Ja se'n poden anar a prendre pel cul, els mercats

Aquesta entrada només consta de títol i d'aquest petit aclariment.

El 15-M amb (una mica de) perspectiva (III)

La consideració d'Hèctor López em porta al cas particular de Salvador Cardús, a qui tampoc no agrada el caràcter espanyolíssim de la plataforma Democràcia Real Ja! (Ara, 22/5), nascuda a la Puerta del Sol de Madrid. Però el que considera més greu és 'el discurs visceralment antipolític -de la política parlamentària, formal, representativa, s'entén- que propaguen [els indignats] amb estratègies populistes. (...) Antipolítica, doncs, que es converteix en desgovern. I l'instrument per trobar adhesions no és altre que fomentar la desconfiança total en les institucions. Enfonsar-les, trencant el punt feble sobre el qual descansa tot l'edifici social' (Ara, 19/6).

Hi ha més suc del que sembla, en aquests fragments. Jo agraeixo de tot cor a Cardús que m'hagi ajudat a alliberar la ment en relació a la independència (tal com explico a Més enllà de la independència II), però aquests dies he vist clar que, pel que fa a les possibilitats de transformació social, té unes idees ben conservadores. L'aclariment que fa, entre guions, sobre l'accepció de política que utilitza en l'article (la política representativa), demostra que és ben conscient que n'hi ha d'altres, d'accepcions. Tal com dèiem en els dubtes sobre les mobilitzacions, la política és una 'negociació de visions alternatives del futur, en la qual diferents tipus de poder (econòmic, social, moral, polític) són mobilitzats per part de diferents actors per fer realitat el seu projecte. Aquesta negociació no es produeix (només) el dia de les eleccions i als parlaments', sinó en d'altres institucions que no sempre són democràtiques (per exemple les institucions econòmiques mundials). 'Això no vol dir que s'hagi de renunciar a les institucions de govern democràtic que ja tenim', dèiem, 'sinó que hem d'assolir el control popular del poder. Per això les mobilitzacions [d'aquells] dies no són antipolítiques -i molt menys apolítiques- sinó contràries a l'estat actual del sistema de democràcia representativa'.

El moviment del 15-M representa la possibilitat de creació d'espai polític nou (vegeu l'article de Swyngedouw a l'anterior post de la sèrie). Els canvis rupturistes, revolucionaris, aquells que inauguren un nou ordre de coses, no poden sorgir únicament des de dins del propi marc de presa de decisions i amb les mateixes pràctiques i discursos que contribueixen a reproduir-lo, sinó que hi han d'entrar elements provinents dels marges. Per posar un exemple relacionat amb el que dèiem més amunt, la independència de Catalunya va contra la legalitat estatal, atempta contra el marc jurídicopolític establert, però la legitimitat de l’autodeterminació del poble català hi està per sobre i això impulsa un creixent nombre d'independentistes a lluitar per declarar-se'n fora. 

Sobre l'espai creat pel 15-M, ja es veurà d'aquí un temps l'abast i la repercussió del moviment. De moment, i per contrarestar les opinions desactivadores (per conservadores) de la premsa majoritària, va bé llegir articles com el d'Òscar Simón (Les victòries del #15M), en què s'expliquen algunes 'victòries' del moviment com: el venciment de l'apatia i el desterrament de la por; la plasmació de la necessitat d'una millor democràcia; la resistència a la repressió policial i a les ordenances de civisme; l'evitació de desnonaments, o el propi intent de cooptació per part dels partits polítics. Sobre aquest darrer punt i d'altres temes, llegiu un post més que interessant de l'antropòleg Delgado, que ja tindrem temps de comentar quan parlem, en aquesta mateixa sèrie, de les valoracions que elements com Swyngedouw o el mateix Žižek fan del 15-M. Però abans reprendrem Cardús.

El 15-M amb (una mica de) perspectiva (II)

Tornant al recull, un dels que em semblen més perduts és el filòsof Ferran Sáez (Ara, 20/5): 'Això de seure en una plaça ja està molt vist i, sistemàticament, no porta ni ha portat mai enlloc. Indignar-se és important. Estetitzar la indignació, però, és una frivolitat'. A mi em sembla que és ben bé el contrari. Segons Erik Swyngedouw, professor de geografia a la Universitat de Manchester, places com la de la Bastilla, la Plaça Roja o la Plaça Tahrir mostren com l'aparició d'espai polític és un 'procés actiu d'intervenció a través del qual es reconfigura l'espai públic i, en cas d'èxit, s'inaugura un nou ordre socioespacial'. No sé com ho veieu, vosaltres, podeu consultar el seu article aquí: 

Every revolution has its square

N'hi ha d'altres que també s'hi llueixen. Antoni Puigverd, per exemple, deia que 'els indignats no han dit res que no sabéssim' i s'hi referia com a 'joves i madurs, esquerrans o ingenus, idealistes o irritats [que] encarnen l'esperit del disgust i el malestar. L'esperit del No. L'esperit de la rebequeria' (La Vanguardia, 23/5). Sala Martín: 'els acampats estan indignats amb tota la raó. Però les seves queixes van en la direcció equivocada. En lloc de carregar-se la banca, els bons tòxics i el capitalisme, haurien de dirigir la seva ira al Govern d’esquerres que ha utilitzat una ideologia obsoleta que ha enfonsat a Espanya en la crisi més profunda' (La Vanguardia, 2/6). N'hi ha per triar i remenar. Antònia Carré: 'tots som responsables de la situació en què ens trobem ara. És massa fàcil culpar-ne només els poderosos i no assumir les nostres responsabilitats individuals' (Ara, 8/6). Josep Oliver alertava que les mobilitzacions arreu del continent no 'acabin destruint el somni europeu' (El Periódico, 23/6). Ja ho veieu. El de la Rahola em fa gràcia, perquè diu que 'no per cridar més es té més raó' (La Vanguardia, 16/6), per això ella sempre parla fluixet, als combats-debats de la tele. La desbarrada més gran, però, trobo que és la d'Hèctor López a l'Avui (21/6): 'potser cal començar a sospitar que rere l'atac al Parlament i les coaccions als diputats hi ha una amenaça a l'autogovern i una voluntat que es visualitzi la feblesa del sistema institucional català' (comencem a sospitar, doncs).

