Sobre la continuïtat de les mobilitzacions

Això ho he posat a #àgora de Terrassa fa uns minuts

Amics,

Us exposo el que penso en relació amb això: 

1. Les acampades van començar espontàniament i van servir per mostrar la indignació, per unir molta gent, per perdre la por, i per crear un espai 'alliberat' de deliberació i d'aprenentatge popular per la transformació social. 

2. Sobre com continuem les mobilitzacions perquè es vagi consolidant un moviment social potent. Acampar i dormir a la plaça ha deixat de tenir sentit. A més de l'energia que hem de destinar a la gestió del campament, hi ha el risc que la gent es divideixi entre els que prefereixen estar tocant i fumant (a Madrid no participen a les assemblees, els hi diuen la Tribu Quechua) i els que estan compromesos amb la feina. A Terrassa passa o passarà una cosa semblant. Per això a Lleida i a Barcelona han decidit deixar de dormir-hi, però continua l'ús popular de la plaça amb assemblees periòdiques (3 a la setmana a Barcelona), comissions, etc. Jo sóc partidari d'aquesta opció per Terrassa, però amb una data decidida amb antelació perquè la reestructuració requereix una preparació, i si anem posposant la decisió no podrem fer-la bé. 

3. Estic d'acord amb el company que diu que s'ha de parlar del futur del moviment, no de si acampada sí o acampada no. Per tant això vol dir plantejar l'assemblea diferent, emmarcar la decisió diferent. I una cosa molt important que penso que el diumenge no es va fer bé: la moderació s'ha de limitar a moderar, no pot influir el curs del debat ni les votacions. Això és cabdal, i també insistir en què no es poden xiular les opinions dels companys. Això és sempre un desincentiu a la discrepància, sense la qual no hi ha democràcia.

4. Finalment, en relació a l'acte del dia 11 (potser no és aquí el lloc on comentar-ho), no podem ocupar l'ajuntament en nom del 'poble' perquè l'ajuntament 'no ens representa'. És una bestiesa. Aquest ajuntament és totalment legítim. Encara que van votar només la meitat del cens, van votar 72.000 persones! A les assemblees som 1000 i representem als que som allà, no al poble. Hem d'anar en compte amb aquest discurs. Totalment d'acord en presentar-nos allà per visualitzar de forma pacífica les divergències i fer acte de presència a la constitució de l'ajuntament, inclús convidant-los a venir a l'assemblea o bé proposant que nosaltres assistim als plens municipals, que són públics.

Salut

Dubtes sobre les mobilitzacions (V): Control de caps

Les mobilitzacions d'aquests dies el que qüestionen és precisament si les institucions polítiques actuals són l'àgora de la ciutat. Als països que en teoria es garanteixen els drets humans, els mecanismes de control del pensament són molt més sofisticats. No pots pelar gent a les places (si no m'equivoco abans d'ahir va fer 22 anys de Tian'anmen o com s'escrigui), només fotre algun cop de porra, la resta del control és control de les ments. No crec en el típic personatge malvat que mentre acarona el seu gatet es dedica a apretar tecles per modificar el nostre pensament. Però fixeu-vos sinó en com el llenguatge econòmic està estès a tots els àmbits de la societat: els artistes venen 'productes', el país s'ha de 'promocionar', determinat lloc té un 'valor afegit' (mare meva, com odio aquestes dues paraules juntes), Barcelona 'ofereix' una 'marca'...

Tenim llibertat d'expressió, sí, però llibertat de pensament, en tenim? (això ho va dir un dramaturg famós, em sembla). Tenim la closca tan curtcircuitada que creiem amb totes les nostres forçes que no hi ha alternativa al món actual. 

Dubtes sobre les mobilitzacions (IV): Canvi en condicions d'incertesa

Resumint, cal acció política, sí, però entenent-la en el sentit ampli que he exposat. La qüestió no és si som o no som optimistes en relació a si podem canviar el món, sinó si som o no conscients que el canvi és inevitable, i que el sistema que tinguem d’aquí a vint anys pot ser més just i democràtic que l’actual o menys (la idea progressiva que les noves generacions necessàriament estaran millor que les precedents s’ha fet miques). Això dependrà de com es jugui el poder per influir en la direcció, la intensitat i sobretot la distribució dels costos i els beneficis del canvi entre la gent, les classes socials, el gènere, les castes, les regions del món. Alguns intel·lectuals, que aquests dies m’han sorprès per les seves idees conservadores, han dit que com que no tenim la certesa que hi hagi una alternativa que funcioni millor que l’actual no ens podem arriscar a fer el salt al buit.

