Reacció de Federic Fillat al llibre 'El patrimoni socioecològic de la pagesia'

M’ha agradat molt el llibre, és un bon treball. Lo que desconeixia era la llarga connexió d'en Martí Boada amb la zona. L’aportació de l'artista em sembla molt interessant.

També he disfrutat amb l'organització de la "montanera" amb els porcs pasturant a la tardor. A la Vall de Broto també ho feien i es pot veure en el paisatge que els llocs que han conservat els roures més vells són els marges d'antigues propietats privades. En canvi, els arbres joves, que s’han anat recuperant des dels anys 1950, eren de propietat comunal, per llenya o carbó però no per l'aprofitament del fruit. Ja he vist que els efectes de les boires marines d’en Pere Montserrat els vàreu captar clarament.

Suposo que quantificar les relacions socials a través de les xarxes de relacions entre coneguts seria un pas més per saber d'on varen venir les idees o quins varen ser els millors informadors de la col·lectivitat.

Quan tingui preparat el qüestionari per discutir amb els ramaders sobre la distribució de les vaques pasturant lliurement a uns comunals prop de Linas de Broto, ja te’ls passaré.

Creix el bosc

De com el bosc creix amb ubiquïtat, troncs amunt perforant l'aire, branques enllà de l'espai, rels per dessota libant la terra, i pobles endins per tal com els homes i les dones se n'enduen un bocí cada capvespre.

Festa del Pi de Matadepera 2012

de Marc Castellet 

(especialment minut 1:40)

Reacció de Perejaume al llibre 'El patrimoni socioecològic de la pagesia'

M'he llegit, una mica per sobre, però, gairebé, tot el llibre. M'agrada molt el lloc des d'on parles, la posició que prens o que preneu tu i en Martí. Molt delicat amb les coses, amb les vides, amb les formes. Potser, si hi ha algun retret a fer, la formulació científica colla una mica el discurs. Però també és veritat que aquesta mena d'estructura genera una altra forma de discurs possible i això és bo. Tota manera no dubto que un dia et despenjaràs amb una forma de sintaxi, no em facis dir quina, que integri les dades, que les arrieri més aplegades. Això a banda, els textos, els esquemes: tot rodó. Hi ha bona precisió de llenguatge. També hi ha bones riallades com quan dius que els habitants d'urbanitzacions no mengen llangardaixos.

Potser és massa recent i massa breu de durada, però no sé si heu pensat d'incorporar, quan parleu de la gestió del boscos, la transformació que va suposar la campanya d'ajuts per neteja i elaboració de plans de gestió dels anys noranta i principis de segle XXI. Aquests ajuts (en el cas de can Basuny hi va contribuir el preu del suro que va tenir algunes anyades molt bones i així podies reinvertir els guanys a successives campanyes d'estassada i eliminació de bardissars i algunes plantacions de cirerers, de verns...) van contribuir a netejar un tant per cent molt elevat del boscos d'Olzinelles. Aquesta neteja, generalment acompanyada d'una aclarida més aviat reduïda (es pagava molt poc per la llenya i era millor no tallar gaire perquè es mantingués desbrossat el sotabosc) va generar una mena de boscos nets i plantats de grans alzines que no s'havien vist mai. La política d'ajuts va durar el que va durar, la majoria de plans de gestió han caducat i resulta costós i burocràticament enrevessat renovar-los i, als boscos, de fa uns deu anys, ningú no hi fa res. Però durant una quinzena del tombant de segle les campanyes de neteja van ser molt fortes. Per aquells verals, a can Basuny, a Can Terrades, a Ca l'Agustí, a can Camps... tothom desbrossava.

No et preocupis per la xerrada de la Pedrera, tens informació per donar més que de sobres.

Reacció de Pere Roca al llibre 'El patrimoni socioecològic de la pagesia'

He aprofitat aquests dies [abril de 2013] per llegir el teu llibre sobre els pagesos d’Olzinelles i el Montnegre. És bo que al Vallès de mica en mica i des d’especialitats i cronologies diferents es vagin cobrint els buits deixats per una recerca històrica fins ara massa centrada en el món urbà i industrial. L’actual crisi és conjuntural però també té molt d’estructural i a la llarga posarà molt més clarament en dubte l’actual model de creixement i de relació amb la natura. En aquesta línia seran molt importants els treballs que, com el teu, permetin entendre les estratègies que les societats del passat van portar a la pràctica per poder conjuminar “creixement” i sostenibilitat. Tot això serà important ni que sigui per mantenir un bon nivell de crítica envers el present.

El llibre m’ha agradat molt i m’ha fet plantejar algunes coses, algunes derivades d’un marc general i altres en relació a la meva recerca. El que escric són simplement algunes idees que m’han vingut al cap durant la lectura; la visió d’una persona interessada en la història agrària que no sap res d’ecologia. Pren-t’ho tant com un comentari al teu llibre com una exposició d’alguns plantejaments meus.

El títol planteja l’existència d’un patrimoni socioecològic de la pagesia. Podem entendre patrimoni com un conjunt d’objectes materials i coneixements culturals que una societat acumula al llarg del temps. Avui per avui s’accepta que hi ha un patrimoni ecològic entès com una derivació de la natura (animals, plantes i medi interrelacionat que cal conservar), però el que sovint s’oblida és que en el món mediterrani aquestes xarxes no es poden entendre fora d’un marc social propi dels aprofitaments pagesos. La societat pagesa també és patrimoni, i és indissociable del més purament "natural", però, evidentment, no es tracta de reproduir avui aquella societat. Al capítol 2 tractes la relació entre diversitat cultural i diversitat biològica i la capacitat adaptativa i resilència dels sistemes "tradicionals". Discernir com interactuen mútuament natura i cultura pagesa és un dels grans objectius de la recerca. El llibre aporta dades molt interessants sobre aquests aspectes que, a la llarga, ens han de permetre: a) una millor gestió dels actuals espais "naturals" i b) modelar una nova via de desenvolupament rural quan s’esgoti definitivament l’actual "revolució verda".

Al capítol 3 presentes l’antic municipi d’Olzinelles. La gestió d’un espai agrari amb un fort component forestal amb alzinars i suredes densos. El clima i la vegetació són clarament mediterranis, però aquestes cobertes forestals condicionen la història i el funcionament dels sistemes agraris que funcionen al territori (per exemple: la forma d’aprofitament no tindrà res a veure amb les muntanyes com Sant Llorenç del Munt). La formació de la xarxa d’estructures d’explotació (masies) es planteja dins del model tradicional: masos rònecs, pagesia emfiteuta i aglevament als segles XV i XVI que té com a resultat una forta polarització de la propietat de la terra. Evolució demogràfica: tendència al despoblament rural a llarg termini. L’any 1960 –en el moment d’implantació de la revolució verda i canvi en els combustibles– ja s’havia perdut el 70% de les “altes densitats” de la segona meitat del segle XIX. No indica això que el model d’aprofitaments ja estava en fase de transformació a partir dels anys 20 del segle XX?

Respecte la metodologia (capítol 4), certament, les informacions orals són una font que no podem deixar morir. Aporten informació de l’anterior fase de davallada demogràfica. El que al meu entendre és la qüestió clau: les fonts històriques d’abans del segle XX, ens parlen del mateix món? Penso que aquí cal l’equilibri entre les dues metodologies: l’ecologia prima la visió estàtica i la història la visió dinàmica? Poden lligar? No hi ha risc de barrejar aproximacions diferents?

Al capítol 5, sobre la història del sistema ecològic d’Olzinelles, el plantejament general és molt clar i interessant. Es tracta d'una zona de primacia dels aprofitaments forestals per part d’explotacions del tipus masia "d’autoconsum" pel que fa la producció alimentària. Penso que la història agrària, massa obsessionada per la vinya, ha tendit a oblidar altres vies com la ramadera o la forestal. La dispersió de la industrialització de la segona meitat del segle XIX i el mercat barceloní podien sostenir el model. Al meu entendre el problema està en el paper de la vinya. Tu mateix admets que tenia poc pes, menys que als municipis més occidentals de la comarca (i, afegeixo, aquests en tenien molta menys que a la zona de Terrassa). Però la taula 3 indica un pes enorme de la vinya sobre la superfície del conreu (surt un 61,1%). Darrerament he estat repassant dades sobre el conreu de la vinya al partit judicial de Granollers (informe de 1874) i les majors proporcions de vinya no passen del 50% dels conreus (L’Ametlla, Caldes de Montbuí i pocs altres). Es fa difícil aquesta proporció a la zona més oriental. Ni la fil·loxera, en aquestes condicions, podia ser responsable de la davallada demogràfica que s’inicia a finals del segle XIX. No indiquen les dades demogràfiques que alguna cosa estava canviant ja abans de mitjan segle XX? Alguna cosa que les referències orals no poden captar per ser massa tardanes? Molt interessant l’anàlisi de la destrucció i empobriment de la biodiversitat "amb dades reals sobre el terreny". Tant de bo tinguessim això sobre la zona de Terrassa on la destrucció seria encara més espectacular, no?

