Parlaré de la memòria de la pagesia en relació al moment històric que estem vivint i a la proposta del decreixement com a possible via de sortida. En Cinto Torrents ha parlat de les formes de vida pagesa de la Plana de Vic i de la transformació que van experimentar amb l'adopció d'un model d'agricultura industrial. Arreu del país trobem manifestacions aclaparadores d'aquesta transformació i, en general, de la urbanització del camp, entesa com un procés a través del qual la ciutat metabolitza els territoris circumdants tot produint noves configuracions socionaturals. Tot i que, evidentment, l'expressió d'aquest procés varia en funció del context geogràfic i històric en què ens trobem. Així, mentre que la plana de Vic adquireix una orientació ramadera amb una intensificació molt forta del sector porcí, la plana de Lleida s'especialitza en la producció de fruita dolça, d'altres zones com el Pallars experimenten un fort despoblament i la plana del Vallès o l'horta del Baix Llobregat, per posar exemples propers, s'omplen d'urbanitzacions, polígons industrials i infraestructures de transport de persones, mercaderies i energia. Les muntanyes prelitorals i litorals han viscut també un procés de canvi molt intens, per exemple les rodalies del massís de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat o indrets com Olzinelles, al Montnegre. A Olzinelles, durant els primers anys de la dècada dels seixanta del segle XX, i a mida que els combustibles fòssils es generalitzen a la regió i comencen a substituir la llenya, el carbó i el carbonet per a cuinar, escalfar les llars i generar energia calorífica per a diferents processos manufacturers, els beneficis de l'explotació forestal disminueixen. L'aclarida de boscos per llenya i carbó i la neteja del sotabosc per a l'obtenció de feixines es redueixen considerablement i com a resultat el bosc i el propi paisatge canvien d'estructura.
M'hi trobo molt bé, parlant d'Olzinelles, perquè a més de ser un dels llocs on he centrat la recerca dels últims anys, és on en Perejaume té l'estudi, i per tant d'on han sortit bona part (o si més no, una part) de les obres exposades al primer pis (fa cent anys Barcelona importava carbó del Montnegre, ara obres d’en Perejaume). Es tracta d'una zona de muntanya baixa amb una aptitud forestal molt alta, poca disponibilitat de terra cultivable i un règim pluviomètric molt variable. Al llarg d'un procés mil·lenari de colonització en masos dispersos, la pagesia va anar adaptant la producció de subsistència a aquest medi i, des de mitjan segle 18, integrant les seves pràctiques de gestió de recursos locals a mercats creixents com el vinícola o el del suro. Per tal d'assegurar una producció sostinguda i alhora conservar la base productiva dels recursos, es duien a terme pràctiques de gestió dels boscos, els camps i el bestiar molt precises. Destaquen especialment els alzinars i les suredes, que eren gestionats en règim d'aclarida amb diverses capes productives (copa, escorça, soca, matoll, glans, herba i rels) de les quals s'obtenien diferents productes (llenya, suro, feixines de bruc, carbó, pastures, soques de bruc i d’arboç). La integració dels treballs dels camps, el bestiar i el bosc i la conversió d'una part de la biomassa produïda en bestiar per tenir fem (i força de tir) servia per renovar la fertilitat del sòl, un dels factors més limitants a les agricultures mediterrànies (que ens serveix per entendre expressions com ‘femer fa graner’, el títol del llibre d'en Cinto). La pagesia local tendia a utilitzar i afavorir la diversitat per la seguretat alimentària i també amb finalitats comercials: diversitat d'espècies conreables, de ceps i fruiters, de tàxons silvestres comestibles, de combustibles forestals, de remeis, d'orígens i mecanismes de gestió de l'aigua i d'institucions de regulació de les relacions econòmiques i de transmissió de coneixement ecològic. Una gestió que formava part d'una cosmovisió particular sorgida de la interacció entre la població local -subjecte a una mobilitat reduïda- i el seu medi. I que s'havia desenvolupat en el marc d'unes relacions de poder i d'un accés a la terra i el bosc molt desiguals entre grans hisendats forestals i pagesos sense terra. Amb tot i això, es tractava d'una gestió que afavoria la resiliència del sistema, és a dir, la capacitat per fer front i adaptar-se a noves situacions derivades d’un augment de la demanda d’alguns productes com el vi, d'una escassetat d'aliments bàsics, d’un augment de la població dels masos, de secades, pedregades...
