El Montseny, per a qui?

Ha sortit al darrer número de la Sitja del Llop, revista de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny

Vaig a buscar la Filka a l'estació de Palautordera. A casa prenem te i ella esmorza. Sortim. Caminem fins a la sortida de Sant Esteve, on ens agafaran més fàcilment. Fem dit. Al cap d'una estona ens carrega una dona. Anem a Fontmartina –diem. Jo vaig a casa meva –diu ella– he de pentinar ma mare perquè ha d'anar a missa, si no us pujaria un tros més. Ens deixa a l'altura de Can Noguereta, al Pla de Santa Margarida, i esperem el proper cotxe que ens carregarà. Una puput. El dia és ben clar. Un ciclista amb malles negres i grogues, llampants, passa carretera amunt. Al cap d'una estona ens agafa una dona que va al poble del Montseny i ens descarrega al trencall de la Costa. Mentre ens preparem per iniciar la marxa a peu, passa el ciclista de malles llampants. Al final arribareu! –fa– i s'esmuny embalat revolt amunt, cap al Coll Formic. Sí! –riem. Les primeres passes es fan feixugues, amb el pes de les motxilles. Portem material de travessa. Farem la circular clàssica Turó de l'Home – Les Agudes – Matagalls, i no sé pas on dormirem. Només conec algun lloc a la Calma però queda massa lluny per a nosaltres. Tot i que el bivac de travessa està permès per la normativa del Parc Natural, és molt difícil trobar-hi un refugi lliure o si més no una quadra on poder-se aixoplugar durant la nit.

S'acosta un BMW blanc, para i ens carrega. Hi va una parella de Reus, tots dos abillats amb la millor roba de muntanya. Ens porten fins a la Plana del Coll i allà iniciem l'ascensió al Turó de l'Home. Passem per un alzinar acabat d'aclarir i de seguida comença una pujada rosta per entre landes. Anem pujant per entre faigs esparsos, que ascendeixen amb nosaltres però a un ritme més lent, de dècades. La boira s'hi afegeix, i tot ascendint des del fons de vall va cobrint la muntanya. Collsesbasses. Cim. Fem una queixalada rere l'antic observatori meteorològic. Arriben ramades de turistes amb roba de muntanya nova de trinca. Aparquen el cotxe sota el turó, fan el cim i se'n van a dinar a algun restaurant d'anomenada. Nosaltres crestegem cap a Les Agudes. Al collet deixem les motxilles i en cinc minuts som a dalt de la segona protuberància del massís. Baixem en direcció al Coll de Sant Marçal pel GR. Ens creuem amb un conegut meu, responsable de l'empresa que arregla els camins més freqüentats del Parc. Més avall, uns nois pugen en direcció a Les Agudes carregant bicicletes de descens i equipats amb cascos. Davallem endinsats a la fageda, en sortim per una tartera imponent i fem cap a l'alberg de recerca del Puig. Excepte la punta de Les Agudes, la muntanya ja està tapada del tot.

Arribem a Sant Marçal. A l'hotel, demanem una infusió i un Cola Cao. Quan val, passar la nit –preguntem. Avui 130 €, habitació doble amb esmorzar inclòs –respon la cambrera. Davant la meva expressió d'astorament, la noia em recita que és un monestir del segle XI –si fos del segle X seria més car, penso–, que les habitacions estan restaurades i tenen encant... A mi em sembla horrible, com està adequat. Hi ha tuies plantades tot al llarg de la pista que condueix a la carretera, tauletes de marbre i fanals a la terrassa. Estil pijorústic sostenible. I no hi ha algun refugi lliure, pels excursionistes de travessa? –pregunto– algun lloc cobert on poder-se aixoplugar a la nit en cas de pluja? Això no t'ho sé dir –respon. Paguem la infusió i el Cola Cao (5 euros amb 40 cèntims). La Filka vol pujar al Matagalls tan sí com no, però sense tenir un lloc a cobert on passar la nit no podem pas. La previsió és de pluja i ara, a la tarda, ja està tot tapat.