El capítol 6 explica la gestió pagesa dels recursos. En relació a les coses observades abans, m’interessa la "historicitat" del fenomen: els canvis en les formes de gestió dels recursos naturals. El tema de l’aprofitament dels boscos d’alzines (carboneig, pastura, pastures arbrades) és molt interessant. Penso que l’aclarida del sotabosc també es practicava al Vallès al segle XVIII, però més pel seu ús agrícola (boïgues) i com a pastures espontànies de porcs o ovelles. No recordo que parlis de boïgues a la zona d’Olzinelles i és lògic perquè a la zona de Terrassa també havien desaparegut a finals del segle XIX, quan abans havien estat molt importants. És això al que em refereixo quan parlo d’historicitat en els aprofitaments. En el mateix sentit i sobre la ramaderia, com a mínim al segle XVII la zona del Vallès Oriental tenia un paper molt més important en l’abastiment de carn a Barcelona que l’Occidental. En els registres d’Olzinelles del segle XX no semblen tenir aquesta entitat, tot i que els ramats eren prou importants (200-400 caps). La primacia de l’explotació forestal fa que l’evolució de les formes de propietat variï respecte d’altres zones de Catalunya. A les zones vitícoles, després de la fil·loxera i en la conjuntura de depressió de rendes agràries, molts propietaris van acabar venent terres reforçant una “petita propietat camperola” (penso que això ho ha treballat E. Saguer). Pel que veig a la zona del teu treball això no va passar i els amos útils van continuar controlant els boscos. Això és el que explica la importància d’una gestió amb ús de treballadors assalariats (colles). També és sorprenent la figura de l’enginyer públic interposant-se en un boscos que eren privats. 

Esbrinar quin tipus de lectura feien del seu entorn els pagesos és la clau de l'"agrarietat". La proposta d’una percepció en funció de la distribució espacial és suggerent. Potser és més clara en zones molt boscoses on es separava clarament conreu i aprofitament forestal. Penso que al Vallès pre-vitícola no era tan clar perquè la boïga i la pastura del sotabosc lligaven amb un continuum més fort els espais de les masies. Penso que està molt bé la visió de la relació entre l’església i el món rural (i fins i tot la mitologia popular) fora d’un aire de certa condescendència. La vida religiosa ordenava i marcava ritmes de vida i el món pagès és ple de cicles naturals. Josep Pla escriu coses molt boniques sobre tot això. Cal esbrinar millor com es vinculaven i com canviaven en l’espai i el temps (per exemple: hi ha alguna lògica en les advocacions de les esglésies?).

En la darrera part del capítol remarques la capacitat adaptativa de les economies pageses, capaces de mantenir els nivells d’autoconsum i alhora aprofitar demandes externes: vinya (en realitat potser menys important) i producció forestal. La base que sostenia aquesta capacitat i flexibilitat era l’àmplia oferta de terra boscosa i l'ús dels recursos a diferents nivells. Això sembla clar i penso que el model també és en bona mesura aplicable a les masies del Vallès Occidental. Però aquí hi ha un problema de fons. Jo mateix pensava que aquesta flexibilitat era "usada" per les masies de Terrassa per “poder contribuir” al desenvolupament industrial (el debat sobre les precondicions agràries del creixement econòmic o industrialització). Ara ja no ho veig tant clar. Podien tenir interessos particulars dins d’una lògica particular de grup social o del moment històric.

Berlín (I)

Divendres vaig aterrar a Berlín acompanyat de la Itziar González. El llibre en què estem treballant tindrà com a darrer capítol una conversa a la que serà la meva ciutat durant els propers tres anys. La capital de l'imperi ens va rebre amb un fred extrem. Menys sis en aterrar l'avió, menys dotze dissabte al matí. Em pregunto com ha pogut florir una civilització en aquestes condicions gèlides. La gent d'aquí ha de tenir alguna adaptació per resistir el coltell del fred a la cara. No pas res genètic, enteneu-me, sinó d'adaptació vital, de desenvolupament d'una certa cutícula epidèrmica de protecció. A Leopoldplatz, per exemple, una marreca amb una granota violada d'arlequí caminava tranquil·lament acompanyada de la mare i l'àvia. Diuen que a les llars d'infància posen la canalla a fer la migdiada a l'aire lliure, ben tapats és clar, perquè es vagin acostumant a l'aire esmolat. M'imagino els berlinesos estoics, comprant a mercat, essent detinguts per les SS o anant a veure Metropolis sota un fred de Déu.

Dissabte vam veure l'edifici del Reichstag, on hi ha l'actual Parlament. Des de la renovació de Norman Foster, té una cúpula per on els visitants poden caminar tot veient l'interior de l'edifici, és a dir, l'activitat dels parlamentaris. Les decisions polítiques són transparents a la ciutadania. Un símbol buit com el propi espai cupular. El poble no hi té cap possibilitat de decisió. Mana la Troika. La Itziar diu que sóc un exiliat, ja que he hagut de marxar del meu país perquè els seus governants s'han doblegat davant del cop d'estat financer. El retorn d'un deute privat passa per sobre de les necessitats socials bàsiques i de la inversió pública en investigació. Ho diu tan convincentment que quasi m'ho començo a creure. Jo vaig acabar el doctorat l'any 10 i des de llavors m'ha estat impossible trobar una oportunitat de continuar amb la meva professió. Fins ara. La setmana que ve m'incorporo a un equip de recerca internacional i nou de trinca de la Humboldt Universität. No puc fer altra cosa que posar tot el meu esforç com a investigador a disposició de la gran transformació que viu i viurà el nostre país. Però d'això en parlaré un altre dia.

El Parlament - foto d'IG

Del Reichstag vam fer cap al Museu de l'Holocaust Jueu i l'espai de memòria dels gitanos assassinats per l'horror nazi. Grans espais públics destinats, diu la Itziar, a demanar perdó al món. Porta de Brandenburg. Zona d'un mur que va dividir la ciutat en milers de bocins. Desenes de persones mortes en intentar escapar de l'Alemanya Est. Nou de novembre del catorze. Vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín i data escollida per a la consulta d'autodeterminació del poble català. 

A l'habitació de la meva nova casa, la Itziar em va ajudar a distribuir les coses. La taula aquí, la planta allà, aquesta paret la pintes d'un color càlid. I sobretot, em va dir, fes-te el llit cada dia, que no saps mai qui entrarà a la teva habitació. Vaig anar traient de les maletes els llibres imprescindibles que havia agafat. Obreda, de Perejaume, em recorda el Montnegre estimat i el dia que me'n vaig acomiadar. Havia pujat al Collsacreu en cotxe des de Palautordera. Hi havia un cel blau blau. Les suredes, ben estassades, s'anaven acomodant, mòbils, al pas de l'auto. A dalt m'havia reunit amb en Perejaume. Em va dir que els darrers anys de la seva vida, en Coromines hi pujava a dinar al restaurant, cada dilluns. No veia pràcticament ningú; havia d'acabar l'Onomasticon abans de morir. Des del Collsacreu vam agafar la pista cap als Quatre Camins, vam deixar el cotxe a Can Camps i vam fer cap a Can Basuny. Em va donar l'únic exemplar de l'Obreda que li quedava perquè me'l pogués endur a Berlín. A la meva nova habitació, el vaig obrir per la pàgina 79 i en vaig llegir, amb emoció, l'Intèrpret:

Espadats de Montgrony, vall de Galamús!

Sortiu-me, suros, del cap,

que us vegi tothom! Troncs en alçament,

vallesos senyats, blens de cabells, 

retalls d'ungles, terra pastada amb saliva,

amb suor, tal com es pertanyen suro i retina

d'haver-se amarat!

Com ara Súria o Suró,

amb el sol que els amida i l'ull que els immensa

i el lluc que treu el suro de dins

fent el que hi ha amb les terres a mida.

Com ara Sant Iscle, de rostre perdut,

amb suredes i verns als plecs del vestit.

