància de l'espai (l'interior del campanar) és absoluta, fins al punt que el personatge hi és descrit com una peça més del mobiliari, confós amb l'entorn, indiferenciat. En Pla, dius, les foscors personals ja queden fora de les descripcions paisatgístiques. Tot això m'interessa molt, a mi.

Lingua, montagne e contrazione

Cari amici,

Volevo condividere qualche riflessione in rapporto con conversazioni che abbiamo avuto con qualcuno di voi e che penso che possono interessarvi per motivi professionali o personali. Il tema è il rapporto tra la lingua, le montagne e la decrescita.

Con l'espansione territoriale dai Pirenei durante la conquista feudale dei territori d'al-Àndalus e l'espansione commerciale a traverso il Mediterraneo da parte dei re catalani, s'espande anche il dominio linguistico del catalano. In un certo modo, questo processo culmina con la massima sofisticazione del pensiero e l'arte con le opere dello scrittore, filosofo e teologo Llull (XIII-XIV) e del poeta March (XV).

Dopo la sconfitta militare e politica delle istituzioni catalane davanti l'esercito di Filippo V de Borbone all'inizio del Settecento si produce un processo vernacolare inverso. Cioè, c'è un processo d'eterogeneizzazione estrema della lingua dove ogni località genera una forma propria di parlare. Alla fine dell'Ottocento c'è una nuova espansione, in questo caso in altezza, poiché il movimento romantico catalano (Renaixença) ed il posteriore Modernismo si lancia alla scoperta delle montagne del paese. Di forma analoga all'epoca feudale, l'espansione culmina con le opere dei poeti Verdaguer e Maragall, oppure dell'architetto Gaudí.

Con la crescita economica della seconda metà del Novecento, basata in una espansione sociometabolica ed in un processo d'integrazione globale di ecosistemi e popoli, inoltre accaduta dopo la persecuzione politica della nazione da parte di Franco, la lingua s'omogeneizza di nuovo e si degrada così tanto come il paesaggio.

Negli ultimi anni, sembra che l'opzione indipendentista cresce. In aggiunta ai motivi economici, si argomenta che avere uno stato proprio sarebbe l'unica forma di evitare la scomparsa del poco che ci resta di identità culturale. Ma qualcuno di voi mi ha fatto vedere che se il processo d'integrazione globale continua, le differenze culturali si dissolveranno come adesso, anche se c'è uno stato proprio.

Questo ci porta a la decrescita ed all'uscita dell'attuale sistema a traverso la diminuzione della grandezza dell'economia e quindi una contrazione del metabolismo sociale (volontaria oppure per imperativo ecologico, questo non è chiaro). Per quello che riguarda all'uso dello spazio fisico, questa contrazione dipende della capacità di usare le risorse locale, cioè una espansione topologica dello spazio. Questo può essere espresso sia con la Teoria Generale delle Risorse di Almo Farina che a traverso l'esperienza artistica di Perejaume d'ampliamento dello spazio.

Mi chiedo se possiamo immaginare (politicamente e scientificamente) una nuova tapa di orogenesi linguistica parallela a questa contrazione sociometabolica. E quale è il ruolo delle montagne, dove storicamente si dice sono nate molte caratteristiche distintive della cultura catalana, in questo nuovo processo di mutazione culturale. Ho qualche idee per analizzare se/come sta accadendo questo cambiamento, ma prima vorrei conoscere la vostra opinione o idee su questi temi.

Un caro saluto,

Pagèsiques

He rebut molts correus (centenars, per ser precisos) de persones que m'expliquen que el dimarts passat (dia 20) van sentir una brisa molt agradable que els entrava per les finestres i els refrescava la cara i els aclaria els sentits. Totes coincidien, curiosament, a dir-me que la cosa havia estat cap a mig matí.

No era altra cosa, els vaig respondre, que l'efecte que produïen els milers de lectors que, sabent que aquell dia arribarien a les llibreries, havien anat a buscar-hi les Pagèsiques, el nou llibre de poesies de Perejaume, i que, en fullejar-lo de forma simultània, tota aquella llum gerda i terrosa sortia i s'envolava pels carrers de pobles i ciutats.