Aconsegueixo convèncer-la i decidim baixar al càmping de Les Illes a fer nit. Abans d'emprendre la baixada, fem parada obligada a la font de Sant Marçal, on bevem i carreguem bona aigua. Un cotxe marxa carregat de garrafes plenes. N'arriba un altre. S'obre la porta del copilot i en surt un bastó de fusta, que ràpidament punxa el terra. Rere el bastó apareix un avi àgil i enèrgic que, tot baixant del cotxe, diu “au va, nois!”. Dos vailets surten volant de darrera, agafen les garrafes del maleter i comencen l'operació. L'avi s'apropa a nosaltres. Ens mira rialler i, amb les mans recolzades al bastó, es prepara per entomar la conversa. Els seus ulls són blaus com el cel d'aquest matí i sobresurten de les òrbites, darrera les ulleres. Veniu a carregar, oi? –li dic. I tant, de Taradell, venim –respon. Nosaltres volíem fer el Matagalls ara a la tarda però necessitem un aixopluc per la nit –dic. No en coneixeu pas cap, de refugi, per aquí dalt? Mare de Déu –fa ell. Quan sereu dalt de la creu veureu un camí que marxa cap allà, no pas el que baixa al Coll Formic, i que us portarà a una font on hi ha un Patufet. Seguireu el camí i un trencall a mà esquerra us portarà a una altra font amb cobert, on podreu dormir sense problema. Coneixeu bé la muntanya –dic– i ens acomiadem de l'avi agraïts pel cop d'efecte que ha donat a l'excursió.

Emprenem la pujada al Matagalls. La boira de la tarda, en expansió, es va entaforant a les rugositats del terreny. A mesura que omple les soques buides dels arbres, les clivelles dels troncs i les cavorques animals, en purga també els darrers excursionistes del dia, que davallen contents cap al Coll de Sant Marçal. Estem sols. Caminem sense parlar i sense mirar-nos els peus, que van fent una passa rere l'altre, d'una manera diríem autònoma. Allunyem l'atenció del cap i la fixem a d'altres bandes. Grans faigs surten de la boira a mesura que ens hi apropem i tornen a desaparèixer en passar-hi pel costat. Corriol enllà, a uns tres metres d'altura, una fulla que ha anat acumulant aigua al limbe veu com s'aproximen els dos caminadors i, en coincidir la vertical amb el meu crani, hi precipita una gota gruixuda i brillant. De cop m'envaeix la sensació d'haver viscut aquest moment. Abans d'arribar al Coll Pregon, el marge dret del camí és talment una trinxera on jo he fet la guerra.

Enfilem el tram final i la boira s'escampa. Surt el sol amablement. Arribem a la Creu. Baixem per l'altra vessant tot seguint les indicacions de l'avi fins a veure en Patufet –és la font dels Cims. Encara ens perdem una estona per prats ramaders –perfectes– entre ginebrons calcinats. Finalment un corriol ens duu a la font de Matagalls, la volta de la qual ens donarà una nit serena. L'endemà baixem al Coll Formic i prenem un te al restaurant. Una parella s'ofereix a portar-nos en auto fins a Granollers, baixant pel Brull i pel Congost. Ells han pujat a fer una passejada i a esmorzar. Al cotxe, tinc la sensació d'anar a tota pastilla. Ja som a Seva i la muntanya és lluny, enorme. El Montseny, penso, és per a vosaltres, conductors de bòlids privats amb uniforme North Face. És una muntanya de qualitat.

Decreixement i Confederació Catalana de Municipis Lliures

Xerrada a les jornades de l'exposició "Jo em rebel·lo, nosaltres existim" de la Fundació Palau (Caldes d'Estrac, 29/11/2013).

Bona tarda. Parlaré de decreixement i de les perspectives de transformació radical de la societat que s'entrelluquen aquí i ara. Començaré fent cinc cèntims de què entenem per decreixement per després passar a esmentar breument els diferents actors i les estratègies que l'impulsen. Finalment esbossaré un dels múltiples escenaris que pot viure el nostre país en els propers mesos.

Decreixement: fonts

Per decreixement entenem una disminució, democràticament pactada, de la grandària del nostre sistema econòmic per tal que aquest s'adapti i s'ajusti als límits ecològics del propi planeta. Una disminució de la capacitat de les nostres economies de processar materials i energia i d'excretar residus, al llarg de la qual les riqueses i l'accés als recursos naturals es redistribueixin fins a assolir societats equitatives i justes. Important dir-ho des del principi: el decreixement no aspira a tenir objectius compartits amb la Comissió Europea, l'OCDE o el Banc Mundial. No volem tenir il·lusions compartides ni amb aquestes institucions ni amb les grans corporacions transnacionals, que com sabeu assumeixen amb tota comoditat i comparteixen amb una part del moviment ecologista el cínic objectiu del desenvolupament sostenible. Ben al contrari, el decreixement aspira, en un context de despolitització dels afers que afecten el futur de les persones i dels pobles, a tornar a posar sobre la taula la qüestió de la necessària transformació social i ecològica. A dir, ei, nosaltres i vosaltres tenim visions del futur i objectius clarament diferents. Antagònics. Quan hi estigueu d'acord, nosaltres canviarem d'opinió.