Bona part de les característiques de la gestió pagesa dels recursos locals que hem vist per al cas d'Olzinelles són comunes amb la resta de comunitats pageses del país (lògicament no totes les característiques, ateses les diferències dels entorns biofísics i la història de cada comarca). Aquestes formes de viure i relacionar-se amb els llocs que, en contextos geogràfics i històrics concrets (com el d'Olzinelles o el de la Plana de Vic), configuraven sistemes diversos, autònoms i resilients, són un llegat molt fèrtil per al moment actual. Són essencials perquè ens parlen d'un moment en què les economies agràries de base orgànica sostenien una elevada densitat de població just abans de la mecanització del camp i l’entrada generalitzada de combustibles fòssils en la tracció i la fertilització. Per tant tenen valor no pas com a curiositat intel·lectual o des d'un lament romàntic de pèrdua d'un passat esponerós, sinó perquè ens trobem en un moment de bifurcació històrica en què s'estan produint i es produiran canvis dràstics en la disponibilitat d'energia.
Actualment veiem, d'una forma cada vegada més eloqüent, com el nostre sistema econòmic s'apropa i topa amb els límits ecològics (físics) del planeta. Un exemple és el pic o zenit del petroli. Per a un pou de petroli qualsevol els geòlegs saben que a mesura que el recurs es va esgotant, l’extracció és cada cop més costosa energèticament, de manera que la taxa de retorn energètic disminueix fins a un punt en què l’energia necessària per extreure el petroli que hi resta és major que la que obtindríem en cremar-lo, de manera que l’esforç ja no té sentit. Aquesta evolució és igualment vàlida per un conjunt de pous o una regió petroliera. El zenit és el moment en què la producció mundial de petroli ateny el seu valor màxim, a partir del qual comença un declivi que inicialment és lent i després es va accelerant per acabar caient en picat. No és tant que s’acabin les existències de petroli com que cada vegada es produirà en menor quantitat. Sembla que el pic podria haver tingut lloc el 2005. A mesura que la producció es fa més escassa, el preu es volatilitza i en ocasions es dispara. El preu màxim del barril es va assolir el 2008 (147 dòlars), just abans de la caiguda de Lehmans Brothers, que no és pas una casualitat. Després s’espera un període d’oscil·lació de preus, i en cada màxim sectors sencers de l’economia poden anar-se’n en orris. La necessitat d’augmentar l’oferta per satisfer una demanda que creix de forma accelerada topa amb la finitud del recurs.
Sigui com sigui, la qüestió és que la disponibilitat d'energia disminuirà d'una forma que encara ens costa d'imaginar. Les fonts d'energia renovables no podran proporcionar tota l'energia que consumeix el nostre sistema econòmic avui, no és una qüestió de millora de la tecnologia ni tampoc de petites reduccions voluntàries del consum energètic personal. Això vol dir que la producció d'aliments i de productes de primera necessitat, així com l'abastament d'aigua, la mobilitat, les formes de relacionar-nos amb l'entorn més proper i les cosmovisions de la gent, necessàriament es relocalitzaran. Com serà aquesta relocalització és difícil de saber i en breu s’intensificarà el debat en la comunitat científica. És aquí on hem de tibar del passat, del llegat a què fèiem referència, no per reproduir-lo sinó per inspirar-nos: formes d'adaptar la terra al cultiu, varietats d'hortalisses i fruiters adaptades a les condicions locals, infraestructures d'abastament d'aigua potable i per al reg, formes allocades de pensar... O, si més no, crear, als nostres caps, espai per encabir formes alternatives de concebre la realitat actual, tan perversa que el primer que aconsegueix és evacuar la possibilitat d’existència de tota alternativa. Convèncer-nos que el sistema actual no en té cap, d'alternativa, i que el sol fet de plantejar-ne és ingenu o irresponsable. Tal com sosté el filòsof Žižek, ens resulta més fàcil imaginar la fi del món que no pas un canvi radical en l’ordre social vigent.
Una de les alternatives que penso que planteja les coses d’una forma més radical, de soca-rel, és el decreixement, que d’entrada sona fort. Tinc un amic, de la colla del poble de tota la vida (dubtava si explicar això o no, perquè si ho feia el to de la xerrada es tornaria molt familiar, però ja ho he fet). Aquest amic té una forma de pensar completament oposada a la meva, però som amics. Doncs un dia que parlàvem per telèfon, ja en plena crisi, li vaig dir Jordi, ara s'està escampant bastant aquesta idea del decreixement. Trobo que, com a forma alternativa de pensar, és bastant encertada, vaig dir. Ell, curiós, em va preguntar que de què anava, això del decreixement, i jo li vaig dir que es tracta de prendre col·lectivament la decisió de reduir la mida de l'economia per viure millor. És clar, per telèfon no era fàcil aclarir-nos i vam quedar que ja en parlaríem amb calma quan ens trobéssim. Ja m'ho explicaràs bé, em va dir, i va afegir, però d’entrada sona molt malament.
