Més enllà de la independència (IV)

Per què no ha de ser possible l'existència d'un nacionalisme que sigui integrador, acollidor, no excloent i, al mateix temps, progressista o d'esquerres? Aquesta pregunta em porta a les converses amb els col·legues de qui us parlava a l'anterior post d'aquesta sèrie, segons els quals els estats-nació (el francès, l'espanyol, l'alemany) han conduït a l'homogeneïtzació cultural (via assimilació de la cultura majoritària per part de les identitats minoritàries) i, en el pitjor dels casos, a l'extermini físic de les persones i grups socials amb identitats perifèriques o no hegemòniques. Hi estic d'acord i, a diferència d'un sector molt minoritari de l'independentisme català, d'ideologia etnicista amb deriva xenòfoba (vegeu per exemple el web d'Unitat Nacional Catalana), jo no vull construir un monstre-estat basat en la idea essencialista d'una nació catalana pura (cal recordar aquí que el partit xenòfob Plataforma per Catalunya no té res a veure amb l'independentisme, sinó que prové de l'ultradreta franquista de Blas Piñar i companyia).

Un d'aquests col·legues em digué que si jo aspiro a crear un estat en base a una idea determinada de nació, en el nostre cas bàsicament al voltant de la llengua, inevitablement discriminaré aquells que no s'hi identifiquen. Jo li vaig respondre amb la cantarella sociolingüística que tenim apresa per justificar l'estatus d'inferioritat i la necessitat de normalització del català perquè no es converteixi en una llengua morta (més endavant veureu el perquè d'aquestes cursives). L'espanyol el parlen uns 329 milions de persones (és la segona llengua mundial en nombre de parlants que el tenen com a llengua materna, després del xinès considerat com a macrollengua i lleugerament abans que l'anglès), amb nombrosos estats on és llengua oficial i diverses acadèmies de la llengua que l'estudien, el potencien i el doten de prestigi. El francés té uns 68 milions de parlants. El català-valencià-balear té 11 milions i mig de parlants (fins aquí utilitzo les dades de l'Ethnologue, un catàleg de les llengues vives del món; penso que els 11,5 milions s'han d'interpretar com a persones que l'entenen), de les quals nou milions i mig el saben parlar. En tots els territoris en què es parla, el català es troba en una situació de bilingüisme social; en alguns té estatus de llengua co-oficial (o oficial) mentre que en d'altres no. A Catalunya, la llengua catalana ha patit un retrocés com a llengua habitual, passant del 46% el 2003 al 35,6% el 2008, mentre que el castellà si fa no fa es manté, passant des del 47,2% al 45,9% durant el mateix període. Tot i que el català ha seguit augmentant tant en parlants com en coneixement escrit de la població, continua disminuint en percentatge respecte el total de la ciutadania catalana (ara les dades són de l'IDESCAT). A la part del País Valencià on el català és llengua pròpia –hi ha algunes comarques de l'interior on ho és el castellà– es produeix una substitució lingüística (per exemple a la ciutat d'Alacant, tal com explica Brauli Montoya en aquest treball), que és el procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua i l'adopció d'una altra. Més que no pas la substitució lingüística, a les Balears el principal factor d'expansió del castellà és la immigració (treball de Bernat Joan, aneu directament a la p. 105). No cal dir que a la Catalunya Nord la substitució lingüística pel francès hi és molt avançada. Davant d'aquesta situació hi ha un intent de normalització de la llengua per part dels perversos nacionalistes que governen Catalunya, en el sentit d'una discriminació positiva cap a una llengua que va esdevenint minoritària.