El 15-M amb (una mica de) perspectiva (I)

He pensat a escriure algunes reflexions sobre el 15-M ara que ja han passat gairebé tres mesos des de l'inici del moviment. A més d'informació que m'arriba per correu electrònic i a través dels blocs que consulto, utilitzaré sobretot un recull que el diari Ara va publicar el dilluns 27 de juny amb les opinions 'més destacades' que el moviment va generar a la premsa. Aquest recull va bé perquè t'estalvies de tornar a consultar la premsa que has llegit, però alhora és una mica arriscat, no només perquè la selecció d'opinions ja ve feta (això es pot compensar amb les xarxes socials i, sobretot, amb la presència al carrer), sinó també perquè has de basar les valoracions en fragments molt breus dels articles. També hi ha una crònica al suplement de cultura de La Vanguardia del 15 de juny, però és molt fluixa.

Fent un cop d'ull al recull de l'Ara es nota l'obligada precipitació amb què escriuen els periodistes i columnistes, que tenen la difícil tasca d'interpretar en directe un moviment i les reaccions que provoca, tal com reconeix el director del diari, Carles Capdevila (19/6). Estic content que les meves opinions sobre les mobilitzacions, escrites en directe, no les hagi llegit gaire gent pel fet d'estar en aquest bloc de distribució negligible en comparació amb els grans diaris citats al recull. Us poso alguns posts que vaig fer, en ordre creixent de precipitació:

7 de juny: Sobre la continuïtat de les mobilitzacions 

4 de juny: Mobilitzacions i/de memòria
26 de maig: Els poetes hi són 
27 de maig: Resistència a la plaça Catalunya (I) 
27 de maig: Resistència a la plaça Catalunya (II) (sens dubte, el més exaltat)

Sobre la continuïtat de les mobilitzacions

Això ho he posat a #àgora de Terrassa fa uns minuts

Amics,

Us exposo el que penso en relació amb això: 

1. Les acampades van començar espontàniament i van servir per mostrar la indignació, per unir molta gent, per perdre la por, i per crear un espai 'alliberat' de deliberació i d'aprenentatge popular per la transformació social. 

2. Sobre com continuem les mobilitzacions perquè es vagi consolidant un moviment social potent. Acampar i dormir a la plaça ha deixat de tenir sentit. A més de l'energia que hem de destinar a la gestió del campament, hi ha el risc que la gent es divideixi entre els que prefereixen estar tocant i fumant (a Madrid no participen a les assemblees, els hi diuen la Tribu Quechua) i els que estan compromesos amb la feina. A Terrassa passa o passarà una cosa semblant. Per això a Lleida i a Barcelona han decidit deixar de dormir-hi, però continua l'ús popular de la plaça amb assemblees periòdiques (3 a la setmana a Barcelona), comissions, etc. Jo sóc partidari d'aquesta opció per Terrassa, però amb una data decidida amb antelació perquè la reestructuració requereix una preparació, i si anem posposant la decisió no podrem fer-la bé. 

3. Estic d'acord amb el company que diu que s'ha de parlar del futur del moviment, no de si acampada sí o acampada no. Per tant això vol dir plantejar l'assemblea diferent, emmarcar la decisió diferent. I una cosa molt important que penso que el diumenge no es va fer bé: la moderació s'ha de limitar a moderar, no pot influir el curs del debat ni les votacions. Això és cabdal, i també insistir en què no es poden xiular les opinions dels companys. Això és sempre un desincentiu a la discrepància, sense la qual no hi ha democràcia.

4. Finalment, en relació a l'acte del dia 11 (potser no és aquí el lloc on comentar-ho), no podem ocupar l'ajuntament en nom del 'poble' perquè l'ajuntament 'no ens representa'. És una bestiesa. Aquest ajuntament és totalment legítim. Encara que van votar només la meitat del cens, van votar 72.000 persones! A les assemblees som 1000 i representem als que som allà, no al poble. Hem d'anar en compte amb aquest discurs. Totalment d'acord en presentar-nos allà per visualitzar de forma pacífica les divergències i fer acte de presència a la constitució de l'ajuntament, inclús convidant-los a venir a l'assemblea o bé proposant que nosaltres assistim als plens municipals, que són públics.

Salut

Dubtes sobre les mobilitzacions (V): Control de caps

Les mobilitzacions d'aquests dies el que qüestionen és precisament si les institucions polítiques actuals són l'àgora de la ciutat. Als països que en teoria es garanteixen els drets humans, els mecanismes de control del pensament són molt més sofisticats. No pots pelar gent a les places (si no m'equivoco abans d'ahir va fer 22 anys de Tian'anmen o com s'escrigui), només fotre algun cop de porra, la resta del control és control de les ments. No crec en el típic personatge malvat que mentre acarona el seu gatet es dedica a apretar tecles per modificar el nostre pensament. Però fixeu-vos sinó en com el llenguatge econòmic està estès a tots els àmbits de la societat: els artistes venen 'productes', el país s'ha de 'promocionar', determinat lloc té un 'valor afegit' (mare meva, com odio aquestes dues paraules juntes), Barcelona 'ofereix' una 'marca'...