El decreixement va més enllà de ser un marc merament ideològic, en el sentit d'un sistema tancat d'idees i valors, ja que recull diferents preocupacions, objectius, actors i estratègies. Un torrentàs on convergeixen diferents corrents d'idees crítiques i d'acció política, les anomenades fonts del decreixement. N'esmentaré sis (a partir del treball What is Degrowth? From an activist slogan to a social movement dels companys de Recerca & Decreixement. N'hi ha una versió parcial en català aquí). La primera font raja de l'ecologia: els ecosistemes tenen un valor intrínsec, són importants per si mateixos i no només com a font de recursos naturals. Hi ha una clara incompatibilitat entre la conservació dels ecosistemes i la producció industrial i el consum. El creixement de la producció industrial mundial va de bracet de la destrucció de la diversitat biològica i lingüística, les selves, els sòls, els cursos d'aigua i l'atmosfera. No hi ha hagut fins ara una separació d'ambdues tendències i res no fa pensar que això pugui passar. Per tant el decreixement és una via per reduir la pressió humana sobre els ecosistemes planetaris. La segona font prové de la crítica al desenvolupament i la crida a l'anti-utilitarisme. És en aquest sentit que decreixement és una paraula míssil contra l'imaginari dominant. Serge Latouche prové d'aquesta línia, on també hem de citar Arturo Escobar, entre d'altres. L'essència que en recollim és la crítica a la uniformització de cultures per efecte de l'adopció universal de tecnologies i models de producció i consum provinents del Nord. És aquí on diem que desenvolupament sostenible és una contradicció no només cínica, sinó tòxica. I és també d'aquesta font d'on prové la crítica a la idea que els humans som agents econòmics que es regeixen per l'objectiu de maximitzar la utilitat personal. Inspirada per gent com Marcel Mauss o Marshall Sahlins, sosté que aquesta és només una de les moltes concepcions del món que han existit i existeixen, i que poden existir economies basades en el compartir, el regal, la reciprocitat i l'intercanvi. 

La tercera font és el que podem anomenar, a grans trets, el sentit de la vida, i la necessitat de retrobar el sentit perdut de la vida moderna. Hi és important la recerca sobre felicitat, que mostra com a partir d'un cert nivell de renda la felicitat deixa d'augmentar i que per tant més creixement és no només superflu sinó fins i tot perjudicial. Citaríem aquí el moviment de la simplicitat voluntària, amb la idea bàsica que l'adopció d'una vida més senzilla no és pas una opció opressiva sinó alliberadora. Thoreau n'és un bon referent, però no l'únic. La quarta font és la bioeconomica o economia ecològica, que posa èmfasi en la disponibilitat limitada de recursos i d'embornals, característica que limita per definició els sistemes econòmics. Un argument clau és el zenit del petroli, que preveu un màxim de producció mundial inevitable i irreversible, així com la també inevitable disminució de la Taxa de Retorn Energètic de les fonts fòssils, és a dir, l'energia que n'obtenim en relació a l'energia que invertim en l'extracció. D'aquí prové la crítica a l'esperança de modernització ecològica: la innovació tecnològica no pot superar els límits biofísics per molt que ens hi entestem. 

La cinquena font és la democràcia i la resposta a la manca de debat sobre creixement, desenvolupament i progrés. Tres idees clau: 1) a partir d'un cert nivell, el desenvolupament tecnològic no és compatible amb el control popular (Ivan Illich); 2) la tecnologia tendeix a esdevenir una força autònoma que s'autoalimenta i no para de créixer (Jacques Ellul); i 3) l'autonomia d'una societat depèn de la capacitat d'autogovernar-se amb unes normes posades en dubte contínuament, i la democràcia només pot existir dins d'una certa autolimitació (Cornelius Castoriadis). Finalment, la sisena font del decreixement és la noció de justícia, contrària a la idea que per tal de reduir la pobresa cal fer créixer l'economia perquè unes engrunes de riquesa arribin a les capes més desafavorides de la societat. S'aposta més aviat per la redistribució de les riqueses, l'accés als recursos naturals i l'exposició als impactes ambientals. La pobresa, a més, està lligada al consum relatiu, és a dir, a la comparació social i l'enveja. Cal disminuir el nivell de vida de les classes riques del Nord i del Sud.