És clar que no tenim l'alternativa dissenyada, a diferència del projecte comunista, que ja ho tenia tot previst i va engendrar un monstre, l'alternativa només la podem imaginar, intuir. Però el que sí sabem del cert és que el sistema actual és pervers. Es tracta d’imaginar realitats ‘altres’ en el sentit més genuí de la paraula.

Dubtes sobre les mobilitzacions (III): Assemblees

A les assemblees d'aquests dies hi ha coses que funcionen i d’altres que no tant (podeu consultar les actes als webs). Entre les que cal millorar jo diria: i) ús excessiu de gestos (com l’aplaudiment mut per assentir, hi ha gent que deu tenir unes agulletes de por, o l’aplaudiment normal per mostrar suport a una intervenció), cosa que en redueix el valor comunicatiu; ii) influència de la comissió que ha preparat l’ordre del dia i del moderador en el debat; iii) incentiu excessiu a la votació per eufòria i desincentiu a la votació contrària a l'opció majoritària; iv) repetició de temes i de tòpics (n’estem aprenent, això que estem fent és fantàstic, moltes gràcies a tots pel que esteu fent, etcètera) que allarguen les intervencions i que fan els debats interminables; v) bloqueig de decisions que gaudeixen de consens ampli per part d'una minoria (com la decisió sobre l’autodeterminació, en què el bloqueig d'una minoria el dissabte va fer posposar-la a diumenge, quan finalment -alabat sia Déu- es va aprovar). A les comissions, el procés també pot resultar desgastant perquè prima al que pot i vol anar més hores a la plaça de Catalunya i exclou al que no hi és sempre.

Però l’assemblea també ofereix els mecanismes per millorar els punts febles: la comissió que prepara les assemblees és oberta a tothom, es pot decidir que el moderador no opini, es pot demanar que la gent voti amb responsabilitat pel bé del moviment, es poden desincentivar les intervencions pesades i es pot decidir que el llindar per bloquejar una decisió sigui més alt (part d'això està passant). La cultura assembleària de la majoria de nosaltres és molt baixa, però practicant-la es pot produir un gran aprenentatge. 

Ara bé, és cert que no totes les decisions es poden prendre per assemblea, un cert grau de democràcia representativa és inevitable perquè no haguem de dedicar 12 hores al dia a prendre decisions, i puguem tenir temps per escriure, cuinar o fotre un clau. En els moviments socials els anarquistes han estat criticats perquè no es pot pretendre gestionar conurbacions de 5 milions de persones amb estructures assembleàries. Però és que potser no ens convé crear aquests monstres de població si volem viure amb un grau elevat d’autonomia, no?

Dubtes sobre les mobilitzacions (II): Política

La política és la negociació de visions alternatives del futur, en la qual diferents tipus de poder (econòmic, social, moral, polític) són mobilitzats per part de diferents actors per fer realitat el seu projecte. Aquesta negociació no es produeix (només) el dia de les eleccions i als parlaments. La concentració de poder econòmic en grans grups empresarials no es decideix a les urnes, i per tant tampoc no es decideix democràticament què ha de produir el mercat, com ho ha de produir i per a qui ho ha de produir. Institucions com el G8, el G20, l’FMI o el Banc Mundial tenen una gran capacitat de presa de decisions, però no són democràtiques. Hi ha moltes decisions que ja estan preses, quan anem a votar. El marc en què es desenvolupa la presa de decisions no compleix unes mínimes garanties per l’entrada de posicions rupturistes. 
 
Des d’aquest punt de vista, l’ideal d’una persona - un vot és fal·laç. No estàs en igualtat de condicions. No és el mateix formar part d’un partit nacional o estatal, ben finançat, amb espais electorals proporcionals, que presentar-te amb un grup de ciutadans. Això no vol dir que s’hagi de renunciar a les institucions de govern democràtic que ja tenim, sinó que hem d'assolir el control popular del poder. Per això les mobilitzacions d’aquests dies no són antipolítiques –i molt menys apolítiques– sinó contràries a l’estat actual del sistema de democràcia representativa. Cal legislar des del Parlament, però amb una base popular fortíssima al darrera.