Tenim llibertat d'expressió, sí, però llibertat de pensament, en tenim? (això ho va dir un dramaturg famós, em sembla). Tenim la closca tan curtcircuitada que creiem amb totes les nostres forçes que no hi ha alternativa al món actual. 

Dubtes sobre les mobilitzacions (IV): Canvi en condicions d'incertesa

Resumint, cal acció política, sí, però entenent-la en el sentit ampli que he exposat. La qüestió no és si som o no som optimistes en relació a si podem canviar el món, sinó si som o no conscients que el canvi és inevitable, i que el sistema que tinguem d’aquí a vint anys pot ser més just i democràtic que l’actual o menys (la idea progressiva que les noves generacions necessàriament estaran millor que les precedents s’ha fet miques). Això dependrà de com es jugui el poder per influir en la direcció, la intensitat i sobretot la distribució dels costos i els beneficis del canvi entre la gent, les classes socials, el gènere, les castes, les regions del món. Alguns intel·lectuals, que aquests dies m’han sorprès per les seves idees conservadores, han dit que com que no tenim la certesa que hi hagi una alternativa que funcioni millor que l’actual no ens podem arriscar a fer el salt al buit.

És clar que no tenim l'alternativa dissenyada, a diferència del projecte comunista, que ja ho tenia tot previst i va engendrar un monstre, l'alternativa només la podem imaginar, intuir. Però el que sí sabem del cert és que el sistema actual és pervers. Es tracta d’imaginar realitats ‘altres’ en el sentit més genuí de la paraula.

Dubtes sobre les mobilitzacions (III): Assemblees

A les assemblees d'aquests dies hi ha coses que funcionen i d’altres que no tant (podeu consultar les actes als webs). Entre les que cal millorar jo diria: i) ús excessiu de gestos (com l’aplaudiment mut per assentir, hi ha gent que deu tenir unes agulletes de por, o l’aplaudiment normal per mostrar suport a una intervenció), cosa que en redueix el valor comunicatiu; ii) influència de la comissió que ha preparat l’ordre del dia i del moderador en el debat; iii) incentiu excessiu a la votació per eufòria i desincentiu a la votació contrària a l'opció majoritària; iv) repetició de temes i de tòpics (n’estem aprenent, això que estem fent és fantàstic, moltes gràcies a tots pel que esteu fent, etcètera) que allarguen les intervencions i que fan els debats interminables; v) bloqueig de decisions que gaudeixen de consens ampli per part d'una minoria (com la decisió sobre l’autodeterminació, en què el bloqueig d'una minoria el dissabte va fer posposar-la a diumenge, quan finalment -alabat sia Déu- es va aprovar). A les comissions, el procés també pot resultar desgastant perquè prima al que pot i vol anar més hores a la plaça de Catalunya i exclou al que no hi és sempre.

Però l’assemblea també ofereix els mecanismes per millorar els punts febles: la comissió que prepara les assemblees és oberta a tothom, es pot decidir que el moderador no opini, es pot demanar que la gent voti amb responsabilitat pel bé del moviment, es poden desincentivar les intervencions pesades i es pot decidir que el llindar per bloquejar una decisió sigui més alt (part d'això està passant). La cultura assembleària de la majoria de nosaltres és molt baixa, però practicant-la es pot produir un gran aprenentatge. 

Ara bé, és cert que no totes les decisions es poden prendre per assemblea, un cert grau de democràcia representativa és inevitable perquè no haguem de dedicar 12 hores al dia a prendre decisions, i puguem tenir temps per escriure, cuinar o fotre un clau. En els moviments socials els anarquistes han estat criticats perquè no es pot pretendre gestionar conurbacions de 5 milions de persones amb estructures assembleàries. Però és que potser no ens convé crear aquests monstres de població si volem viure amb un grau elevat d’autonomia, no?

Dubtes sobre les mobilitzacions (II): Política

La política és la negociació de visions alternatives del futur, en la qual diferents tipus de poder (econòmic, social, moral, polític) són mobilitzats per part de diferents actors per fer realitat el seu projecte. Aquesta negociació no es produeix (només) el dia de les eleccions i als parlaments. La concentració de poder econòmic en grans grups empresarials no es decideix a les urnes, i per tant tampoc no es decideix democràticament què ha de produir el mercat, com ho ha de produir i per a qui ho ha de produir. Institucions com el G8, el G20, l’FMI o el Banc Mundial tenen una gran capacitat de presa de decisions, però no són democràtiques. Hi ha moltes decisions que ja estan preses, quan anem a votar. El marc en què es desenvolupa la presa de decisions no compleix unes mínimes garanties per l’entrada de posicions rupturistes. 
 
Des d’aquest punt de vista, l’ideal d’una persona - un vot és fal·laç. No estàs en igualtat de condicions. No és el mateix formar part d’un partit nacional o estatal, ben finançat, amb espais electorals proporcionals, que presentar-te amb un grup de ciutadans. Això no vol dir que s’hagi de renunciar a les institucions de govern democràtic que ja tenim, sinó que hem d'assolir el control popular del poder. Per això les mobilitzacions d’aquests dies no són antipolítiques –i molt menys apolítiques– sinó contràries a l’estat actual del sistema de democràcia representativa. Cal legislar des del Parlament, però amb una base popular fortíssima al darrera.