Jo vaig anar-hi a la tarda: a un quart i cinc de cinc ja m'esperava al carrer Cremat de Terrassa que obrissin el Cau Ple de Lletres. Vaig demanar-ne un exemplar i el vaig fullejar de dalt a baix. Després vaig preguntar-li al llibreter si n'hi havien arribat gaires, de Pagèsiques, i em va dir que només dos exemplars. L'endemà hi vaig tornar i els vaig comprar tots dos, esgotant-ne les existències.

Ja tindrem ocasió de parlar-ne, d'aquest llibre que publica Edicions 62, però de moment m'agradaria reproduir-ne alguns versos i idees que compartiré amb els decreixents. Hi ha coses que intentem dir amb tesis, assaigs, llibres o articles sencers i que al llibre es troben condensades en unes poques paraules. La primera (p. 20) i la segona (p. 38) les reprodueixo totalment, la tercera és només un fragment (p. 58).

Per mirar que la veu no fos
del tot meva, per mirar que la veu
no fos només meva, per això, 
perquè, amb una gla a la boca, 
el centre d'expressió fos arbre,
passés a ser arbre, 
sota un cel de llavor, 
davant l'obra blau cel, 
llegia els llavis de l'aire,
amb una gla a la boca
d'alzina que em reclamava
aquella part de paraula
que jo li pogués ser.

Que cal construir 'una proposta ètica-estètica ambiental que es descentri del subjecte racional, cap a allò radicalment i absolutament estrany: altres cultures, altres espècies, altres éssers vius, altres formes possibilitadores de vida, Altres, en el seu sentit més genuí' (Patricia Noguera, p. 22, filòsofa deixeble d'Augusto Ángel Maya)? Posem-nos una gla a la boca i mirem de parlar!

Les nimfes, ui!
La vida i la mort són dones,
i la paisatge i la lloc, també. 
I aquest tram de cel
amb la ruda que frega per perfumar-se'n:
totes dues ho són.
Com són dones les grans turqueses

a trenc d'alba, i els robins.

Canviar el gènere dels substantius, per si es refeien del trinxament semàntic i adquirien significats nous!

L'abundància era petita. En la pobresa agrària dels petits masos, l'abundància era petita. Encara sento les paraules de la mestressa de can Pau Foguera:

«Vivim d'una mica de bestiar i d'una mica de res més».

Al capdavall, tot és per aprofitar. ¿Qui us diu que la terra fèrtil que ara hi ha sota els polígons no tornarà a sentir el pes de l'arada?

Frugalitat, fertilitat... arrencar el ciment. Només ens hi hem de posar.

M'agradaria acabar amb algunes declaracions que recull la notícia de VilaWeb i la de l'Ara. Perejaume, que durant la dècada que ha estat treballant en les Pagèsiques ha viatjat menys, diu que 'cada vegada el marc dels meus poemes és més local per qüestions biogràfiques. (...) Aquests darrers anys, voluntàriament i vocacionalment m'he estavellat contra un lloc concret i precís'. I que 'es dóna una relació tan estreta entre territori i llengua, que s'acaben confonent. I aquesta síntesi em genera uns espais de creixement, i per això estar al territori no m'angoixa. Perquè la mida del territori depèn de la relació que hi establim'.

En la transició sociometabòlica en què ens trobem, aquesta capacitat d'eixamplar l'espai (l'espai físic i l'espai pensat) és clau per aconseguir una reducció de la mida de l'economia. La contracció haurà d'anar acompanyada d'un augment de la capacitat d'utilitzar els recursos locals i localment, és a dir, d'una expansió topològica de l'espai en el sentit de la Teoria General dels Recursos i de l'aproximació eco-semiòtica del professor Almo Farina.

Però d'això ja en parlarem un altre dia, si de cas.

Més enllà de la independència (III)

Dit això, hi ha una sèrie de qüestions sobre el procés de la independència que no només no tinc clares sinó que em neguitegen i fins i tot m'obsessionen. La primera preocupació és la que m'han transmès alguns dels meus col·legues antropòlegs, ecòlegs polítics o geògrafs marxians, i que podríem resumir (i simplificar) de la següent manera. Tots els nacionalismes són projectes polítics d'unes elits que, amb una idea essencialista de nació, aconsegueixen un consens per a l'alliberament nacional que allunya els sectors populars del vertader alliberament, que no és altre que el de classe. Podeu llegir una versió (no gens marxiana i força ingènua) d'aquesta opinió a l'article de Javier Cercas El fracaso de la izquierda en Cataluña (El País, 15 de gener de 2011), que utilitzaré com a exemple.