Això és el que li contesto al meu amic, tot i que sé que la cosa no està tan clara. L'estiu passat, a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, vaig topar amb un recull de les intervencions en la II Jornada de l'Associació d'Amics del professor Antoni M. Badia i Margarit (Cap a on va la sociolingüística?, Institut d'Estudis Catalans, 2006). La que més em va cridar l'atenció és la d'Albert Branchadell, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, el qual sosté que la subordinació de la sociolingüística catalana als interessos de la política lingüística governamental ha dificultat una major diversificació de les perspectives i els objectius de la disciplina i, sobretot, n'ha perjudicat la internacionalització. En conjunt, la sociolingüística catalana 'ha fet una contribució escassa (per no dir nul·la) a la sociolingüística general' (p. 92), idea que també recolza Emili Boix-Fuster en el mateix recull (p. 86). En aquest sentit, Branchadell posa l'exemple de com els dos diccionaris de sociolingüística més recents publicats en anglès no contenen ni una sola obra de sociolingüística catalana en la seva bibliografia, i 'cap dels dos no conté una entrada per al terme estrella de la sociolingüística catalana, que no és altre, òbviament, que «normalització lingüística», el qual no ha entrat a formar part del patrimoni conceptual de la sociolingüística general' (p. 94). Per últim, destacaria la crítica de Branchadell al poc interès de la sociolingüística catalana pel que és actualment un tema estel·lar de recerca, el bilingüisme (p. 98), per efecte del mateix excés de militància (recordeu que el bilingüisme no acostuma a ser ben considerat pels partidaris de la causa de la normalització del català, ja que es considera un estadi previ del procés de substitució lingüística). És interessant veure el post d'Albert Pla Nualart sobre el treball d'Albert Branchadell, així com l'escrit que aquest darrer va publicar sobre Joan Solà amb motiu de la seva mort, perquè s'hi enfronten la defensa d'un monolingüisme català com a única solució perquè la llengua minoritzada no desaparegui i la posició segons la qual el català es pot mantenir en una situació de bilingüisme.

Més enllà de la independència (III)

Dit això, hi ha una sèrie de qüestions sobre el procés de la independència que no només no tinc clares sinó que em neguitegen i fins i tot m'obsessionen. La primera preocupació és la que m'han transmès alguns dels meus col·legues antropòlegs, ecòlegs polítics o geògrafs marxians, i que podríem resumir (i simplificar) de la següent manera. Tots els nacionalismes són projectes polítics d'unes elits que, amb una idea essencialista de nació, aconsegueixen un consens per a l'alliberament nacional que allunya els sectors populars del vertader alliberament, que no és altre que el de classe. Podeu llegir una versió (no gens marxiana i força ingènua) d'aquesta opinió a l'article de Javier Cercas El fracaso de la izquierda en Cataluña (El País, 15 de gener de 2011), que utilitzaré com a exemple.

La idea central de l'article de Cercas és que 'el nacionalismo es, aquí y en Moldavia, una ideología reaccionaria'. Malauradament no conec el cas de Moldàvia –sens dubte interessantíssim– però a Catalunya, que és el que ens interessa, aquesta afirmació no resisteix ni el més petit escrutini històric. El nacionalisme català neix a partir de finals del XIX i, simplificant moltíssim, arriba als anys de la Segona República amb dos corrents clarament diferenciats. Un és el de dretes, socialment conservador i, aquest sí, reaccionari, format pels grans propietaris de terres i els industrials de la Lliga, amb Cambó com a líder. L'altre és el d'esquerres, progressista i format per petits pagesos (sobretot rabassaires), obrers i burgesos republicans, amb l'Esquerra Republicana. Bé, doncs els dos únics intents de declaració d'independència de Catalunya (1931 de Macià, amb Cambó a l'exili, i 1934 de Companys) han estat protagonitzats per aquest darrer corrent, el qual al mateix temps que lluitava per l'alliberament nacional mirava de posar en marxa una reforma agrària perquè els rabassaires i els petits camperols poguessin accedir a la propietat de la terra. És clar que no proposaven una col·lectivització de la terra com els marxistes revolucionaris del POUM i els anarcosindicalistes de la CNT, i que durant la Guerra Civil aquestes dues visions es van enfrontar al camp català, però l'intent de reforma agrària del govern de la Generalitat hi és. Van ser els grans propietaris de terres, agrupats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, els que a través de la dreta espanyolista i també a través de la Lliga, van portar la reforma agrària al Tribunal de Garanties Constitucionals, argumentant que sobrepassava les competències de la Generalitat en matèria de legislació agrària. La llei és declarada inconstitucional, després se n'aprova una versió aigualida que tanmateix precipita l'entrada de la dreta catòlica al govern espanyol i la declaració de l'Estat Català per part de Companys.