Alguns amics pensen que, tot i que molts aspectes del marc jurídicopolític actual són deplorables, per canviar-lo hem de recórrer a la política institucional. D’acord, però a quines institucions es refereixen? El sou, la masoveria i l’assemblea són institucions perquè regulen la relació entre les persones, i en el marc d’aquestes institucions es negocia el poder. Un sistema no el pots canviar només des del propi sistema i amb les mateixes pràctiques i discursos que contribueixen a reproduir-lo, sinó que hi han d’entrar elements marginals. Per posar un exemple, la independència de Catalunya va contra la legalitat estatal, atempta contra el marc jurídicopolític estatal, però la legitimitat de l’autodeterminació del poble català hi està per sobre. Un marc que, no cal dir-ho, hereta una gran part d’institucions franquistes com la monarquia, part de l’administració de justícia, l’elit social i econòmica (incloent bona part de la burgesia catalana, que no ens toquin la butxaca, la llengua i el país és igual). Amb això no vull frivolitzar, és evident que jo tinc una llibertat política que els meus pares i avis no van tenir a la meva edat. Però em fot gràcia quan protestem per les sentències unionistes d’un estat que no és el nostre, o quan demanem que es reformi una constitució que no és la nostra. 

Un segon abans que esclatés la revolució francesa no estava permès guillotinar reis. Però ho van fer.

Dubtes sobre les mobilitzacions (I): Heterogeneïtat de propostes

Aquesta sèrie de dubtes surt d'un intercanvi de correus amb un amic molt crític amb les acampades (gràcies Jordi)

La indignació és la cosa transversal, el que ha fet unir la gent. Després d’anar-se acumulant un malestar generalitzat durant molt de temps, una campanya electoral anodina i graponera ha creat les condicions a curt termini perquè això passés (cito Cardús). A partir d’aquí, hi ha diferències notables en les propostes, però això no és un problema ni un motiu per ser pessimistes. A les assemblees, comissions i grups de treball s’hi veuen les contradiccions entre les posicions més reformistes i les que són partidàries d’una autèntica revolució. El manifest que es va aprovar els primers dies de les acampades (el trobareu a ‘demanda de mínims’ del web acampadabcn) és realment descafeïnat, són les reivindicacions de l’esquerra clàssica sindicalista, bàsicament perquè no es desmantelli l’estat del benestar (també algunes mesures per la fi dels privilegis de la classe política i dels banquers). Però a mida que la cosa ha anat evolucionant, els documents de treball que corren per les xarxes de distribució i que es discuteixen a les comissions inclouen propostes més radicals i ben formulades. Fins i tot hi ha hagut gent que ha treballat per identificar les contradiccions entre les visions pro creixement i les més pròpies del decreixement. Evidentment no tothom comparteix la visió del decreixement. Però a diferència de fa 5 anys, quan l’economia pujava com l’escuma i si parlaves de decreixement semblaves boig, ara bona part de la gent està molt més receptiva a idees radicals. I les mobilitzacions serveixen per això, són una caixa de ressonància d’idees que s’han desenvolupat als marges del sistema i que poden esdevenir majoritàries en un moment donat.

Mobilitzacions i/de memòria

En una de les primeres assemblees de Terrassa, un jove deia que havíem de lluitar per defensar els nostres drets, tal com van fer els pares, els avis i els besavis durant les èpoques que van viure. Com al 36, va dir, quan els nostres avis van estar a punt de tocar el cel amb les mans. Colló, vaig pensar. ‘Los que estamos aquí somos los que perdimos la Guerra Civil’, va dir un home amb accent argentí nascut amb tota probabilitat durant la postguerra. I un altre: ‘On és l’estàtua en homenatge als defensors de la República, en aquesta ciutat?’.

Aquesta mobilització de la memòria també l’hem percebuda a d’altres assemblees i en el seguiment que se'n fa. A Barcelona, algú va remarcar la importància de la dialèctica entre les posicions més reformistes i les més revolucionàries del moviment, tot recordant les tensions entre anarcosindicalistes, comunistes i socialistes durant l’època republicana: ‘aprenguem-ne, de la història, no la caguem’. Hi ha referències a la Tercera República, ja sigui en positiu (dins de les mobilitzacions es parla de mesures tan saludables com l’abolició de la monarquia) o en negatiu (‘España se desmiembra’ i tot aquest discurs de la dreta espanyolista, vegeu com a exemple la portada de la Razón del dia 20 de maig).

Un dels analistes del FNC, historiador de professió, ha dit que ‘des de la campanya d’ajuda a Madrid endegada per la Generalitat republicana durant la guerra civil (...) no s’havia vist una solidaritat entre Madrid i Barcelona com la viscuda [el divendres passat] per condemnar la violenta intervenció policial’ de la plaça Catalunya (llegiu el post a http://revoltaalfrenopatic.blogspot.com/2011/05/el-tir-per-la-culata-la-violencia-dels.html).

Tot plegat em fa pensar que, de forma més o menys conscient, la gent ‘recorda’ un moment –els anys 30– en què s’enfrontaren visions alternatives del futur del país; una lluita política que malauradament es resolgué en forma de guerra civil. Tot i que encara és d’hora per analitzar aquest fenomen i només podem escriure’n impressions, a mi em fa l’efecte que aquest punt clau del passat es mobilitza discursivament per fer front a la nova bifurcació històrica que vivim. I que en aquesta nova síntesi els reservoris de memòria històrica que s’han pogut conservar o recuperar jugaran un paper cabdal: col·leccions de testimonis orals, registre documental i arqueològic, experiències, narratives, pràctiques de gestió de la terra... 