La idea central de l'article de Cercas és que 'el nacionalismo es, aquí y en Moldavia, una ideología reaccionaria'. Malauradament no conec el cas de Moldàvia –sens dubte interessantíssim– però a Catalunya, que és el que ens interessa, aquesta afirmació no resisteix ni el més petit escrutini històric. El nacionalisme català neix a partir de finals del XIX i, simplificant moltíssim, arriba als anys de la Segona República amb dos corrents clarament diferenciats. Un és el de dretes, socialment conservador i, aquest sí, reaccionari, format pels grans propietaris de terres i els industrials de la Lliga, amb Cambó com a líder. L'altre és el d'esquerres, progressista i format per petits pagesos (sobretot rabassaires), obrers i burgesos republicans, amb l'Esquerra Republicana. Bé, doncs els dos únics intents de declaració d'independència de Catalunya (1931 de Macià, amb Cambó a l'exili, i 1934 de Companys) han estat protagonitzats per aquest darrer corrent, el qual al mateix temps que lluitava per l'alliberament nacional mirava de posar en marxa una reforma agrària perquè els rabassaires i els petits camperols poguessin accedir a la propietat de la terra. És clar que no proposaven una col·lectivització de la terra com els marxistes revolucionaris del POUM i els anarcosindicalistes de la CNT, i que durant la Guerra Civil aquestes dues visions es van enfrontar al camp català, però l'intent de reforma agrària del govern de la Generalitat hi és. Van ser els grans propietaris de terres, agrupats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, els que a través de la dreta espanyolista i també a través de la Lliga, van portar la reforma agrària al Tribunal de Garanties Constitucionals, argumentant que sobrepassava les competències de la Generalitat en matèria de legislació agrària. La llei és declarada inconstitucional, després se n'aprova una versió aigualida que tanmateix precipita l'entrada de la dreta catòlica al govern espanyol i la declaració de l'Estat Català per part de Companys.

Durant la guerra, els industrials i propietaris catalans no dubtaran a situar-se al bàndol de Franco, el qual els salvarà de la barbàrie roja, és a dir, de la gent que intentava reformar o col·lectivitzar l'accés a les seves fàbriques i terres. A canvi van haver de pagar un petit peatge: la llengua i el país. Per tant no m’ho crec pas, això que diu en Cercas que tots els nacionalismes són de dretes. Aquests dies estic rellegint Quim Monzó, i he topat amb un article (Cavallers mutilats de la mà esquerra, del Zzzzzzzz..., de 1987!) on diu que ho tenim fatal, això de l’esquerra a Catalunya. ‘Fatalíssim’, diu, mentre hi hagi qui, amb sentències com aquesta, condemni gent com Andreu Nin (cofundador del POUM) ‘al foc etern de les dretes’ per haver defensat la idea que en el seu combat per a l'alliberament, el proletariat ha de lluitar també contra l'opressió nacional (vegeu Els moviments d'emancipació nacional, el compendi La qüestió nacional a l'estat espanyol o els acords sobre la qüestió nacional adoptats en la creació del POUM el 1935).

Per continuar amb la desbarrada de Javier Cercas (en Tanques, tal com li deien els seus alumnes de la Universitat de Girona), ell considera que la causa profunda del fracàs de l'esquerra a Catalunya és 'el fet que continua essent presonera d'un discurs de resistència [nacionalista] que va servir en el passat antifranquista però no serveix en el present democràtic'. Si el PSC i els altres partits que eren d'esquerres ja no ho són no és perquè siguin nacionalistes catalans, sinó simplement perquè l'esquerra ha desaparegut del sistema de partits i dels governs a mesura que el consens neoliberal s'ha anat imposant, cosa que passa arreu d'Europa. Estic d'acord que emmarcar el debat polític en termes exclusivament identitaris quan ens estant robant els drets socials és fer-li un favor a la dreta, però atribuir el drama de l'esquerra a l'aspiració nacional és ridícul.

can Pau Foguera

En Pepito va néixer el 1930 a can Pau Foguera, un dels masos més petits de l’antic municipi d’Olzinelles, on havien viscut els seus pares, els seus avis i els seus besavis. La brisa marina bufava suaument la façana de la masia, orientada a migdia i construïda en un dels vessants d’un petit sot del massís del Montnegre, a la Serralada Litoral.