O aquest plegar-se'm la vista a la pell, 

d'haver-se bresquejat amb clivells i turoneres, 

d'haver-se llistat amb canons i badalucs,

amb relleu i faccions com si jo en fos l'intèrpret.

Simulant l'abatiment de l'exili a l'aeroport del Prat - foto d'IG

Novament a l'habitació, vaig anar col·locant les plantes curosament. M'agafava a la seva vegetalitat com si fossin les alzines de casa, sempre verdes. Fora estàvem a menys mil graus però a casa s'hi estava bé. Visc a Wedding, un barri popular que s'ha salvat de la gentrificació que han patit altres barris berlinesos com Prenzlauer Berg. Però aquí també arriba. We are the gentrifiers, em digué en Marlon, el meu company de pis, que el té llogat per 1200 euros, el doble del que paguen els altres veïns del bloc.

El dilluns vaig acompanyar la Itziar a l'aeroport de Schönefeld. Vam agafar el tren a Friedrichstrasse. Caminant per la ciutat m'adonava que hi ha una cosa molt bona, a Berlín. Potser només és una primera impressió, però també l'havia tinguda quan vaig ser aquí al desembre. Els conductors de cotxe, a diferència d'altres ciutats, no aspiren a atropellar-te. Condueixen lentament, molt lentament, i pots creuar per tot arreu. Fins i tot algunes avingudes estan gairebé buides. A punt per arrencar l'asfalt i fer-hi cols.

El Montseny, per a qui?

Ha sortit al darrer número de la Sitja del Llop, revista de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny

Vaig a buscar la Filka a l'estació de Palautordera. A casa prenem te i ella esmorza. Sortim. Caminem fins a la sortida de Sant Esteve, on ens agafaran més fàcilment. Fem dit. Al cap d'una estona ens carrega una dona. Anem a Fontmartina –diem. Jo vaig a casa meva –diu ella– he de pentinar ma mare perquè ha d'anar a missa, si no us pujaria un tros més. Ens deixa a l'altura de Can Noguereta, al Pla de Santa Margarida, i esperem el proper cotxe que ens carregarà. Una puput. El dia és ben clar. Un ciclista amb malles negres i grogues, llampants, passa carretera amunt. Al cap d'una estona ens agafa una dona que va al poble del Montseny i ens descarrega al trencall de la Costa. Mentre ens preparem per iniciar la marxa a peu, passa el ciclista de malles llampants. Al final arribareu! –fa– i s'esmuny embalat revolt amunt, cap al Coll Formic. Sí! –riem. Les primeres passes es fan feixugues, amb el pes de les motxilles. Portem material de travessa. Farem la circular clàssica Turó de l'Home – Les Agudes – Matagalls, i no sé pas on dormirem. Només conec algun lloc a la Calma però queda massa lluny per a nosaltres. Tot i que el bivac de travessa està permès per la normativa del Parc Natural, és molt difícil trobar-hi un refugi lliure o si més no una quadra on poder-se aixoplugar durant la nit.

S'acosta un BMW blanc, para i ens carrega. Hi va una parella de Reus, tots dos abillats amb la millor roba de muntanya. Ens porten fins a la Plana del Coll i allà iniciem l'ascensió al Turó de l'Home. Passem per un alzinar acabat d'aclarir i de seguida comença una pujada rosta per entre landes. Anem pujant per entre faigs esparsos, que ascendeixen amb nosaltres però a un ritme més lent, de dècades. La boira s'hi afegeix, i tot ascendint des del fons de vall va cobrint la muntanya. Collsesbasses. Cim. Fem una queixalada rere l'antic observatori meteorològic. Arriben ramades de turistes amb roba de muntanya nova de trinca. Aparquen el cotxe sota el turó, fan el cim i se'n van a dinar a algun restaurant d'anomenada. Nosaltres crestegem cap a Les Agudes. Al collet deixem les motxilles i en cinc minuts som a dalt de la segona protuberància del massís. Baixem en direcció al Coll de Sant Marçal pel GR. Ens creuem amb un conegut meu, responsable de l'empresa que arregla els camins més freqüentats del Parc. Més avall, uns nois pugen en direcció a Les Agudes carregant bicicletes de descens i equipats amb cascos. Davallem endinsats a la fageda, en sortim per una tartera imponent i fem cap a l'alberg de recerca del Puig. Excepte la punta de Les Agudes, la muntanya ja està tapada del tot.

Arribem a Sant Marçal. A l'hotel, demanem una infusió i un Cola Cao. Quan val, passar la nit –preguntem. Avui 130 €, habitació doble amb esmorzar inclòs –respon la cambrera. Davant la meva expressió d'astorament, la noia em recita que és un monestir del segle XI –si fos del segle X seria més car, penso–, que les habitacions estan restaurades i tenen encant... A mi em sembla horrible, com està adequat. Hi ha tuies plantades tot al llarg de la pista que condueix a la carretera, tauletes de marbre i fanals a la terrassa. Estil pijorústic sostenible. I no hi ha algun refugi lliure, pels excursionistes de travessa? –pregunto– algun lloc cobert on poder-se aixoplugar a la nit en cas de pluja? Això no t'ho sé dir –respon. Paguem la infusió i el Cola Cao (5 euros amb 40 cèntims). La Filka vol pujar al Matagalls tan sí com no, però sense tenir un lloc a cobert on passar la nit no podem pas. La previsió és de pluja i ara, a la tarda, ja està tot tapat.

Aconsegueixo convèncer-la i decidim baixar al càmping de Les Illes a fer nit. Abans d'emprendre la baixada, fem parada obligada a la font de Sant Marçal, on bevem i carreguem bona aigua. Un cotxe marxa carregat de garrafes plenes. N'arriba un altre. S'obre la porta del copilot i en surt un bastó de fusta, que ràpidament punxa el terra. Rere el bastó apareix un avi àgil i enèrgic que, tot baixant del cotxe, diu “au va, nois!”. Dos vailets surten volant de darrera, agafen les garrafes del maleter i comencen l'operació. L'avi s'apropa a nosaltres. Ens mira rialler i, amb les mans recolzades al bastó, es prepara per entomar la conversa. Els seus ulls són blaus com el cel d'aquest matí i sobresurten de les òrbites, darrera les ulleres. Veniu a carregar, oi? –li dic. I tant, de Taradell, venim –respon. Nosaltres volíem fer el Matagalls ara a la tarda però necessitem un aixopluc per la nit –dic. No en coneixeu pas cap, de refugi, per aquí dalt? Mare de Déu –fa ell. Quan sereu dalt de la creu veureu un camí que marxa cap allà, no pas el que baixa al Coll Formic, i que us portarà a una font on hi ha un Patufet. Seguireu el camí i un trencall a mà esquerra us portarà a una altra font amb cobert, on podreu dormir sense problema. Coneixeu bé la muntanya –dic– i ens acomiadem de l'avi agraïts pel cop d'efecte que ha donat a l'excursió.

Emprenem la pujada al Matagalls. La boira de la tarda, en expansió, es va entaforant a les rugositats del terreny. A mesura que omple les soques buides dels arbres, les clivelles dels troncs i les cavorques animals, en purga també els darrers excursionistes del dia, que davallen contents cap al Coll de Sant Marçal. Estem sols. Caminem sense parlar i sense mirar-nos els peus, que van fent una passa rere l'altre, d'una manera diríem autònoma. Allunyem l'atenció del cap i la fixem a d'altres bandes. Grans faigs surten de la boira a mesura que ens hi apropem i tornen a desaparèixer en passar-hi pel costat. Corriol enllà, a uns tres metres d'altura, una fulla que ha anat acumulant aigua al limbe veu com s'aproximen els dos caminadors i, en coincidir la vertical amb el meu crani, hi precipita una gota gruixuda i brillant. De cop m'envaeix la sensació d'haver viscut aquest moment. Abans d'arribar al Coll Pregon, el marge dret del camí és talment una trinxera on jo he fet la guerra.

Enfilem el tram final i la boira s'escampa. Surt el sol amablement. Arribem a la Creu. Baixem per l'altra vessant tot seguint les indicacions de l'avi fins a veure en Patufet –és la font dels Cims. Encara ens perdem una estona per prats ramaders –perfectes– entre ginebrons calcinats. Finalment un corriol ens duu a la font de Matagalls, la volta de la qual ens donarà una nit serena. L'endemà baixem al Coll Formic i prenem un te al restaurant. Una parella s'ofereix a portar-nos en auto fins a Granollers, baixant pel Brull i pel Congost. Ells han pujat a fer una passejada i a esmorzar. Al cotxe, tinc la sensació d'anar a tota pastilla. Ja som a Seva i la muntanya és lluny, enorme. El Montseny, penso, és per a vosaltres, conductors de bòlids privats amb uniforme North Face. És una muntanya de qualitat.

