Creix el bosc

De com el bosc creix amb ubiquïtat, troncs amunt perforant l'aire, branques enllà de l'espai, rels per dessota libant la terra, i pobles endins per tal com els homes i les dones se n'enduen un bocí cada capvespre.

Festa del Pi de Matadepera 2012

de Marc Castellet 

(especialment minut 1:40)

L'ús de l'aigua en la destrucció d'una comunitat agrària

Publiquem l'article De les feixes als xalets. L'ús social i polític de l'aigua en la destrucció d'una comunitat agrària. Matadepera (Vallès Occidental), 1931-1983 al número 24 de la revista Estudis d'Història Agrària. 

El present estudi, un nou resultat del projecte Memòries d'una feixa, mostra com la creació de la Matadepera residencial d’avui és el resultat d’intenses lluites polítiques i de poder que tingueren com a eix principal el control de l’ús social de l’aigua. La transformació d’un petit poble rural en una zona residencial per a les classes benestants no fou un procés espontani ni pacífic, sinó un projecte socioambiental ben planejat pels grans propietaris de terres que fou combatut per un sector de la població. En aquest procés, la lluita pel control de l’aigua, un recurs essencial per transformar els camps de secà i les vinyes en torres amb piscina, va anar estretament lligada a les disputes per la terra durant la República, resoltes violentament a la Guerra Civil. Així, la manca de llibertats civils i polítiques que suposà el règim franquista fou decisiva perquè els grans propietaris fonamentessin un desenvolupament urbanístic que, paradoxalment, es realitzà plenament un cop restablerta la democràcia.

Descarregueu l'article

25 anys de l'ADF de Matadepera

Discurs llegit durant l'acte de celebració (30 de novembre de 2012)

Bona tarda. Gràcies per acompanyar-nos en aquesta modesta celebració dels primers 25 anys de l’Agrupació de Defensa Forestal de Matadepera. El que farem serà, en primer lloc, repassar la història de la nostra entitat, amb un escrit que hem preparat des de la junta actual amb les aportacions dels antics presidents. En segon lloc, enllaçant amb la petita història, presentarem i avaluarem les activitats de prevenció de grans incendis fetes durant els darrers anys, amb l’objectiu de donar compte de la gestió feta fins ara davant de la ciutadania, que sou qui en definitiva les heu finançades i qui heu de valorar-ne la idoneïtat de continuar-les. Finalment, i abans de passar al cava, projectarem una selecció d’imatges d’aquest 25 anys. Voldríem dedicar aquest acte d’avui a la memòria de Joan Orriols, gran col·laborador de l’ADF i de Bombers, que com sabeu ens ha deixat aquesta setmana, i a la seva família en aquests moments difícils.

Si ens permeteu, llegirem per tal de no oblidar-nos res del que volem dir. A la dècada de 1930 Matadepera era un petit poble pagès de menys de 700 habitants. Un poble que s’havia començat a formar feia un segle i mig amb l’arribada de pagesos sense terra dels masos i els pobles de la rodalia. Els matadeperencs i matadeperenques d’aquell temps es dedicaven al conreu de cereals, vinyes i oliveres, que envoltaven el poble en forma de corona agrícola. Molts camperols treballaven a jornal als boscos dels grans propietaris, tallant alzines, fent costals de pi i coent carbó. Els ramats de bestiar connectaven tots aquests espais amb una mobilitat lenta que distribuïa i conservava la fertilitat de la terra. Alguns pagesos amb terres pròpies van veure una nova via de prosperitat en la parcel·lació dels terrenys agrícoles i la venda de parcel·les per a la construcció de cases d’estiueig. Així aniria creixent el poble i, a partir de l’arribada d’aigua del Llobregat, el 1949, Matadepera experimentaria el boom de la urbanització residencial que coneixem avui, amb prop de 9000 habitants. Un boom que en tan sols unes dècades es menjà la superfície agrícola del municipi i disseminà centenars de torres per uns boscos molt més combustibles degut a la desaparició del desembosc i el carboneig.

En efecte, Matadepera es va convertir en un municipi amb un alt risc d’incendis forestals, amb habitants, propietats i processos ecològics molt vulnerables a un gran foc. Els incendis de 1986 –especialment el de Montserrat– van iniciar, a escala catalana, el procés de constitució de les ADF mitjançant el Programa Foc Verd, centrat en la detecció ràpida dels incendis i en l’eficàcia dels mitjans d’extinció. Així mateix, també es volia promoure l’organització de propietaris de terrenys forestals, coneixedors del territori local. Al nostre municipi, l’incendi de la serra de l’Obac, aturat a la riera prop del Gabi, també influí en la creació de l’Agrupació de Defensa Forestal. Un grup de persones, entre elles alguns Bombers Voluntaris, que ja feia alguns anys que estaven actius i havien creat l’entitat, decidiren crear l’Agrupació de Defensa Forestal local. En la decisió de constituir l’ADF de Matadepera tenen un paper molt destacat Ramon Guimjoan i l’impuls de l’alcalde d’aquells dies, Víctor Peiró. Peça clau en aquesta constitució i sobretot en el desenvolupament de l’ADF va ser Cisco Arnau, persona entregada i afable, que va esdevenir el primer president de l’ADF. En aquells inicis no es diferenciaven les tasques de l’ADF i les de Bombers voluntaris, tot era un tot. De fet l’ADF va proporcionar, per una banda, una plataforma on iniciar joves en les tasques de prevenció i extinció i, per altra banda, i no menys important, la possibilitat de dotar-se de recursos econòmics i materials per poder tenir el material bàsic per la lluita contra el foc.

La tasca del Cisco va ser llarga i molt fructífera. Sobretot cal destacar el fet que es generés una pinya de joves i no tant joves units pel voluntariat en les tasques encomanades a l’entitat. La seva mort va deixar un buit molt important i va generar una etapa de transició en la qual Quim Vancells va prendre el relleu, amb una junta que li va donar suport. Aquesta etapa va ser continuista de la línia endegada anteriorment, de fet ell mateix ja havia participat prou activament amb en Cisco. Així es va succeir un relleu lògic, que va ajudar a donar continuïtat a una tasca que s’anava desenvolupant amb normalitat. Posteriorment, amb la junta encapçalada per Joan Galí arribaria la construcció de la bassa d’extinció d’incendis de Cabrafiga, apta per helicòpters, l’inici de les franges de protecció d’urbanitzacions i la col·laboració en la fundació de la Federació d’ADF del Vallès Occidental, que avui tenim representada entre el públic.

L’incendi de Sant Llorenç Savall de l’estiu de 2003, amb cinc víctimes mortals i més de 4500 ha devastades, va mostrar la virulència que un incendi podia arribar a assolir a la nostra contrada. Tot i que no va afectar el terme municipal de Matadepera, molts bombers voluntaris del poble i membres de l’Agrupació de Defensa Forestal local es van abocar d’una manera visceral a les tasques d’extinció. Alguns van viure situacions extremes en què van témer morir carbonitzats per les flames, mentre al Parc de Bombers les seves famílies restaven pendents de les notícies que arribaven de l’emissora. L’ADF de Matadepera també va encarregar-se de muntar i coordinar guàrdies de vigilants que, des del coll de Grua o d’altres punts de guaita, van vigilar la possible arribada de les flames al nostre municipi. L’incendi doncs ens va confirmar el risc que havíem d’assumir si no gestionàvem correctament la superfície forestal. Els camins i les basses, tot i que molt necessaris, no eren suficients, i l’ADF s’havia d’encaminar cap a noves tasques. Ja amb l’incendi extingit i un cop acabada la campanya d’estiu, al municipi es va intensificar el debat sobre els grans incendis forestals, la necessitat d’abordar-ne les causes estructurals i la conveniència de canviar-ne la percepció social. A Matadepera, l’Agrupació de Defensa Forestal va començar a treballar en la redacció d’un pla de gestió del territori per dotar-lo de la capacitat de suportar un incendi forestal sense patir conseqüències traumàtiques. En col·laboració amb els Bombers del GRAF, que preveuen els patrons de propagació del foc segons la topografia, l’estructura de la vegetació i els factors meteorològics, es van dissenyar una sèrie d’actuacions de gestió del bosc. El paisatge de referència era el dels nostres avis i àvies –amb alguns boscos esclarissats, espais oberts i conreus– però adaptat a la situació actual, bàsicament urbana. Aquest procés d’estudi i treball del territori es va concretar amb un projecte de prevenció de grans incendis, el qual va ser aprovat per unanimitat pel consistori d’aquells dies, i que ha servit de pauta fins avui dia per desenvolupar les tasques més importants de l’ADF i del municipi en la gestió del medi natural.