Decreixement: actors

Pel que fa als actors que impulsen el que pot ser la gran transformació del decreixement, podem diferenciar-ne un primer gran grup: els activistes que s'oposen incansablement a la construcció de noves infraestructures de transport (campanya contra el Quart Cinturó al Vallès), noves línies elèctriques (campanyes i accions contra la línia de Molt Alta Tensió tot al llarg del seu recorregut), ampliacions d'aeroports (El Prat) i, en general, a les contínues agressions al nostre territori (ampliacions de pistes d'esquí, projectes urbanístics a la costa i les planes litorals, parcs temàtics). L'oposició adopta diferents formes, des de la manifestació fins a l'acció directa, i pateix durament la repressió de l'estat.

Un segon grup d'actors per al decreixement inclou totes aquelles persones i col·lectius que treballen des de fora de les institucions dominants per endegar alternatives locals, descentralitzades i democràtiques d'organitzar la vida col·lectiva. Aquesta línia encaixa a la perfecció en la llarga tradició llibertària i cooperativista catalana. Destaca la Cooperativa Integral Catalana, una xarxa que enllaça cooperatives de productors i consumidors ecològics i de productes artesanals, habitants d'ecoviles i xarxes d'intercanvi amb monedes pròpies, i que aspira a donar resposta a totes les necessitats bàsiques dels seus membres. Una iniciativa que beu directament del llegat de les col·lectivitzacions anarcosindicalistes de 1936 i 1937 i que en reivindica l'originalitat i la vigència en ple segle XXI. O la Xarxeta, una xarxa de pagesos i pageses que produeix aliments sota criteris ecològics molt més estrictes que els de l'administració estatal-autonòmica. O bé les cases okupes que produeixen realitats rurbanes més o menys autònomes, com Kan Pasqual, Can Masdéu o Can Piella, aquesta darrera durament desallotjada pels Mossos d'Esquadra el maig d'enguany. Són iniciatives que, en plena metròpolis, qüestionen la suposada bondat del treball assalariat tot sortint -encara que parcialment- del mercat de treball i alliberant temps que serveix per autoorganitzar-se i cuidar-se mútuament. Hi ha un pont entre aquestes iniciatives i els sindicats anarcosindicalistes catalans que veiem créixer en força i legitimitat (CGT i CNT) davant del desprestigi dels sindicats oficials pel pacte amb el tardofranquisme i el capital.

Un tercer grup d'actors, de caràcter més reformista, és constituït per persones que actuen dins de les institucions dominants impulsant mesures encaminades a crear condicions de canvi social. Per exemple, algunes institucions com la seguretat social, l'educació i la sanitat públiques i altres elements del quasi extingit estat del benestar són instruments que permeten una redistribució de la riquesa i l'accés a serveis bàsics.

Ruptura amb l'estat espanyol

De les friccions i les (in)compatibilitats entre aquestes dues línies d'estratègia -en termes més clàssics, un cert reformisme estatalista i el contrapoder llibertari- en pot sortir, al meu parer, alguna cosa nova. Em limitaré a descriure un dels múltiplies escenaris possibles. Ara mateix hi ha un pols fort entre unionistes i secessionistes. Hi ha unionistes disfressats de terceres vies i falsos federalistes que intenten adulterar el contingut de la pregunta, en el que seria una nova traïció dels líders, per citar Xirinacs. Imaginem però que s'aconsegueix pactar una pregunta inequívoca per al referèndum d'autodeterminació. L'estat espanyol el prohibeix però una massiva acció de desobediència civil orquestrada per l'Assemblea Nacional Catalana el fa possible. La desobediència civil fa canviar la correlació de forces del catalanisme independentista en favor del partit que històricament l'ha representat al Parlament. Les darreres enquestes d'intenció de vot apunten cap aquest canvi. Esquerra Republicana, però, ja no és el partit dels anys 30, ha virat cap a la socialdemocràcia com pràcticament tota l'esquerra parlamentària europea, i la socialdemocràcia ha mort. A més, per acontentar els votants provinents de Convergència Democràtica, donarà prioritat al vessant nacional per sobre del social. Ja no està en condicions de representar el cooperativisme republicà i, a diferència dels anys 30, quan rebia el vot dels anarquistes catalans en les conjuntures que aquests consideraven potencialment transformadores, ha perdut tot lligam amb els espais de contrapoder. Aquí emergeix amb tota la seva força i coherència històrica l'esquerra independentista i el projecte d'unitat popular municipalista articulat en CUPs, cridat no només a ser un cavall de Troia dins les institucions burgeses sinó a portar l'independentisme popular de l'ANC cap a posicions molt més polititzades.