La Piella: resistència camperola

Fa uns mesos vaig escriure aquest article sobre Can Piella pel número 5 de la revista Vallesos. La casualitat ha volgut que surti publicat tot just uns dies després del desallotjament, que va tenir lloc dimecres passat. Aquí podeu veure el contingut del nou número d'aquesta bonica revista i fer-ne un tastet. A Can Piella i al Vallès, la resistència continua!

En aquest Vallès tan atrotinat que tenim, hi ha alguns indrets ben conservats que es resisteixen a desaparèixer. Gallecs, per exemple, o el pla de Palautordera. Sota un setge permanent de polígons i urbanitzacions, més que no pas recordar-nos el que el Vallès un dia va ser, ens suggereixen el que aquesta terra pot esdevenir. 

La Piella és això. Aquesta masia del segle XVII té un aspecte extraordinari, enmig de tant de ciment. S'hi arriba fàcilment des de l'estació de tren de la Llagosta, a peu. Travesses el centre de la vila, surts del polígon industrial, creues una riereta i de seguida la veus al fons, lleugerament enlairada. Camino per una pista ampla de sorra que s'enfila per una ufana de verd cereal. Un cartell informa: “Can Piella. Espai autogestionat”. Faig drecera per un dels marges i torno a entrar a la pista, que em porta a la casa. Dues noies treballen a l'era. Aviram. Una gossa surt a rebre'm al costat de l'hort, ple de verdura. Entra i surt gent per la porta principal. Al costat d'aquesta, unes guspires blaves sobre fons negre assenyalen un taller de ferrers, atrafegats. Entro a la casa. Hi ha soldadors treballant, gent jove fent un mos, d'altres de reunits. Iago, Javier, salut.

Si hagués arribat a la Piella cinc anys enrere, hauria trobat un panorama ben diferent. Un mas abandonat i incendiat, ple d’escombraries i amb les terres mig ermes. Terreny perfecte per un nou polígon industrial típicament vallesà. Però un col·lectiu de joves (l’Associació per a la Conservació de la Piella) va treballar intensament per rehabilitar la masia, recuperar la pràctica agrària i revitalitzar el medi natural. Així, van refer els sostres i restaurar l’interior de la casa, van arreglar les basses i netejar la mina d’aigua, i van preparar la terra per a fer-hi horts ecològics, destinats tant a l’abastament de la casa com als veïns interessats a cultivar les pròpies verdures. Tot això acompanyat de multitud de tallers, jornades i activitats per a tots els públics, i amb el suport d’un gran nombre d’associacions culturals i ecologistes, estudiants, cooperatives de producció i consum, científics, poetes... 

Referent alternatiu

Fins al punt que la Piella s’ha convertit en un referent per molta gent de la comarca, que hi veu el símbol d’un Vallès alternatiu i tanmateix real. L’Eloi, un dels habitants de la casa, vivia a Sabadell. S’hi sentia desarrelat i tenia la sensació que era el mateix viure allà que a Badalona o a l’Hospitalet. Va conèixer la Piella durant una de les jornades que organitza l’associació, i a poc a poc s’hi va instal·lar. Aquí és totalment diferent perquè coneix el territori, les muntanyes, les terres que ha treballat... Per l’Eloi aquesta masia “simbolitza una civilització rural que ha desaparegut” amb la modernitat, però que té moltes coses bones per aprofitar. Per exemple, la pagesia tendia a diversificar les activitats productives per assegurar-se l’obtenció dels recursos bàsics. A la Piella es treballa amb una gran biodiversitat agrícola, i es posa una atenció especial en la recuperació de les varietats locals del Vallès. Però les activitats productives van més enllà de l’agricultura, ja que a més de produir hortalisses i ous, s’elabora pa, cervesa, conserves i licors, i des de fa poc hi ha un taller de ferro on es construeixen unes estufes de llenya supereficients. “Ara ens pensem que en sabem molt, però estem reinventant l’essència del passat”, comenta en Pau, que viu a la Piella des de l’inici del projecte i ha parlat força amb els antics masovers de la rodalia. Els de la Piella o el mas Rampinyo, per exemple, vivien de les vaques, el cereal, el fruit sec i una mica de vinya, però la pressió del mercat i de les normatives del sector va fer que s’anessin especialitzant en una sola activitat i que finalment tanquessin els masos.

L’autonomia és un dels valors que comparteix el col·lectiu de la Piella. La idea bàsica és la següent. Normalment les persones treballen vuit hores al dia a canvi d’un salari que els permet comprar tot allò que creuen necessitar. Si, en comptes d’això, dediquessin la seva capacitat creativa i productiva a aquelles activitats que els permeten satisfer directament les necessitats bàsiques (com cultivar la terra o mantenir els habitatges en bones condicions), la cosa canvia. L’autonomia econòmica dóna autonomia política, argumenta l’Eloi, perquè allibera les persones d’un mercat i d’uns processos que no controlen i que, al capdavall, les dominen. Però, atenció, l’autonomia no equival a l’aïllament social, sinó que al voltant de l’activitat de la Piella s’ha anat teixint una xarxa molt viva de relacions socials. Per exemple, la gent de la casa i els veïns que vénen a treballar els horts comunitaris comparteixen espais, eines i sistemes de reg, intercanvien llavors, s’ajuden mútuament. “Això és una interdependència buscada, perquè sabem que soles no anem enlloc”, comenta la Marta. Originària de Galícia, va venir a Barcelona atreta pels moviments alternatius i va formar part d’un projecte de comunitat autogestionada a la ciutat. “Ens omplíem la boca parlant d’autogestió però no érem realment autònoms. Autogestió venent cerveses en un centre social o en un bar?”, es pregunta. Per això va optar pel camp, on hi ha moltes més possibilitats de fer un treball compromès en aquest sentit.

Parlant amb la Marta anem pujant, per un camp d’alfals, cap al pou, fins que apareix una vista prou eloqüent del Vallès d’avui. Mirant a llevant, veiem la Llagosta i Santa Perpètua de Mogoda. Més enllà de l’AP-7, sorollosa, l’espai de Gallecs. Profusió d’urbanitzacions i polígons industrials. A tocar de la Piella, un bosquet de pins sembla talment una manta amb què protegir la casa de tota aquesta voràgine. Lluny de trobar-se en un entorn idíl·lic, la Piella porta un missatge de canvi al cor de la gran conurbació. Això ho tenien molt clar, els del col·lectiu, quan buscaven un espai per a desenvolupar el seu projecte. Necessitaven un espai rural per a cultivar-hi l’autonomia, però alhora volien que fos proper a la gran ciutat per estar connectats amb els moviments socials i polítics que ara mateix hi bullen. En aquest sentit, el Vallès era una comarca ideal, però van topar amb la dura realitat. Tots els masos estaven comprats per immobiliàries que esperaven el millor moment per fer diners a costa de la riquesa de tots. “S’especula amb el nostre patrimoni més essencial que és la terra”, diu en Pau. Els va ser impossible trobar un lloguer viable i van decidir okupar la Piella. 

Pendents de desallotjament

Ara, arran de la denúncia de la propietat (el conglomerat immobiliari Grupo Alcaraz), i malgrat les mobilitzacions veïnals en defensa d’aquest espai i el suport dels ajuntaments de Santa Perpètua de Mogoda i de La Llagosta, la Piella està amenaçada de desallotjament cautelar. “Ara és una mala passada que ens facin fora”, comenta en Pau. Ja tenen una cooperativa muntada a Santa Perpètua, les activitats que organitzen gaudeixen d’una elevada participació, hi ha gent que els compra pa... I, sobretot, hi ha un col·lectiu d’entre 40 i 50 persones que utilitza col·lectivament els recursos de la Piella per a viure. En un moment duríssim de crisi profunda, el projecte ha generat una alternativa que ha revifat moltes persones, i ha gestat un embrió (qui ho sap!) d’un nou model d’organització econòmica i social al Vallès. Des del dia 15 de febrer els Mossos d’Esquadra poden entrar en qualsevol moment. “Repel·lir l’assalt és molt complicat, perquè són militars i estan entrenats”, diu la Marta. Amb tot, no marxaran en silenci. “Si he d’exposar la meva integritat física, doncs ho faré, perquè és per on ens tenen agafats, per la por”, continua. Resistiran fins on podran. Les imatges de la resistència remouran consciències i serviran per difondre les idees. Si els fan fora, aniran a alliberar una altra terra sotmesa.