Durant quatre generacions, els de can Pau Foguera havien anat transformant el sot en un agroecosistema per a la producció de subsistència: cereals als terrenys més plans, ceps als costers, horts al fondal i oliveres i fruiters allà on la terra els ho permetia. En funció de la demanda externa, oscil·lant, i si l’anyada havia estat bona, venien petites quantitats de vi, d’oli o de llet de vaca. Per satisfer la resta de necessitats de la casa, els homes de la família treballaven a jornal a les grans heretats forestals de la muntanya, on feien carbó i llenya, tallaven fusta i pelaven suro.

En Pepito va viure tota la vida a can Pau Foguera, on tenia cura del llegat dels seus avantpassats. Cavar la vinya, empeltar ceps, esporgar els fruiters, fangar la terra i femar-la. Des d’allà va veure com la majoria de masos d’Olzinelles es tancaven a mesura que els masovers marxaven als pobles i les ciutats properes en cerca de millors condicions de vida i d’un salari a les fàbriques. L’Aurora, la seva única filla, també va decidir marxar de can Pau Foguera quan es va casar. I l’Assumpció, la seva dona, va anar caient en una severa demència senil que li va esborrar a poc a poc la memòria. En Pepito va ser el darrer pagès d’Olzinelles que hi va viure d’una forma ‘tradicional’ fins que va morir el febrer de 2006. I ho va fer amb una plenitud i una felicitat extraordinàries que en certa mesura contrastaven amb la decadència de l’immens univers que havia de desaparèixer amb la seva mort. 

En paraules del conegut artista Perejaume, veí d’en Pepito, 'el matí en què vam posar el seu cos al cementiri d’Olzinelles, tots aquells verals es van empetitir; van perdre mida, contrast i fondària'. A les Pagèsiques, ara en curs de publicació, li dedica uns versos, que són els que vam fer servir per tancar el documental Verema de veremes:

A Olzinelles, el dia 14 de febrer de 2006,

enmig del vast rostoll que ha deixat l’escriptura cereal,

avui sí, definitivament corprès davant la llum gerda i antiga

que fan els pagesos amb la memòria que se’ls crema.

Perquè no hi ha ja més dilacions, sense ni cant de mort,

com una santedat que el comú de la gent no pot imitar,

la pagesia es clausura: vol prendre estat de perfecció.

 

Tot i que els folkloristes i els musicòlegs han anhelat capturar l’essència d’una pagesia catalana que desapareix des del segle XIX, i que en bona mesura molts de nosaltres ho continuem fent (des del documental de l'última verema o el darrer pastor transhumant fins a la pila carbonera de demostració), els seus treballs només poden ser testimonis acadèmics d’un ric univers que un dia va existir. Si bé a Olzinelles 'hi havia hagut moltes vides humanes, moltes mentalitats treballant, imaginant, ideant' i, per tant, s’havia creat una cultura molt rica al llarg de la història, 'no n’ha quedat res! El món rural és una gran manera de desaparèixer i de no deixar pistes'. 

Però tot i ser impossible de fixar, la memòria del món pagès, aquesta 'llum gerda i antiga' ens és suficient per entreveure altres realitats possibles que caldrà sembrar en aquest vast rostoll que se’ns apareix, misteriós però fèrtil. Tal com ens digué Perejaume, quan en Pepito era viu i 'tu estaves a can Pau Foguera, no era gens nostàlgica la sensació, més aviat era al revés; era la possibilitat d’endevinar una altra vida possible, un altre concepte de la realitat possible (...) Era una visió revolucionària en la mesura que t’adonaves que hi havia una altra possibilitat de món: un món paral·lel'. 

 És most de la verema (set i vuit d'octubre del cinc). A l'esquerra de la imatge hi ha l'ombra del trípode de la càmera que vaig fer servir per filmar tot allò. El most emmiralla la façana de la casa. I el cel.

read the English version

Els poetes hi són

26 de maig de 2011

Avui a dos quarts de sis havia de fer una xerrada sobre decreixement a la plaça. La F m’havia trucat a última hora perquè la féssim junts. Arribo amb presses, on és la xerrada, quina xerrada. A l'espai de lectura un noi amb un megàfon, 'us explicaré el conte dels tres porquets i la policia’, em perdo el nucli, però el desenllaç acaba amb els porquets cruspint-se els policies a la brasa. Ningú no sap on es fa la nostra xerrada, de fet no està ni anunciada, i ni rastre de la F. No es fa.