Anant una mica més enllà, podríem dir que ara comença la negociació per l’apropiació col·lectiva dels esdeveniments d’aquests dies que aviat formaran part del passat. L’anàlisi de les experiències personals i de la ingent quantitat de documentació generada –actes d’assemblees i comissions, premsa, audiovisuals– serviran per crear un record que influirà decisivament en la propera bifurcació. Nosaltres ja criarem malves, per això.

L'acampada i la Farça

Penjo aquí un escrit de tres amigues que van participar en la resistència a la brutal càrrega policial de divendres, on interpreten la relació que tot això té amb el futbol com a projecte de pensament únic.

Acampades i indignades aquí. En volem més. La glòria és nostra, no del Barça.

El passat dimecres 25 de maig, a la Plaça Catalunya, a l’edifici de Caja Madrid, apareixia un nou cartell publicitari. Fons blaugrana amb un grup de jugadors del F.C. Barcelona i la següent frase: “Campions aquí. En volem més. La glòria és nostra”.

Aquell cartell era un símbol de l’imperi. Una provocació i una premonició. Un símbol masclista, patriarcal i impositiu. Un missatge que reforçava el del cartell anterior on apareixien dos pebrots (símbol sexista per excel·lència) amb el missatge: “El valor de tenir valors”. Malgrat la indignació que aquell cartell ens podia provocar a moltes, no pensàvem en aquell moment el poder simbòlic que podria arribar a tenir el divendres al matí.

De bon matí el divendres 27 de maig, apareixien els mossos d’esquadra a la Plaça Catalunya amb la intenció de desallotjar la plaça. Evidentment, segons ells i els seus màxims dirigents allò no era un desallotjament, sinó una “neteja” (Manel Prats) amb “actuacions proporcionades” (Felip Puig). S’havia de netejar perquè les condicions de sal·lubritat no eren adequades. Es precisava també netejar l’espai per fer possibles les potencials cel·lebracionsd els aficionats del Barça en cas de guanyar la Champions League.

No és necessari dir, a qualsevol persona lliure i raonable que pensa per si mateixa, que allò eren només excuses. Més encara si atenem a les brutals càrregues policials que es van produir. Eren cops de porra, cops de fal·lus, eren els pebrots i el “valor de tenir valors”… ho va dir textualment un dels mossos, covard i amb la cara tapada, sense número de placa visible, i amb la seva escafandra, quan després de repartir de valent deia: “Ven aquí si tienes cojones, hijo de puta!”. Calia remarcar els genitals de qui mana i no oblidar-se d’insultar la mare del jove desarmat a qui atacava.

La violència física i simbòlica que es va exercir en envair la plaça amb un dispositiu desproporcionat de neteja amb molts més camions, furgons i efectius dels realment necessaris, perseguia un clar objectiu: robar-nos allò que havíem construït. Usurpar-nos i intentar desarticular-nos. Quedar-se els objectes valuosos que segons ells podien ser perillosos en les cel·lebracions de la Champions. Llençar-nos el menjar i els botiquins en bon estat i útils. Esclafar-nos.

Però vàrem resistir i vàrem vèncer. Va ser la primera victòria d’un llarg camí que ens pot portar a consolidar la història que ja avui estem escrivint. La gran quantitat de gent que juntes ens donàvem suport, en resistència no violenta, va donar el seu fruit quan finalment els cordons policials es van desfer i vam entrar a reunir-nos totes altre cop a la plaça… malgrat van disparar-nos des de fora amb pilotes de goma i per uns moments van “practicar alguns atonyinaments”, la força popular va confirmar els moviments de retirada dels mossos d’esquadra. Probablement, ja havien fet part del que volien, endur-se una part material d’allò que havíem construït, però no eren conscients que allò significava una veritable victòria per a nosaltres. Vam reprendre la plaça i això és el més important. Ens teníem a nosaltres mateixes, i això era el veritablement important.

Davant d’aquests fets, és evident que des de la Generalitat i l’Ajuntament tenen por i volen dissoldre l’acampada, com bé va manifestar Xavier Trias dies abans de l’intent de desallotjament. És clar que busquen excuses i que manipulen l'opinió pública. Però cal fer una reflexió més profunda com moltes ja estareu fent.

Malgrat el desallotjament a Lleida pugui fer-nos confondre i fer-nos pensar que no ho han fet només per les celebracions del Barça, és molt clar que aquest és un motiu molt important, cabdal per a ells. Us heu parat mai a pensar què significa el Barça en aquest país?

El Barça és un projecte de dominació social. La burgesia catalana articula un sentiment identitari al servei de la propagació dels seus valors conservadors amb la intenció d’adormir les ments. Segurament direu… és clar, “pan y circo”…  sí, és així i sempre ha estat així… per això no volen que l’acampada pugui posar en qüestió el circ. El Barça no és un circ qualsevol ; el Barça ho guanya tot, és omnipotent i inqüestionable, genera un pensament únic en el qual no es pot ser d’un altre equip. No és un equip més de futbol. És un monstre que cau implacable contra els que pensen diferent. És molt difícil avui en dia negar-se a què s’inverteixin tantes quantitats de diner públic per a promoure la transnacional Barça… és una majoria prepotent que et mira per sobre l’espatlla. El Barça ocupa la meitat del telenotícies, per a molts joves és la principal diversió... Vivim, com diria Vicente Verdú, en un capitalisme de ficció on les masses consumeixen emocions, vivint a través de la pantalla les victòries i derrotes d’altres, sense experimentar-les realment.