Mussols: us he observat

Ja fa dies que m'he instal·lat prop d'on viviu. A les nits sentia els vostres reclams. Em fèieu companyia. Algun cop m'havia semblat veure-us volar, però la foscor del capvespre no em permetia distingir-vos clarament. Abans d'ahir vau badar i us vau deixar veure amb claror. Us vaig observar una bona estona, amb i sense binocles. Un de vosaltres estava a la teulada de la granja de can Vila. L'altre, al costat de la xemeneia de can Ta. No cridàveu. Al de can Vila: eres ben bé com diu la guia, rodanxó i de cap ample. Giraves tant el cap que no sabria dir-te si estaves posat de cara o d'esquena a mi. Ara que sembla que us hem donat dret a veu (el parlament de la natura i tot això) no sé si us la sabem interpretar. Què ens voleu dir, exactament? Sigueu eloqüents perquè nosaltres tenim pa a l'orella.

Escolteu el moment de l'observació 

Palautordera

Estant a 200 metres sobre el nivell del mar i amb el massís del Montseny -que assoleix els 1700- tan a prop, dubto que hi hagi gaires llocs al litoral i prelitoral català on la vista adquireixi aquest gradient tan marcat. Un gradient que, com a la resta de zones de muntanya, es percep arreu, per exemple a la Fonda Turó de l'Home de Santa Maria de Palautordera, o a la conversa entre un avi i una noia en un bar (quan era jove havia pujat al Turó de l'Home a peu des d'aquí). Gradients latents, més o menys inconscients en la vida quotidiana de la gent del país. A les regions ramaderes, els ramats pugen a muntanya a l'estiu i en baixen gradualment amb l'arribada progressiva del fred i l'aparició de les neus. Recordo perfectament un vell de Benasc que, en descriure'm la pujada que feien amb el bestiar cap a les pastures d'estiu (al massís del Posets), se li aclarien els ulls com si reflectissin l'aire net i pur que hi devia bufar. 

El dia que vaig venir per primer cop a visitar la casa on m'he instal·lat, em va semblar que el pla de Palautordera tenia un aspecte nord-italià. Sembla fèrtil i de tarannà acollidor. Tot i que les urbanitzacions també hi han fet acte de presència, domina una sensació de plana lliure, encara no cimentada, no inerta del tot. Per a mi, que sóc de Matadepera, un antic poblet de camperols destruït per la urbanització de luxe, això té un valor extraordinari. Una plana amb una gran sensació d'horitzontalitat de llevant a ponent, i amb fondària fins al Collformic. Amb una gran aptitud agroliterària.

Amb una colla vivim en una casa que hi ha molt a prop de l'escola Vallmanya, just sobre el límit entre els termes de Sant Esteve i Santa Maria. Les de casa diuen que vivim en una masia. Jo més aviat penso que és una torre que masieja, i ara nosaltres l'ajudem perquè ho faci una mica més, si pot. Hem preparat un tros de pati per a hort: hem escatat, hi hem passat el motocultor i l'hem femat. El motocultor ens l'ha deixat un amic de la Guida (que viu a Campins) i el fem l'hem comprat a un noi d'aquí que té vaques. Ja hi hem plantat els enciams. El planter ens l'ha donat la Montse de can Vila (us en donaré de quatre lleis diferentes), que també ens ha donat tomàquets de penjar per treure'n la grana. El pare de la Dina ha podat les quatre oliveres que hi ha (la brancada va per llenya) i ens hi ha plantat una prunera. La parra la va podar un amic del Fede el dia de la festa d'inauguració de la casa, ben ensofrat. Farà raïms i ombra. Per a galliner hem acondicionat una de les dues corts annexes a la bassa i hem fet un tancat de filat perquè voltin per fora. Van arribar la setmana passada, però el Josep de ca l'Ayats, el nostre veí i assessor en temes hortogallinacis, diu que tardaran quatre o cinc setmanes a pondre. 

Que com es diu, la casa? És una bona pregunta. En principi, segons el cartell, és can Cervera, el cognom dels propietaris. Però gratant una mica hem sabut que abans que els Cervera la compressin, era la casa Nova (la casa és feta dels anys 20 del segle 20). Com que a tocar de casa hi ha can Ta vam suposar que la nostra era la casa Nova de can Ta. Era un nom perfecte! Al cap d'unes setmanes vam veure que no, que la casa Nova de can Ta és una altra que hi ha una mica més enllà (una que veiem des de l'entrada). I que a la nostra havien deixat de dir-li la casa Nova a mida que passava el temps inexorable. Tot plegat, ens havíem quedat sense can Ta, i això va obrir una crisi toponímica que al cap d'un mes encara no hem resolt. Jo he proposat rebatejar-la com a can Taire, i en les properes setmanes l'assemblea decidirà.

L'ecologia política dels incendis forestals a partir del cas d'Horta de Sant Joan

Publiquem l'article Más allá del humo. La ecología política de los incendios forestales a partir del caso de Horta de Sant Joan (Tarragona, Cataluña) al volum 59/1 de la revista Documents d'Anàlisi Geogràfica.

Hi analitzem el dramàtic incendi d’Horta de Sant Joan de 2009 en el marc de l’ecologia política. La història ambiental local, els canvis d’usos del paisatge forestal anterior a l’incendi i el xoc entre els diferents discursos socials al voltant d’aquest ens parlen de diferents formes sociopolítiques de construir la relació entre natura i societat. Cada actor social explica i avalua la gestió del territori i de l’incendi d’acord amb escales temporals i interessos diferents. Els diversos discursos es poden classificar segons el grau d’inclusió o exclusió del foc en el sistema socioecològic. La nostra anàlisi mostra els 'paisatges desitjats' de cada actor social, la contextualització i l’anàlisi dels quals permeten realitzar una reflexió més profunda sobre els valors dominants i dominats en relació amb els boscos i els incendis. Concloem que és necessària una politització adequada del debat sobre les causes dels incendis forestals i les respostes que la societat catalana hi dóna.

Descarregueu-lo aquí

Ressenya del llibre '«Homines de Terracia». Cultura escrita i hegemonia feudal (Terrassa, ca. 950-1150)' de Vicenç Ruiz

Benvolgut Vicenç,

M’he de treure el barret pel tros de llibre que has escrit i que he devorat en les últimes setmanes, amb emoció en alguns casos i fent 'Bé, Vicenç, bé' per dintre tot assentint enèrgicament amb el cap. Tal com diu Pere Puig al pròleg, el capítol 7 és climàcic; he pràcticament deglutit el paper (el clor li dóna un gustet molt agradable).

En el primer capítol reparteixes a tort i a dret, inclús contra el mateix Gramsci (nota 13). Jo no em veig fent això ni en el llibre de culminació de la meva carrera acadèmica, cap allà als 70 anys. El capítol 2 l’he seguit amb força detall, si bé em perdo una mica amb l’organització i la jerarquia del poder feudal, tant laic (castlans, veguers...) com eclesiàstics (priorat rufenc...). Com a detall aquí et preguntaria pel nom científic de l’alosa, un ocellet que com saps viu als sembrats, el nom científic del qual és Alauda arvensis. En veure ‘alaudia’ (p. 67) he pensat que podria tenir alguna cosa a veure amb alou. En el tercer capítol potser m’he perdut una mica més i he deixat alguns apartats sense llegir. M’he fixat en la cita de Polanyi (p. 103, veig que vas llegir la traducció italiana) perquè jo ara l’estic llegint (edició de Beacon Press de 2001) i precisament ahir el vam discutir amb el grup de lectura de la nostra associació Recerca i Decreixement (estaria molt bé que hi participessis, algun dia, podríem discutir alguns dels temes relacionats amb la teva recerca). Del capítol de les franqueses m’he quedat amb la idea essencial que van accelerar el procés de creació de relacions de dependència més que no pas afavorir la llibertat jurídica de la pagesia, i deixo per més endavant la lectura detallada de l’exposició dels arguments i la documentació.
  