Ja durant la presidència de Toti Garcia, un cop aprovat el pla per l’Ajuntament de Matadepera el 2005, i gràcies a diferents subvencions públiques, l’ADF va contractar colles forestals per a realitzar-ne les actuacions previstes. Uns treballs que, essencialment, eren els mateixos que duien a terme els bosquerols i els carboners de dues generacions enrere, si bé amb un objectiu clarament diferent: la prevenció d’un gran incendi forestal en un entorn urbà dispers que requereix una gran inversió de recursos i mitjans. Desbrossar el sotabosc de brucs, estepes i gatoses. Aclarir l’alzinar, és a dir, seleccionar i tallar uns quants tanys de cada alzina perquè els restants creixin millor. Podar alguns arbres per ajudar-los a formar una bona copa. Deixar arbres d’edats i espècies diferents, incloent exemplars grans i saludables per assegurar la regeneració natural del bosc. Els treballs de millora silvícola, realitzats entre els anys 2005 i 2007, se situaven en dues zones estratègiques. Una, al llarg del camí Moliner prop del mas de can Torres, permetria afrontar un incendi que s’iniciés a la zona del Mont-rodon i can Font (com el de l’estiu d’enguany) i ascendís per les torrenteres rostes i embardissades cap a Sant Llorenç del Munt. L’altra, al llarg de la riera de les Arenes, representaria una oportunitat per a l’extinció d’un incendi que, mogut per vent de ponent, s’aproximaria des de la serra de l’Obac tot llançant focus secundaris a la zona de la riera.

Per tal de controlar el rebrot i mantenir una càrrega de combustible baixa als rodals aclarits, des de l’ADF vam impulsar la recuperació de la pastura extensiva d’ovelles i cabres. Els propietaris forestals del municipi ens van autoritzar a gestionar les pastures de les seves finques i ens van cedir un antic corral en desús. En una estratègia de custòdia del territori, l’ADF ofereix suport econòmic, logístic i administratiu perquè com a mínim un ramat pasturi els boscos de Matadepera. A més, ens encarreguem de llaurar i sembrar alguns camps que encara es conserven al municipi, tant per a produir farratge i gra per al bestiar com per a mantenir la discontinuïtat del combustible forestal. L’agricultura i la ramaderia extensives –juntament amb la silvicultura– contribueixen a la conservació d’hàbitats i espècies que han motivat la inclusió del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac a la Xarxa Natura 2000. Entre elles, la famosa àguila cuabarrada però també altres espècies no tan populars entre els mitjans però no per això menys importants: petits mamífers, papallones i ocells.

En els darrers vuit anys, aquestes tasques han comportat una notable inversió de recursos públics. Cal recordar que la superfície forestal de Matadepera és d’unes 1900 ha, al voltant d’un 75% del municipi, i que els treballs silvícoles de prevenció d’incendis ocupen unes 120 ha. Des de 2006, la inversió en treballs silvícoles destinats directament a la prevenció de grans incendis forestals ha estat d’uns 150.000 €, amb fons procedents de l’Ajuntament de Matadepera i de  l’antic Departament de Medi Ambient i Habitatge. Per a la gestió d’espais agrícoles i zones de pastures s’ha invertit, des de 2007, un total de 90.000 €, una part dels quals per al manteniment i sembra de les zones agrícoles, millora de boscos pasturables i suport a la gestió del pastor. Per una altra banda, 30.000 € més s’han destinat a la millora de les infraestructures ramaderes (corrals de la Barata i can Torres). Aquests recursos han procedit principalment de l’Ajuntament de Matadepera, però també cal esmentar l’obra social de Catalunya Caixa i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac. El manteniment de pistes forestals, finançat en un 90% per la Diputació de Barcelona i en un 10% per l’Ajuntament de Matadepera, ha suposat una inversió d’uns 90.000 € des de 2005. A més, també s’ha fet un esforç important en l’adquisició de dos egipcis, així com altres materials per equipar els nostres voluntaris per a les tasques de prevenció i extinció.

A diferència de l’estratègia dominant a la majoria d’administracions amb competències en la matèria, la gestió de l’ADF de Matadepera no pretén excloure el foc del nostre paisatge. Això no només vol dir tenir-lo en compte en la planificació de la gestió forestal –anticipació i creació d’oportunitats d’extinció i resiliència– sinó també valorar-lo com una eina complementària de gestió. Les cremes controlades es basen en l’execució de foc de baixa intensitat de forma conduïda pels propis bombers, amb l’objectiu d’eliminar combustible i de crear una estructura forestal que no permeti incendis d’alta intensitat. Alguns boscos aclarits per l’ADF tenen pastures poc atractives pel bestiar, i alguns camps que ens convé conservar es troben en un estat força avançat de colonització arbustiva. Les cremes controlades, fetes amb els corresponents permisos de propietaris i administracions, i en base als darrers coneixements científics i tècnics, semblen una eina òptima per aquests casos. Estaria d’acord, la nostra població, a utilitzar les cremes controlades als boscos del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac? És una cosa que caldrà debatre en el futur.

Per anar acabant, dir que la gestió que fem des de l’ADF de Matadepera no és fàcil i ha estat sovint plena de dificultats. En general, ens trobem en un entorn bàsicament urbà però que necessita algunes activitats de tipus rural per la seguretat dels seus habitants. Aquest encaix no sempre és fàcil i la dificultat de les relacions amb els pastors que hem tingut cal cercar-la, almenys parcialment, en això. També és important remarcar el fet que el treball de l’ADF és estrictament voluntari, des de les juntes fins al grups de suport, i això sovint també topa o grinyola o costa d’articular amb l’entorn administratiu en què ens movem, on predomina una lògica diferent, feta evidentment d’horaris, terminis, processos i tràmits administratius de vegades complicats, etc. Per últim, la crisi actual suposa un repte per al manteniment d’una gestió que es basa en recursos principalment públics, de manera que caldrà idear entre tots noves formes més autosuficients, eficients i econòmiques de gestionar els nostres boscos i el nostre paisatge. Ens sembla que aquest és un gran repte per als temps que vénen: com aquesta gestió engegada fins ara pot ser l’embrió d’una nova economia local basada en els recursos del territori que compartim com a comunitat. Un camí que sens dubte haurà d’anar de la mà de Bombers, de l’Ajuntament del nostre municipi i de la nostra ciutadania en general, incloent els comerciants, els restauradors, els jardiners, els pagesos, la gent que treballa a bosc, les entitats de conservació de la natura, les entitats culturals i les associacions de veïns.  

En aquestes línies només hem esmentat aquelles persones que han estat els caps visibles de l’entitat, per motius d’espai i de síntesi obvis. Però l’ADF de Matadepera és una entitat feta amb la unió de les tasques voluntàries de centenars de persones al llarg dels darrers 25 anys. Per acabar doncs, m’agradaria agrair molt sincerament a tota la gent que ha aportat el seu granet de sorra a l’ADF, en una tasca altruista i silenciosa. També fer una crida a aquella gent del poble i de les rodalies que tingui sensibilitat pel nostre entorn natural que no tingui vergonya i s’acosti a l’ADF perquè segur que hi trobarà un espai i una gent que l’acolliran. 