Per què, li sonava molt malament i alhora hi estava interessat? Decreixement és una paraula que ha tingut èxit en aquest sentit. Ataca un tótem, una cosa inqüestionable en la societat d'avui. Quelcom pràcticament religiós: el creixement. Tothom diu què hem de fer per créixer, si hem de reactivar l'economia per aquí o si l'hem de reactivar per allà. Però no hi ha ningú que es qüestioni si realment hem de créixer. I per què ho hauríem de fer. Aquesta paraula míssil ha tingut èxit i ha aglutinat o connectat rere seu una sèrie d’iniciatives ciutadanes, moviments socials i tradicions intel·lectuals alternatives que l'han dotat d'un contingut plural. El decreixement és una reducció democràtica i pacífica de la grandària del sistema econòmic. Una reducció (i eventualment una estabilització) voluntària de la capacitat de la nostra economia d’extreure, processar, distribuir, consumir i llençar materials i energia. Una disminució que no és ni de bon tros una crisi, sinó que està encaminada a assolir l’equitat social, la sostenibilitat ecològica i el benestar personal. Aquesta idea de viure millor amb menys. Abans de la crisi, quan tot eren flors i violes i podies tenir un cotxe, una casa, una segona residència i viatjar a les antípodes del món (endeutant-te, però ho podies fer), plantejar això semblava de bojos. Però ara, arran de la crisi de 2008, la desfeta immobiliària i el duríssim atac als drets socials aconseguits amb dècades (o més d'un segle!) de lluites obreres, la receptivitat de la gent cap a aquestes idees més radicals és major. Això ho hem vist durant el moviment del 15-M, en què aquestes idees provinents dels 'marges' del sistema capitalista han entrat als debats populars els quals, tot i tenir encara un caràcter predominantment reformista, els estant fent de caixa de ressonància.
La receptivitat cap aquestes idees augmenta en temps de crisi perquè aquesta fa encara més evidents que abans els límits amb què topa el nostre sistema econòmic. Els que treballen en l'anomenada economia ecològica entenen l'economia com un subsistema dins de la biosfera. Això és de sentit comú, però hem arribat a una situació en què necessitem formes enginyoses d'argumentar fins i tot aquelles coses que són de sentit comú. És evident que l'economia forma part de la biosfera, d'on extreu materials i energia i a on envia els residus que queden després de processar-los, transportar-los, distribuir-los i consumir-los (això és el metabolisme social, és com el ‘menjar’ del cos social). Però és dificilíssim de fer entendre, no pas a vosaltres, sinó a tota l'estructura de poder (xarxa de dirigents econòmics, polítics i economistes) que ha fet del creixement econòmic l'objectiu individual, polític i social dominant. L’economista ecològic Herman Daly explica que quan treballava al Banc Mundial i provava, durant la redacció d’un dels informes institucionals sobre desenvolupament mundial (de 1992), de dibuixar l'economia com un subsistema obert dins d’un medi ambient tancat, la resta d’economistes de l’equip senzillament no ho acceptaven perquè no podien comprendre aquesta idea de límit de què hem parlat. Ells dibuixaven l'economia com un requadre amb entrades i sortides, un requadre flotant en un espai eteri, no material, no finit, per tant sense límits i que permetia l’economia créixer indefinidament. De fet, és quan l'economia no creix que comencen els problemes, la recessió, la crisi. Els deutes no es poden pagar, s'acaba el crèdit i l'atur es dispara. Derivats d'aquests límits físics de la biosfera també hi ha uns límits socials. L'economia està emmarcada en el sistema social (no al revés) i té la funció de distribuir-hi uns recursos més o menys escassos. Per tant aquí hi ha una qüestió de distribució i d’igualtat, també.
Per no carregar la xerrada de teoria posaré alguns exemples recents. Les lluites del moviment ecologista dels anys seixanta i setanta per protegir les muntanyes del Montseny o de Sant Llorenç del Munt contra la urbanització durant el boom immobiliari de l'època, que van aconseguir aturar una part de les urbanitzacions (no totes) a través de la creació de parcs naturals. L’oposició a noves infraestructures de transport, com el Quart Cinturó, i energètiques, com la línia de Molt Alta Tensió o determinats parcs eòlics. L’oposició a les ampliacions de les pistes d’esquí dels Pirineus. L’oposició a la urbanització de la costa. Els conflictes per la ubicació d’abocadors de deixalles i cementiris nuclears. La mobilització popular contra el Pla Hidrològic Nacional i el transvasament d’una part del cabal de l’Ebre a d’altres conques. No acabaríem.