Imaginem una clara victòria del sí a la independència en un referèndum d'interpretació inequívoca i celebrat gràcies a la desobediència civil massiva no violenta el 2014. Un estat de transició s'investeix de les competències que li faltaven a la Comunitat Autònoma. No disposa d'exèrcit, però en canvi té un cos de policia que s'està armant amb nous dispositius de control de masses. Les xarxes de solidaritat creades durant el procés de desobediència civil per fer front a l'eventual repressió estatal poden ser claus per a sotmetre el cos policial a control popular. Tota l'arquitectura de contrapoder dissenyada pels actors més radicals i pioners que en els darrers anys han treballat intensament per tirar endavant i fer realitat alternatives socials i econòmiques es troba ara davant d'un estat més petit i amb menor capacitat de repressió, que a més té cada vegada més cavalls de troia dins de les seves institucions.

Cap a una Confederació Catalana de Municipis Lliures

Aquest estat provisional inicia un procés constituent cap a la descentralització progressiva del poder i el decreixement del metabolisme social, és a dir, la quantitat d'energia i materials que l'economia catalana processa van reduint-se progressivament fins a adaptar-se als límits del propi territori o de regions més àmplies d'intercanvi (País Valencià, Occitània). Les Entitats Locals Autònomes (ELAs), que tant poden ser municipis actuals com escissions municipals com colònies industrials okupades, són la base de la nova arquitectura del poder, on aquest està dividit territorialment, amb contrapès geogràfic.

Les ELAs, que es federen lliurement, s'organitzen al voltant de l'ús dels recursos propis, utilitzats pel bé comú i compartits per tots els habitants agermanats per una terra comuna. Les regions forestals com les muntanyes litorals o pirinenques s'organitzen per a la producció de llenya, fusta i carn destinades a la sobirania alimentària i energètica de la Confederació. Les planes agrícoles es van reconvertint gradualment a la producció ecològica i van adaptant els cultius i les institucions d'accés a la terra i laborals a la satisfacció de les necessitats bàsiques confederals i a la manca de combustibles fòssils, fertilitzants inorgànics i maquinària pesada. Els centres industrials que encara es considerin útils es poden reconvertir cap a la producció de primera necessitat, mentre que els polígons buits són desmantellats o destinats a altres usos prioritaris, així com els aeroports i les autopistes innecessàries.

Les ELAs deleguen a l'estat confederal, que ja no és un estat central, la capacitat de dirigir la transformació cap al decreixement, i alhora l'obligació de garantir una renda bàsica universal que garanteixi un accés als serveis bàsics a aquells que es troben en risc de ser exclosos de les noves xarxes cooperatives. Un estat confederal que gradualment projecta una disminució de la capacitat d'acollida de turistes tant a Barcelona com a la costa, i que vetlla per l'adaptació de les activitats econòmiques a la nova realitat. I que, lògicament, treballa en xarxa amb iniciatives semblants per al decreixement arreu d'Europa i d'Amèrica del Nord, així com amb aliats naturals del decreixement com els moviments per a la Justícia Ambiental de l'Amèrica Llatina i l'Àfrica. Perquè sols ho tenim una mica difícil.

Altres posts sobre decreixement en aquest bloc
Altres posts sobre independència en aquest bloc

Palautordera

Estant a 200 metres sobre el nivell del mar i amb el massís del Montseny -que assoleix els 1700- tan a prop, dubto que hi hagi gaires llocs al litoral i prelitoral català on la vista adquireixi aquest gradient tan marcat. Un gradient que, com a la resta de zones de muntanya, es percep arreu, per exemple a la Fonda Turó de l'Home de Santa Maria de Palautordera, o a la conversa entre un avi i una noia en un bar (quan era jove havia pujat al Turó de l'Home a peu des d'aquí). Gradients latents, més o menys inconscients en la vida quotidiana de la gent del país. A les regions ramaderes, els ramats pugen a muntanya a l'estiu i en baixen gradualment amb l'arribada progressiva del fred i l'aparició de les neus. Recordo perfectament un vell de Benasc que, en descriure'm la pujada que feien amb el bestiar cap a les pastures d'estiu (al massís del Posets), se li aclarien els ulls com si reflectissin l'aire net i pur que hi devia bufar. 

El dia que vaig venir per primer cop a visitar la casa on m'he instal·lat, em va semblar que el pla de Palautordera tenia un aspecte nord-italià. Sembla fèrtil i de tarannà acollidor. Tot i que les urbanitzacions també hi han fet acte de presència, domina una sensació de plana lliure, encara no cimentada, no inerta del tot. Per a mi, que sóc de Matadepera, un antic poblet de camperols destruït per la urbanització de luxe, això té un valor extraordinari. Una plana amb una gran sensació d'horitzontalitat de llevant a ponent, i amb fondària fins al Collformic. Amb una gran aptitud agroliterària.