Alguns amics pensen que, tot i que molts aspectes del marc jurídicopolític actual són deplorables, per canviar-lo hem de recórrer a la política institucional. D’acord, però a quines institucions es refereixen? El sou, la masoveria i l’assemblea són institucions perquè regulen la relació entre les persones, i en el marc d’aquestes institucions es negocia el poder. Un sistema no el pots canviar només des del propi sistema i amb les mateixes pràctiques i discursos que contribueixen a reproduir-lo, sinó que hi han d’entrar elements marginals. Per posar un exemple, la independència de Catalunya va contra la legalitat estatal, atempta contra el marc jurídicopolític estatal, però la legitimitat de l’autodeterminació del poble català hi està per sobre. Un marc que, no cal dir-ho, hereta una gran part d’institucions franquistes com la monarquia, part de l’administració de justícia, l’elit social i econòmica (incloent bona part de la burgesia catalana, que no ens toquin la butxaca, la llengua i el país és igual). Amb això no vull frivolitzar, és evident que jo tinc una llibertat política que els meus pares i avis no van tenir a la meva edat. Però em fot gràcia quan protestem per les sentències unionistes d’un estat que no és el nostre, o quan demanem que es reformi una constitució que no és la nostra. 

Un segon abans que esclatés la revolució francesa no estava permès guillotinar reis. Però ho van fer.

Dubtes sobre les mobilitzacions (I): Heterogeneïtat de propostes

Aquesta sèrie de dubtes surt d'un intercanvi de correus amb un amic molt crític amb les acampades (gràcies Jordi)

La indignació és la cosa transversal, el que ha fet unir la gent. Després d’anar-se acumulant un malestar generalitzat durant molt de temps, una campanya electoral anodina i graponera ha creat les condicions a curt termini perquè això passés (cito Cardús). A partir d’aquí, hi ha diferències notables en les propostes, però això no és un problema ni un motiu per ser pessimistes. A les assemblees, comissions i grups de treball s’hi veuen les contradiccions entre les posicions més reformistes i les que són partidàries d’una autèntica revolució. El manifest que es va aprovar els primers dies de les acampades (el trobareu a ‘demanda de mínims’ del web acampadabcn) és realment descafeïnat, són les reivindicacions de l’esquerra clàssica sindicalista, bàsicament perquè no es desmantelli l’estat del benestar (també algunes mesures per la fi dels privilegis de la classe política i dels banquers). Però a mida que la cosa ha anat evolucionant, els documents de treball que corren per les xarxes de distribució i que es discuteixen a les comissions inclouen propostes més radicals i ben formulades. Fins i tot hi ha hagut gent que ha treballat per identificar les contradiccions entre les visions pro creixement i les més pròpies del decreixement. Evidentment no tothom comparteix la visió del decreixement. Però a diferència de fa 5 anys, quan l’economia pujava com l’escuma i si parlaves de decreixement semblaves boig, ara bona part de la gent està molt més receptiva a idees radicals. I les mobilitzacions serveixen per això, són una caixa de ressonància d’idees que s’han desenvolupat als marges del sistema i que poden esdevenir majoritàries en un moment donat.

Mobilitzacions i/de memòria

En una de les primeres assemblees de Terrassa, un jove deia que havíem de lluitar per defensar els nostres drets, tal com van fer els pares, els avis i els besavis durant les èpoques que van viure. Com al 36, va dir, quan els nostres avis van estar a punt de tocar el cel amb les mans. Colló, vaig pensar. ‘Los que estamos aquí somos los que perdimos la Guerra Civil’, va dir un home amb accent argentí nascut amb tota probabilitat durant la postguerra. I un altre: ‘On és l’estàtua en homenatge als defensors de la República, en aquesta ciutat?’.

Aquesta mobilització de la memòria també l’hem percebuda a d’altres assemblees i en el seguiment que se'n fa. A Barcelona, algú va remarcar la importància de la dialèctica entre les posicions més reformistes i les més revolucionàries del moviment, tot recordant les tensions entre anarcosindicalistes, comunistes i socialistes durant l’època republicana: ‘aprenguem-ne, de la història, no la caguem’. Hi ha referències a la Tercera República, ja sigui en positiu (dins de les mobilitzacions es parla de mesures tan saludables com l’abolició de la monarquia) o en negatiu (‘España se desmiembra’ i tot aquest discurs de la dreta espanyolista, vegeu com a exemple la portada de la Razón del dia 20 de maig).