Per tant hi ha conflictes: oposició i mobilitzacions contra noves activitats econòmiques i nous usos dels recursos. Això ens està dient, en primer lloc, que el creixement del metabolisme social topa amb la finitud dels propis recursos (el sòl, l’aigua), així com amb la seva limitada capacitat d’absorbir-ne els residus. No és només una qüestió de planificar adequadament els usos dels recursos o de crear institucions eficients per a la seva gestió. Són conflictes de distribució ecològica; conflictes al voltant dels costos i els beneficis de la contínua expansió del metabolisme. Per entendre’ns, allà on hi ha una autopista no hi pot haver un camp de blat. Allà on s’hi construeix una piscifactoria de gambes per a l’exportació no hi pot haver un manglar, ja sabeu, aquest bosc propi de les zones intermareals de les costes tropicals i subtropicals, on la gent humil fa llenya i pesca. Si la Chevron-Texaco extreu petroli dels pous de la selva amazònica equatoriana i fa vessar les basses d’aigua d’extracció, les comunitats indígenes pateixen molt i no poden ni viure en el seu territori, fins i tot alguns grups s’extingeixen. Si la petriolera Shell extreu al Delta del Níger, la gent d’allà no hi pot viure, no només perquè el riu contaminat ja no els ofereix pesca ni d’altres recursos, sinó perquè veuen com pel riu, a més de baixar-hi el petroli que aboca l’empresa, s’hi escola la sang de la seva gent. Les glaceres andines de Pasqua Lama, a Xile, no es poden conservar si s’hi desenvolupa el projecte de mineria d’or de l’empresa canadenca Barrick Gold. Les persones, els col·lectius i les comunitats afectades protesten perquè entenen que aquests canvis, aquestes noves activitats econòmiques que s’implanten als territoris on viuen, pesquen o passegen, els suposen més perjudicis que beneficis. Hi ha gent que hi guanya i gent que hi perd. Tornant al cas d’aquí, els que defensen la muntanya de noves urbanitzacions veuen que estaran pitjor amb la muntanya urbanitzada que sense urbanitzar. Els pagesos expropiats pel Quart Cinturó tindran les terres encara més fragmentades. Al gall fer no li deu haver anat gaire bé l’ampliació de Baqueira. L’economia té doncs uns límits socials. En un context de metabolisme social planetari creixent, es produeixen conflictes que resulten cada cop més visibles. Aquests es produeixen tot al llarg de la cadena metabòlica: des de l’extracció de recursos (per indústries extractives com mineria i combustibles fòssils; per producció de biomassa en plantacions d’arbres, agrocombustibles i d’altres conreus d’exportació, desforestació...) fins a l’emissió o abocament de residus.
El decreixement, com dèiem, és una reducció del metabolisme social en termes físics (materials i energètics). Una reducció equitativa que augmenta el benestar humà i millora les condicions ecològiques. Cap a un futur en què hi hagi economies localitzades que distribueixin els recursos de forma més igualitària mitjançant noves formes d'institucions democràtiques. Cap a una societat que no hagi de 'créixer o morir', on l'acumulació material no ocupi una posició privilegiada en l'imaginari cultural. Una societat que tingui com a principis organitzadors la simplicitat, la sociabilitat i el compartir, i que faciliti una vida més frugal i feliç. Al voltant d'aquesta idea han anat convergint diferents tradicions intel·lectuals i moviments socials. Entre els autors francòfons hi hauria, d’una banda, ecòlegs polítics com André Gorz, que emfatitzaven els efectes del productivisme en els problemes ambientals, i de l’altra els crítics del concepte de desenvolupament, segons el qual la millora de totes les societats del món passa inevitablement per la seva capacitat de desenvolupar-se. La crítica a la noció de desenvolupament tindria com a principal referent Ivan Illich i comptaria amb pensadors com el mateix Serge Latouche, un dels exponents més coneguts del decreixement. Fora de França és central la contribució del ‘pare del decreixement’ Nicholas Georgescu-Roegen i la seva anàlisi termodinàmica de l’economia, que tanmateix va influir notablement en el món francòfon amb la publicació el 1979 d'una traducció d’alguns dels seus escrits. El seu treball és essencial en la gènesi del camp de l’economia ecològica, que tal com hem dit abans entén l’economia en termes físics i mostra la correlació entre el creixement econòmic i l’ús de materials i energia.