Amb una colla vivim en una casa que hi ha molt a prop de l'escola Vallmanya, just sobre el límit entre els termes de Sant Esteve i Santa Maria. Les de casa diuen que vivim en una masia. Jo més aviat penso que és una torre que masieja, i ara nosaltres l'ajudem perquè ho faci una mica més, si pot. Hem preparat un tros de pati per a hort: hem escatat, hi hem passat el motocultor i l'hem femat. El motocultor ens l'ha deixat un amic de la Guida (que viu a Campins) i el fem l'hem comprat a un noi d'aquí que té vaques. Ja hi hem plantat els enciams. El planter ens l'ha donat la Montse de can Vila (us en donaré de quatre lleis diferentes), que també ens ha donat tomàquets de penjar per treure'n la grana. El pare de la Dina ha podat les quatre oliveres que hi ha (la brancada va per llenya) i ens hi ha plantat una prunera. La parra la va podar un amic del Fede el dia de la festa d'inauguració de la casa, ben ensofrat. Farà raïms i ombra. Per a galliner hem acondicionat una de les dues corts annexes a la bassa i hem fet un tancat de filat perquè voltin per fora. Van arribar la setmana passada, però el Josep de ca l'Ayats, el nostre veí i assessor en temes hortogallinacis, diu que tardaran quatre o cinc setmanes a pondre. 

Que com es diu, la casa? És una bona pregunta. En principi, segons el cartell, és can Cervera, el cognom dels propietaris. Però gratant una mica hem sabut que abans que els Cervera la compressin, era la casa Nova (la casa és feta dels anys 20 del segle 20). Com que a tocar de casa hi ha can Ta vam suposar que la nostra era la casa Nova de can Ta. Era un nom perfecte! Al cap d'unes setmanes vam veure que no, que la casa Nova de can Ta és una altra que hi ha una mica més enllà (una que veiem des de l'entrada). I que a la nostra havien deixat de dir-li la casa Nova a mida que passava el temps inexorable. Tot plegat, ens havíem quedat sense can Ta, i això va obrir una crisi toponímica que al cap d'un mes encara no hem resolt. Jo he proposat rebatejar-la com a can Taire, i en les properes setmanes l'assemblea decidirà.

Ressenya del llibre '«Homines de Terracia». Cultura escrita i hegemonia feudal (Terrassa, ca. 950-1150)' de Vicenç Ruiz

Benvolgut Vicenç,

M’he de treure el barret pel tros de llibre que has escrit i que he devorat en les últimes setmanes, amb emoció en alguns casos i fent 'Bé, Vicenç, bé' per dintre tot assentint enèrgicament amb el cap. Tal com diu Pere Puig al pròleg, el capítol 7 és climàcic; he pràcticament deglutit el paper (el clor li dóna un gustet molt agradable).

En el primer capítol reparteixes a tort i a dret, inclús contra el mateix Gramsci (nota 13). Jo no em veig fent això ni en el llibre de culminació de la meva carrera acadèmica, cap allà als 70 anys. El capítol 2 l’he seguit amb força detall, si bé em perdo una mica amb l’organització i la jerarquia del poder feudal, tant laic (castlans, veguers...) com eclesiàstics (priorat rufenc...). Com a detall aquí et preguntaria pel nom científic de l’alosa, un ocellet que com saps viu als sembrats, el nom científic del qual és Alauda arvensis. En veure ‘alaudia’ (p. 67) he pensat que podria tenir alguna cosa a veure amb alou. En el tercer capítol potser m’he perdut una mica més i he deixat alguns apartats sense llegir. M’he fixat en la cita de Polanyi (p. 103, veig que vas llegir la traducció italiana) perquè jo ara l’estic llegint (edició de Beacon Press de 2001) i precisament ahir el vam discutir amb el grup de lectura de la nostra associació Recerca i Decreixement (estaria molt bé que hi participessis, algun dia, podríem discutir alguns dels temes relacionats amb la teva recerca). Del capítol de les franqueses m’he quedat amb la idea essencial que van accelerar el procés de creació de relacions de dependència més que no pas afavorir la llibertat jurídica de la pagesia, i deixo per més endavant la lectura detallada de l’exposició dels arguments i la documentació.
  