Durant la guerra, els industrials i propietaris catalans no dubtaran a situar-se al bàndol de Franco, el qual els salvarà de la barbàrie roja, és a dir, de la gent que intentava reformar o col·lectivitzar l'accés a les seves fàbriques i terres. A canvi van haver de pagar un petit peatge: la llengua i el país. Per tant no m’ho crec pas, això que diu en Cercas que tots els nacionalismes són de dretes. Aquests dies estic rellegint Quim Monzó, i he topat amb un article (Cavallers mutilats de la mà esquerra, del Zzzzzzzz..., de 1987!) on diu que ho tenim fatal, això de l’esquerra a Catalunya. ‘Fatalíssim’, diu, mentre hi hagi qui, amb sentències com aquesta, condemni gent com Andreu Nin (cofundador del POUM) ‘al foc etern de les dretes’ per haver defensat la idea que en el seu combat per a l'alliberament, el proletariat ha de lluitar també contra l'opressió nacional (vegeu Els moviments d'emancipació nacional, el compendi La qüestió nacional a l'estat espanyol o els acords sobre la qüestió nacional adoptats en la creació del POUM el 1935).

Per continuar amb la desbarrada de Javier Cercas (en Tanques, tal com li deien els seus alumnes de la Universitat de Girona), ell considera que la causa profunda del fracàs de l'esquerra a Catalunya és 'el fet que continua essent presonera d'un discurs de resistència [nacionalista] que va servir en el passat antifranquista però no serveix en el present democràtic'. Si el PSC i els altres partits que eren d'esquerres ja no ho són no és perquè siguin nacionalistes catalans, sinó simplement perquè l'esquerra ha desaparegut del sistema de partits i dels governs a mesura que el consens neoliberal s'ha anat imposant, cosa que passa arreu d'Europa. Estic d'acord que emmarcar el debat polític en termes exclusivament identitaris quan ens estant robant els drets socials és fer-li un favor a la dreta, però atribuir el drama de l'esquerra a l'aspiració nacional és ridícul.

Més enllà de la independència (II)

Sóc independentista: vull que Catalunya s'alliberi de l'estructura i dels mecanismes opressors de l'estat espanyol. No vull ser un súbdit del Reino de España, amb un cap d'estat nomenat pel dictador, ni tenir-ne l'exèrcit i la policia instal·lats pel territori ni suportar una Església i una dreta hereves del nacionalcatolicisme franquista ni aguantar els atacs constants contra les identitats que no s'adiuen amb la de l'estat-nació ni tolerar la reforma neoliberal que està en marxa.

Em fa l'efecte que hi dono voltes des de petit, a tot això de les relacions entre Catalunya i Espanya. Amb els arguments disponibles segons l'edat i amb la intensitat derivada dels esdeveniments de cada moment, és clar. Fins a arribar al convenciment que no només és el que més ens convé ara mateix, sinó que la independència és feliçment possible en les condicions actuals (possible no implica necessàriament que s'esdevingui). Durant molt de temps, l'emmarcament del tema en una estructura jurídicopolítica i mental inqüestionable, juntament amb la por, més o menys inconscient, que l'estat espanyol utilitzaria la força militar per impedir l'intent de secessió d'una de les seves regions, feien que no considerés possible la independència. Però ara veig que és inútil i ridícul intentar canviar una constitució que no és la nostra; el que cal fer és declarar-se'n fora. El procés de l'Estatut ha demostrat que la via de l'encaix autonòmic (i no diguem ja la fantasia federal) és debades.

Els articles de Salvador Cardús, aplegats a 'El camí de la independència' (La Campana, 2010), m'han ajudat a canviar la forma d'emmarcar la qüestió. Per exemple, a 'Emancipar el pensament' (p. 115) exposa com 'els termes que expliquen el camí que porta del règim autoritari [de Franco] a aquesta democràcia d'ara, (...) en contra del que pot semblar, no són merament descriptius, ajustats als fets, sinó que determinen un pensament que ens és desfavorable i ens obliga, per dir-ho així, a jugar la partida amb les cames lligades'. O el gir copernicà i alliberador que per mi suposà poder respondre, a la gent que em preguntava per què volia la independència de Catalunya, per quin motiu ells volien la independència del seu país, ja fos Espanya o el Perú ('per què algú hauria de voler tenir un país dependent?', p. 123). I també, és clar, la manifestació del deu de juliol de l’any passat, la més multitudinària i emocionant de totes les que recordo. Punt i a part.

Més enllà de la independència (I)

En aquesta nova sèrie de parrafades que veig a venir que serà interminable (tot i que també pot ser que duri de Nadal a Sant Esteve, no se sap mai), escriuré sobre una qüestió que em neguiteja des que tinc ús de raó i que mai no he fet passar per l'engranatge de l'escriptura. Els que estem fortament esbiaixats cap a les formes més acadèmiques de cultura no tenim més remei que recórrer al suport escrit per mirar d'aclarir els nostres neguits tot avançant en el coneixement de la realitat. Amb això, i tant de bo que també amb els vostres comentaris i aportacions, espero poder treure'n l'entrellat, encara que la feliç resolució em condueixi a un nou i encara més enredat embolic.