El capítol cinquè ja l’he gaudit més, perquè té una dimensió geogràfica i se m’afigura una mica més el paisatge. Imagino la gran dificultat de fer emergir un paisatge a partir de la documentació de què disposes. Com a petit detall, sabries dir-me alguna cosa d’aquest Mont-rodó (p. 143) i Pelleiag (p. 163)? Una cosa que aquí no acabo de captar, no perquè no estigui ben explicada sinó més pel meu desconeixement dels termes i les realitats pròpies de l’època, és això de la villa de Matadepera (p. 144). Té una estructura concreta, un centre, per exemple? És la de can Solà del Racó? Bé que esmentis, dins de l’anàlisi, que l’expansió urbana actual esborra la possibilitat de conèixer el passat per mitjà de l’arqueologia (p. 146). Del capítol 6 et diria que aquest tipus d’anàlisi és un dels que podria interessar al grup de lectura dels decreixents que et deia més amunt, perquè hi discuteixes la producció de moneda i valor en un context en què el mercat és testimonial. Per exemple el tipus d’informació que hi ha a l’apartat 6.3.1, amb la discussió sobre mercats pagesos. Aquests mercats estan documentats? Com són i on es produeixen? O són un exemple dels intercanvis que no han deixat rastre documental?

El setè capítol és boníssim, per mi. Aquí et faig unes preguntes concretes intercalades amb comentaris, per anar-ho enllaçant amb les idees que he tingut sobre la possible història de mil anys d’autonomia/heteronomia pagesa. L’emmagatzematge de cereals, a més de respondre a una lògica d’acumulació feudal, també és una estratègia pagesa per adaptar-se a la variabilitat de la producció al llarg de l’any, amb un màxim de producció a l’estiu per als cereals sembrats a l’hivern. Per què doncs el predomini de la cerealicultura (i no el predomini d’un tipus concret de cereal com el blat vs. l’ordi, tal com dius més endavant) és una imposició feudal (p. 211)? Per què, en el paràgraf precedent, quan parles de la diversificació de cultígens com a estratègia de resiliència pagesa, omets l’horta? És molt bo com detectes els canvis en els predominis dels cultius i les transformacions del parcel·lari, i també l’estratègia de diversificar les explotacions per suportar millor el pas de petites pertorbacions, molt variables a nivell microlocal. La pregunta aquí seria si es podria arribar a produir un mapa que reproduís el parcel·lari i els canvis que s’hi donen a mesura que s’imposa la renda feudal, encara que fos parcial, aproximat. A la pàgina 165 esmentes el mapa de Baró dels límits de les diferents parròquies dels termes. Creus que amb això i la teva informació sobre el parcel·lari podríem traslladar a un mapa la informació sobre els usos del sòl? He comentat a l’Alba de can Pèlags això de l’agricultura de fang, que la gent cultivava els torrents, ella m’ha dit que l’element limitant allí seria el nitrogen, sense el qual la formació d’horitzons orgànics no seria suficient. Aquí hauríem de pensar en aportacions d’orina i femtes animals (incloent les humanes). A la pàgina 222 et refereixes a l’altra lògica productiva (la pagesa) com a ‘altra legalitat jurídica’. Fins aquí, si no m’equivoco, no ho havies fet, t’hi referies com a ‘lògica pagesa de producció' o similars. Això vol dir que hi havia un ordenament jurídic dels mercats, les transaccions i les herències (partibles, com dius) pageses? O és precisament la documentació que no tenim? Però podríem indagar en aquest moment històric que és el punt de partida del teu treball?

De fet, una de les coses que més m’ha interessat és el període d’autèntica llibertat pagesa de què parles (ss. VIII i IX). Les característiques de l’agricultura de subsistència pagesa les expliques com a negatiu (o positiu) de la realitat que destil·len els documents, resultat com dius de la imposició de la lògica feudal. Però una cosa semblant és el que ha fet la historiografia burgesa amb el desenvolupament del concepte d’autarquia com ‘una imatge, en negatiu i pretèrit, de l’ideal liberal de l’economia de mercat i la lliure circulació’ (p. 27). Podríem dir que tu construeixes, per a l’època d’autèntica llibertat pagesa, una imatge en positiu de la gran llosa del poder feudal i la creació de dependències? En Puig, al pròleg, diu que aquest període se cita una mica esbiaixadament (p. 14). Què vol dir, exactament? Que la teva visió està esbiaixada –una possible idealització de les condicions de partida de la teva anàlisi històrica, per contrastar-la amb la pèrdua d’autonomia amb la imposició del poder feudal construint una certa narrativa regressiva– o bé que en parles poc? Un dels pocs llocs on en parles és a la p. 188, on dius que els mercats grecs i carolingis van tenir poc poder per desfer les xarxes de mercats locals pagesos. Podríem aprofundir-hi més, en això? Sobre les eines de transformació, per què et refereixes a les del raïm com a trulls? 'Tonnes' són tines? Suposo que coneixes el cas de les tines enmig de les vinyes del Pont de Vilomara i Rocafort. Si bé són d’una època posterior, en ple auge de l’exportació d’alcohols i aiguardents, podrien indicar una certa autonomia pagesa i desconcentració dels processos transformadors? Dius (p. 231) que hi ha poquíssimes roturacions, i que les que hi ha són per a posar-hi vinya. Llavors, si hi ha creixement demogràfic i se suposa que també augment de la superfície dedicada a cereals, quin ús del sòl (per dir-ho en termes meus) assumeix l’increment dels sembrats? O no hi ha expansió dels sembrats i tota la superfície cerealícola altmedieval ja estava en funcionament a l’època romana? Un detall: p. 239 parles de l’aportació calòrica i dius que es podrien alimentar durant un any 125 homes adults. A quina superfície de sembrat fas referència? L’apartat 7.4 m’ha aclarit, com et deia, moltes coses: hi havia una gestió pagesa comunitària però tot i així la producció de boscos i pastures estava sotmesa a cens. La gestió es fa en comú, però les rendes són percebudes pels feudals. Sobre l’incident de les rompudes fetes al Montcau, es tractava d’una artiga per a sembrar-hi cereal, a l’estil de les boïgues que ha estudiat Pere Roca? Per què dius que la rompuda es pot interpretar com una mostra de la imposició de les tècniques de guaret per al conreu de cereals, en detriment de l’explotació dels boscos? (p. 245). Un dubte sobre el guaret és per què el bou implica la imposició de l’ús de la tècnica del guaret (190)?

El vuitè capítol és, sens dubte, una forma immillorable de tancar el llibre. Com sempre em passa amb tu, he après una munió de paraules noves (escatocol, extorquits pagesos, manèdia, fogaces, eimina, tasca). Hi ha moments d’una ironia fina, com quan dius ‘Com sap tothom...’. 

A partir d’aquí se m’han acudit una proposta de recerca que t’explico una mica. La gran pregunta seria com aconseguien les comunitats pageses mantenir graus elevats d’autonomia tot i la imposició de rendes feudals, inicialment i la integració a la lògica de producció per a una economia de mercat, més endavant. És a dir, imposicions i canvis no només interns sinó també externs i que també poden ser de tipus ambiental (ho he vist clar llegint la nota 195 en què cites el treball de Miquel Barceló). Dius que el contingent ramader, i la producció dels boscos, són baixos als primers segles del mil·lenni, però augmentaran a partir del 18. Podríem dir com a hipòtesi que l’expansió de l’economia de mercat, a més de transformar la intensitat en l’ús de terres agrícoles i els patrons d’ús del sòl, expandeix la intensitat d’ús cap a les terres boscoses i de pastures. La idea que les societats pageses precapitalistes tampoc no eren autònomes pot servir per contrarestar els arguments dels pensadors antiindustrials, segons els quals l’arribada del capitalisme al camp va destruir l’autonomia pagesa i la gestió comunal de recursos. Com et deia abans, he trobat molt aclaridor l’apartat en què expliques que els recursos es podien gestionar de forma comunal, però tot i així eren sotmesos a cens. He entès coses que fins ara no entenia.

Com deies en un correu de resposta a l’esborrany del meu llibre d’Olzinelles, la pagesia que jo treballo és la del final del camí que va començar la pagesia que tu treballes, la que va generar el procés de feudalització (pèrdua d'autonomia, lògica dels intercanvis regida per l'acumulació de riquesa i no la supervivència del grup). Podríem pensar en una síntesi d’aquests mil anys amb l’autonomia com a fet clau, amb una cronologia pròpia i veient, a cada època, les estratègies (polítiques) de resistència pagesa per a la creació d’autonomia:

1. s. X-XII: feudalització, fam, creació de viles mercat, reparcel·lació, canvi de cultígens, reorganització territorial i de poder, concentració de poblament per iniciativa feudal (sagreres i torres).
2. s. XVIII-XIX: integració a l’economia de mercat.
3. s. XX: extermini per urbanització i globalització.
4. s. XXI: nova configuració d'una pagesia post-petroli.