El capítol cinquè ja l’he gaudit més, perquè té una dimensió geogràfica i se m’afigura una mica més el paisatge. Imagino la gran dificultat de fer emergir un paisatge a partir de la documentació de què disposes. Com a petit detall, sabries dir-me alguna cosa d’aquest Mont-rodó (p. 143) i Pelleiag (p. 163)? Una cosa que aquí no acabo de captar, no perquè no estigui ben explicada sinó més pel meu desconeixement dels termes i les realitats pròpies de l’època, és això de la villa de Matadepera (p. 144). Té una estructura concreta, un centre, per exemple? És la de can Solà del Racó? Bé que esmentis, dins de l’anàlisi, que l’expansió urbana actual esborra la possibilitat de conèixer el passat per mitjà de l’arqueologia (p. 146). Del capítol 6 et diria que aquest tipus d’anàlisi és un dels que podria interessar al grup de lectura dels decreixents que et deia més amunt, perquè hi discuteixes la producció de moneda i valor en un context en què el mercat és testimonial. Per exemple el tipus d’informació que hi ha a l’apartat 6.3.1, amb la discussió sobre mercats pagesos. Aquests mercats estan documentats? Com són i on es produeixen? O són un exemple dels intercanvis que no han deixat rastre documental?

El setè capítol és boníssim, per mi. Aquí et faig unes preguntes concretes intercalades amb comentaris, per anar-ho enllaçant amb les idees que he tingut sobre la possible història de mil anys d’autonomia/heteronomia pagesa. L’emmagatzematge de cereals, a més de respondre a una lògica d’acumulació feudal, també és una estratègia pagesa per adaptar-se a la variabilitat de la producció al llarg de l’any, amb un màxim de producció a l’estiu per als cereals sembrats a l’hivern. Per què doncs el predomini de la cerealicultura (i no el predomini d’un tipus concret de cereal com el blat vs. l’ordi, tal com dius més endavant) és una imposició feudal (p. 211)? Per què, en el paràgraf precedent, quan parles de la diversificació de cultígens com a estratègia de resiliència pagesa, omets l’horta? És molt bo com detectes els canvis en els predominis dels cultius i les transformacions del parcel·lari, i també l’estratègia de diversificar les explotacions per suportar millor el pas de petites pertorbacions, molt variables a nivell microlocal. La pregunta aquí seria si es podria arribar a produir un mapa que reproduís el parcel·lari i els canvis que s’hi donen a mesura que s’imposa la renda feudal, encara que fos parcial, aproximat. A la pàgina 165 esmentes el mapa de Baró dels límits de les diferents parròquies dels termes. Creus que amb això i la teva informació sobre el parcel·lari podríem traslladar a un mapa la informació sobre els usos del sòl? He comentat a l’Alba de can Pèlags això de l’agricultura de fang, que la gent cultivava els torrents, ella m’ha dit que l’element limitant allí seria el nitrogen, sense el qual la formació d’horitzons orgànics no seria suficient. Aquí hauríem de pensar en aportacions d’orina i femtes animals (incloent les humanes). A la pàgina 222 et refereixes a l’altra lògica productiva (la pagesa) com a ‘altra legalitat jurídica’. Fins aquí, si no m’equivoco, no ho havies fet, t’hi referies com a ‘lògica pagesa de producció' o similars. Això vol dir que hi havia un ordenament jurídic dels mercats, les transaccions i les herències (partibles, com dius) pageses? O és precisament la documentació que no tenim? Però podríem indagar en aquest moment històric que és el punt de partida del teu treball?