ADF de Matadepera

Ressenya del llibre '«Homines de Terracia». Cultura escrita i hegemonia feudal (Terrassa, ca. 950-1150)' de Vicenç Ruiz

Benvolgut Vicenç,

M’he de treure el barret pel tros de llibre que has escrit i que he devorat en les últimes setmanes, amb emoció en alguns casos i fent 'Bé, Vicenç, bé' per dintre tot assentint enèrgicament amb el cap. Tal com diu Pere Puig al pròleg, el capítol 7 és climàcic; he pràcticament deglutit el paper (el clor li dóna un gustet molt agradable).

En el primer capítol reparteixes a tort i a dret, inclús contra el mateix Gramsci (nota 13). Jo no em veig fent això ni en el llibre de culminació de la meva carrera acadèmica, cap allà als 70 anys. El capítol 2 l’he seguit amb força detall, si bé em perdo una mica amb l’organització i la jerarquia del poder feudal, tant laic (castlans, veguers...) com eclesiàstics (priorat rufenc...). Com a detall aquí et preguntaria pel nom científic de l’alosa, un ocellet que com saps viu als sembrats, el nom científic del qual és Alauda arvensis. En veure ‘alaudia’ (p. 67) he pensat que podria tenir alguna cosa a veure amb alou. En el tercer capítol potser m’he perdut una mica més i he deixat alguns apartats sense llegir. M’he fixat en la cita de Polanyi (p. 103, veig que vas llegir la traducció italiana) perquè jo ara l’estic llegint (edició de Beacon Press de 2001) i precisament ahir el vam discutir amb el grup de lectura de la nostra associació Recerca i Decreixement (estaria molt bé que hi participessis, algun dia, podríem discutir alguns dels temes relacionats amb la teva recerca). Del capítol de les franqueses m’he quedat amb la idea essencial que van accelerar el procés de creació de relacions de dependència més que no pas afavorir la llibertat jurídica de la pagesia, i deixo per més endavant la lectura detallada de l’exposició dels arguments i la documentació.
  

El capítol cinquè ja l’he gaudit més, perquè té una dimensió geogràfica i se m’afigura una mica més el paisatge. Imagino la gran dificultat de fer emergir un paisatge a partir de la documentació de què disposes. Com a petit detall, sabries dir-me alguna cosa d’aquest Mont-rodó (p. 143) i Pelleiag (p. 163)? Una cosa que aquí no acabo de captar, no perquè no estigui ben explicada sinó més pel meu desconeixement dels termes i les realitats pròpies de l’època, és això de la villa de Matadepera (p. 144). Té una estructura concreta, un centre, per exemple? És la de can Solà del Racó? Bé que esmentis, dins de l’anàlisi, que l’expansió urbana actual esborra la possibilitat de conèixer el passat per mitjà de l’arqueologia (p. 146). Del capítol 6 et diria que aquest tipus d’anàlisi és un dels que podria interessar al grup de lectura dels decreixents que et deia més amunt, perquè hi discuteixes la producció de moneda i valor en un context en què el mercat és testimonial. Per exemple el tipus d’informació que hi ha a l’apartat 6.3.1, amb la discussió sobre mercats pagesos. Aquests mercats estan documentats? Com són i on es produeixen? O són un exemple dels intercanvis que no han deixat rastre documental?

El setè capítol és boníssim, per mi. Aquí et faig unes preguntes concretes intercalades amb comentaris, per anar-ho enllaçant amb les idees que he tingut sobre la possible història de mil anys d’autonomia/heteronomia pagesa. L’emmagatzematge de cereals, a més de respondre a una lògica d’acumulació feudal, també és una estratègia pagesa per adaptar-se a la variabilitat de la producció al llarg de l’any, amb un màxim de producció a l’estiu per als cereals sembrats a l’hivern. Per què doncs el predomini de la cerealicultura (i no el predomini d’un tipus concret de cereal com el blat vs. l’ordi, tal com dius més endavant) és una imposició feudal (p. 211)? Per què, en el paràgraf precedent, quan parles de la diversificació de cultígens com a estratègia de resiliència pagesa, omets l’horta? És molt bo com detectes els canvis en els predominis dels cultius i les transformacions del parcel·lari, i també l’estratègia de diversificar les explotacions per suportar millor el pas de petites pertorbacions, molt variables a nivell microlocal. La pregunta aquí seria si es podria arribar a produir un mapa que reproduís el parcel·lari i els canvis que s’hi donen a mesura que s’imposa la renda feudal, encara que fos parcial, aproximat. A la pàgina 165 esmentes el mapa de Baró dels límits de les diferents parròquies dels termes. Creus que amb això i la teva informació sobre el parcel·lari podríem traslladar a un mapa la informació sobre els usos del sòl? He comentat a l’Alba de can Pèlags això de l’agricultura de fang, que la gent cultivava els torrents, ella m’ha dit que l’element limitant allí seria el nitrogen, sense el qual la formació d’horitzons orgànics no seria suficient. Aquí hauríem de pensar en aportacions d’orina i femtes animals (incloent les humanes). A la pàgina 222 et refereixes a l’altra lògica productiva (la pagesa) com a ‘altra legalitat jurídica’. Fins aquí, si no m’equivoco, no ho havies fet, t’hi referies com a ‘lògica pagesa de producció' o similars. Això vol dir que hi havia un ordenament jurídic dels mercats, les transaccions i les herències (partibles, com dius) pageses? O és precisament la documentació que no tenim? Però podríem indagar en aquest moment històric que és el punt de partida del teu treball?

De fet, una de les coses que més m’ha interessat és el període d’autèntica llibertat pagesa de què parles (ss. VIII i IX). Les característiques de l’agricultura de subsistència pagesa les expliques com a negatiu (o positiu) de la realitat que destil·len els documents, resultat com dius de la imposició de la lògica feudal. Però una cosa semblant és el que ha fet la historiografia burgesa amb el desenvolupament del concepte d’autarquia com ‘una imatge, en negatiu i pretèrit, de l’ideal liberal de l’economia de mercat i la lliure circulació’ (p. 27). Podríem dir que tu construeixes, per a l’època d’autèntica llibertat pagesa, una imatge en positiu de la gran llosa del poder feudal i la creació de dependències? En Puig, al pròleg, diu que aquest període se cita una mica esbiaixadament (p. 14). Què vol dir, exactament? Que la teva visió està esbiaixada –una possible idealització de les condicions de partida de la teva anàlisi històrica, per contrastar-la amb la pèrdua d’autonomia amb la imposició del poder feudal construint una certa narrativa regressiva– o bé que en parles poc? Un dels pocs llocs on en parles és a la p. 188, on dius que els mercats grecs i carolingis van tenir poc poder per desfer les xarxes de mercats locals pagesos. Podríem aprofundir-hi més, en això? Sobre les eines de transformació, per què et refereixes a les del raïm com a trulls? 'Tonnes' són tines? Suposo que coneixes el cas de les tines enmig de les vinyes del Pont de Vilomara i Rocafort. Si bé són d’una època posterior, en ple auge de l’exportació d’alcohols i aiguardents, podrien indicar una certa autonomia pagesa i desconcentració dels processos transformadors? Dius (p. 231) que hi ha poquíssimes roturacions, i que les que hi ha són per a posar-hi vinya. Llavors, si hi ha creixement demogràfic i se suposa que també augment de la superfície dedicada a cereals, quin ús del sòl (per dir-ho en termes meus) assumeix l’increment dels sembrats? O no hi ha expansió dels sembrats i tota la superfície cerealícola altmedieval ja estava en funcionament a l’època romana? Un detall: p. 239 parles de l’aportació calòrica i dius que es podrien alimentar durant un any 125 homes adults. A quina superfície de sembrat fas referència? L’apartat 7.4 m’ha aclarit, com et deia, moltes coses: hi havia una gestió pagesa comunitària però tot i així la producció de boscos i pastures estava sotmesa a cens. La gestió es fa en comú, però les rendes són percebudes pels feudals. Sobre l’incident de les rompudes fetes al Montcau, es tractava d’una artiga per a sembrar-hi cereal, a l’estil de les boïgues que ha estudiat Pere Roca? Per què dius que la rompuda es pot interpretar com una mostra de la imposició de les tècniques de guaret per al conreu de cereals, en detriment de l’explotació dels boscos? (p. 245). Un dubte sobre el guaret és per què el bou implica la imposició de l’ús de la tècnica del guaret (190)?