Això encara és més alienant quan en l’esport no se sap perdre. Característica fonamental del F.C. Barcelona. L’esport és sa quan es guanya i es perd, quan hi ha emoció, quan hi ha igualtat d’oportunitats, quan tots podem divertir-nos i es pot competir sanament. El Barça és però l’antítesi de l’esport. Guanyen sempre i es creuen els millors, igual que altres clubs als quals critiquen. Però el Barça es presenta d’una manera diferent. El Barça “és català” i tot el que és català és bo i “és nostre”. No passa res si promovem la prepotència i el pensament únic; perquè ningú se n’adonarà.

L’elit que governa aquest país no pot suportar que es faci evident que el Barça és un obstacle per la nostra revolució. Ens agrada el futbol a algunes i a altres no. En tot cas, és un esport bonic i magnífic com tants d’altres. Els grans clubs de futbol però, són seu d’especulació i espai de legitimació social de l’acumulació de capital i del tracte de les persones com a mercaderies. El Barça és molt més que un club i que un sentiment. Per això és tan difícil, per a tanta gent, fer el pas de dir: “m’agrada el futbol, però no el que es fa en el seu nom”.

Fa temps que volíem escriure sobre això i ens sentíem completament oprimides sense un espai per poder obrir una escletxa de reflexió en el mur del pensament únic. A més, trobàvem a faltar la inclusió de l’esport en la crítica dels monopolis. Semblava ser una excepció socialment acceptada, un buit de crítica, una necessitat d’escapament.

Esperem haver convidat a la reflexió i a qüestionar certs dogmes inamovibles. A remoure el que portem a dins. Potser els vincles del futbol amb el patriarcat expliquen perquè és tant difícil vèncer aquesta dominació que s’inicia en els nostres cossos i en el terreny d’allò personal, que és polític, i és vital. 

Esperem haver reforçat la nostra lluita, haver donat elements de reflexió i haver contribuït a la generació infinita d’incansable pensament crític.

Unes indignades com vosaltres

Salut, alegria i revolució!!!!

FELIP PUIG I MANEL PRATS:

DIMISSIÓ I JUDICI, PÚBLIC, TRANSPARENT I SENSE IMPUNITAT!!!!!!

Els poetes hi són

26 de maig de 2011

Avui a dos quarts de sis havia de fer una xerrada sobre decreixement a la plaça. La F m’havia trucat a última hora perquè la féssim junts. Arribo amb presses, on és la xerrada, quina xerrada. A l'espai de lectura un noi amb un megàfon, 'us explicaré el conte dels tres porquets i la policia’, em perdo el nucli, però el desenllaç acaba amb els porquets cruspint-se els policies a la brasa. Ningú no sap on es fa la nostra xerrada, de fet no està ni anunciada, i ni rastre de la F. No es fa.

Intento localitzar la xerrada d’en Castells, el sociòleg. Tampoc la trobo. Veig la cabellera d’en Casasses. Algú em toca l’esquena, el Jordi, em diu que fa una xerrada a la comissió de medi ambient. Pregunto a l’Enric si recitaran, sí, estan acabant de posar a punt l’equip de so, que utilitza la llum generada per una dinamo de bicicleta. Truco al Perejaume, ei, que no vens a la revolta, ja hi vaig passar, amb aquell hort es fotran de gana, hi ha en Casasses, dóna-li molts records.

El Jordi comença la xerrada. Diu que és com si anéssim en un cotxe per una autopista i cada quilòmetre augmentéssim la velocitat un 3%. Al principi la cosa aniria bé, però al cap d’uns quants quilòmetres estaríem fent una conducció suïcida. Ni frenar, no podríem. Estem portant el planeta al límit de la capacitat de sostenir-nos. Al costat comença el micro obert. Cadascú, després de recitar, ha de pedalar una estona per fer llum. Comença la Dolors Miquel, a mig recitar entra, procedent de la plaça de sant Jaume, la gran manifestació en favor de la universitat pública. Es fa tot a l’hora. Ester Xargay llegeix una declaració de Carles Hac Mor, que no ha pogut venir. Després ella. Després ho filma tot amb una cara de felicitat i emoció. Els poetes són aquí, ara estic encara més esperançat.

Continua el micro obert. Laia Carreras, no hi és, Jacint Verdaguer, tampoc. El Jordi, més enllà, va xerrant. Al costat els rodamons mig borratxos mig estabornits xerren, riuen, canten, dormen. M'ennuego amb la bilis, vomito bilis. Per la megafonia central es llegeix el manifest per una universitat pública, independent, crítica. La poesia gairebé no se sent. Li toca a l'Enric, haurà de cridar. Què mires?. Blancallum, primer uns mots propis d'en Salvat-Papasseit, un d'ells dedicats als polls que porten sotana, porra o que estan escarxofats al Parlament.

Resistència a la plaça Catalunya (III)

Catalunya Informació explica ara l'intent de desallotjament (17h). Sembla, diu la periodista des de la unitat mòbil de plaça Catalunya, que l'acció policial ha tingut l'efecte crida, perquè avui encara hi ha més gent que ahir i ja tornen a organitzar el campament. Ara hi ha concentració a Colom, des d'on s'anirà a la plaça per celebrar l'assemblea general.  