Pel que fa a les polítiques per a un decreixement sostenible (com decréixer?), les propostes encara són diverses i fragmentades. Inclouen un ampli ventall d'idees que van des d'alternatives radicals de ‘sortida de l'economia’ (ecoviles, cooperatives d'habitatge, cases okupes rurbanes, cooperatives de consumidors i productors, agricultura ecològica d’autoabastament, sistemes d'intercanvi no monetari) fins a propostes més reformistes de canvis polítics i institucionals a nivell estatal. Pel que fa a aquestes reformes, hi ha un cert consens sobre la necessitat de centrar-les en la redistribució (de feina, oci, recursos naturals i riquesa), la seguretat social i la descentralització i relocalització graduals de l'economia, com a vies per a la reducció del metabolisme social i l’adaptació suau a una economia més petita. En aquesta línia, entre les polítiques concretes que s’estan discutint trobem una reducció de la jornada laboral (incloent la setmana laboral de 21 hores), la creació d’institucions que garanteixin una seguretat econòmica i una salut mínimes per a tothom (com per exemple una renda bàsica), polítiques laborals que afavoreixin una menor productivitat i una major ocupació en sectors on el contacte humà afegeix valor (com l'educació o la salut), i la limitació de salaris màxims. Impostos redistributius, impostos sobre el moviment de capital internacional i un control estricte dels paradisos fiscals podrien assegurar el finançament d’inversions públiques de cost baix i benestar elevat, com educació o salut comunitàries, noves places públiques, espais oberts i horts urbans... Les polítiques proposades per enfortir les economies locals (relocalització) inclouen la circulació de monedes complementàries locals i la descentralització de bancs i institucions financeres. D’altres intervencions de caràcter sistèmic proposades inclouen impostos sobre els impactes ambientals, l’emissió de CO2 i l’energia nuclear, així com límits a la producció de CO2, a l’ús d'energia i recursos i a la contaminació. Els límits també poden prendre la forma de moratòries d’extracció de recursos i de construcció de noves infraestructures (centrals nuclears, pantans, autopistes). Algunes activitats molt nocives com la publicitat o l’extracció de recursos en les anomenades fronteres d’extracció poden ser regulades per mitjà de bans i prohibicions.
Bona part d’això no és nou, sinó que ja formava part d'altres projectes i havia estat proposat en d’altres contextos (és clar que s’hi han afegit algunes coses). Però la qüestió essencial és que aquest paquet de propostes i estratègies és part d'un canvi total de direcció. El decreixement és una crida a la creació d’un ordre politicoeconòmic i socioecològic alternatiu. Un projecte polític radical que, a diferència dels fracassos ideològics del segle XX, no només ofereix una nova manera de fer realitat els somnis de la humanitat, sinó que en canvia els propis somnis. Des del punt de vista científic o intel·lectual es tracta de contribuir a omplir el forat i la pèrdua de significat que representa la crisi actual. De contrarestar una història cultural falsa (el creixement com a progrés) per teixir-ne una de nova que possibiliti un canvi social revolucionari, no en el sentit de violent, sinó en el sentit de ràpid i radical. Per això cal ser conscients i entendre que els grans canvis socials no es produeixen demanant als que ostenten el poder que prenguin mesures per a fer-los realitat, sinó a través d’amplis moviments populars que, de baix a dalt, qüestionen i canvien els paradigmes establerts. Aquí és important remarcar que el decreixement no pretén convertir-se en un nou projecte occidental amb pretensió universal que cometi l’error, una vegada més, d’autoexportar-se arreu del món (com ha passat amb el Creixement i el Desenvolupament). El que ha de decréixer el metabolisme social planetari, per tant aquells països que han crescut més del compte. Alguns països o regions del món certament hauran de créixer per satisfer les seves necessitats bàsiques, però en qualsevol cas necessitaran autonomia per decidir què volen fer per millorar les seves condicions de vida. En aquest sentit, alguns dels múltiples actors que s’agrupen sota el lema decreixement (i que inclouen moviments tan variats com l’ecofeminisme, l’agroecologia, la democràcia inclusiva, el pacifisme, els antinuclears, els opositors a grans infraestructures, els activistes contra la publicitat i els cotxes, el moviment antiglobalització...) busquen aliances en d’altres moviments que, com els que lluiten per la justícia ambiental als països del sud, tenen objectius clarament complementaris.