El vuitè capítol és, sens dubte, una forma immillorable de tancar el llibre. Com sempre em passa amb tu, he après una munió de paraules noves (escatocol, extorquits pagesos, manèdia, fogaces, eimina, tasca). Hi ha moments d’una ironia fina, com quan dius ‘Com sap tothom...’. 

A partir d’aquí se m’han acudit una proposta de recerca que t’explico una mica. La gran pregunta seria com aconseguien les comunitats pageses mantenir graus elevats d’autonomia tot i la imposició de rendes feudals, inicialment i la integració a la lògica de producció per a una economia de mercat, més endavant. És a dir, imposicions i canvis no només interns sinó també externs i que també poden ser de tipus ambiental (ho he vist clar llegint la nota 195 en què cites el treball de Miquel Barceló). Dius que el contingent ramader, i la producció dels boscos, són baixos als primers segles del mil·lenni, però augmentaran a partir del 18. Podríem dir com a hipòtesi que l’expansió de l’economia de mercat, a més de transformar la intensitat en l’ús de terres agrícoles i els patrons d’ús del sòl, expandeix la intensitat d’ús cap a les terres boscoses i de pastures. La idea que les societats pageses precapitalistes tampoc no eren autònomes pot servir per contrarestar els arguments dels pensadors antiindustrials, segons els quals l’arribada del capitalisme al camp va destruir l’autonomia pagesa i la gestió comunal de recursos. Com et deia abans, he trobat molt aclaridor l’apartat en què expliques que els recursos es podien gestionar de forma comunal, però tot i així eren sotmesos a cens. He entès coses que fins ara no entenia.

Com deies en un correu de resposta a l’esborrany del meu llibre d’Olzinelles, la pagesia que jo treballo és la del final del camí que va començar la pagesia que tu treballes, la que va generar el procés de feudalització (pèrdua d'autonomia, lògica dels intercanvis regida per l'acumulació de riquesa i no la supervivència del grup). Podríem pensar en una síntesi d’aquests mil anys amb l’autonomia com a fet clau, amb una cronologia pròpia i veient, a cada època, les estratègies (polítiques) de resistència pagesa per a la creació d’autonomia:

1. s. X-XII: feudalització, fam, creació de viles mercat, reparcel·lació, canvi de cultígens, reorganització territorial i de poder, concentració de poblament per iniciativa feudal (sagreres i torres).
2. s. XVIII-XIX: integració a l’economia de mercat.
3. s. XX: extermini per urbanització i globalització.
4. s. XXI: nova configuració d'una pagesia post-petroli.

Ja me'n diràs alguna cosa.

Una abraçada,

iago

(correu del 25 de maig de 2012, adaptat)

Presentació del llibre 'Memòries d'una feixa. La urbanització d'un poble pagès de la regió de Barcelona (Matadepera, 1931-1983)'

de Raül Aguilar, publicat per eCOS a la col·lecció República de Paper. L'edició ha anat a càrrec de Vicenç Ruiz i Iago Otero, coordinadors del projecte Memòries d'una feixa, i ha comptat amb el suport de l'Ajuntament de Matadepera. La presentació serà el 

dimecres 23 de maig de 2012 a les 19 h a la sala d'actes del Casal de Cultura de Matadepera (carrer Pere Aldavert, 4).

El llibre explica la història d'un petit poble pagès de la regió de Barcelona, dedicat eminentment al cultiu de la vinya i als treballs del bosc, que al llarg del segle XX esdevé un municipi residencial de més de 8.000 habitants amb un alt nivell de renda i de benestar. Aquesta transformació, que resumidament podria semblar una història d'èxit i progrés ininterromput, és també la història d'una tragèdia social, cultural, política i ecològica marcada per la desaparició de la pagesia, la guerra civil, la manca de llibertats durant la dictadura franquista i la urbanització indiscriminada del paisatge agrícola i forestal. A partir d'un seguit d'evidències documentals conservades a l'Arxiu Municipal de Matadepera i dels testimonis de la gent gran del poble, el treball explica els elements clau de l'aniquilació de la ruralitat matadeperenca.

El llibre és, ara mateix, el resultat més palpable del projecte Memòries d'una feixa, iniciat el 2006 amb la intenció d'estudiar els canvis entesos com a històrics (polítics, econòmics i socials) i el seu reflex en la història ambiental. Un enfocament original amb rigor científic i compromís social, amb l'objectiu de crear una col·lecció de fonts orals i fer un buidatge de la documentació històrica del segle XX. En resum, la recuperació de la memòria històrica del poble de Matadepera. El llibre omple un buit important a la bibliografia local, i pot ser d'interès per a estudiants, investigadors i ciutadans interessats a descobrir el passat del lloc on viuen. 

Més enllà de l'interès local, el discurs generat pel projecte Memòries d'una feixa ha mostrat una gran capacitat d’adaptació a diferents mitjans i contextos. La revista Terme, del Centre d’Estudis Històrics i l’Arxiu Comarcal de Terrassa, va publicar un article amb els primers resultats del projecte que presentàvem com una contribució al procés de construcció de la memòria històrica dels municipis que no encaixen ni en els esquemes d’anàlisi elaborats per als centres urbans industrialitzats ni en aquells pensats per a les zones eminentment rurals. Estudis d’Història Agrària, la revista de referència en aquest camp en l’àmbit català, és a punt de publicar un treball ja més elaborat en què s’analitza com la mobilització de l’aigua per part de les autoritats de la postguerra ha permès la destrucció de la comunitat pagesa de Matadepera.

L’enfocament del projecte també ha trobat el seu encaix en algunes revistes de geografia catalanes i estatals, on s’emmarcava la recerca local en l’estudi del canvi en els usos del sòl i del creixement urbà dispers, en aquest cas amb la imprescindible anàlisi cartogràfica de detall, la qual s’integrava amb fonts orals, documentals i fotogràfiques per a la comprensió de l’evolució dels nostres paisatges (llegiu els articles a Treballs de la Societat Catalana de Geografia i al Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles). El discurs de Memòries d’una feixa s’ha acabat d’enfortir amb la publicació de dos articles en revistes internacionals, contribuint així a la comprensió del fenomen de la urbanització global. L'article publicat a Global Environment el podeu llegir aquí, mentre que del publicat a Ecological Economics en tenim una versió en accés obert al RECERCAT).

Set anys de recerca-acció a Matadepera

Sempre (o gairebé sempre) que assisteixes a un congrés de científics o a una jornada tècnica sobre algun aspecte relacionat amb la sostenibilitat, acabes sentint la cantarella que cal una comunicació més gran entre els estudiosos i els responsables de la presa de decisions. Tracti el tema que tracti (conservació de la biodiversitat, planificació del territori, prevenció d'incendis forestals), i independentment de si la trobada té un caràcter comarcal o mundial, et trobes aquest discurs.

Últimament m'interessa força això de la recerca-acció, en què estratègicament s'intenta prescindir de la separació entre la producció de coneixement i l'acció col·lectiva o política. La idea és que la comunitat local i els investigadors produeixen, com a resultat d'una praxi conjunta, un coneixement crític i útil per a millorar una determinada situació.

Poso un petit escrit que repassa el procés de treball col·lectiu que s'encamina a crear un paisatge resilient als incendis forestals als boscos de Matadepera i al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Són les galerades, de manera que hi pot haver alguna petita diferència amb la versió publicada (si surt algun dia). 