Intento localitzar la xerrada d’en Castells, el sociòleg. Tampoc la trobo. Veig la cabellera d’en Casasses. Algú em toca l’esquena, el Jordi, em diu que fa una xerrada a la comissió de medi ambient. Pregunto a l’Enric si recitaran, sí, estan acabant de posar a punt l’equip de so, que utilitza la llum generada per una dinamo de bicicleta. Truco al Perejaume, ei, que no vens a la revolta, ja hi vaig passar, amb aquell hort es fotran de gana, hi ha en Casasses, dóna-li molts records.

El Jordi comença la xerrada. Diu que és com si anéssim en un cotxe per una autopista i cada quilòmetre augmentéssim la velocitat un 3%. Al principi la cosa aniria bé, però al cap d’uns quants quilòmetres estaríem fent una conducció suïcida. Ni frenar, no podríem. Estem portant el planeta al límit de la capacitat de sostenir-nos. Al costat comença el micro obert. Cadascú, després de recitar, ha de pedalar una estona per fer llum. Comença la Dolors Miquel, a mig recitar entra, procedent de la plaça de sant Jaume, la gran manifestació en favor de la universitat pública. Es fa tot a l’hora. Ester Xargay llegeix una declaració de Carles Hac Mor, que no ha pogut venir. Després ella. Després ho filma tot amb una cara de felicitat i emoció. Els poetes són aquí, ara estic encara més esperançat.

Continua el micro obert. Laia Carreras, no hi és, Jacint Verdaguer, tampoc. El Jordi, més enllà, va xerrant. Al costat els rodamons mig borratxos mig estabornits xerren, riuen, canten, dormen. M'ennuego amb la bilis, vomito bilis. Per la megafonia central es llegeix el manifest per una universitat pública, independent, crítica. La poesia gairebé no se sent. Li toca a l'Enric, haurà de cridar. Què mires?. Blancallum, primer uns mots propis d'en Salvat-Papasseit, un d'ells dedicats als polls que porten sotana, porra o que estan escarxofats al Parlament.

Munts d'idees

Això ho vaig escriure a partir de l'estada a can Pèlags de l'estiu de 2008. Va d'una excursió per Sant Llorenç del Munt:


http://www.clubalpi.com/concursos/VPLMNV/2aObraVPremiLiterariCAU.pdf

Ema (I)

25 de febrer de 2011

M,


El diumenge vaig anar a veure la meva mare, que estava llegint un llibre d'en Gibson sobre en Lorca que jo li havia regalat temps enrere ('Lorca y el mundo gay', es diu). Me'n va llegir uns fragments en veu alta i de cop li vaig dir atura't! i li vaig fer repetir tres o quatre vegades per poder-ho anotar.

En un fragment que Gibson reprodueix de les obres completes de Lorca, escrit el 1934, diu: 'Las emociones de mi infancia están en mi (...) Los recuerdos, hasta los de mi más alejada infancia, son en mi un apasionado recuerdo presente (...) Amo a la tierra, me siento ligado a ella con todas mis emociones (...) La tierra, el campo, han hecho grandes cosas en mi vida (...) había en mi vida un complejo agrario, que llamarían los psicoanalistas'. Gibson diu que es tracta d'un comentari molt agut sobre ell mateix, un comentari que val la pena tenir en compte quan es parla de la vida i l'obra de García Lorca. Lorca continua: 'toda mi infancia es pueblo, pastores, campos, cielos, soledad (...) yo tengo un gran archivo en los recuerdos de mi niñez de oir hablar a la gente. Es la memoria poética y a ella me atengo'.