Que Déu m'agafi confessat, i si no hi sóc a temps doncs que m'agafi fort per no fer una relliscada d'aquelles que fan mal només de pensar-hi.
 

Munts d'idees

Això ho vaig escriure a partir de l'estada a can Pèlags de l'estiu de 2008. Va d'una excursió per Sant Llorenç del Munt:


http://www.clubalpi.com/concursos/VPLMNV/2aObraVPremiLiterariCAU.pdf

Ema (II)

Sobre la teva recerca, has d'explicar-li al G. què vols fer, ara que ho tens clar. Ell et dirà que una cosa és fer una tesi d'ecologia política a la qual incorpores conceptes de psicologia social i d'antropologia cultural, i una altra una tesi de psicologia o antropologia a la qual incorpores coses d'ecologia. Si et decantes per la primera, tot encaixa, però la segona voldria dir que el que necessites és un doctorat d'antropologia.

Jo et recomano que la facis des de l'ecologia política i que l'enriqueixis amb tot això. Jo et puc ajudar amb això que dèiem l'altre dia, vull dir, jo no en tinc ni idea i també n'aprendria, però et puc posar en contacte amb gent d'allò més diversa que tinc al meu voltant (no t'espantis): cocaïnòmans, ex-heroïnòmans, esquizofrènics, transtorns bipolars, executius que consumeixen entre 4 i 5 grams de cocaïna a la setmana, joves que van de putes un cop la setmana, addictes al sexe, alcohòlics, artistes que et qüestionen tots els fonaments, poetes que et poden fer plorar quan reciten, bisexuals, homosexuals, pastors, dones pageses que reguen els seus horts de Terrassa amb aigües tòxiques de la indústria tèxtil i que tenen bocs (enmig de la ciutat!), un policia nacional jubilat que després de passar-se una vida de militar (al Sàhara) i de Guàrdia Armada (els grisos) fotent pallisses a les comissaries, ara té un hort i fins i tot expressa la seva feminitat, nois joves que s'ho fan amb transsexuals, persones com l'A., que de nena va ser atacada pel seu pare amb un volant (una mena de falç sense dents) que li va foradar el ventre, gent d'aquí que pràcticament no sap parlar el castellà, gent que no sap escriure, gent que té col·leccions de cotxes de luxe i ametralladores a casa, gent que té contactes per fer desaparèixer o cremar el cotxe d'algú, joves (menys de 30 anys) que s'han vist obligats a contractar uns matons per cobrar uns deutes, gent que ha estat anys traficant amb coca o porros, o ketamina, el sedant de cavalls, que ara té molt èxit i es veu que es ven molt. O un altre que va anar a fer de mula des d'Amsterdam, que el van enxampar i el van fotre a la cangrí (el seu jefe va pagar la fiança i li va dir que si de cas desaparegués, total que el paio va acabar en una illa del Carib, aparentment rehabilitant-se però segons sembla fent de proxeneta). També hi ha casos de persones que van matar a enemics personals en caceres del senglar, simulant que havien disparat per equivocació. I lògicament la memòria de les filles d'afusellats pel franquisme, construïda durant anys i anys d'haver sentit a dir que el seu pare era un roig dolent, i que l'últim record que en tenen és d'un dia que el van anar a veure a la presó i hi havia tots els cadàvers dels executats i regalimava sang per tot arreu. I ho deixo aquí.

Podries parlar amb tota aquesta gent i analitzar-ne les 'fantasies verdes'. Seria un tema molt interessant per la teva tesi (ho dic seriosament): com algunes visions de la realitat són descartades i etiquetades de 'patològiques' amb la imposició d'uns llenguatges de valoració sobre uns altres.


Imagina't, podries arribar a demostrar que en Sala Martín està més grillat que l'assassí de la ballesta. 


Petons.

i

Ema (I)

25 de febrer de 2011

M,


El diumenge vaig anar a veure la meva mare, que estava llegint un llibre d'en Gibson sobre en Lorca que jo li havia regalat temps enrere ('Lorca y el mundo gay', es diu). Me'n va llegir uns fragments en veu alta i de cop li vaig dir atura't! i li vaig fer repetir tres o quatre vegades per poder-ho anotar.