Set anys de recerca acció a Matadepera i al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt

Patrimoni

Notes de la petita introducció a la presentació sobre la rehabilitació del forn de calç del Corcola a Matadepera (23 de setembre, en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya 2011), que podeu seguir parcialment en aquest vídeo.

Bona tarda. 

Faré cinc cèntims de la història del procés de rehabilització del forn de calç del Corcola, que després la meva companya de taula, l'arqueòloga Maica Carmona, us explicarà amb detall. Cap al 2004 s'inicià el procés de redacció del nou planejament urbanístic municipal. Un dels tres consells que es van formar per a l'assessorament de l'equip redactor, concretament el de medi ambient, va elaborar un informe on recomanava protegir la costa del Tet i el Mont-rodon de la urbanització. Posteriorment es van iniciar, de forma més o menys simultània, l'elaboració d'un estudi sobre el patrimoni socioecològic d'aquesta zona (encarregat per l'Ajuntament a l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals) i una campanya liderada pel Consell Local de Medi Ambient per incloure-la al Parc Natural. Es van acabar recollint més d'un miler de signatures de gent que tenia molt clar que el Tet i el Mont-rodon no havien de passar a formar part de les urbanitzacions sinó que d'alguna forma d'havien de protegir (això està explicat al número 6 de la revista Sotabosc). 

Amb una moció presentada a l'últim ple de la legislatura 2003-2007, aquesta entitat va aconseguir un acord unànime per protegir la zona, i durant la següent legislatura en va confirmar la protecció amb l'Oficina Tècnica de Planificació Territorial de la Diputació de Barcelona. Així va sorgir l'oportunitat d'acollir-se a una línia de subvencions que permetrien rehabilitar el forn de calç del Corcola, un dels elements més destacats de les rodalies del Mont-rodon. A més de la rehabilitació, inaugurada la primavera de l'any passat (vegeu la notícia), l'Agrupació de Defensa Forestal s'encarrega de mantenir-ne els camins, d'anar aclarint els boscos per a la prevenció d'incendis i d'arranjar alguns indrets com la basseta del Collet o el forn de calç del Pujol. Aquestes i d'altres iniciatives tan lloables -per fer el que fan i per ser autogestionades- com la restauració de la barraca de vinya dels Rossos, ens permeten parlar de tota una activitat col·lectiva de cura d'aquells turons. 

I això em porta a parlar de la noció de patrimoni, que a mi m'ha interessat molt i que durant els últims anys he anat investigant i rumiant conjuntament amb col·legues i amigues. Fixeu-vos que en el procés que he descrit, la intervenció sobre els vestigis del passat, la seva comprensió, és indestriable de la configuració del futur i les formes d'imaginar-lo. El fet d'estar protegint allò vol dir relacionar-nos d'una manera concreta amb el passat (en comptes d'urbanitzar-ho, ho protegim) i vol dir pensar en una Matadepera futura que va per una línia i no per una altra. El patrimoni és aquella part del passat que volem salvaguardar de l'oblit, una selecció del passat per a determinats usos presents i futurs. Uns usos que van molt més enllà de l'oci (que és l'únic que suggereix el logo d'aquestes jornades) o d'un mer coneixement acrític i despolititzat del passat, i que giren al voltant d'un diàleg permanent amb realitats altres que ens han precedit i que tenen un valor extraordinari per al moment de bifurcació històrica en què ens trobem. 

Actualment veiem, d'una forma molt eloqüent, com el nostre sistema econòmic s'enfronta als límits físics del propi planeta. Una de les conseqüències d'aquest fet és el pic o zenit del petroli, és a dir, una caiguda en picat de la producció després d'un augment dràstic del preu degut a la impossibilitat de l'oferta de créixer al mateix temps que ho fa la demanda (immediatament després d'escriure aquesta frase ja veig que és ben enrevessada, però no ho sé explicar millor, si de cas mireu el bloc The Oil Crash). 

Sigui com sigui, la qüestió és que la disponibilitat d'energia disminuirà d'una forma que encara ens costa d'imaginar, ja que les fonts d'energia renovable no podran proporcionar tota l'energia que consumeix el nostre sistema econòmic avui. Això vol dir que la producció d'aliments i de productes de primera necessitat, així com l'abastament d'aigua, la mobilitat i les formes de relacionar-nos amb l'entorn més proper, necessàriament es relocalitzaran. Com serà aquesta relocalització és difícil de saber.

És aquí on hem de tibar del passat, del patrimoni: formes d'adaptar la terra al cultiu, varietats locals d'hortalisses i fruiters adaptades a les condicions d'aquí, infraestructures d'abastament d'aigua potable i per al reg, formes allocades de pensar... O, si més no, crear, als nostres caps, espai per a formes alternatives de concebre la realitat actual, tan perversa que el primer que aconsegueix és convèncer-nos que no en té cap, d'alternativa, i que el sol fet de plantejar-ne és ingenu o irresponsable.

Si l'estudi i la interpretació del passat no adopta aquest to crític s'acaba convertint en un element de reproducció de l'estat actual de coses. 'El passat agrícola de Matadepera' o 'El nostre era un poble de pagès' formen part d'un discurs que manté la realitat agrària com una cosa exclusivament del passat, un passat que degut a (o gràcies a) un progrés inevitable ha estat feliçment superat. Però avui, aquí, també hi ha gent que es dedica a la terra: horts a les cases, alguna vinya nova, els camps de can Pèlags o can Garrigosa, el pastor que treballa amb l'ADF... No té res a veure amb la realitat de fa cent anys, em direu. I és clar que no. I l'activitat primària és una cosa minoritària a la Matadepera residencial que avui coneixem. Evidentment. Però la idea que la realitat pagesa forma part exclusivament del passat ja no s'aguanta en l'escenari post-petroli que estem començant a viure.

I per això, i per acabar, no és casualitat que es vagi escollir el forn del Corcola, construït i utilitzat per una família compromesa amb els ideals republicans d'esquerra i amb la cosa pública, comuna, per la qual cosa foren durament represaliats pel franquisme. Que va construir el forn per utilitzar les feixines amb què eren pagats pels propietaris de can Solà per netejar les pinedes i fer-hi costals. Una família, els Corcola, emparentada lògicament amb el catalanisme d'esquerra i amb la il·lusió rabassaire que els petits pagesos poguessin accedir a la propietat de la terra que cultivaven.


(accediu a l'exposició sobre la producció de calç que van fer els arqueòlegs d'aquest projecte)

Decreixement econòmic per a la sostenibilitat ecològica i l'equitat social

He fet una versió escrita de la xerrada a Matadepera de l'1 de setembre de l'onze (la podeu seguir, de moment parcialment, en aquest vídeo), que també farem servir per la presentació de La Bona Vida a Terrassa, el proper dissabte 26 de novembre.

Gràcies a totes per ser aquí i als Maulets de Matadepera per convidar-me. Jo parlaré d'això del decreixement, que d'entrada sona fort. Tinc un amic, de la colla de tota la vida, que té una forma de pensar completament oposada a la meva, però som amics. Un dia que parlàvem per telèfon, ja en plena crisi, li vaig dir Jordi, ara s'està escampant bastant aquesta idea del decreixement. Trobo que, com a forma alternativa de pensar, és bastant encertada, vaig fer. Ell, curiós, em va preguntar de què anava, això del decreixement, i jo li vaig dir que es tracta de prendre entre totes la decisió de reduir la mida de l'economia. És clar, per telèfon no era fàcil aclarir-nos i vam quedar que ja en parlaríem amb més calma. Ja m'ho explicaràs bé, em va dir, però d'entrada sona molt malament.

Al meu amic li sonava molt malament però hi estava interessat. Per què? 