Un dels analistes del FNC, historiador de professió, ha dit que ‘des de la campanya d’ajuda a Madrid endegada per la Generalitat republicana durant la guerra civil (...) no s’havia vist una solidaritat entre Madrid i Barcelona com la viscuda [el divendres passat] per condemnar la violenta intervenció policial’ de la plaça Catalunya (llegiu el post a http://revoltaalfrenopatic.blogspot.com/2011/05/el-tir-per-la-culata-la-violencia-dels.html).

Tot plegat em fa pensar que, de forma més o menys conscient, la gent ‘recorda’ un moment –els anys 30– en què s’enfrontaren visions alternatives del futur del país; una lluita política que malauradament es resolgué en forma de guerra civil. Tot i que encara és d’hora per analitzar aquest fenomen i només podem escriure’n impressions, a mi em fa l’efecte que aquest punt clau del passat es mobilitza discursivament per fer front a la nova bifurcació històrica que vivim. I que en aquesta nova síntesi els reservoris de memòria històrica que s’han pogut conservar o recuperar jugaran un paper cabdal: col·leccions de testimonis orals, registre documental i arqueològic, experiències, narratives, pràctiques de gestió de la terra... 

Anant una mica més enllà, podríem dir que ara comença la negociació per l’apropiació col·lectiva dels esdeveniments d’aquests dies que aviat formaran part del passat. L’anàlisi de les experiències personals i de la ingent quantitat de documentació generada –actes d’assemblees i comissions, premsa, audiovisuals– serviran per crear un record que influirà decisivament en la propera bifurcació. Nosaltres ja criarem malves, per això.

A Terrassa, assemblea general (III)

22 de maig de 2011

Diumenge al vespre. Els falciots del Raval anuncien l'assemblea amb els seus crits (també hi ha algun ballester, de ventre pàlid), i amb volades vibrants van deixant l'atmosfera de la plaça ben neta d'insectes.

Comença l'assemblea. No em puc distreure gaire amb els falciots perquè m'he compromès a fer l'acta. Som-hi.
 

A Terrassa, assemblea general (II)

Una estona abans de l'assemblea s'havien reunit diverses comissions. Ara la de logística acaba d'exposar les qüestions principals. La gent del comerç i del mercat ha donat menjar per preparar el dinar i el sopar. Durant el dia ha anat passant molta gent, també per donar menjar i suport. I els forns, que han donat pà. Això no ha de ser violent, si ve la policia que ens hagin d'arrossegar, i demà ens tornarem a trobar aquí.

Hi ha gent coneguda. Criden consignes anticapitalistes. Comencen les intervencions. Cal qüestionar la propietat privada, la distribució desigual de la riquesa, el paper del diner. La gent surt amb el micro davant nostre per dir la seva. Tot és culpa d'en Rockefeller júnior, que és el culpable que tots estiguem així. Yo no me muevo hasta que esto se solucione. Això es una catarsi col·lectiva, indignats anònims. A part d'indignat estic emocionat. Aqui cadascu s'autoreprestenta. Avui m'han fet fora de la feina. Lluitarem pels drets que van aconseguir els nostres pares, els nostres avis i els nostres besavis. Com van fer al 36, que van estar a punt de tocar el cel amb les mans. Els polítics son llops amb pell de be.

A Terrassa, assemblea general

En directe des de la plaça de l'Ajuntament de Terrassa, bé no és estrictament en directe, oi, no sé com es diria. Els timbalers van convocant la gent i van pujant el to del batec col·lectiu. Algú s'acosta a la taula on hi ha instal·lats els portàtils i els equips de so, quanta gent som, 504, no, home, al grup del facebook no, aquí, físicament. Una dona s'apropa preguntant si hi ha algun manifest per signar, em sembla que no, que és una cosa bastant heterogènia, dic, ahir a la tarda a Barcelona es deia que circularia més d'un manifest, i no un de sol. Arriba un jove, que sembla que hi entén de dret, el Constitucional sembla que acceptarà la manifestació de demà, vista la mida que està adquirint això a la Puerta del Sol. Demano si puc utilitzar un dels portàtils que hi ha a la taula, i tant, l'engego, osti és Linux, i a més té contrasenya. Continuo escrivint a mà a la llibreta i després ja ho passaré al bloc, o allà on sigui. N'arriba un altre, ràdio Kaos sí que podrà emetre, algú hauria d'anar al local a retransmetre.

No havia estat mai en una assemblea tan gran. La de Terrassa és la segona acampada més gran de Catalunya (després de Manlleu, s'entén). 

Acaba de començar.