Ja me'n diràs alguna cosa.

Una abraçada,

iago

(correu del 25 de maig de 2012, adaptat)

De la gent de can Piella: 

Després de les activitats realitzades en defensa del projecte, amb el suport decisiu de diverses organitzacions i un gran nombre de persones, el Jutjat de Cerdanyola ha suspès temporalment l'ordre de desallotjament de la masia Can Piella mentre no es resol el recurs presentat per alguns membres de l'associació. Aquesta petita victòria suposa un respir que, lluny d'acomodar-nos ens condueix a reafirmar-nos en la necessitat i factibilitat d'un canvi social profund, cap a una societat basada en el treball col·lectiu en comptes d'en la competència. 

Avui, dimarts 16 d'octubre, els iaioflautes de Barcelona, Sabadell, Montcada i Reixac i Santa Perpètua de Mogoda han acudit als Jutjats de Cerdanyola del Vallès a sol·licitar al Jutge que revoqui la decisió de desallotjar la masia de Can Piella. Un cop allí se'ls ha comunicat la suspensió temporal de tota ordre judicial de desallotjament, mentre el Jutge estudia el recurs presentat pels membres de la Associació. 

En primer lloc, des de Can Piella volem celebrar aquesta decisió com una victòria de les idees que el projecte reivindica. Des del treball col·lectiu, des de la solidaritat, en 10 dies hem estat capaços entre tots (col·lectius, associacions, entitats veïnals i persones que comparteixen aquestes idees) de construir una maquinària de pressió popular, que ha demostrat que és possible fer front als interessos d'entitats tan poderoses com el “Grupo Alcaraz”. Per molt que sembli que tenen la paella pel mànec, i encara que reconeixem la dificultat del repte que se'ns presenta (no tan sols per a aquest projecte, sinó per al conjunt de la societat en general)...Podem felicitar-nos!

Lluny d'embriagar-nos i acomodar-nos, no obstant, aquesta petita victòria ens empeny a seguir construint i reivindicant amb més determinació.

D'entrada, cal tenir present que no ha estat revocada la decisió de desallotjament cautelar, tal i com demanaven els nostres comunicats. La masia de Can Piella i el projecte social que s'hi realitza segueixen estant amenaçats per un procés judicial que en qualsevol moment pot tornar a decretar-ne el desallotjament. Cal tenir en ment, fins i tot, la possibilitat de que aquesta decisió sigui una maniobra per a esperar a que es refredi la situació, sobretot en la dimensió mediàtica.

D'altra banda, més enllà de la revocació del desallotjament cautelar, entenem que qualsevol resolució favorable al “Grupo Alcaraz”, ja sigui per la via penal o per la civil, estarà fent prevaldre els interessos especulatius i lucratius d'uns pocs per sobre de la voluntat de gestió col·lectiva dels recursos.

En tercer lloc, és imprescindible recordar que el camí de Can Piella, com el de molt altres col·lectius que comparteixen les idees amb aquest, seguirà sent abrupte mentre no es produeixi un canvi de model social. La societat actual, basada en la competència a tots els nivells (entre empreses, entre països, entre persones...) i la jerarquia, ha de ser reemplaçada per una societat basada en el treball col·lectiu i la solidaritat, on ningú estigui per sobre dels altres. D'altra manera, la crisi actual, que afecta totes les dimensions de la nostra societat, seguirà agreujant-se.

Creiem, doncs, que la conclusió dels esdeveniments en aquests 10 dies és clara: no ens hem de resignar a acceptar aquest model de societat que ens condueix a l'abisme, podem fer passos per a canviar-lo, però tampoc ens podem relaxar ni pensar que serà un camí de roses.

I recordem:

Mai podran desallotjar les consciències que ha despertat aquest projecte.

Mai podran desallotjar la necessitat de compartir, enfront a competir. 

Mai podran desallotjar les ganes de construir una nova societat. 

Les idees que mouen Can Piella seguiran enfortint-se.

Ni la Terra, ni l'esperança, mai les podran tapiar.

Can Piella està viva!

Volen desallotjar can Piella!

Penjo la petició de la gent de can Piella:

Bon dia!

El passat dijous 4 d'octubre vam rebre a Can Piella una ordre de desallotjament cautelar que s'ha d'executar en el període de 9 dies (diumenge 14). Pero Can Piella està viva, Can Piella està maquinant... Volem aprofitar l'ocasió per demostrar que Can Piella no som només els que hi estem dia a dia, sinó tota la gent que ha vingut, participat, gaudit, donat i rebut un cop de mà, que l'ha seguit, que ha enriquit i que creu en les idees del projecte d'aquesta masia centenària del Vallès. 

Estem pensant i perfilant idees que us anirem comentant, de moment necessitem que en feu difusió, rebotant el mail, twitejant (@canpiella), telfs, etc. Qualsevol altra iniciativa autònoma també serà benvinguda!!

Entre totes seguim covant alternatives. Can Piella està viva!

 

Demana la retirada de l'ordre de desallotjament

Web de can Piella

Can Decreix

Mentre podàvem la vinya amb el François he pensat en el que en Naredo explica al llibre que estic llegint (La economía en evolución, Siglo XXI, 1987) sobre el canvi en la noció de producció que va tenir lloc durant la gestació de la ciència econòmica, als segles XVII i XVIII. Fins llavors les riqueses, diu en Naredo, es consideraven el fruit d'un maridatge entre el Cel i la Terra que els homes podien accelerar. A través d'un treball de caràcter ritual, els humans col·laboraven amb la terra per afavorir-ne la fecunditat. Però aquesta idea donaria pas a una altra de ben diferent: les riqueses es produeixen amb un treball sobre la terra, a la qual se sotmet. Per podar la vinya, el François –que n’havia estat aprenent amb el veí– em deia que cal moure's contínuament per tal d'adaptar la posició de la tisora a la disposició del sarment que has de tallar (per no malmetre l’altre, el que deixes). Et vas movent contínuament segons la forma del cep t’ho va indicant. És la idea de fer amb el món de Perejaume quan parla de la gesticulació en les feines pageses (podeu accedir a un text seu que en parla a través d'aquesta entrada). I també de l'estapolany que té exposat a La Pedrera, titulat 'Per tocar el món per no tocar el món'.

Una altra cosa que he pensat és la feinada que comporta podar mitja feixa de vinya, que tot plegat és el que hem fet avui. Sense maquinària, la productivitat del treball és molt baixa. I vol dir passar hores i hores en un fragment de terreny molt petit, observant les formes del cep i imaginant com deuen haver evolucionat segons les podes dels anys anteriors que són allà registrades. Les de la gent que ha viscut allà en el passat, vull dir. L'aprenentatge d'aquest tipus de feines de caràcter pràctic no pot venir sinó de la repetició infinita de tasques concretes, sense intel·lectualitzar-les, a l’estil de com s'aprenen els balls i s'interioritzen els moviments corporals. De fet, tornant a la idea preeconòmica d’afavorir la creació de riqueses de la Terra, les feines com el sembrar o el llaurar que hi anaven associades tenien una dimensió litúrgica i es feien tot cantant, cridant, ballant... 

Parlant de fertilitat, el que era urgent de fer era la comuna seca. Hem agafat una fusta dels ruscos vells de la casa, l'hem rascada amb una espàtula per treure la cera que s'hi havia anat incrustant i l'hem untada amb un oli. Després l'hem tallada, hi hem fixat el 'seient' i l'hem posada sobre d'un cossi d'acer que també feien servir per fer la mel (vegeu imatge). La qüestió és que cada vegada que hi defeques –no hi pots orinar– hi poses terra i fulles mig descompostes, que serveixen per iniciar-ne el compostatge. Després la mesquita la pots fer servir per adobar la terra. Jo mateix m’he encarregat de fer-ne el control de qualitat. L’ha ben superat i ha quedat solemnement inaugurada. La fertilitat és la clau. Cagar pensant en la terra.

Can Decreix és a Cervera de la Marenda i se'n sentirà parlar.

La flamant comuna i l'antiquat vàter al qual substituirà (foto d'Eva Fraňková)

Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

El Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici y el territorio que lo contiene cuentan con una larga tradición de trabajos de investigación, estudios y ensayos, de los cuales recojo a continuación los más relevantes para las cosas que a mi últimamente me interesan (ya sabéis, montañas, pastos y pastoras).