Decreixement és una paraula que ha tingut èxit en aquest sentit. Ataca un tótem, una cosa inqüestionable en la societat d'avui. Quelcom pràcticament religiós: el creixement. Tothom diu què hem de fer per créixer, si hem de reactivar l'economia per aquí o si l'hem de reactivar per allà. Però no hi ha ningú que es qüestioni si realment hem de créixer. I per què ho hauríem de fer. Aquesta paraula míssil ha tingut èxit i ha aglutinat rere seu una sèrie de moviments socials i tradicions intel·lectuals alternatives que l'han dotat d'un contingut plural.

Què entenem per decreixement? 

El decreixement és una reducció democràtica, col·lectiva i pacífica de la grandària del sistema econòmic. Una reducció voluntària de la capacitat de la nostra economia de produir i de consumir. Una disminució que no és ni de bon tros una crisi, sinó que està pensada per millorar el benestar personal i l'equitat social. Aquesta idea de viure millor amb menys.

Abans de la crisi, quan tot eren flors i violes i podies tenir un cotxe, una casa, una segona residència i viatjar a les antípodes del món (endeutant-te, però ho podies fer), plantejar això era de bojos. Però ara, arran de la crisi de 2008, la desfeta immobiliària, l'increment del preu del petroli o el duríssim atac a l'estat del benestar, la receptivitat de la gent cap a aquestes idees més radicals és major. Això ho hem vist durant el moviment del 15-M, en què aquestes idees provinents dels 'marges' del sistema capitalista han entrat als debats populars, tot i que encara hi predomina un caràcter reformista. 

Els límits de l'economia

La receptivitat cap aquestes idees augmenta en temps de crisi perquè aquesta fa encara més eloqüents els límits amb què topa l'economia, que són de tipus físic i de tipus social. Els que treballen en l'anomenada economia ecològica entenen l'economia com un subsistema dins de la biosfera. Això és de sentit comú, però hem arribat a una situació en què necessitem formes enginyoses d'argumentar coses que són de sentit comú. És evident que l'economia forma part de la biosfera, d'on extreu materials i energia i a on envia residus (es tracta d'un metabolisme, com si fos un cos humà). Però és dificilíssim de fer entendre, no pas a vosaltres, sinó a tota la xarxa de dirigents econòmics, polítics i economistes que nodreixen l'imaginari cultural dominant. Per ells l'economia està flotant en un espai eteri, no material, no finit, i per tant no té límits i pot créixer indefinidament. De fet, és quan no ho fa que comencen els problemes, la recessió, la crisi. Derivats d'aquests límits físics de la biosfera també hi ha uns límits socials. L'economia està emmarcada en el sistema social (no al revés) i té la funció de distribuir-hi uns recursos que per definició són escassos. Per tant aquí hi ha una qüestió de distribució i d'igualtat que imposa uns límits al sistema econòmic.

Per no carregar la xerrada de teoria, ho explicarem amb exemples propers. Les lluites ecologistes dels anys seixanta i setanta per protegir la muntanya de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac contra la urbanització durant el boom immobiliàri de l'època, que va aconseguir aturar una part de les urbanitzacions a través de la creació del parc natural. O bé els veïns del poble de Matadepera que van oposar-se a la destrucció del mas de can Vinyés que significava la urbanització i la construcció del camp de golf, als anys vuitanta. O l'oposició frontal de les entitats ecologistes a la pista forestal de Mata-rodona, a l'Obac, que finalment es va construir. Allò, com sabeu, va fer emprenyar molta gent. El Quart Cinturó. El camp de golf de can Bon Vilar. No acabaríem.

Per tant hi ha conflictes. Hi ha oposició i mobilitzacions contra noves activitats econòmiques i nous usos de la terra. Això ens està dient, en primer lloc, que el creixement de l'economia topa amb uns límits del propi recurs, en aquest cas la terra, que és finita. Per entendre'ns, allà on hi ha una autopista no hi pot haver un camp de blat. I en segon lloc, que hi ha uns límits socials. La gent protesta perquè entén que tots aquests canvis els suposen més perjudicis que beneficis. Els que defensen la muntanya de noves urbanitzacions veuen que estaran pitjor amb la muntanya urbanitzada que sense urbanitzar. Els pagesos expropiats pel Quart Cinturó tindran les terres encara més fragmentades. Can Vinyés era més bonic amb la vinya que amb el green. Hi ha una distribució desigual dels perjudicis i els beneficis del canvi, cosa que s'observa des de l'escala local o regional de què hem parlat fins a l'escala mundial.

El decreixement com a conca hidrogràfica

El decreixement, com dèiem, és una reducció de la producció i el consum en termes físics. Una reducció equitativa que augmenta el benestar humà i millora les condicions ecològiques. Cap a un futur en què hi hagi economies localitzades que distribueixin els recursos de forma més equitativa mitjançant noves formes d'institucions democràtiques. Cap a una societat que no hagi de 'créixer o morir', on l'acumulació material no ocupi una posició privilegiada en l'imaginari cultural. Que tingui com a principis organitzadors la simplicitat, la sociabilitat i el compartir, i que faciliti una vida més frugal i feliç (vegeu aquest article de Giorgos Kallis).

Al voltant d'aquesta idea han anat convergint diferents tradicions intel·lectuals i moviments socials. Entre ells hi ha els crítics de la idea de 'desenvolupament', segons la qual la millora de totes les societats del món passa inevitablement per la seva capacitat de 'desenvolupar-se' i de créixer econòmicament. També antropòlegs anti-utilitaristes, ecòlegs polítics com Gorz o pensadors com el mateix Latouche, un dels exponents més coneguts del decreixement. Per altra banda hi ha els economistes ecològics deixebles de Nicholas Georgescu-Roegen, amb autors com Daly, el qual explica que quan treballava al Banc Mundial i provava, en documents interns o informes, de dibuixar l'economia com un subsistema de la biosfera, els seus col·legues no ho acceptaven perquè no podien comprendre aquesta idea de límit de què hem parlat abans. Sota la paraula míssil decreixement també s'hi agrupen una sèrie de moviments com l'ecofeminisme, l'agroecologia, la democràcia inclusiva, pacifistes, ecologistes antinuclears, grups d'oposició a grans infraestructures, activistes contra la publicitat i els cotxes o el moviment anti-globalització.

Per què hauríem de decréixer?

Per acabar, dos motius pels quals hauríem de decréixer (segons l'article de Kallis citat anteriorment). El primer és per evitar la catàstrofe climàtica, cosa que no aconseguirem només amb millores tecnològiques i canvis de comportament, sinó que requereix una reducció de l'escala de l'economia. En els 300 anys d'industrialització hi ha hagut una clara correlació entre creixement econòmic, ús d'energia i emissions de CO₂. Els pocs països que últimament han estabilizat les seves emissions de CO₂ o els seus fluxos materials ho han fet per causa de crisis econòmiques (com els països ex-comunistes) o bé exportant la producció dels seus béns de consum a d'altres països, tal com ha fet el Regne Unit. Fixeu-vos que després d'anys i anys de negociacions internacionals a partir de les Cimeres d'Estocolm i Rio, l'única disminució en les emissions de CO₂ s'ha produït el 2008 com a resultat de la crisi econòmica. Del que es tracta és que aquest decreixement econòmic que ja s'ha mostrat ecològicament beneficiós sigui també sostenible socialment.

I segon, perquè el creixement econòmic ja no ho és, d'econòmic. L'augment del Producte Interior Brut no augmenta el benestar humà. Hi ha estudis de psicòlegs i economistes que mostren com la felicitat i els paràmetres bàsics del benestar (educació pública, salut) estan correlacionats amb el creixement econòmic només fins a un cert nivell. Més enllà d'aquest, per molt que creixem el benestar de la gent no millora. Bona part dels països occidentals ja fa dècades que van assolir aquest nivell, i tot i així continuem invertint cada vegada més recursos naturals i treball per produir artilugis inútils que no aporten cap millora en el benestar dels que els utilitzen, però en canvi tenen impactes horribles en aquells que els produeixen o que en reben els residus. 