De fet, una de les coses que més m’ha interessat és el període d’autèntica llibertat pagesa de què parles (ss. VIII i IX). Les característiques de l’agricultura de subsistència pagesa les expliques com a negatiu (o positiu) de la realitat que destil·len els documents, resultat com dius de la imposició de la lògica feudal. Però una cosa semblant és el que ha fet la historiografia burgesa amb el desenvolupament del concepte d’autarquia com ‘una imatge, en negatiu i pretèrit, de l’ideal liberal de l’economia de mercat i la lliure circulació’ (p. 27). Podríem dir que tu construeixes, per a l’època d’autèntica llibertat pagesa, una imatge en positiu de la gran llosa del poder feudal i la creació de dependències? En Puig, al pròleg, diu que aquest període se cita una mica esbiaixadament (p. 14). Què vol dir, exactament? Que la teva visió està esbiaixada –una possible idealització de les condicions de partida de la teva anàlisi històrica, per contrastar-la amb la pèrdua d’autonomia amb la imposició del poder feudal construint una certa narrativa regressiva– o bé que en parles poc? Un dels pocs llocs on en parles és a la p. 188, on dius que els mercats grecs i carolingis van tenir poc poder per desfer les xarxes de mercats locals pagesos. Podríem aprofundir-hi més, en això? Sobre les eines de transformació, per què et refereixes a les del raïm com a trulls? 'Tonnes' són tines? Suposo que coneixes el cas de les tines enmig de les vinyes del Pont de Vilomara i Rocafort. Si bé són d’una època posterior, en ple auge de l’exportació d’alcohols i aiguardents, podrien indicar una certa autonomia pagesa i desconcentració dels processos transformadors? Dius (p. 231) que hi ha poquíssimes roturacions, i que les que hi ha són per a posar-hi vinya. Llavors, si hi ha creixement demogràfic i se suposa que també augment de la superfície dedicada a cereals, quin ús del sòl (per dir-ho en termes meus) assumeix l’increment dels sembrats? O no hi ha expansió dels sembrats i tota la superfície cerealícola altmedieval ja estava en funcionament a l’època romana? Un detall: p. 239 parles de l’aportació calòrica i dius que es podrien alimentar durant un any 125 homes adults. A quina superfície de sembrat fas referència? L’apartat 7.4 m’ha aclarit, com et deia, moltes coses: hi havia una gestió pagesa comunitària però tot i així la producció de boscos i pastures estava sotmesa a cens. La gestió es fa en comú, però les rendes són percebudes pels feudals. Sobre l’incident de les rompudes fetes al Montcau, es tractava d’una artiga per a sembrar-hi cereal, a l’estil de les boïgues que ha estudiat Pere Roca? Per què dius que la rompuda es pot interpretar com una mostra de la imposició de les tècniques de guaret per al conreu de cereals, en detriment de l’explotació dels boscos? (p. 245). Un dubte sobre el guaret és per què el bou implica la imposició de l’ús de la tècnica del guaret (190)?

El vuitè capítol és, sens dubte, una forma immillorable de tancar el llibre. Com sempre em passa amb tu, he après una munió de paraules noves (escatocol, extorquits pagesos, manèdia, fogaces, eimina, tasca). Hi ha moments d’una ironia fina, com quan dius ‘Com sap tothom...’. 

A partir d’aquí se m’han acudit una proposta de recerca que t’explico una mica. La gran pregunta seria com aconseguien les comunitats pageses mantenir graus elevats d’autonomia tot i la imposició de rendes feudals, inicialment i la integració a la lògica de producció per a una economia de mercat, més endavant. És a dir, imposicions i canvis no només interns sinó també externs i que també poden ser de tipus ambiental (ho he vist clar llegint la nota 195 en què cites el treball de Miquel Barceló). Dius que el contingent ramader, i la producció dels boscos, són baixos als primers segles del mil·lenni, però augmentaran a partir del 18. Podríem dir com a hipòtesi que l’expansió de l’economia de mercat, a més de transformar la intensitat en l’ús de terres agrícoles i els patrons d’ús del sòl, expandeix la intensitat d’ús cap a les terres boscoses i de pastures. La idea que les societats pageses precapitalistes tampoc no eren autònomes pot servir per contrarestar els arguments dels pensadors antiindustrials, segons els quals l’arribada del capitalisme al camp va destruir l’autonomia pagesa i la gestió comunal de recursos. Com et deia abans, he trobat molt aclaridor l’apartat en què expliques que els recursos es podien gestionar de forma comunal, però tot i així eren sotmesos a cens. He entès coses que fins ara no entenia.

Com deies en un correu de resposta a l’esborrany del meu llibre d’Olzinelles, la pagesia que jo treballo és la del final del camí que va començar la pagesia que tu treballes, la que va generar el procés de feudalització (pèrdua d'autonomia, lògica dels intercanvis regida per l'acumulació de riquesa i no la supervivència del grup). Podríem pensar en una síntesi d’aquests mil anys amb l’autonomia com a fet clau, amb una cronologia pròpia i veient, a cada època, les estratègies (polítiques) de resistència pagesa per a la creació d’autonomia:

1. s. X-XII: feudalització, fam, creació de viles mercat, reparcel·lació, canvi de cultígens, reorganització territorial i de poder, concentració de poblament per iniciativa feudal (sagreres i torres).
2. s. XVIII-XIX: integració a l’economia de mercat.
3. s. XX: extermini per urbanització i globalització.
4. s. XXI: nova configuració d'una pagesia post-petroli.

Ja me'n diràs alguna cosa.

Una abraçada,

iago

(correu del 25 de maig de 2012, adaptat)