I continua Gibson dient que el psicoanalista Emilio Valdivielso Miquel deia que la mare de Lorca tenia una depressió crònica, aguditzada després dels parts en haver d'assumir la responsabilitat d'alletar el fill, una part de la seva sexualitat que no podia assumir. Per tant què feien els pares d'en Lorca, de família benestant de propietaris rurals? Contractar una dida per alletar el futur poeta. El psicoanalista diu que Lorca va ser un nen abandònic, amb una mare substituta, que el portava a tenir un sentiment continu d'inseguretat, tartamudesa, urgència excessiva de carinyo, insaciabilitat d'amor i d'atenció. Patia una ansietat aguda de separació. La qualitat de nen abandònic pot ser una de les claus de la seva homosexualitat (Machado sembla que també compartia alguna d'aquestes característiques).

Què vull dir amb això? No ho sé, però està molt relacionat amb el que parlàvem l'altre dia. Les dides venien de famílies de classe baixa, probablement no tenien tants complexos sexuals per una menor influència de l'església (no tenien la part animal tant trastocada) i eren contractades per les burgeses perquè els acabessin de completar el cicle reproductiu.

Abans d'ahir vaig rebre un altre senyal. Feien la pel·lícula Spellbound de Hitchcock. Ella és una psicoanalista que promet. Ell, el nou director del centre psiquiàtric, que està més grillat que tots els pacients junts. Aparentment és un impostor que està suplantant el vertader nou director del centre, a qui és sospitós d'haver matat. Clínicament, un cas en què el culpable d'un homicidi suplanta la seva víctima per evitar el càstig. Però ella (Ingrid Bergman), lògicament enamorada, confia en ell (Gregory Peck), i acaba descobrint la veritat: que l'assassí de debò és... No et puc explicar el final, però és el suspens de Hitchcock amb la incertesa de la psicoanàlisi. Les escenes oníriques van ser dissenyades per en Dalí.

Què et vull dir amb això? Tampoc no ho sé.

Declaració

Acabo de veure que han penjat el conte "Declaració" en pdf. Si el voleu llegir, és aquí:


http://www.tinet.cat/portal/sheet-show.do?id=59597&ch=9


Tu diràs, si vaig estar content, que seleccionessin aquest conte al premi Tinet de narrativa curta. Ho publica Cossetània. A més del conte guanyador, n'hi ha catorze de seleccionats. La veritat és que estan molt bé.

Aquestes notes són d’un dia que mirava l’hora del lector

Que, per cert, ja no el fan?

Bé, doncs hi havia en Mendoza i la Matute. Feia poc que ell havia guanyat el Planeta, i la Matute el Cervantes o un d’aquests premis grossos. Parlaven de 'La ciudad de los prodigios', és a dir, la Barcelona de Mendoza. Perquè després diguin que discriminem la literatura en castellà que es fa aquí. A les notes vaig posant idees sobre una història o novel·la que m’agradaria escriure, hi poso alguns personatges i em pregunto quina hauria de ser-ne la història a explicar, com haurien d’evolucionar els personatges i quina relació hi hauria d’haver entre ells. I també quina seria la forma d’explicar la història.

Ara els lletraferits parlen de les ciutats de segons quins autors. Per exemple Londres de Dickens (a en Salinger no li fa gens de gràcia, en Dickens, recordes allò de 'la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes'. O Sant Petersburg de Dostoievski, o Paris de no sé qui. I Dublín de Joyce, el Gerard ja el porta força avançat, jo tot just l'he començat, vull dir l’Ulisses (fot gràcia, en Boc Mulligan, rabassut), perquè després hi ha els Dublinesos, els contes, que aquests no els he llegit però he vist la pel·li del John Huston, que adapta un dels contes, el Gerard diu que és una obra mestra, però jo només vaig veure-hi irlandesos en una festa. I 'Riña de gatos', per exemple, la del Mendoza que ha guanyat el Planeta, i en Manzano, que és llarg, li pregunta pel Madrid de Valle-Inclán i Pío Baroja.

I no sé com arriben a la Mallorca de Villalonga. No hi ha més paradisos que els perduts, diu la Campillo, i es pregunta el que es pregunta el lector del Bearn, 'què pestes hi ha a la sala de les nines?'. Tot paradís, diu, té una cara fosca, i potser hi ha amagats alguns documents que diuen que hi ha hagut un militar de la família que s’ha dedicat a vestir pepes. Mayol (el capellà que protagonitza la novel·la, protegit dels Bearn) ha entès que hi ha un mite que cal preservar. I crema el contramite. Sí que en sap, la Campillo, la veritat és que és cert. Et recomano molt aquesta novel·la, em sembla que la tornaré a llegir.