I doncs, si això és així, per què han de créixer contínuament, la producció i el consum?

PhD thesis available

You can now download my PhD dissertation through the link below (read only in case of deep insomnia). The picture is from the cover.

The rural-urban socioecological transformation of Mediterranean mountain areas under global change. Local studies in Olzinelles and Matadepera (Barcelona Metropolitan Region) 

Revista Sotabosc

Tal com us deia en un post anterior, amb la colla del Consell Local de Medi Ambient de Matadepera fèiem aquesta revista, i en vam treure sis números. Els hi tinc molta estima a tots, tant als sis números com a la colla.

Que quina periodicitat tenia? Home, depèn de com t'ho miris. Inicialment era trimestral (era l'any 2004, el primer número duia el nom del mes però en els dos següents ja vam optar pel nom de l'estació). Podríem dir que va ser trimestral durant gairebé un any, doncs. L'any següent (2005) va sortir un número primaveral i un d'estiuenc, és a dir, va esdevenir bianual (no ben bé semestral, però). Després del número 5 la cosa es va esponjar i la següent entrega no arribaria fins al cap de dos anys. El número 7 el vam començar a preparar però encara no ha vist la llum. Quan surti podrem saber la nova periodicitat del Sotabosc. Es tracta, com segurament haureu deduït, d'una estratègia de fidelització de lectors.

De moment he penjat quatre números i els podeu consultar aquí (més avall poso algunes portades):

Sotabosc, núm. 1 (abril de 2004)

Sotabosc, núm. 2 (estiu de 2004)

Sotabosc, núm. 3 (tardor de 2004)

Sotabosc, núm. 4 (primavera 2005)

Sotabosc, núm. 5 (estiu de 2005)

Sotabosc, núm. 6 (estiu de 2007)

Salm 51, de Gerard Marcó

Us recomano el curtmetratge Salm 51, de Gerard Marcó, amb Pere Arquillué (2008). Està rodat a l'església de can Roure. A l'inici hi surt un om que fa el cel molt blau. Si pareu bé l'orella, el so està molt bé. I la llum.

Els Països Baixos (VII)

I ara ja vaig cap al que et volia dir. En un altre article de setembre de 2005 (El paisatge literari català) deies que a la represa literària del dinou els escriptors devien trobar-se amb una llengua molt lligada a la terra, una llengua pagesa. I et preguntaves de quina manera la nostra literatura assumirà el moment actual en què la cultura pagesa està acabant de ser del tot substituïda pel turisme, i quins personatges literaris en sortiran, de tot plegat.

Un exemple d'aquesta reacció podria ser la teva novel·la Marina, en la mesura que mira de tornar a pintar una marina d'una Costa Brava trinxada i amb la omnipresència literària de Ruyra, Català i Pla? Dius que les teves novel·les han anat a parar sempre als paisatges perifèrics, en els quals es veu la novetat i es desfà la hipocresia. I que l'observació i l'acceptació del que hi ha allà pot ajudar-nos a entendre el moment actual. És cap allà que creixen les ciutats, o és des d’allà que decreixen, dius.

Aquesta idea de la perifèria com una força creadora penso que és clau. Portar el defora al centre com a procés polític de transformació de les ciutats actuals. Al post De Salardú a Burg (i V) vaig escriure algunes idees d'aquestes, si el vols mirar. Ara, com diu el Perejaume, estem enmig del vast rostoll que ha deixat l'escriptura cereal, i una part d'aquest rostoll està ple de ciment. Algun cop, així parlant (si no recordo malament, el dia que vam dinar plegats a can Pèlags), també ha dit que tal carretera o tal altra s'hauran d'arrencar, perquè quan ja no hi hagi petroli ni cotxes no serviran per res, i la terra en canvi sí, que hi haurem de fer patates. 'Arrencar' en el sentit agrari, com arrencar uns ceps vells o unes oliveres mortes. 

El que vull dir és que això ja està en marxa. Hi ha gent que es dedica a descimentar parcel·les per recuperar espais públics, d'altres s'imaginen les places de la ciutat convertides en horts comunitaris. Hi ha una gentada que va avançant des de les perifèries tot artigant ciutats. Aquests podrien ser alguns dels personatges literaris del nou panorama que deies.

Invitació

Amigues,

La present és per convidar-vos a una festa sorpresa que li farem a en Iago, fadrí de Sant Joan de Matadepera, en motiu dels seus 30 anys. Ell no és que ho vulgui celebrar massa, però nosaltres creiem que li farà il·lusió que li preparem aquesta festeta. Serà a Sescorts, la nostra balma-corral mil·lenària, ben a prop d'on nosaltres ens estem, el proper dissabte 17 de setembre (el seu aniversari és el dia 19), a partir de la posta de sol.

Per arribar-hi hi ha múltiples vies. La canal de l'Abella és potser la més directa (heu d'agafar la pista que va de can Robert a can Garrigosa, en qualsevol de les dues direccions i, un cop sigueu enmig de la fondalada, anar per amunt). També hi ha la canal del Pi Tort (agafeu la sortida des de can Pèlags), que potser es fa una mica més pesada. Altres opcions són el camí dels Monjos, que podeu agafar als Dipòsits, i la carena del Pagès, però les desaconsellaríem perquè, en ser cap de setmana, es preveu un trànsit intens.

No cal que confirmeu l'assistència ni res.

Firmat: Sant Llorenç i Santa Agnès

La festa va ser un èxit (érem tota la colla).

Article a Global Environment

Han publicat, fa uns dies, un article nostre sobre Matadepera al número 5 de la revista Global Environment. Parla de la pagesia ofegada durant les inundacions de ciment. Poso l'enllaç:

http://www.globalenvironment.it/Estany_Badia_Otero_Boada.pdf

Hem tingut unes discussions de ca l'ample, amb els editors, ja que a última hora van canviar l'ordre dels autors (els van posar per ordre alfabètic) i el títol (deien que era massa llarg). Després d'un estira-i-arronsa ens van donar la raó, però l'article ha sortit amb un error garrafal al títol (1985 en comptes de 1956). La revista no està malament del tot (ahir vaig estar llegint el número en paper que em va arribar la setmana passada), i és d'accés obert, però jo ja li he posat la creu. 

Una cosa que no m'agrada de l'edició són les normes per a les referències bibliogràfiques: has de posar el nom de tots els autors dels articles que cites. Això fa que si cites treballs que tenen molts autors (a les ciències biofísiques, és comú que un treball el firmi un equip d'uns quants científics, fins a l'extrem que un dels articles que citem té dinou autors) i tens força referències bibliogràfiques, alguna pàgina (com la núm. 9) queda ocupada quasi totalment per les notes al peu. La qualitat dels mapes és molt dolenta, i les fotografies queden tan fosques que no es veu res.

El pes que portem a l'esquena (i VII)

The socioecological transformations experienced in places like Olzinelles and Matadepera may be considered local outcomes of a global change promoted by an unsustainable economic growth rooted in an anti-adaptive culture. According to the philosopher Augusto Ángel Maya 'all cultures in their twilight dream of becoming sustainable'. But there is no exit within our existing worldview. In Olzinelles and Matadepera, although these changes have lead to an increased social well-being overall, inherited social and ecological costs and problems are enormous. In Matadepera, our town, we are engaged in a self-organizing process of adaptive action-research that draws on various knowledge systems and experiences to lead the social-ecological system to a desired and resilient stability domain. This is a process of learning-by-doing in which new socioecological relations and institutional arrangements are to be build across multiple spatial and temporal scales. Knowledge is no more a building that has to be constructed upon the solid basis of normal science, but rather to emerge from a network woven without hierarchies in a radical and happy commitment to create a new existential territory and an alternative, smaller economy, suitable to the physical needs of humans and ecosystems . 'Swarms of worlds are tingling', felt the poet Verdaguer more than a century ago, when he longed for death to arrive and bring him to the absolute glory that was already making his skin tingle.