En primer lugar encontramos los trabajos sobre cultura popular pirenaica, que toman especial importancia durante el periodo de nacionalismo romántico de finales del siglo XIX y el arranque de las grandes migraciones del campo a la ciudad con la industrialización. Los folkloristas pioneros como el padre Joan Alcover, que desarrolló estudios en los valles de Àneu durante las primeras décadas del siglo XX (Proa editó su Dietari de l'excursió filològica, de 1906), dieron paso a trabajos etnográficos, históricos y geográficos de las sociedades pastoriles trashumantes de la zona del Pallars (R. Violant Simorra), la Alta Ribagorça y, en general, el Pirineo catalán (J. Vilà Valentí). Algunos de estos estudios han remarcado que la ganadería y la trashumancia no deben ser vistos como sectores inmutables, autárquicos o aislados, sino como una actividad económica adaptativa que modifica en pocos años el manejo del ganado, la orientación productiva, la organización de las explotaciones y los mercados de abastecimiento y de salida de la producción (podéis leer este trabajo de Ros en Estudis d'Història Agrària, por ejemplo).

Podéis echar un vistazo a la revista Àrnica, del Consell Cultural de les Valls d'Àneu.

Otras investigaciones antropológicas se han ocupado de un aspecto clave para todo esto que a mi tanto me interesa, como es la gestión comunal por estratos o pisos de vegetación que las familias del valle de Aran llevaban a cabo para aprovechar los recursos locales de campos, prados de siega, bosques y pastos de altura (está muy bien explicado en un libro de Roigé y colegas del que os hablé en este post). También destacan las investigaciones etnobotánicas realizadas en la comarca del Pallars, que recopilan los nombres populares de las plantas o investigan el conocimiento y las tradiciones relacionadas con la conservación in situ de variedades locales.

En segundo lugar, los trabajos en ecología de prados y pastos analizan la integración de la cultura pastoril en los ecosistemas de montaña y muestran que la riqueza de especies vegetales es un compendio de las condiciones ecológicas –especialmente de ladera y fondo de valle– y de las técnicas de producción semiextensivas, basadas en el uso de varias unidades territoriales de gestión y en una estrecha combinación de parcelas de propiedad privada y superficies comunales (cito trabajos de Montserrat y de Fillat, claro). En tercer lugar, la geografía humana es el marco de gran parte de los estudios sobre la evolución del paisaje en las comarcas pirenaicas, entre las cuales figuran el Pallars Sobirà, y que remarcan la necesidad de estudiarlo de forma holística a través de la integración de distintas disciplinas de las ciencias naturales y las ciencias sociales.

Por último, existen trabajos abundantes de seguimiento de los efectos del cambio global. Entre ellos hay que mencionar el nodo Aigüestortes de la Red Española de Investigación Ecológica a Largo Plazo, el cual agrupa a equipos de varias instituciones y cuenta con siete líneas de investigación: contaminación atmosférica, cantidad y calidad de las aguas de ríos y lagos, reconstrucción paleoambiental, cuantificación de los flujos de carbono, evolución de los usos del suelo y cambios en la cubierta vegetal, cambios en la distribución de especies, poblaciones y comunidades, y cambios funcionales y fenológicos en organismos (leed este artículo en la revista Ecosistemas). Estos trabajos, especialmente los que monitorean especies y ecotonos sensibles a los cambios, como plantas de neveros y turberas, ropalóceros o el propio límite altitudinal de los árboles, proporcionan una información valiosa para conocer las manifestaciones y el alcance del cambio global en los socioecosistemas del Parque Nacional.

Los estudios que incorporan la perspectiva socioecológica, multiescalar y de investigación-acción son aun escasos, aunque recientemente han aparecido algunos trabajos que muestran la utilidad del marco de análisis de la ecología política para comprender la gran transformación que están experimentando los Pirineos. Sus bosques, valles, agua, animales y paisajes les convierten en una región abundante en recursos naturales, por el control y uso de los cuales diferentes grupos sociales –tanto locales como externos– rivalizan o se alían constantemente, en un proceso que afecta a su ecología (aquí cito bastante textualmente este trabajo editado por Vaccaro y Beltran). Por ello, argumentan estos autores, la identificación de los actores sociales involucrados permite incorporar y clarificar las condiciones sociales que envuelven los cambios ecológicos. Estamos frente a un proceso de reorganización socioecológica que sigue a cambios tan importantes como la migración de población a las ciudades con la primera fase de industrialización desde finales del siglo XIX, el abandono de las formas tradicionales de producción agropastoral y la llegada masiva de turistas de nieve o naturaleza –junto con estaciones de esquí y segundas residencias– a partir de la década de 1970 (esto está en las páginas 7 y 8).

Un proceso en que no solo está en disputa la propia noción de la ruralidad, sino también las formas de reorganización socioecológica de la montaña frente a la nueva situación pospetróleo.

¿Y por qué cuelgo este rollo?, te preguntarás. Yo también me lo pregunto.

'Gros pédé': interpretació d'un cartell a muntanya

Fa un parell o tres de setmanes vam baixar amb les Filkes per la vall de Carançà, al Conflent, fins a les gorges. Veníem de Núria. Cap al final de la vall, en un trencall, vam trobar un cartell d'aquests que en principi serveixen per senyalitzar els senders.

Per començar ja ens va semblar que no era on tocava (en un talús rocós del camí, a l'alçada del genoll i generant dubtes sobre la direcció que calia prendre). Després, veient les marques a l'escorça d'un arbre gros que hi havia al trencall, uns metres més enllà, vam deduir que inicialment hi estaria penjat i que, bé per rovellament natural dels caragols o per accions deliberades, s'hauria despenjat. Un cop despenjat hauria estat, ara sí, humanament traslladat al lloc on el vam trobar nosaltres, amb el bonic objectiu de confondre el senderista.

Les possibilitats d'interpretació no s'acabaven aquí. A la part superior dreta hi havia una enganxina circular groga amb lletres mig rosades que deia 'en català si us plau', en referència a les indicacions en francès i a les formes afrancesades dels topònims Fontpedrosa i Tet. L'enganxina era a sobre d'un estel d'aquests que van al capdamunt de l'estelada (dibuixat amb rotulador negre), de la qual cosa es deduia sense massa esforç que l'enganxina era posterior a l'estel. Les quatre barres que completaven l'estelada podrien haver estat fetes per un excursionista per tal d'aprofitar la sang que li brollaria de la mà per l'efecte tallant dels ferros instal·lats a les passarel·les de les gorges. Les quatre barres serien, per coherència creativa, contemporànies a l'estel, però podrien ben ser de dos autors diferents, tenint en compte tant la diferent tècnica utilitzada (rotulador negre vs estil Guifré el Pilós) com la impossibilitat de l'autor de les quatre barres, ferit, d'escriure amb el rotulador negre.

 La foto és de la Meis, està una mica sobreil·luminada per l'estelada (la foto).

Però el més bo és la resposta que hi ha a la part superior esquerra: 'en catalán = gros pédé!', és a dir, que els de l'enganxina i els l'estelada són uns marietes, però uns marietes amb una connotació molt despectiva (fixeu-vos que pédé és el prefix de pédéraste). Una primera cosa divertida de la igualtat és que no digui 'catalán = gros pédé!' sinó 'en catalán = gros pédé!' En el primer cas, estaria molt clar que els marietes som els catalans, en general. Però tal com està posat, qui hauríem d'entendre que és el col·lectiu acusat de marieta? Els que van per les muntanyes del Conflent reivindicant la catalanitat dels cartells o també els que ho fan, posem per cas, al Vallespir? I els que ho fan a tota l'altra banda de país, la part diguem-ne ocupada per España, també hi estarien inclosos, en el subconjunt marieta de la població mundial?

Però el més curiós de tot plegat és que la paraula catalán estigui escrita amb accent tancat a la darrera a (a la foto no es veu, però no us enganyo, l'accent era tancat). Després de deliberar una estona, el grup no va saber què concloure. Podria ser que, a la primera part de la igualtat, un francòfon hagués posat l'accent per error (en francès no en porta, d'accent), atabalat en veure que els seus companys d'excursió s'allunyaven? I si la primera part de la igualtat estava escrita en castellà i la segona en francès?

Arribats a aquest punt, vam decidir continuar el camí pel trencall de la dreta, que ens va dur feliçment a un aparcament. Des d'allà vam fer dit i al cap de només set horetes ja érem al Vallès. Sobre el personal que va tenir l'amabilitat d'agafar-nos més val que en parlem un altre dia.