En un fragment que Gibson reprodueix de les obres completes de Lorca, escrit el 1934, diu: 'Las emociones de mi infancia están en mi (...) Los recuerdos, hasta los de mi más alejada infancia, son en mi un apasionado recuerdo presente (...) Amo a la tierra, me siento ligado a ella con todas mis emociones (...) La tierra, el campo, han hecho grandes cosas en mi vida (...) había en mi vida un complejo agrario, que llamarían los psicoanalistas'. Gibson diu que es tracta d'un comentari molt agut sobre ell mateix, un comentari que val la pena tenir en compte quan es parla de la vida i l'obra de García Lorca. Lorca continua: 'toda mi infancia es pueblo, pastores, campos, cielos, soledad (...) yo tengo un gran archivo en los recuerdos de mi niñez de oir hablar a la gente. Es la memoria poética y a ella me atengo'.

I continua Gibson dient que el psicoanalista Emilio Valdivielso Miquel deia que la mare de Lorca tenia una depressió crònica, aguditzada després dels parts en haver d'assumir la responsabilitat d'alletar el fill, una part de la seva sexualitat que no podia assumir. Per tant què feien els pares d'en Lorca, de família benestant de propietaris rurals? Contractar una dida per alletar el futur poeta. El psicoanalista diu que Lorca va ser un nen abandònic, amb una mare substituta, que el portava a tenir un sentiment continu d'inseguretat, tartamudesa, urgència excessiva de carinyo, insaciabilitat d'amor i d'atenció. Patia una ansietat aguda de separació. La qualitat de nen abandònic pot ser una de les claus de la seva homosexualitat (Machado sembla que també compartia alguna d'aquestes característiques).

Què vull dir amb això? No ho sé, però està molt relacionat amb el que parlàvem l'altre dia. Les dides venien de famílies de classe baixa, probablement no tenien tants complexos sexuals per una menor influència de l'església (no tenien la part animal tant trastocada) i eren contractades per les burgeses perquè els acabessin de completar el cicle reproductiu.

Abans d'ahir vaig rebre un altre senyal. Feien la pel·lícula Spellbound de Hitchcock. Ella és una psicoanalista que promet. Ell, el nou director del centre psiquiàtric, que està més grillat que tots els pacients junts. Aparentment és un impostor que està suplantant el vertader nou director del centre, a qui és sospitós d'haver matat. Clínicament, un cas en què el culpable d'un homicidi suplanta la seva víctima per evitar el càstig. Però ella (Ingrid Bergman), lògicament enamorada, confia en ell (Gregory Peck), i acaba descobrint la veritat: que l'assassí de debò és... No et puc explicar el final, però és el suspens de Hitchcock amb la incertesa de la psicoanàlisi. Les escenes oníriques van ser dissenyades per en Dalí.

Què et vull dir amb això? Tampoc no ho sé.

Els Països Baixos (III)

28 de desembre de 2010

M,


Sóc a Amsterdam, ciutat de la tolerància i etcètera, he vingut a veure la meva germana que viu aquí amb el seu company. Teòricament he vingut a descansar, però abans d'ahir vam anar a sopar a casa dels sogres de la Carla (la meva germana), sec a taula, em giro, i saps què tenia, a la vitrina de darrera? Les obres completes de Freud, en anglès, vint volums!

Són de la sogra, que és psicoanalista i psicoterapeuta infantil, així que li vaig preguntar per Lacan i tota la tropa (Žižek no em vaig atrevir). Em va parlar de Rudolph Binion, psicoanalista francès, i em va ensenyar el seu últim llibre, que em va semblar fascinant: 'Traumatic reliving in history, literature and film' (Karnac). A partir d'una anàlisi de pel·lícules i novel·les (Balzac, Proust...), aquest home conclou que hi ha una sèrie de comportaments que tendim a repetir inconscientment, i això explica algunes decisions de Hitler, i fins i tot dels seus seguidors.


Bueno, ara sí, a descansar!

i

Declaració

Acabo de veure que han penjat el conte "Declaració" en pdf. Si el voleu llegir, és aquí:


http://www.tinet.cat/portal/sheet-show.do?id=59597&ch=9


Tu diràs, si vaig estar content, que seleccionessin aquest conte al premi Tinet de narrativa curta. Ho publica Cossetània. A més del conte guanyador, n'hi ha catorze de seleccionats. La veritat és que estan molt bé.