 

El síndic de greuges, Rafel Riubó, ha obert una investigació d'ofici per saber si en la intervenció s'han vulnerat els drets dels ciutadans, i si els mossos han actuat amb proporcionalitat. Mirant aquestes imatges (mossos estovant gent asseguda a terra) sembla bastant clar que han actuat amb una proporcionalitat de 100 a 0, és a dir, infinita: 

Resistència a la plaça Catalunya (II)

Envio SMS a tort i a dret per demanar suport als amics. Un em contesta ‘la política es fa a les urnes, el vot ens iguala a tots’. Mecagumdéu, no t’ho creus ni tu. Un altre, ‘som a Terrassa, organitzant la resistència’. Darrera la primera línia de porres, un mosso s’entreté apuntant-nos amb el nou model de pistola de pilotes de goma. A l’altra banda de la plaça, al monument de Macià (interpretant els anhels del poble!), la policia dispara per impedir l’entrada de la gent. Els intermediaris informen que l’assemblea està deliberant si accepta la ‘proposta’ de la policia, és a dir, marxar momentàniament mentre els equips municipals ‘netegen’ la plaça. De tant en tant en surt algun indignat que així ho ha volgut, són rebuts amb crits de suport. La intermediària informa que l’assemblea ha decidit no acceptar la proposta i resistir a dins, pacíficament.

 Font: http://twitpic.com/534ban

L’amic que s’ha endut el cop de porra a la closca aconsegueix passar el segon cordó i entra a la plaça. El segueix la seva companya. La gent de dins ens crida. Intueixo un matís d’impaciència a la cara dels antiavalots. Hi ha intents d’entrar. Garrotades. Clavells. De cop els mossos es retiren i entrem a la plaça en un esclat d’eufòria, crits i llàgrimes. La policia reparteix per defensar la retirada, en files, picant els escuts amb les porres. La gent els persegueix amb els palmells alçats. La plaça, no perdem la plaça. Els embalats es tornen a muntar. Assemblea a les set. 

Aquest vídeo explica l'operació amb anotacions i enllaços a d'altres vídeos filmats des de la plaça. Cap al minut 4:50 comença a entrar gent a la plaça 

Font: http://www.youtube.com/watch?v=ELF_ExZZ6LY 

Vista aérea 27M #AcampadaBCN, de elvistaespregunton

Ara és impossible analitzar això fredament, però penso que el país canviarà completament, amb aquesta revolta. Les lluites de la transició estaven organitzades per partits polítics que sortien de la clandestinitat i per sindicats. Això no. El precedent més proper és el 36.

Resistència a la plaça Catalunya (I)

Aquesta nit m'he quedat a cals F, carrer de Carders, a Barcelona. L’F ha entrat a l’habitació on dormia i m’ha dit que anava cap a plaça Catalunya, ‘que diu que hi ha helicòpters’. Em desperto, tinc una reunió a la Pedrera, amb els de l’Obra Social, que ens han concedit una ajuda per arreglar el corral de la Barata. De camí cap a la plaça rebo dos SMS de difusió del desallotjament de la plaça, ‘els mossos l’han rodejada’. Hi ha dos cordons d’antiavalots, el primer a l’interior de la plaça, envoltant la gent que hi ha dormit (sembla que hi han entrat a quarts de set del matí), i el segon al perímetre exterior, prquè la gent no pugui entrar. Pujo el passeig de Gràcia i em trobo amb el company de la junta de l’ADF de Matadepera. La reunió és plàcida, si sabessin la que hi ha muntada aquí fora, i els turistes amunt i avall. 

Fem un cacaolat al Navarra, no havia fet suspensió de pagaments, penso, i baixem a la plaça. Desenes de furgonetes dels Mossos i d’ambulàncies. Els cordons continuen, però hi ha molta més gent. Veig els F a primera línia de porra i m’hi uneixo. Som en una de les entrades a la plaça, al segon cordó, davant de la porqueria del Corte Inglés. La gent mira de minar la moral dels agents, d’aquí poc també sereu al carrer, què direu als vostres fills, mercenaris. Duen bótes, pistola, porra i un casc que fot por. Alguns es tapen la cara amb passamuntanyes. Quan s’intenta guanyar una mica de terreny hi ha garrotades. L’F ja n’ha rebut una al braç, i un altre amic també, però a la closca. Un dels de primera fila torna de l’ambulància, es baixa els pantalons i ensenya la ferida als agents, estàs bé, li dic, sí, es poca cosa, es solo para denunciar.

Si no m'equivoco, l'home de què parlo surt en aquesta foto:

http://flic.kr/p/9Mpogk

Els experts i el moviment

Arriben desenes de correus per les llistes de distribució, informant de les discussions de les comissions de Barcelona. El dilluns no hi havia consens sobre el tancament de les nuclears. A Terrassa, dic jo, s'ha reunit el grup de treball en medi ambient, he llegit els punts que es van acordar a Barcelona i s'ha debatut força (hi ha assemblees informatives cada dia, i els divendres i diumenges assemblees per prendre les decisions).

 

Dimarts arriben les companyes de la conferència de Berlín (2500 persones, 'Alemanya està preparada pel decreixement', diuen) i s'uneixen al moviment de la plaça Catalunya. Què pot aportar, el decreixement, a les discussions. Discutim-ho. Cal traduir al català i al castellà els resultats de la conferència del març de l'any passat per difondre'ls. 