Before the 1930s no one in town could imagine the dramatic change it was about to come in Matadepera. Small actions may have large and unexpected effects on the whole system. Surprises may lead Matadepera to unimaginable states. This may sound funny in a suburb with high standards of living, high consumption of resources, and expensive cars with posh drivers. But the view of rustic shepherd Paco leading his flock to the pastures across the streets of the housing developments, and the sheep excreting naturally in the pavements of the luxurious mansions, fills me with hope.

El pes que portem a l'esquena (VI)

The philosophy behind this management strategy is not to exclude wildfire but rather to build a more resilient social-ecological system, being able to absorb fire events and retain essential structures, processes, and feedbacks. The decrease of fuel load in strategic areas through different techniques is expected to decrease the intensity of fires, which is ultimately responsible for damage to life and property. Our efforts have also been focused in stopping the encroachment of houses into the forests, since besides having direct negative impacts such as landscape fragmentation, destruction of heritage and high water consumption, vulnerability to wildfires is high and very difficult and expensive to manage by the Town Council. The narratives provided by some of our studies have been used as strong evidence that we are now suffering the social and ecological legacies of the wrong choice of development path for Matadepera. In the NE of the town core about 239 ha of low forested hills (almost 10% of the whole municipality) remained free from urbanization but were threatened by real estate interests. The Local Environmental Council started a campaign to involve the citizenship in the protection of the area. Elders joined us. Pintoret told us 'that it is already enough of houses, enough of asphalt, enough streetlights, enough cars and enough curbs and everything. In Matadepera we have gone too far'. With more than 1300 signatures and 18 local and regional bodies supporting the cause we asked the Town Council to protect the area from new developments. The plenary approved our proposal by general consent. The area is now protected and managed to enhance its heritage, and might be included in the Natural Park in the future. Some examples are the restoration of several old lime kilns by a team of archaeologists coordinated by the Local Environmental Council, and the recovery of one well by the Town Council to have an additional supply during the water shortage in spring 2008.

Management practices, direct action and scientific research are combined with environmental education within the Local Environmental Council, including a Botanical Garden created in 2005 and a program of conferences, courses and guided trips done in collaboration with several local organizations and primary schools. The dissemination of the management strategy through conferences, our journal Sotabosc, and regular communications with the local, regional and national media helps to overcome the urban view of landscapes as pristine nature and achieve a harmonious reconciliation of diverse points of view .  In a self-organizing process of action-research stemming from real-life problems, as insider scientists working together with the local community we produce knowledge that facilitates the socioecological transformation in the desired direction. Besides being fed back into the setting from which it emerged, the knowledge is expected to be shared beyond such setting. An effort is made to publish the results of action-research in local-regional journals, in the proceedings of the Natural Park periodical meetings, in national geographical journals, and in international peer-reviewed journals. In this way we contribute to the training of environmental scientists, either at the Bachelor’s Degree, Master, or PhD levels.

El pes que portem a l'esquena (V)

Es sols lo començament

lo que prenías per terme.

L’univers es infinit,

per tot acaba y comença,

y ençà, enllà, amunt y avall,

la immensitat es oberta,

y ahont tu veus lo desert

exams de mons formiguejan.

From the poem 'Plus Ultra' by J. Verdaguer (1905, p. 91)

When I came back from the Italian Dolomites, after the summer of 2003, the large fire of Sant Llorenç del Munt mountain had already been put out, but it was in everyone’s lips. I was given the chance to lead the Local Environmental Council of Matadepera. We organized several round tables and conferences with local and external experts to debate how to face the threat of wildfires. The volunteers of the local Group of Forest Defense (ADF) and the firemen stressed the need to manage fuel accumulating forests to reduce fire vulnerability. One of them, forest engineer of the Catalan Ministry of the Environment, was the bridge between the local knowledge of forests and fires and the expertise of the Catalan fire brigade’s special unit on large fires (GRAF). A management scheme was prepared with joint work that combined fire modeling with forest planning. The scheme, including mechanical thinning, slashing and crown pruning in about 100 ha of strategic areas regarding fire spread, was approved by the Town Council of Matadepera and executed by general consent of forest landowners and the Natural Park.

In order to control sprouting and to keep a low fuel load in the thinned stands we promoted the recovery of extensive grazing of sheep and goats, one of the most important economic activities of the region throughout the last millennia. We the ADF reached an agreement with the main forest landowner to use an old farmyard of their own. We restored the farmyard and offered financial, logistic, administrative and personal support to shepherd Paco from the Bages County to graze his flock in Matadepera’s forest. In collaboration with pasture ecologists a modest monitoring plan was implemented, where we measure the grazing pressure on plants and the effects of grazing on vegetation structure and chemical composition.

Some of the remnant fields in the municipality, both from the Town Council and private owners, are now ploughed and sowed to produce fodder and grain for the flock, ADF dealing with the management. Other fields are used by a sharecropper family to grow organic vegetables. Extensive farming and grazing contribute to the conservation of habitats and species that motivated the designation of Sant Llorenç del Munt mountains as Natura 2000 site, such as Bonelli's Eagle, and also other species and taxonomic groups not as media-friendly as the eagle but not less important: small mammals, butterflies, and birds.

El pes que portem a l'esquena (IV)

Unlike Martí, I am not from the countryside, and neither is my family. I felt nostalgia for a world which I had only guessed at when seeing old photographs from the town or walking around the old fields and farmhouses in Sant Llorenç del Munt mountains. I also had the feeling that threatening wildfires occurred precisely because the rural world was not anymore 'The World'. I wanted to understand such a dramatic transformation. I was very much attracted by the experiences and languages of the eldest of the town, but I wondered how to include them in my research without being disrespectful to them or misunderstanding their thoughts, shaped in a completely different social-ecological and mental setting than mine’s. Moreover, given the intangible and vanishing nature of local rural knowledge in an urbanizing metropolis, I wondered not only how to capture it but how to include it in an academic work without reducing it to numbers. What was I expecting to get from this knowledge? Or rather the question should be: What was I expecting to get from the knowledge carriers?

I also found particularly tempting and challenging to build an integrated approach in the study of land change drawing on different disciplines from the social and the natural sciences to achieve a holistic view while at the same time keeping the rigor required in academy. When I attended meetings gathering scientists, land managers and policy makers, I realized that they were talking to each other in different languages, regardless of the scale and the scope of the meeting. In scientific conferences on sustainability or conservation most of the participants complained about the difficulty of producing politically relevant scientific research. For me, this was another cause for concern, especially at the local level. I had the necessity to know if action-oriented research practices stemming from real world conflicts could contribute to solve this gap and to lead the social-ecological system towards a more desired and resilient state in terms of ecosystem services and human well-being.

What follows is just one attempt out of the many other possible paths hidden out there.

El pes que portem a l'esquena (III)

There is a very strong emotional link with Olzinelles and Matadepera, the study areas of this thesis; they are our home and body. And there is also a strong concern for being threatened by something. 'It was at the end of the 1950s when we the children and young people from low Montseny grew up playing in Tordera River, while our adults kept their harvests going with the irrigation waters from Tordera, when suddenly the first pollution events appeared. At the beginning we were amazed, because water changed color overnight. But soon jokes made way for fear when we started seeing the death of fishes until they completely disappeared, and how our parents’ harvests were scorched when irrigated with polluted water'. In my case, the large fire of Sant Llorenç del Munt in August 2003, with five people killed and thousands of hectares of forests devastated, made me feel absolutely helpless since I was living in the Italian Dolomites and I could only watch it on the TV. Although the flames did not reach Matadepera, many volunteers and firemen from the town took part in the extinction works. Some friends of mine were almost burned alive when trying to escape from the flames with the fire engine, while others like Pintoret Junior had to run for hours across the mountains with the fire front advancing without respite in their back.

Photograph by N. Valldeperas (2010)