Les discussions sobre economia es basen encara en el binomi privat vs. públic, els falta considerar la propietat comunal, diu el C. Ell, a la seva tesi doctoral, deia que havíem de posar horts a les places, i un dels membres del tribunal -expert en geografia urbana- es va escandalitzar. Va dir que aquesta proposta era ridícula, que què faríem, plantar enciams a la plaça Catalunya? Doncs bé, això és exactament el que està passant. Vegeu la foto:

Font: http://www.magdabandera.com/archives/000809.html 

Les discussions de les comissions reprodueixen dicotomies clàssiques (natura-cultura) i l'especialització pròpia de la societat industrial que s'acaba. Potser, diu una companya, a la majoria de persones els funcionen les barreres departa-mentals que nosaltres considerem obsoletes. Com ha de ser la ciència i com s'ha de comportar el científic (l'expert) en aquesta mobilització? Un dels companys diu que, en ciència, l'emoció és tan important com la raó. El C, que està molt content perquè per primera vegada poden treballar sense perdre el temps en organitzar la resistència a un desallotjament, diu que el nostre rol com a experts des d'una transdisciplina interessada en la participació i la deliberació hauria de ser la d'acompanyants, amb capacitat d'anàlisi crítica de les propostes, i sobretot de l'amplitud del ventall del canvi que s'apropa. En Toni Sala recollia l'opinió d'alguns manifestants que es preguntaven on eren els intel·lectuals. Jo penso que són allà, camuflats de persones, finalment. Els podeu veure en aquesta vista 3D: 

Acampada BCN - visita 3D

Un dels companys escriu des d'Atenes, diu que s'ha adonat que a Barcelona el moviment està molt més ben preparat, allà la gent no coneix les normes mínimes de conversa i uns borratxos han fet descarrilar l'última assemblea...

A Terrassa, assemblea general (III)

22 de maig de 2011

Diumenge al vespre. Els falciots del Raval anuncien l'assemblea amb els seus crits (també hi ha algun ballester, de ventre pàlid), i amb volades vibrants van deixant l'atmosfera de la plaça ben neta d'insectes.

Comença l'assemblea. No em puc distreure gaire amb els falciots perquè m'he compromès a fer l'acta. Som-hi.
 

Crítica i proposta (III)

Hi ha molta gent que creu que la sortida a la crisi econòmica i ecològica és el creixement verd (Green New Deal), el qual és igual de perniciós que el 'gris'. Aquelles economies que han crescut amb tecnologies verdes, energies renovables i serveis ho han fet traslladant la producció de matèries primeres i productes industrials a d'altres països. La desmaterialització de l'economica -créixer en valor monetari sense créixer en termes físics- no s'ha produït a una escala mundial, que és la que compta a l'hora de parlar d'impactes sobre la biosfera. I encara que continuem millorant l'eficiència dels processos (cada cop necessitem menys energia per produir un € de PIB) no serveix de res si l'objectiu no és reduir-ne el consum absolut (el que estalviem gràcies a les millores en eficiència ho invertim en més ús o consum de recursos, i per tant en més creixement).

D'energies que no s'esgotin ja en tenim, però no per assegurar el nivell de consum actual: necessitaríem una gran quantitat d'energia per mantenir les fonts d'energia renovable, i a més tindríem els camps plens de plaques fotovoltaiques, les muntanyes de parcs eòlics i els rius d'embassaments, i jo això no ho vull. És clar que sempre podríem deslocalitzar la producció energètica, oi? Al Sàhara, per exemple, fotent enlaire el desert i les rutes dels tuaregs, que total, com que són nòmades, es poden 'desplaçar'.

Crítica i proposta (II)

Quan dic que la causa profunda de la crisi social i ecològica és el creixement no em quedo tan ample, no us penseu, és com quan deixes anar una blasfèmia contra el de dalt, no et quedes pas tranquil. De fet el creixement econòmic i l'economia han arribat a exercir sobre el nostre imaginari una influència tan gran que resulta molt difícil pensar des de fora.

Dir que la causa de la crisi és el propi creixement no implica oblidar les coses bones que ha aportat: sortida de la misèria material i millora de les condicions de vida de milions de persones. Però amb una distribució enormenent desigual dels costos i els beneficis del creixement entre grups/classes socials i països o regions del món. I es basa en una anàlisi rigorosa del sistema econòmic mundial com a subsistema de la biosfera, d'on extreu materials i energia per transportar-los, processar-los i consumir-los, i a on diposita els residus d'aquest metabolisme. El creixement del sistema econòmic (en termes físics) és la causa de l'exhauriment dels recursos naturals i d'haver conduït el planeta a un canvi climàtic perillós per la pròpia humanitat. L'economia no pot créixer indefinidament en un planeta que és finit. D'aquí la fal·làcia del 'creixement sostenible' i la necessitat de decréixer. Després de 20 anys d'intentar frenar sense èxit les emissions de CO2 amb negociacions internacionals, l'únic que ha fet disminuir-ne la taxa ha estat la crisi del 2008 i el decreixement econòmic (cosa que ni tan sols havien previst els escenaris de l'IPCC, s'ha dit que per autocensura mental).

L'altra qüestió és que aquest decreixement que ja s'ha mostrat bo per al medi ambient (hi ha més exemples, com la reducció de la deforestació de l'amazones arran de la disminució de la demanda externa) ha de ser socialment sostenible, és a dir, ha de servir per millorar el benestar de la gent i per reduir les desigualtats. Una cosa és creixement econòmic, i l'altra desenvolupament personal o social, però tenim el cervell tan economitzat que ho considerem una mateixa cosa. Als països desenvolupats, per exemple, a partir dels 60 el nivell de renda no s'ha traduït en un increment de la felicitat personal que declaren els ciutadans.

I això passa per la política, és clar. Però la política és la negociació de futurs alternatius, i va més enllà del sistema de partits de la democràcia representativa. Es fa des de les entitats, les assemblees, els sindicats, les tertúlies, els partits, els ajuntaments i els parlaments. Jo quedo estupefacte quan un polític professional diu que aquest tema o el de més enllà no s'ha de polititzar, quan precisament el que cal fer és polititzar les coses. Adequadament, però polititzar-les.